Límits

La millor manera de conèixer els propis límits és posant-los a prova, posant-se a prova a un mateix. De quina altra manera, si no —suposant generosament que sigui possible— podríem auto-conèixer-nos? Cal mullar-se, ferir-se, arriscar-se, barallar-se, atrevir-se. És el que faig aquest estiu (el que hauria de fer sempre).

Sempre escoltem la seva música

Acabo de sopar i se m’apareix un àngel, em diu que em mengi un parell de peces de fruita per postres i després em posi a preparar una feina que tinc pendent, li faig cas; però tot just acabar-me de menjar la primera fruita m'interromp un dimoni i em mena a que ompli una de les tasses grosses (de les de cereals amb llet) de Cardhú amb cola i encara una altra de gelat Cheesecake i que em posi, tranquil·lament, a menjar i beure mentre fico una pel·li. No em sembla pas mala idea -penso... Així que m'omplo la tassa de gelat i agafo l’ampolla de Cardhú per servir-me el combinat, però... Phomp..! Amb aquest soroll d'obrir l'ampolla se m’apareix altra volta l’àngel, cridant: que si m’he begut l’enteniment...! Que el Cardhú és per a les grans ocasions, per celebrar coses importants...! Al que el dimoni (que ja hi era) s'hi encara i li respòn que la vida mateixa ja és una cosa prou important com per a celebrar-se a tothora i amb el millor!... Que es deixi estar de moralina romancera. No hi veig cap pega, el dimoni sembla encertat amb això que diu... Però l’àngel fa com si no el sentís i segueix: que si sóc tant curt de voler celebrar la meva vida embrutant-la, que almenys no ofengui la dignitat del Cardhú així, insultant-lo amb coca-cola... I bé, de fet penso que té prou raó també, així que el Cardhú me'l serveixo sol. Continua l’àngel enraonant exacerbat que per a celebrar la vida no calen tantes pel·lícules, que per a bones pel·lícules millor és d’escriure el guió de ma vida i no anar deixant la feina per demà.El dimoni mentres va cantant...

Finalment, acabo devorant -molt- gustosament la tassa de gelat mentre comença la pel·li (Waking life), ensenyant-li també els llavis a la tassa de Cardhú però reservant-lo per a finalment torrar-me poc a poc mentre vaig fent la feina un cop deixada la pel·lícula (a menys de la meitat) per acabar-la de veure un altre dia. Humm... Deliciosa fusta fresca ardent esòfag avall... Pot el lector donar-ne una mica de fe, perquè de fe, mai se'n pot donar massa, que cal sempre tenir-ne molta. 

El moll de l'os

(G)El que importa és fer!
(E)Fer què?
-El que sigui!
- Perquè?
-Com que perquè? Perquè sí! O perquè no! Tant li fa! L'important és fer!
-Però això no cal ni proposar-s'ho: sempre estem fent alguna cosa!
-No! No confonguis fer amb actuar!
-I què és fer, per a tu?
-Fer és construir quelcom que et transcendeixi.
-Què vols dir?
-Doncs que tingui vida pròpia, independentment de tu, i fins i tot dels altres!
-Però si ningú poblés la terra, és impossible crear quelcom amb vida... Les coses són en funció de nosaltres mateixos, i també sobretot en funció dels altres.
-No, mira el canvi climàtic per exemple, seguiria tenint vida independentment de nosaltres. El que importa del fer és que trenca la subjectivitat i l'alteritat.
 - I quin sentit té això?
-Cap!
-I doncs?
-No cal que tingui sentit... L'important és fer! Fer és anar més enllà d'un mateix. No podem ser tan egoístes de creure que la vida ha d'acabar amb nosaltres.
-Però perquè creus que és tant important fer?
-Perquè si no fas res, un cop mors la teva vida és insignificant, s'acaba i prou.
-Aleshores per tu el sentit de la vida és fer?
-No, la vida no té sentit: l'important a la vida és fer.
-Llavors és el mateix fer una bola de fang i enterrar-la que fer el súper invent del segle?
-Sí i no, perquè el més important després de fer, és el COM ho fas.
- ... continuarà

La vida és un petó de La Verge

La Vida

és
com
un petó

si
hi
penses
massa

perd


La
Gràcia

Dignitat

La dignitat, allò que l'home es concedí en virtut del seu valor únic intransferible. El suïcidi es troba estretament relacionat amb aquesta idea essencialment oposada a la idea de les rebaixes, el suïcida no està disposat a rebaixar tal valor, la seva dignitat, i és per això que prefereix sacrificar la vida, deixant-la amb dignitat. No és cosa fàcil parlar de la dignitat, i molt menys encara del suïcidi. La dignitat es basa en la no-tolerància. Em recorda al nen que prefereix quedar-se sense dinar abans d'empassar-se el plat d'espinacs... Suposa una manca de disposició a passar per segons quins llocs, un ¡Per aquí no hi passo! L'altre dia escoltava com un jueu vell li deia a un de jove que: en els homes, saber servir, és una de les més grans virtuts. Vaig entendre aleshores l'estreta relació entre el servilisme i la supervivència, entre la negociació i la vida. I perquè els catalans hem sobreviscut, i perquè som tan servils; el servilisme acaba esdevenint, en últim terme, el preu a pagar per la vida. O millor, per el manteniment de la vida -massa soscavada, potser- quan aquesta es veu amenaçada. Els caiguts, en aquest sentit, duen les mànigues ben posades, no s'han sabut arremangar. En el suïcidi, l'assassí i el mort no són el mateix, el que mata és el digne estendard de l'orgull i el mort és el qui no s'ha pogut arremangar per bé que ho hagués desitjat, l'impotent. Per no rendir-se, l'orgull decideix afirmar-se fins al final, morir conquistant, però el nen mor d'inanició.

Jo em pregunto sobre qui és més valent, el que sap negociar o el que sap afirmar-se. Si atorguem valor real al receptari popular català el cementiri és ple de valents... Aleshores la valentia estaria del costat de la dignitat; i pel to del proverbi, abans he encertat en el judici. I el debat es situaria ara en la tria entre vida o dignitat. Aquí, però, entraria en escena la flamant lírica dels poetes, Nietzsche per exemple, tot defensant una concepció de la vida molt més alta, igualant-la a la veritat, a la dignitat, al tot del tot o res. En aquest sentit, la vida adquireix un to restrictiu, reservant-se només als valents del cementiri, als que no temen al dolor, ni fins i tot a la mort, sinó a la rebaixa.

Si ho assumeixes, ens trobarem a la festa

Segurament has notat que la vida en general té un petit problema, indefinible al mínim detall, sigilós, subtil, constant, translúcid, intermitent... Com tu. Perquè aquest problema ets tu mateix. Ben endins, en els desitjos de l'any nou. Sí, és dur, la realitat no és tova i tu ets aquí enmig de la bogeria de la vida i ets un problema principalment de força, de no desitjar amb prou força, amb tota passió. Cal desitjar amb tota la passió, si no, saps el que passa... oi? Si no, el desig només és una fantasia. Les roques mil·lenàries ja ens expliquen que si la voluntat no està acompanyada d'una forta passió, acaba esdevenint carn de frustració.

¿¡Quantes vegades no heu sentit l'olor
de la vostra voluntat
en un llac d'estancament i bafor?!
(Em comentava l'altre dia una roca mi·lenària)

Arriba el moment en què ja et saps el discurs de memòria, però el problema és de fe; no te'l creus del tot dedebò i deixes que l'absurd i la debilitat et prenguin encara que només per instants, i t'hi acostumes -és còmode, tou, com la fantasia-, perds la passió, ja no nades més, deixes que el riu et porti, i adéu passió, adéu sacrifici! El nord i l'estel es perden en la boira de la teva nit fumosa. Al fons de cada pou on caus hi ha la màgia que et converteix de sobte en un guerrer, existeix una tècnica acurada forjada en la força, es nodreix de l'exercici, de la pràctica dels límits, de la capacitat i de la intel·ligència. Homes: cal pujar pous. Aquella màgia és la que et dóna l'espira en el moment just. Aquella màgia són les arrels que has anat fent al fons del pou, alimenten els teus fruits. El destí, primer es decideix i després s'accepta. Siguem generosos amb nosaltres mateixos, creuem la línia. Arrisquem-nos a tenir força! Força i risc. El nostre valor és en la càrrega que assumim. I després, gaudim les millors festes; quan estem satisfets del que fem, estem també satisfets del que som i la nostra gesta esdevé la nostra festa -Categòrica! Celebrem els nostres Saturnals com innocents en el temple que com guerrers hem conquistat. Gaudim amb tota la força i amb el més complet significat de la paraula. Ens fem grans assumint. El meu desig d'any nou és assumir i que assumiu, i trobar-nos al camp de batalla.

L'exercici de la novetat i del canvi com a actitud

Encara que difícil -tot exercici té una certa dosi de sacrifici- potser (i més segur que potser) cal fer l'esforç del canvi. Sovint la vida ja porta canvis amb si d'una manera natural i inevitable, però també sovint aquests canvis no són prou per a evitar el nostre avorriment, ens cansem de les coses, és extremament saludable en aquest sentit no caure mai en el cinisme de considerar les persones com a meres coses, cal anar molt més enllà i donar a les persones la màgia de la humanitat. Però deixant el tema de les persones i seguint amb l'exercici proposat, del que volia parlar és d'actituds. Serà bo el canvi perquè suposarà un impacte, la dosi d'impacte mínim que requereix tot joc, tota diversió i tot esperit contrari a l'estancament; és una cosa que es veu ben clara en els nens, els nens en qui tot els causa sorpresa, i no perquè siguin així de pastarrufes, sinó que quan es sorprenen amb moltes coses és perquè és el primer cop que les senten o perquè les han percebut poques vegades i per tant l'impacte de la novetat encara conserva part de la seva intensitat fonamental. Potser fóra bo d'adquirir aquesta expressió de la novetat com a costum, tal com rentar-se les mans i les dents, com a hàbit de salut; és tot qüestió de prevenció, forjar l'actitud de la diversió -entesa, com abans he dit, en forma de novetat- ja des d'abans que l'avorriment arribi.

Que la culpa sigui dels altres no surt gratis

La gran farsa de l'educació. La gran farsa de la bona educació que l'educació és bona en sí mateixa, el mur pendent d'esmicolar, el mur que pretenc esmicolar. Perquè la bona educació porta en si una llavor de la gran hipocresia que poc a poc va engendrant el ressentiment, que fructifica en les manies, les dèries, les amargacions més pròpies del Perro del Hortelano i les seves evidents rabietes. Poca cosa omple el cistell de la vida d'aquell qui s'amoïna per la bona educació, sobretot per la dels altres: quan et creus un conte l'acabes explicant a tothom qui passa pel teu costat. Qui s'amoïna per la bona educació ha trobat i caigut i agafat una perverssíssima distracció, autodestructiva i enemiga de la vida que crida la plenor que se sacia dels instints. Creure en la bona educació i fer-ne d'aquesta el teu escut i espasa, és una inversió segura en valor de dolor i malestar perpetus. Ser massoca fent veure que no ho saps, creant-te el pitjor dels enemics a dins teu, el ressentiment. I després venen les malalties, i el decaure, i creus que és estrany. Realment creus que és estrany? No és gens estrany! El ressentiment se't menja les defenses, mates així la teva millor defensa. Que la culpa sempre sigui dels altres no surt gratis.

De les dificultats en general

Deslliurar-nos dels problemes és impossible, ens persegueixen durant tota la vida. Crec que en comptes de dedicar-nos -en va- a foragitar-los, seria millor i més saludable que ens dediquéssim a solucionar els més divertits.

De Nietzsche a l'autoajuda

En la meva infància i adolescència, sempre que li deixava el comandament de la tele a mon pare perquè decidís un canal, ell decidia el d'apagar-la. Jo em consternava, però amb el temps he comprès la gran lliçó d'aquell senzill acte, segurament fos aquell canal el més enriquidor. És radicalment oposat asseure's al sofà a consumir l'opi del segle XXI que asseure-s'hi deixant la ment encesa. De tots els de la tele, massa sovint, el canal que més pot ajudar-te si busques prosperar és el del meu pare. Ara està en auge el concepte d'autoajuda, per St. Jordi m'han regalat un d'aquests manuals d'èxit de vendes. És una paraula -la d'autoajuda- que em causa repulsió, perquè parlem d'autoajuda quan el que busquem és l'autosuperació? Llegir Manual d'autoajuda al costat de Nietzsche em va fer una ràbia colossal.


Són abismalment diferents l'ajuda i la superació. Mentre que l'ajuda és el que es s'ofereix quan hom no pot caminar, la (auto)superació és el que fem quan volem caminar més ràpid, més enllà. L'ajuda ve de fora i la superació ve de tu mateix, l'ajuda te la donen els altres o la dónes tu als altres, però no és susceptible d'aquestes interpretacions masturbaiques. Quan algú cerca ajuda està reconeixent que no pot sol, però precisament sol és de l'única manera que hom pot autosuperar-se. I la superació personal és l'objectiu d'aquests manuals d'autoajuda, oi? És una contradicció, el nom està refotudament malposat. La recerca d'ajuda implica l'exercici de l'autocompassió que és justament el contràri de la superació; la compassió per un mateix és reconèixer explícitament la pròpia debilitat i a sobre subratllar-la, és minar l'autoestima, ingredient cabdal de la superació que tothom vol de manera natural. No crec que la felicitat s'identifiqui únicament amb el plaer, més aviat la felicitat pot identificar-se amb una actitud vital composta principalment per l'acceptació de la realitat i l'optimisme. Els malanomenats llibres d'autoajuda, en realitat ho són per l'autosuperació. Són llibres d'ajuda, però no d'autoajuda; ho repetiré si cal fins la nàusea, a mi m'han ajudat, però jo no m'he ajudat a mi mateix, jo m'he superat. Parlar d'autoajuda és nociu, i crec que és el pecat original d'aquests llibres. Parlar d'autoajuda quan el que volen aconseguir és l'autosuperació és la contradicció i el motiu pel qual aquests llibres molts cops no serveixen absolutament per res -més que perdre el temps.

Individualisme: psicòpata, innocent, suïcida?

Sembla que darrerament la gent -oh, quina bonica paraula: la gent!- no es preocupa massa per la política, hi ha culpable i te nom propi, la nostra amiga la Desafecció, els seus símptomes s'escampen entre les cada cop més inflades porcions de la població ricpaïsenca. Desafecció, passotisme, típica tara de nen consentit i malcriat. És que no votem perquè els polítics encabat de les eleccions faran el que vulguin i són tots iguals i els perjudicats de tot serem els mateixos de sempre i a veure qui te la millor excusa per no fer res. Sembla que sí, el símptoma és clar: retòrica ploramica del nen malcriat. Si veiéssim la nostra integritat moral o física amenaçada prou que interessaria la política, però no, mentre hi hagi el plat a taula seguirem menyspreant les llenties -en aquest cas la política. Malauradament sembla ser que mentre hi hagi el plat a taula el malmarit estúpid i mandrós seguirà escopint al plat en comptes de posar-se el davantal. Quina pena. Llarga vida a la crisi i que el bacallà no ens arribi amb llacet, d'aquesta manera potser en comptes d'esperar plorant anirem a cercar-lo i ens cuidarem més dels que acompleixen el complicat art de tallar-lo. Aquesta crisi no farà net ni serà la solució però socialment com a mínim constitueix una bona bufa, que sempre s'agraeix perquè comences a adonar-te que no tot al món és cotó fluix ni la culpa és sols dels polítics. La gran qüestió que amaga la desafecció política i que pel nostre drama no es curarà amb cap crisi és l'estancament, jeure en l'avantatge de la comoditat per comptes de superposar-nos-hi anant sempre més enllà; el gran problema de fons de la desafecció és haver perdut il·lusió en la mirada col·lectiva que somiava dirigir-se als estels, el no voler mirar més enllà dels nostres propis nassos.

Carmels de cafè

En cada moviment que fas, hi ha, implícita, una seriosa responsabilitat. Escac i mat. Un cop moguda la peça no hi ha ja retorn enrere -més aviat, compte. El temps s'entesta en jugar a la contra, esmoladíssima arma blanca; la llança en l'aire i aquest misteri de no saber de quin costat caurà, la fi resta perduda al més profund enllà, insondable. Només intel·ligència i fe, que desafiants, pretenen seduir el final de la partida. Juguem a especular i aquí ens trobem, despullats, fit a fit davant del mirall. Els esdeveniments com a contrincant a qui ens hem d'anticipar si al destí volem fer escomesa, i nosaltres mateixos, cada moviment es realitza en vistes a una estratègia vital, de mena que mai l'acabem de veure completa sinó en les darreres jugades, les definitives; i és definitòria cada jugada. El final és important i la responsabilitat no és cap joc. Tot és estratègia, i és possible que a mitja partida el gas de la por ens vingui a paralitzar, sobretot si ens creiem que l'hem espifiat jugant d'aquella manera, però calma, sempre és bona la serenitat; caldrà potser defensar, cercar els flancs descoberts i cobrir-los, potser atacar per aquella altra banda que deixàrem oblidada, afluixar i replantejar-nos el que calgui, mirar-nos el tauler amb diferent perspectiva trobant noves fonts on abeurar la fe. Els militars saben prou bé que les batalles perdudes no acaben sempre amb derrotes ni les guanyades en victòries, cal estar amatent i pensar bé per reconduir les situacions. Cada moment és crucial. Sempre en ben alt la guàrdia!... Un canvi d'estratègia en aquest joc, sempre suposa una incertesa que de volta resulta un repte, la determinació sovint s'alia amb les victòries. Ens hem d'anticipar als esdeveniments forçant els canvis malgrat l'anticàndida sensació que sempre acompanyarà aquestes decisions, tan abruptes. I si per desventura la ruïna ens sorprèn, havent actuat d'aquesta manera, serà un dolç somni el de la foscor.

Sortir de l'ou (ferrat)

Aquell qui de ben petit s'introdueixi en l'art de la cuina, tindrà sempre un avantatge sobre els altres, un avantatge que no te tan a veure amb l'alimentació -que també, per descomptat- com amb la intel·ligència. La cuina és un laboratori d'alquímia on la màgia de l'antic combat entre el misteri i l'especulació sempre s'hi troba present. Sensació, projecte, destresa, innovació!... Totes elles dansen amb follia i harmonia en aquest noble art de cuinar, font inesgotable de salut. Aprendre a cuinar és com sortir de l'ou. Hi ha qui ho considera una experiència mística.

Quan sempre t'han preparat el menjar o te l'has comprat ja fet, es com si tinguessis les persianes baixades a l'enorme i esplèndid finestral que és cuinar. Quan sempre t'han fet el dinar, ets l'ocell que mai ha volat fora de la gàbia, ets les pesades cadenes que només et treus i t'adones que tenies el dia que comences a cuinar. Sortir de l'ou i veure que hi ha vida i que és meravellosa. L'art de cuinar pot ser com un cant de llibertat i color en la presó d'una dona maltractada, l'esbarjo d'una vida àcida i gris, un cant de colors i llibertat. Cuinar és una oportunitat formidable per deixar volar la nostra creativitat, la cuina és el laboratori on podem jugar a ser Deus, barrejar sabors, sensacions, olors; aixecar vertaderes catedrals amb les nostres mans. Reviscolar el reducte zen d'aquesta artesania que cada dia se'ns esmuny més. Sortir a navegar!... Primer amb la nostra barqueta i després sent el capità de la tripulació més estimada.

Cercant el nord perdut i la seva tradició

El saber comporta responsabilitat, saber és poder: veritat com un temple! Tenir poder suposa ser responsable de la seva aplicació o no-aplicació. Tots sabem que hi ha nens que moren a l'Àfrica, si ho sabem i no fem res malgrat tenir el poder de fer-ho, en som responsables.

Altra cosa és que ens en sentim o no, de responsables. Això te a veure amb el nivell d'empatia simpàtica amb els altres. Si la nostra societat s'ha desenvolupat com ho ha fet, ha estat gràcies a que ha desenvolupat alts nivells d'empatia simpàtica que s'ha vist reflectida en la responsabilitat envers un mateix i envers els altres. Això no t'interessa si no t'interessa saber perquè occident ha despuntat en l'espècie humana. No dubto que Grècia, Roma i el cristianisme han tingut la seva importància, però ja d'abans en alguns punts d'Europa i d'Àsia hi havia societats més avançades que a la resta del planeta.

Per poder trobar-li una explicació, una teoria que tinc és la del clima, allà on fa fresca, les societats s'han desenvolupat més. El fred espavila les bèsties, diuen; jo crec que aguditza l'ingeni, perquè incita a l'activitat, al moviment! I això és el que és realment important. La mandra és l'enemiga més gran de l'avanç. No conec cap societat avançada que visqui en un lloc on faci calor tret de les que han estat colonitzades. Tot i així, és obvi que el clima no ho

és tot, si fos així els pobles de Nord-amèrica i de gran part de l'Àsia també s'hagueren desenvolupat com ho feren els pobles d'Europa. Els reis, nobles i tota la pesca són comuns amb Àsia. Així doncs, quina diferència hi ha hagut? Jo penso que fou una revolució del saber la qui portà Europa (i més tard, les seves colònies i el Japó) a una ascendent revolució que ens portà a millorar en tot: evolucionant de cop i volta si ens ho mirem en perspectiva; de la mà del pensament, la ciència i la tecnologia. Un fet clau, al meu parer, fou l'aparició d'un nou tipus de ric que no provenia de la noblesa sinó del mateix poble. Alguns pagesos aconseguiren negociar, i fent cèntims crearen una nova classe social -la burgesia- que competia amb la noblesa, amb aquesta situació començà a expandir-se la cultura d'una forma imparable i aquesta fou el focus de llum que il·luminà la tecnologia, la revolució industrial i les migracions del camp a la ciutat, desenvolupament de la solidaritat entre obrers, alfabetització i concepte de dignitat. I a partir d'aquí, tira milles occident!

Però si sabem que aquesta classe "pensadora" i aquesta "solidaritat" entre el poble, han format la societat propera i d'intercanvi que ha fonamentat el món democràtic i contemporani, hauríem de ser responsables i fer crítica de l'egoisme atroç que s'està començant a donar en la nostra societat, aquest egoisme es reflexa en el poc interès per les coses comunes com és la política o la tradició de "donar sense esperar res a canvi" que abans, crec, es donava més. Perquè si no fem crítica, la resta del món potser ens passi la mà per la cara. Perquè aquest egoisme, o individualisme, o alienació -diguin-li com vulguin-, porta a una falta d'ideals que s'acaba transformant en mandra, i la mandra és, al meu entendre, el pitjor enemic de l'home i el que pot ser determinant en l'incert futur d'Europa. I si tenim la sort o la desgràcia d'haver estat instruïts en la cultura de l'agraïment, ara no podem girar el cap com amb els nens de l'Àfrica, perquè és el llegat que ens han deixat i el que deixarem. Agraïment per una banda, i responsabilitat per l'altra. La cultura de l'esforç, com ja la coneixen els nord-americans i els nipons.

L'ètica del gripau

Hi ha una errada fonamental que es va repetint al llarg de la vida, i, com amb tota errada, també hi ha una lliçó que cal aprendre. Quan has de menjar-te els mateixos alls de sempre al principi piquen i te’ls menges amb ràbia, no els acceptes, però després te’ls acabes menjant amb resignació, pam, l’un darrera l’altre. Com si res. I en l’acostumar-se a menjar gripaus comença el declivi de tota situació. És l’errada fonamental. Per això crec que sempre és bona una certa dosi de caràcter reaccionari.

La mateixa errada amb diferent forma que se’t repeteix com un all infinit a l’estómac. Parlo del desencís de quan t’adones que aquella persona a qui estimes no és qui et pensaves, de la vergonya d’haver fet les salvatjades més grolleres quan l’alcohol es bevia el teu teixit neural, de la impotència de trepitjar una tifa d’aquelles bones quan vas passejant pel carrer, de la por en deixar-te el gas dels fogons encès, del desencert d’aquella paraula dita tan equivocada; podria continuar fins a teixir-ne una llista infinita. És obvi que el resultat de les errades és la infelicitat. Tota errada té una lliçó; i l’errada en sí, també té una lliçó en sí. Hi ha algunes equivocacions que poden ser per ignorància total, en aquestes el gripau acostuma a ser la falta de prudència, però pot ser també que no s’hi pugui fer res i aquestes no les considerarem, és simplement mala sort, incontrolable. Ara bé, la majoria d’equivocacions venen quan prenem una decisió equivocada per no haver-ho reflexionat bé, per no haver planificat bé la cosa en qüestió. Aquesta errada és per falta d’un saber de referència directa; però no és per falta de saber. Vull dir que sabem prou coses com per relacionar-les i extreure’n una referència indirecta que ens serveixi per decidir bé. Crear. Després de prendre aquesta decisió ja disposarem d’una referència directa de saber, feta per nosaltres.

Si establim com a referència de saber directe un saber fals l’hem ben cagada, perquè cada cop que en fem us ens estarem menjant un gripau, estarem dins d’un vici, i els vicis, a mesura que passa el temps són cada cop més difícils de redreçar. Per això la reflexió profunda i la fermesa en realitzar l’acció decidida tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la nostra felicitat. La pauta seria la següent:

1) Tinc una errada, l’analitzo i en descobreixo l’essència.
2) Reflexiono sempre abans de fer qualsevol cosa.
3) Prenc una decisió i actuo amb fermesa. Si l’he cagat torno a 1
4) Procuro saber el màxim per prendre millors decisions.
5) Menjo menys gripaus i sóc més feliç.

La manca d'ètica de l'estètica

Que el món està ple d'hipòcrites i d'inconscients no és res de nou. Tants com tu vulguis! Quants cops no haurem dit i sentit allò de que l'estètica no importa perquè el que compta en realitat és l'interior, i a més ho diem del tot convençuts oi. El físic no importa, no, i un be negre que no. És només un autoengany fruït d’uns ideals i d’una defensa que prové de l’inconscient, aquesta mentida pietosa. L'estètica de les coses és el reflex de la seva essència, la morfologia i la forma tenen tanta i més importància com les més profundes de les metafísiques i essències; la felicitat –que en últim terme és el que sempre compta- de veure o sentir una cosa bonica depèn únicament de l'estètica d'allò percebut. La imatge forma part de l’essència, del més profund de l’ésser, la seva imatge és ell i teva imatge ets també tu, i si negues això, t'estàs negant a tu mateix i aleshores no només tens un problema d'inconsciència sinó que -i el que és més important- ets un hipòcrita i el problema real el tens d'autoestima o d'autoodi -que al cap i a la fi acaben sent el mateix-.

A tothom li resulta més agradable percebre l'olor d'una fragància fresca que la d'una aixella suada d'agror i fàstic o que la d'un cos en estat de putrefacció. Aquesta que tothom tria és l'estètica i la bellesa que els gens humans han escollit, i contradir-la és tan absurd com, per exemple, pretendre que et surtin ales a l’espatlla. A tothom li agrada més una façana modernista que la façana d'un típic edifici suburbial, són coses de la vida i de la seva lògica. Així que l'estètica no està per sota de cap essència, l'estètica senzillament "és" i l'hem d'acceptar així, l'estètica és una part intrínseca de l'essència. Que siguis maca o lletja no és just o injust, és i punt. Qüestionar l’estètica és un absurd, no es pot. Seria el mateix absurd que menjar-te un dolç d'anís i dir que has degustat un cercle -el cercle és una idea que no és palpable pel gust-. I la teva estètica, -tant per tu com pels altres- compta tant o més que el que hi tinguis al cor i al cervell. Pot ser dur d’acceptar-ho però com millor es digereix la realitat és menjant-la mig crua, amb un punt de sang. Si una part del que tu ets és desagradable a la vista no pots pretendre no comptar-ho a l'hora de fer el balanç final de tu mateix, no pots destruir les dades del problema que impedeixen que la teva solució sigui satisfactòria. És un autoengany que amaga un problema que has de superar. Al final, la lògica de la vida sempre posa les coses al seu lloc, sempre s'acaba imposant, així que és millor d'entendre-la.

Els paràmetres per establir el criteri del que és o no bell estan oberts, però això mai pot voler dir que cinc més u fan vuit; hi ha una estètica bella que és bona i una altra que és justament el contrari. És el que deia més amunt sobre els capricis i la lògica dels gens i de la vida. Hi ha variabilitat de gustos entre les persones, però la força de l’estètica es segueix manifestant amb tot el seu pes i significat.

Mc.Realitats o Apostasía

En els darrers temps, la nostra societat ha rebut un nou déu amb els braços oberts, El Déu del Capital, un déu que ens ha dut riquesa però que només valora allò material i racional, i, ara que El Salvador de l’església jau en la creu del post-modernisme, el dogma de les masses s’ha reencarnat en el materialisme productiu, que és l’estètica ideal del bo per excel•lència. Vivim en la boira d’un món d’ordre i racionalisme rancis. I si hom encara porta espurnes de coratge al cor, tard o d’hora se sent mortificat per tanta uniformitat, enfastidit per aquest tempo de pressa i lògica conformista, fastiguejat per aquest ritme tan llefiscós i difícil d’espolsar-se. És per això que hi ha un creixent amor pels altres mons que supera qualsevol òptica de rectitud, racionalitat i convencionalitat divines; per exemple, cap a l’era medieval; que encara viu a recer del romanticisme. Volem escapar d’aquesta presó i tot s’hi val. El romanticisme se’ns presenta com un corrent cultural, però sota aquesta frívola explicació s’hi amaga la porta a un univers des d’on hom pot esquerdar les asfixiants parets d’aquesta presó i fugir als mons de la imaginació i de la bellesa. Fantasia. I no és cap broma, és música, poesia, imaginació, passió, intensitat, èpica. El romanticisme apòstata ens ajuda a trencar amb el racionalisme material per poder entrar en un món immaterial d’espiritualitat i emoció, en un món on el cor encara batega vida i l’home encara pot ser guerrer. La fantasia pot, fins i tot, fer-se realitat, i només cal veure l’obra d’Antoni Gaudí per a comprovar-ho.

.

Com que sovint no som prou creatius en aquest terreny, idealitzem identitats alienes, o, si voleu, col•lectivitzem noves identitats. Idealitzem l’esport amb els equips, les nacions, les religions, els fenòmens paranormals, la ciència, la cultura o qualsevol altra cosa que s’avingui. Sempre s’ha fet, però ara ja no toca tant, hem evolucionat i estem en condicions de fer un salt més enllà. L’abisme d’una realitat individual buida d’ideals és una amenaça constant a la nostra integritat psíquica, i, com a mecanisme d’autodefensa ens evadim d’aquesta crua realitat pujant a la Mc.Realitat i confiant part de la nostra pròpia identitat -o tota sencera- al no res, no deixa de ser positiu donat el context, ja que si no saps cuinar és millor un Mc.Donalds que res. Però, atès que tots som potencials cuiners de la nostra realitat, jo reivindico quelcom més, que ens cuinem la realitat al nostre gust sense deixar de banda la identitat, a la planxa o a la brasa, però cuinada per nosaltres, al nostre gust. No és el mateix veure anuncis, escollir una pel•lícula, o parar la tele i fer-te tu la pel•lícula; hi ha nivells i jo reivindico el darrer. Creativitat, viure el romanticisme amb la pròpia identitat, esculpir els somnis a la realitat. Transgredir la dictadura que només valora la productivitat i establir un mateix els valors, perseverar en l’evolució d’un mateix.

.

Aquesta transgressió la podem desenvolupar sols o acompanyats, i en una llista infinita d’activitats; l’excursió és fruït de la creativitat de cadascú, l’art és subjectiu, però sempre es caracteritza per la seva càrrega espiritual, pel seu component passional i emotiu, pel joc i la lluita constants. Es tracta de ser un mateix i provist d’una aura que et deslliuri de les pors i t’acompanyi en el gaudi dels plaers. Es tracta de tenir una ànima de fantasia en la presó del pragmatisme diari.

Llebres i tortugues

Hi ha persones a qui sembla que no els hi costa gens això d'aixecar-se del sofà per anar-se'n a fer esforços i sacrificis. A més, són capaços d'estar-se llarguíssimes temporades sense prendre's un respir, cap dia de vacances en 5 anys i cada dia a les 7 del matí en peu per anar a treballar sense que la feina els entusiasmi, i tot sense cap recança. Els hi enevejo profundament aquesta capacitat de treball. Doncs la meva tradició ha estat sempre que, quan hi estic bé al sofà, només me n'he aixecat per anar al congelador a buscar la terrina de gelat. I entengui's tot com una metàfora. Està clar que no tot és blanc o negre, com també està clar que hi ha un cert component genètic que fa que hi hagi gent més activa i d'altres més ensupidots, el que no està tan clar és si aquest fet induït per la genètica és modificable. De vegades em sento com la llebre del conte de la cursa amb la tortuga, i envejo profundament la tortuga per la seva constància i capacitat de sacrifici. A un costat de la balança hi ha l'esforç i a l'altre el gaudi, i la majoria de religions s'inclinen per l'esforç com a retitud moral i sentit de la vida. Alguns som de mena anàrquica i sembla que no hi ha res a fer, al camp de la meva carn no hi creix la fè:

La desmesura

li guanya sempre

el combat a la proporció,

i fer només la feina

quan és aquesta

la necessitat i obligació.

.

Però també és veritat que normalment tota aquesta gent amb gran capacitat de treball, no tenen cap creativitat i els hi és de gran dificultat introduïr canvis en la seva vida, és com si no hi poguéssin veure més enllà d'uns certs límits que tenen -no sé com, ni perquè- establerts. Com els ases amb els ulls tapats pels costats. Tampoc tenen gaire curiositats ni ambicions pròpies a la vida, són l'antítesis del vividor. Si tinguéssin obertura de mires i ambició podrien arribar fins on vulguéssin. Però baja, al conte i malgrat tot, qui guanya és la tortuga.

I la pregunta és si aquestes dues naturaleses humanes són irreconciliables.

Epicur i Nietzsche Vs JesusCrist i Kant