ah, i sentiu-vos ben lliures en participar
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teories meves. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teories meves. Mostrar tots els missatges
dimarts, 24 d’abril del 2012
Patiment
Pots assumir petites dosis de patiment en forma de sacrifici continuat o bé enfrontar-te a grans patiments de cop. La gràcia de la primera opció és que t'estalvies la segona amb tot el dolor i possibles traumes que acostuma a implicar, i que, a més, un cop t'hi acostumes els sacrificis així fets ja no acaben suposant tant de patiment. La gràcia de la segona opció és que els grans patiments poden servir de revulsiu per a espavilar-te i fer-te créixer amb passes més agegantades, sense haver-te d'empassar la lentitud en la propia evolució que suposa la primera.
dimecres, 21 de juliol del 2010
Límits
La millor manera de conèixer els propis límits és posant-los a prova, posant-se a prova a un mateix. De quina altra manera, si no —suposant generosament que sigui possible— podríem auto-conèixer-nos? Cal mullar-se, ferir-se, arriscar-se, barallar-se, atrevir-se. És el que faig aquest estiu (el que hauria de fer sempre).
dimecres, 14 d’abril del 2010
La intel·ligència, tècnica de l'autorealització
Ser intel·ligent implica adonar-se de les relacions que mouen el món, aprendre'n el funcionament tot deduint-ne dels efectes les causes. Atès que hem d'intervenir en el món, un món on ser neutrals és impossible, les nostres accions es trobaran dins el mateix taulell de les causes i els efectes; jugant el joc de la intel·ligència. Ens trobem amb el fet que la intel·ligència només es pot mesurar en virtut de les accions que es realitzen. El que ens diferencia dels animals és la nostra capacitat de posar una tanca entre nosaltres i la naturalesa (allò donat), aquesta tanca s'anomena mitjà: la tècnica: allò que ens permet modificar el nostre entorn i realitzar la nostra voluntat. Intervenir. Acomodar-nos. La nostra tècnica combinada amb el benestar que les nostres aspiracions són capaces d'aportar-nos, és el que determinarà la nostra intel·ligència. Només podem mesurar la nostra intel·ligència valorant allò que fem (en funció a l'acord amb les nostres aspiracions), i som els nostres actes, el que fem. La felicitat és el moment en què les aspiracions es compleixen, la voluntat(de poder) sadollada, i tant més gran és la felicitat com més alt és el llistó de la fita assolida. La intel·ligència d'un home s'escriu en la seva obra. Servint-me de llenguatge aristotèlic, diré que l'autorealització és l'actualització de la pròpia potència en acord a la voluntat. L'autorealització és l'estat en què hom és conscient d'haver realitzat amb si mateix allò que podia arribar a ser en acord amb la seva voluntat. La finalitat de la intel·ligència és l'autorealització, l'estat superior de l'home, la màxima felicitat.
La ignorància sovint es confón amb l'estupidesa, i no, aquesta manca d'intel·ligència no fa la felicitat, només genera frustració fruit de mals moviments en el taulell de les causes i els efectes, un continuum d'efectes indesitjats lligats a les nostres accions realitzades ximplement. La intel·ligència és l'encarregada de la felicitat: la intel·ligència fa la felicitat. La ignorància entesa com a manca de saber, pot ajudar la intel·ligència en el seu camí cap a la felicitat si els sabers ignorats obstaculitzen les aspiracions de la voluntat, però res més. Menysprear la força de l'engany és una temeritat desassenyada -penseu en la fe. La felicitat no és el que senten els animals, això només és plaer! La felicitat és l'estat propi de l'autorealització.
La ignorància sovint es confón amb l'estupidesa, i no, aquesta manca d'intel·ligència no fa la felicitat, només genera frustració fruit de mals moviments en el taulell de les causes i els efectes, un continuum d'efectes indesitjats lligats a les nostres accions realitzades ximplement. La intel·ligència és l'encarregada de la felicitat: la intel·ligència fa la felicitat. La ignorància entesa com a manca de saber, pot ajudar la intel·ligència en el seu camí cap a la felicitat si els sabers ignorats obstaculitzen les aspiracions de la voluntat, però res més. Menysprear la força de l'engany és una temeritat desassenyada -penseu en la fe. La felicitat no és el que senten els animals, això només és plaer! La felicitat és l'estat propi de l'autorealització.
dimecres, 31 de març del 2010
Prejudicis II. El complexe
Hi ha poques coses que minin tant l'autoestima -i ep, si l'autoestima està minada; malvius fins que la desmines o fins que et mors- com els complexes, el complexe és una por obsessiva fundada en el prejudici de que els altres et jutjaran en funció del tal defecte, exagerat per la nostra por fins a la caricatura. Però la conclusió de que tothom ens jutjarà fixant-se només (o quasi només) en el nostre defecte és evidentment falsa, perquè és fruit d'una (mala)experiència estigmatitzada per una por excessiva, judici que cal superar tornant a l'experiència (que és la base de molts prejudicis): haurem de córrer el risc d'actuar sense por: com si no tinguéssim el complexe (el defecte), actuar per tant en el més fort sentit de la paraula -fer teatre. L'esforç sempre cal. Aquesta actuació consistirà en actuar amb normalitat des del punt de vista teòric (com si no portéssim aquelles ulleres de cul de got (o no estiguéssim com una vaca (o no fóssim més lletjos que la Carmen de Mairena (o les tres coses de cop (no, és broma! Si hom té les tres desgràcies de cop el meu consell és el suïcidi o l'heroïna))))) per tal de veure si la pràctica, les reaccions obtingudes, es corresponen amb allò esperat -sota el pressupòsit de normalitat que ens hem inventat fent com si el defecte no existís o existís poc.
Si les reaccions són les esperades, haurem de fer teatre fins que el complexe desaparegui. Si no, tornar-hi.
PS. A mi m'ha funcionat.
Si les reaccions són les esperades, haurem de fer teatre fins que el complexe desaparegui. Si no, tornar-hi.
PS. A mi m'ha funcionat.
divendres, 5 de març del 2010
Prejudicis
Els prejudicis compleixen almenys una funció clara: cohesionar grups, això vol dir que no només són qüestió individual, sinó que és també social, fins i tot quelcom institucionalitzat. A mi m'interessa més la part individual del prejudici, més que la social, perquè d'aquesta darrera se'n parla ja arreu -en aquest sentit, personalment em quedo amb la teoria de la personalitat autoritària d'Adorno, segons la qual aquests prejudicis, com a actitud que són, tenen una causa (la repressió implícita en el desenvolupament del nen, havent aquest de reorientar els seus impulsos constantment cap al bé marcat per agents socialitzadors, substituint així, en l'edat adulta, els objectes de la pròpia agressivitat) i servei/utilitat (protegeixen l'autoestima en front d'amenaces al propi valor com a individu, el prejudici seria una manera d'autoafirmar-se, dirigint-se negativament cap a un grup socialment estereotipat des del marc social de referència).
La part individual, deia, entesa com a funció biològica adaptativa que té a veure amb la cognició però que està estretíssimament lligada amb qüestions culturals. Hi ha un tret que relaciona tant la discriminació social com la individual, i el podem veure en el fet de que per a la cohesió d'un grup cal una discriminació, discriminació basada en la valoració positiva d'aquells amb qui el grup s'identifica, cada cop que calgui prendre una decisió el prejudici ens ajudarà a fer-ne via, de manera que la valoració no es farà en funció d'un anàlisi i/o crítica sinó en funció del que marqui el tal prejudici fixat, i aquesta també és la característica principal del prejudici individual: que ens relaciona un tret amb un altre de manera automàtica estalviant-nos la necessitat d'haver de crear nosaltres cada cop tal relació a partir d'analitzar dades.
El prejudici ens aporta un marc dins del qual establir-nos, a partir del qual construir i viure, ens dóna la seguretat necessària per a desenvolupar la nostra pròpia vida, els fonaments sobre el squal construir l'existència, la casa. Sense la necessitat d'estar constantment fent l'eforç de conèixer (en el sentit estricte: de ciència, episteme) el nostre entorn, el prejudici ens estalvia així -valgui la redundància- una constant redefinició del nostre marc existencial, és evident que si estiguéssim sempre redefinint les nostres concepcions ens seria impossible prendre decisions, sobretot a llarg termini, aquí els prejudicis ens ajuden, catalitzen.
Els prejudicis són catalitzadors de decisions. I el preu que cal pagar per la velocitat de decisió que ens aporten és el risc que aquella decisió no hagi estat la millor possible. Són pràctics, molt pràctics; però la pràctica en l'edificació, per exemple, sense un bon plànol, se'n va tota en orris, no serveix per a res la matèria sense la forma. Aquí amb el prejudici ens passa el mateix.
Acceptat el fet de que els prejudicis són necessaris, del que es tracta és de tenir els millors, i sobretot també de saber canviar-los quan la situació ho requereix. Des del punt de vista epistemològic tots els prejudicis són dolents, però des del punt de vista real, vital; són necessaris... N'hi ha de bons i de dolents, els dolents són els motius d'errors i els que ens minen la potència, la nostra possibilitat; el fet que siguin mals prejudicis es deu a que no han estat prou ben verificats, com més poc científic sigui un prejudici pitjor serà, el bon prejudici és més científic.
El veritable problema és que malgrat saber de la maldat d'un prejudici, aquest no marxarà fàcilment, costa espolsar-se'l, i, com una sangonera, ens va putejant persistentment. El que cal per a treure's aquests mals prejudicis és ser més curós quan aquests ens assalten, això vol dir que cada cop que un prejudici ens assalta, hem de fer l'esforç de dirigir-nos d'alguna manera a l'objecte de tal prejudici i posar-nos a repassar: analitzar: falsar: comprovar: verificar novament el prejudici. Aquesta costum articularà la defensa contra el prejudici en forma d'atac, perquè la constant comprovació d'una preconcepció com a falsa fa que la pressuposada veritat en la qual es fonamenta salti pels aires i que la preconcepció s'esquerdi i acabi ensorrant-se per manca de consistència.

A més de defensar-nos dels mals prejudicis atacant-los just quan ens assalten, també podem anar un pas més enllà i atacar-los a la seva base, crear una defensa contra aquells que no ens ataquen directament: atacar-los a ells: fer l'esforç de desenvolupar una actitud de constant vigilància, la costum d'estar amatent a qualsevol prejudici, fer l'esforç de pensar-hi, tenir-ho present tot el dia, estar atent, alerta... Anar-los a buscar. I no quedar-nos tampoc amb primeres impressions, sinó sempre soscavant, entrar en les situacions passant a un segon ordre de reflexió consistent en la crítica constant de l'entorn, qüestionar-ho tot, filosofar: prendre's la ciència com una actitud vital.
La part individual, deia, entesa com a funció biològica adaptativa que té a veure amb la cognició però que està estretíssimament lligada amb qüestions culturals. Hi ha un tret que relaciona tant la discriminació social com la individual, i el podem veure en el fet de que per a la cohesió d'un grup cal una discriminació, discriminació basada en la valoració positiva d'aquells amb qui el grup s'identifica, cada cop que calgui prendre una decisió el prejudici ens ajudarà a fer-ne via, de manera que la valoració no es farà en funció d'un anàlisi i/o crítica sinó en funció del que marqui el tal prejudici fixat, i aquesta també és la característica principal del prejudici individual: que ens relaciona un tret amb un altre de manera automàtica estalviant-nos la necessitat d'haver de crear nosaltres cada cop tal relació a partir d'analitzar dades.
El prejudici ens aporta un marc dins del qual establir-nos, a partir del qual construir i viure, ens dóna la seguretat necessària per a desenvolupar la nostra pròpia vida, els fonaments sobre el squal construir l'existència, la casa. Sense la necessitat d'estar constantment fent l'eforç de conèixer (en el sentit estricte: de ciència, episteme) el nostre entorn, el prejudici ens estalvia així -valgui la redundància- una constant redefinició del nostre marc existencial, és evident que si estiguéssim sempre redefinint les nostres concepcions ens seria impossible prendre decisions, sobretot a llarg termini, aquí els prejudicis ens ajuden, catalitzen.
Els prejudicis són catalitzadors de decisions. I el preu que cal pagar per la velocitat de decisió que ens aporten és el risc que aquella decisió no hagi estat la millor possible. Són pràctics, molt pràctics; però la pràctica en l'edificació, per exemple, sense un bon plànol, se'n va tota en orris, no serveix per a res la matèria sense la forma. Aquí amb el prejudici ens passa el mateix.
Acceptat el fet de que els prejudicis són necessaris, del que es tracta és de tenir els millors, i sobretot també de saber canviar-los quan la situació ho requereix. Des del punt de vista epistemològic tots els prejudicis són dolents, però des del punt de vista real, vital; són necessaris... N'hi ha de bons i de dolents, els dolents són els motius d'errors i els que ens minen la potència, la nostra possibilitat; el fet que siguin mals prejudicis es deu a que no han estat prou ben verificats, com més poc científic sigui un prejudici pitjor serà, el bon prejudici és més científic.
El veritable problema és que malgrat saber de la maldat d'un prejudici, aquest no marxarà fàcilment, costa espolsar-se'l, i, com una sangonera, ens va putejant persistentment. El que cal per a treure's aquests mals prejudicis és ser més curós quan aquests ens assalten, això vol dir que cada cop que un prejudici ens assalta, hem de fer l'esforç de dirigir-nos d'alguna manera a l'objecte de tal prejudici i posar-nos a repassar: analitzar: falsar: comprovar: verificar novament el prejudici. Aquesta costum articularà la defensa contra el prejudici en forma d'atac, perquè la constant comprovació d'una preconcepció com a falsa fa que la pressuposada veritat en la qual es fonamenta salti pels aires i que la preconcepció s'esquerdi i acabi ensorrant-se per manca de consistència.

A més de defensar-nos dels mals prejudicis atacant-los just quan ens assalten, també podem anar un pas més enllà i atacar-los a la seva base, crear una defensa contra aquells que no ens ataquen directament: atacar-los a ells: fer l'esforç de desenvolupar una actitud de constant vigilància, la costum d'estar amatent a qualsevol prejudici, fer l'esforç de pensar-hi, tenir-ho present tot el dia, estar atent, alerta... Anar-los a buscar. I no quedar-nos tampoc amb primeres impressions, sinó sempre soscavant, entrar en les situacions passant a un segon ordre de reflexió consistent en la crítica constant de l'entorn, qüestionar-ho tot, filosofar: prendre's la ciència com una actitud vital.
dimarts, 23 de febrer del 2010
dimarts, 29 de desembre del 2009
El rol de la vanitat
La vanitat és l'única defensa d'aquells que som massa fràgils per mirar-nos al mirall sense trencar-nos.
dilluns, 21 de desembre del 2009
Voluntat i jerarquia
Tots volem coses, i tots vivim de la il·lusió. Podríem materialitzar la il·lusió si la cosifiquem en un lapse de temps: la il·lusió és el lapse de temps que es troba entre el desig de la voluntat i el seu assoliment o fracàs. La voluntat sovint és essencialment sentiment, passió, instint en estat pur; per això li'n diem puta, meuca activa vers els nostres interessos! Per això és dòcil i es barreja amb la raó, la lògica, el sentit comú... S'hi barreja perquè aquesta cultura de la racionalitat ja forma part de la nostra intimitat, de l'animal que portem dins -domèstic. Posaré un exemple pels perduts: si vols extreure l'or d'un riu, abans has de passar per l'ensinistrament de com buscar-lo, i això requereix un esforç racional i corporal, una teoria.
Una de les coses que em sembla interessant en tot aquest divagament abstracte, és el paper que juga l'ordre en el procés de la il·lusió que ens alimenta; jo, home de tarannà anaquitzant, he hagut de claudicar de l'anarquia. Aprendre que sense l'ordre gran percentatge d' il·lusió es frustra i l'intent de gesta esdevé fracàs ha sigut una cosa important. Hem de passar pel (puto) aro de l'ensinistrament, de l'organització, de la disciplina i de l'ordre; i ho hem de fer perquè és el mitjà de materialitzar la voluntat, de sadollar el desig. La raó és una eina: la nostra eina! La més humana i antropològica per excel·lència. Parlo d'una voluntat i d'un desig amb un cert grau de grandesa, no de desitjos com "ara em ve de gust menjar-me un cucurutxo". En tota voluntat de llarga volada, cal guiar la il·lusió amb instruments jerarquitzants, amb intel·ligència. Cal intel·ligència alhora de fer el plànol de l'edifi, no podem dibuixar l'edifici que volem a la pimpam sinó que hem de ser realistes, conèixer els materials, les lleis que operen sobre el món i la tècnica més adequada... Establir la j e r a r q u i a. Això requereix un cert recolliment, el de l'anàlisi previ de l'enemic, diguem-ne.
Si tenim un desig de llarga volada i hem fet malament el plànol de l'edifici el vol s'acava tot just enlairar, et desorientes, i a la merda tot. I et passes la vida picant pedra, estavellant-te contra tot com una pobreta mosca. Per això cal posar tots els 9 sentits en la planificació, fer-ho bé; quants més detalls millor. Els viatges més llargs són els més durs, però també els més rics i un llarg temps d'il·lusió amb què avastir els nostres tiberis. Si bé és cert que la teoria sense la pràctica és inútil - vegi's l'estat actual de la filosofia acadèmica-, és més cert encara que la pràctica no existeix sense la teoria, i que com més bona sigui la teoria més possibilitats de grandesa i èxit té la pràctica. Primer voluntat, després jerarquia. I el Nadal, el nadal ens recorda la paraula clau: AMOR.
La passió que hi posem és potser el més important, les ganes, l'amor. Sense això tota teoria i tota pràctica són raquítiques. Sense amor tota il·lusió es converteix en fum tòxic. L'amor és l'obessió, la pulsió, allò ceg i tanmateix guia.
Tenim el nadal que ens ho recorda: Amor (Jesús, que mor per tots nosaltres, estúpidament, per Déu, per fe, per una cosa irracional) i Jerarquia (els tres reis: primer el blanc, després el ros, i finalment el negre).
Coses bàsiques, aquelles que tots sabem... i que tan fàcilment les oblidem! Bon Nadal!
Una de les coses que em sembla interessant en tot aquest divagament abstracte, és el paper que juga l'ordre en el procés de la il·lusió que ens alimenta; jo, home de tarannà anaquitzant, he hagut de claudicar de l'anarquia. Aprendre que sense l'ordre gran percentatge d' il·lusió es frustra i l'intent de gesta esdevé fracàs ha sigut una cosa important. Hem de passar pel (puto) aro de l'ensinistrament, de l'organització, de la disciplina i de l'ordre; i ho hem de fer perquè és el mitjà de materialitzar la voluntat, de sadollar el desig. La raó és una eina: la nostra eina! La més humana i antropològica per excel·lència. Parlo d'una voluntat i d'un desig amb un cert grau de grandesa, no de desitjos com "ara em ve de gust menjar-me un cucurutxo". En tota voluntat de llarga volada, cal guiar la il·lusió amb instruments jerarquitzants, amb intel·ligència. Cal intel·ligència alhora de fer el plànol de l'edifi, no podem dibuixar l'edifici que volem a la pimpam sinó que hem de ser realistes, conèixer els materials, les lleis que operen sobre el món i la tècnica més adequada... Establir la j e r a r q u i a. Això requereix un cert recolliment, el de l'anàlisi previ de l'enemic, diguem-ne.
Si tenim un desig de llarga volada i hem fet malament el plànol de l'edifici el vol s'acava tot just enlairar, et desorientes, i a la merda tot. I et passes la vida picant pedra, estavellant-te contra tot com una pobreta mosca. Per això cal posar tots els 9 sentits en la planificació, fer-ho bé; quants més detalls millor. Els viatges més llargs són els més durs, però també els més rics i un llarg temps d'il·lusió amb què avastir els nostres tiberis. Si bé és cert que la teoria sense la pràctica és inútil - vegi's l'estat actual de la filosofia acadèmica-, és més cert encara que la pràctica no existeix sense la teoria, i que com més bona sigui la teoria més possibilitats de grandesa i èxit té la pràctica. Primer voluntat, després jerarquia. I el Nadal, el nadal ens recorda la paraula clau: AMOR.
La passió que hi posem és potser el més important, les ganes, l'amor. Sense això tota teoria i tota pràctica són raquítiques. Sense amor tota il·lusió es converteix en fum tòxic. L'amor és l'obessió, la pulsió, allò ceg i tanmateix guia.
Tenim el nadal que ens ho recorda: Amor (Jesús, que mor per tots nosaltres, estúpidament, per Déu, per fe, per una cosa irracional) i Jerarquia (els tres reis: primer el blanc, després el ros, i finalment el negre).
Coses bàsiques, aquelles que tots sabem... i que tan fàcilment les oblidem! Bon Nadal!
dilluns, 30 de novembre del 2009
Animals de saló
Els somnis són una imatge amb una direcció concreta de la realitat, m'acabo de despertar, i després d'haver somniat molt, em ve la idea que el somni és un enfocament de la realitat absolutament surrealista però també amb alguns matissos molt nítids que difícilment es poden percebre d'altra manera. Hi ha pors o desitjos que es manifesten en els somnis, el somni com a forma de percepció? Jo crec que és possible. No podem fugir del nostre interior, que és com un animal que forma part de nosaltres; cedim als convencionalismes perquè és pràctic, Hobbes; no pas perquè formi part de la nostra essència íntima, que diria que és representacionalista. És problemàtic en la caracterització, en el caràcter, en la voluntat de ser; el fet de passar per alt aquest tret. Amb tot això vull dir que, per exemple, Extremoduro i Rossini no són incompatibles, que no hi ha cap mena d'incompatibilitat entre l'exabrupte més profà i l'exquisidesa més profunda, el Louvre es complementa amb els cartrons de vi del Raval, i es necessiten mutuament per conservar la seva riquesa, crec que ens manquen de la mateixa manera perquè som una mena d'animalons de saló, o, en un altre ordre de preferència, burgesets silvestres.
dilluns, 23 de novembre del 2009
Mitologia Natural: pas de l'animal a la fera
Tenim una missió, no hem vingut al món per fer d'insectes ni decoració, hem vingut al món amb el clar designi de ser productius. De crear, fer, amuntegar piles les unes sobre les altres i esforçar-nos cada dia per centrar la seva correcta adequació espacial. La natura ens vol humans! I hem d'assumir la tasca d'apunyalar cada dia l'animal que duem dins per finalment poder-nos-en penjar la pell a l'esquena i, orgullosos, considerar-nos homes. I fer el sacrifici, aixecarem l'espasa de la raó i ens la clavarem al cor, coronant així la joia més preuada i preciosa de la naturalesa: La Humanitat, Humanitat que bonica i trempada assassinarà la seva mare Emoció; li prendrà el lloc i es casarà amb el seu pare Raciocini, engendrant sap Déu quin llamp de criatura...
dissabte, 21 de novembre del 2009
Alguns, sempre en l'aguait (Club Insomni II)
Alguns, construïm les nostres llars entre abismes. Tenim predilecció per les altures. Vivim dins del risc.

Des de les grans alçades, eixamplem tant les nostres ànimes que ens quedem sense alè vital. Fem el buit de la substància. No ens agraden els colors llampants i tanmateix som els més enamorats dels intensos.

Som uns que sempre volem anar més lluny, sempre asseure'ns després del llarg vol al més enllà. Som el mateix sentit d'aquells nius en la punta més alta i punxeguda de la muntanya.


Som brevetat, noblesa; pedres precioses hipersensibles de rígida aparença a l'esqueixada. No podem controlar de dins ni la potència ni els límits... L'ànima sempre s'eixampla trencant tota quanta carcassa tinguem, sortint de i a nosaltres mateixos.

Som folls amants, devots de la bellesa, la intuïm, la cerquem inconscientment -i la trobem també! Sentim l'impuls d'anar més lluny, sempre més lluny i la mirada als estels.

Alguns, sempre estem perduts perquè ens agrada fer camins; tenim sempre el nord tan clar que no ens usem de brúixoles, bruixes. La casa nostra està entre abismes.

Estem fets d'una matèria noble, som immortals. La diferència és la nostra identitat, la nostra essència, la recerca infinita d'aquest alè vital fugit en cada instant. Alguns embogim de lucidesa.


Escrutat aquest món obrim les dimensions. Necessitem eixamplar-nos fins a fondre'ns amb la irracionalitat , pura, fonda, infinita, còsmica; veritable raó Universal. Alguns, no sentim por pel dolor, però ens poden aterrar algunes idees -falta de fites.

Alguns no només ens fonem al món, pretenem fondre'ns al Cosmos. Viatgem cap al polsim màgic de la creació per renéixer en una altra dimensió.

Escalem i arribem tant amunt que ens manca l'oxígen, és aleshores quan tots els nostres nervis, finalment, es destensen , és només llavors quan per fi podem somriure el més; en la caiguda sabent que hem arribat al nostre final, morim en la nostra fita.


Com salmons amunt del riu construïm, el nostre niu al cim com un resguard en mostra d'amor a la següent generació. Alguns, així ho sentim, així obrem, així fem, així morim.


Entesos i Incompresos, Desentesos i Compresos. Sempre en l'aguait.
Club Insomni *(1)Club Insomni
Els que mai tenim son perquè qualsevol cosa ens la treu, els que ens traiem la son amb qualsevol cosa. Club insomni.

Els que cada nit és una festa i cada dia una oportunitat, els que cada dia plorem com si fos l'últim i ens descollonem com si fos el primer, els que de tan menjar roses el coll ens sagna a raig. Els que tenim als llibres i les drogues entre les millors amistats.



El club de l'insomni, els que cada nit és una aventura i tan ens llevem de matinada com al vespre, els que ni tenim hora d'esmorzar ni de dinar ni de sopar.

Els que tenim els fums pujats de tant caminar pel cel, i la moral pels terres perquè ens fotem les més fortes pinyes.


Els que la nostra vida és una obra d'art i la nostra marginació un regal diví. Els que sempre en volem més i tot va en ració doble. Els passats, els il·luminats, els trasnotxats.

Els que la nostra antipatia és una defensa. Els que la mediocritat de les masses ens fa por i no les volem aprop si no les tenim al nostre servei. Els que ens trobes menjant en cada plat on escopim, i escopim en tots els plats.


Els de Beethoven i Mozart i Nietzsche i Goethe que saltem més que ningú en cada Rave. Els que follem amb els llibres i els destrossem, els amants de l'engany si és per riure.

Els cínics, els delinqüents, els perversos. Els que cada dia tenim un nou projecte, els que ens cansem de la vida i de la companyia i ens veiem com gats de carrer.


Els que necessitem reivindicar la llibertat en cada passa que fem. Els envejosos de la bogeria. Els que vivim entre espases i parets, entre fum i putes. Els que hem après que plorar només serveix si cada llàgrima reivindica el millor.


Els que cremem els diners honorant la irracionalitat. Els que sortim arreu i la nit se'ns fa molt curta. Els que si no estem sempre cansats som incombustibles. Els que som per tot el món i considerem acte diví i punta de llança de la higiene l'acte de renovació de l'aire. Els que necessitem respirar i qualsevol apropament humà és considerat una agressió escatològica.


Els que cada nit és una festa i cada dia una oportunitat, els que cada dia plorem com si fos l'últim i ens descollonem com si fos el primer, els que de tan menjar roses el coll ens sagna a raig. Els que tenim als llibres i les drogues entre les millors amistats.



El club de l'insomni, els que cada nit és una aventura i tan ens llevem de matinada com al vespre, els que ni tenim hora d'esmorzar ni de dinar ni de sopar.

Els que tenim els fums pujats de tant caminar pel cel, i la moral pels terres perquè ens fotem les més fortes pinyes.


Els que la nostra vida és una obra d'art i la nostra marginació un regal diví. Els que sempre en volem més i tot va en ració doble. Els passats, els il·luminats, els trasnotxats.

Els que la nostra antipatia és una defensa. Els que la mediocritat de les masses ens fa por i no les volem aprop si no les tenim al nostre servei. Els que ens trobes menjant en cada plat on escopim, i escopim en tots els plats.


Els de Beethoven i Mozart i Nietzsche i Goethe que saltem més que ningú en cada Rave. Els que follem amb els llibres i els destrossem, els amants de l'engany si és per riure.

Els cínics, els delinqüents, els perversos. Els que cada dia tenim un nou projecte, els que ens cansem de la vida i de la companyia i ens veiem com gats de carrer.


Els que necessitem reivindicar la llibertat en cada passa que fem. Els envejosos de la bogeria. Els que vivim entre espases i parets, entre fum i putes. Els que hem après que plorar només serveix si cada llàgrima reivindica el millor.


Els que cremem els diners honorant la irracionalitat. Els que sortim arreu i la nit se'ns fa molt curta. Els que si no estem sempre cansats som incombustibles. Els que som per tot el món i considerem acte diví i punta de llança de la higiene l'acte de renovació de l'aire. Els que necessitem respirar i qualsevol apropament humà és considerat una agressió escatològica.

dilluns, 16 de novembre del 2009
Sobre l'assenyalar defectes, a arrel dels que vigilen
Assenyalar defectes fa lleig i enutja, criticar està mal vist. Tacte, el com es diu és l'èxit de la crítica, que serveix per caminar més fort per la vida. Sembla que tots estem d'acord en que tenim defectes, i segurament coincidirem també en acceptar que part dels nostres defectes són inconscients. Els naturals i incorregibles no compten pel que tractaré. Els de la inconsciència són els que s'han de dir! No dir-li a algú els seus defectes és impedir-li que millori. Depenem els uns dels altres. Perquè ens enfadem quan ens estan ajudant?
Inconscientment tenim la veritat absoluta, ella ens proporciona integritat i seguretat; ens hi identifiquem i quan algú n'ataca els fonaments el convertim en el malvat assaltant de la nostra base anímica. Interpretem la crítica com una acusació perquè no havent estat conscients del defecte assenyalat, de cap manera podíem evitar-lo; i, per tant, sentim que ens culpen sense sentir la culpa, la qual cosa atia les guspires d'injustícia que ens fan enrabiar.
La nostra consciència de seguretat augmenta com més conscients som de la inseguretat aliena, és com la felicitat: relativa, a cops de comparació amb els altres en fem consciència, i, per tant, com més inseguretat al nostre voltant més consciència de la seguretat pròpia. Històricament els humans ens hem putejat sense descans i en tots els àmbits, ens sentim bé putejant en motiu d'aquesta presa de consciència a partir d'eix criteri basat en la relativitat. Saber que només tu menges caviar fa que immediatament sigui més bo, al capdavall és la consciència, la creença... La proba de que la il·lusió ens fa viure i d'ella en vivim.
Possiblement, el fet de que hom es prengui instintivament com a ofensa el fet que li cantin els defectes, és degut a que pren consciència-o-creu que qui assenyala s'està beneficiant gràcies a la seva mancança. L'enutjat hi veu en la intenció de l'altre la voluntat de veure'l a ell pitjor per a veure's a ell més bé. El defectuós també es veu a si mateix pitjor i li estan minant les bases de l'autoestima: la seva seguretat. El fan sentir més insegur en la situació paradoxal d'estar-lo guarnint de més seguretat futura...I el resultat acostuma a a ser un malestar que es tradueix en enuig amb qui l'ha criticat perquè sent que l'ha tractat com un objecte de satisfacció personal, hi ha ferida. El problema de prendre's la crítica com un insult.
És ben clar que el fet que et diguin els defectes que et putegen sense que te n'adonis, és altament beneficiós, perquè és la porta que t'obre a viure millor, a corregir un defecte que posa pals a les rodes de la teva plenitud vital.
El com es diu és allò fonamental, perquè permet que nosaltres puguem identificar la intenció del criticant. Quan es fa la crítica, encara que la intenció sigui de bona fe i per ajudar, si això no s'especifica i es deixa ben clar, en comptes de rebre-ho com l'ajuda que vol ser, es rep com un atac i la resposta és un altre atac. Qui volia ajudar resulta la mala persona que fa mal, i aquell qui havia de ser ajudat i estar agraït, resulta enutjat i ferit.
Crec que la qüestió és important perquè sovint per la por a malrebre la crítica donada desenvolupem la peresa de no fer-la. És més còmode no ferir els amics, ens és més fàcil no ferir els desconeguts, i, sobretot, ens és més senzill no ferir-nos a nosaltres mateixos.
PS. Sí, l'Un-que-vigila m'ha inspirat!
Inconscientment tenim la veritat absoluta, ella ens proporciona integritat i seguretat; ens hi identifiquem i quan algú n'ataca els fonaments el convertim en el malvat assaltant de la nostra base anímica. Interpretem la crítica com una acusació perquè no havent estat conscients del defecte assenyalat, de cap manera podíem evitar-lo; i, per tant, sentim que ens culpen sense sentir la culpa, la qual cosa atia les guspires d'injustícia que ens fan enrabiar.
La nostra consciència de seguretat augmenta com més conscients som de la inseguretat aliena, és com la felicitat: relativa, a cops de comparació amb els altres en fem consciència, i, per tant, com més inseguretat al nostre voltant més consciència de la seguretat pròpia. Històricament els humans ens hem putejat sense descans i en tots els àmbits, ens sentim bé putejant en motiu d'aquesta presa de consciència a partir d'eix criteri basat en la relativitat. Saber que només tu menges caviar fa que immediatament sigui més bo, al capdavall és la consciència, la creença... La proba de que la il·lusió ens fa viure i d'ella en vivim.
Possiblement, el fet de que hom es prengui instintivament com a ofensa el fet que li cantin els defectes, és degut a que pren consciència-o-creu que qui assenyala s'està beneficiant gràcies a la seva mancança. L'enutjat hi veu en la intenció de l'altre la voluntat de veure'l a ell pitjor per a veure's a ell més bé. El defectuós també es veu a si mateix pitjor i li estan minant les bases de l'autoestima: la seva seguretat. El fan sentir més insegur en la situació paradoxal d'estar-lo guarnint de més seguretat futura...I el resultat acostuma a a ser un malestar que es tradueix en enuig amb qui l'ha criticat perquè sent que l'ha tractat com un objecte de satisfacció personal, hi ha ferida. El problema de prendre's la crítica com un insult.
És ben clar que el fet que et diguin els defectes que et putegen sense que te n'adonis, és altament beneficiós, perquè és la porta que t'obre a viure millor, a corregir un defecte que posa pals a les rodes de la teva plenitud vital.
El com es diu és allò fonamental, perquè permet que nosaltres puguem identificar la intenció del criticant. Quan es fa la crítica, encara que la intenció sigui de bona fe i per ajudar, si això no s'especifica i es deixa ben clar, en comptes de rebre-ho com l'ajuda que vol ser, es rep com un atac i la resposta és un altre atac. Qui volia ajudar resulta la mala persona que fa mal, i aquell qui havia de ser ajudat i estar agraït, resulta enutjat i ferit.
Crec que la qüestió és important perquè sovint per la por a malrebre la crítica donada desenvolupem la peresa de no fer-la. És més còmode no ferir els amics, ens és més fàcil no ferir els desconeguts, i, sobretot, ens és més senzill no ferir-nos a nosaltres mateixos.
PS. Sí, l'Un-que-vigila m'ha inspirat!
dilluns, 2 de novembre del 2009
La maièutica del llenguatge
Fa gràcia -si s'és prou atrevit per riure en comptes de plorar- la quantitat de coses que el llenguatge diu sense comptar amb nosaltres, i nosaltres despistats, conduïm el llenguatge sense adonar-nos-en massa de la seva potència, com qui condueix un cotxe a tota ceba i no percep la velocitat. Comunicant, moltes coses surten de nosaltres sense ni tan sols adonar-nos-en que les comuniquem. I és bo que sigui així en el sentit que, d'altra manera, tots aniríem com jugadors de pòquer per la vida; callant, sospitant, i amb les ulleres de sol. I tot plegat per no assumir el risc de la veritat. ¿Hi ha alguna veritat més vera que l'error? Perquè el llenguatge solet, sap i diu coses de la nostra persona que nosaltres ni en som conscients i ni tan sols ens les imaginem. També fa por, perquè la veritat és sempre un risc i com en tots els riscos, tothom hi posa el seu límit per no fer-se mal. És fascinant. Ja ho digué Kant: sapere aude!!! Atreveix-te a saber! (té gràcia perquè conten que ell explicava millor que ningú com eren els ponts d'Anglaterra sense haver-ne vist mai cap).
Parlem de nosaltres cada cop que fem servir el llenguatge... I quan a sobre, parlem de nosaltres a consciència, aleshores ja és la pera; perquè en xerrar de nosaltres, ens n'adonem de coses que desconeixíem. I és que tot apunta a que en l'acte mateix de parlar, el llenguatge pren vida i ens mostra veritats amagades, relacions que fins al moment no s'havien establert entre els nostres conceptes o esquemes mentals. Fer la memòria que l'usar el llenguatge implica, és un revitalitzar concepcions, vigoritzar-los, eixamplar-ne les seves arrels o connexions.
Parlem de nosaltres cada cop que fem servir el llenguatge... I quan a sobre, parlem de nosaltres a consciència, aleshores ja és la pera; perquè en xerrar de nosaltres, ens n'adonem de coses que desconeixíem. I és que tot apunta a que en l'acte mateix de parlar, el llenguatge pren vida i ens mostra veritats amagades, relacions que fins al moment no s'havien establert entre els nostres conceptes o esquemes mentals. Fer la memòria que l'usar el llenguatge implica, és un revitalitzar concepcions, vigoritzar-los, eixamplar-ne les seves arrels o connexions.
divendres, 23 d’octubre del 2009
El potencial de l'objectivació, l'abstracció o veure's des de fora
Quan alguna cosa no agrada, hom tendeix a menysprear-la... Em pregunto si aquest fet no és perjudicial, no perquè tinguem mal gust -que en molt, per descomptat- sinó perquè és possible que al procés de decisió li manqui un filtre més prim que el nostre gust, si en el moment de valorar les coses estem influenciats pels nostres gustos, aleshores el valor que donem a tal cosa no serà un valor real sinó un valor altament subjectiu; un valor fruit d'un judici molt estètic. I no és aquest abocament cap al gust menystenidor de la raó, gran font d'errors diaris? El mètode científic està ideat per a no cometre aquesta mena d'errors en tant i quan s'esforça per no fer valoracions més enllà del que efectivament prova, quan el científic vol avançar empetiteix el gust. Nosaltres no podem amagar el gust perquè forma part de la nostra essència, però el que sí que podem fer és convèncer-nos que allò que no ens agrada res té a veure -per necessitat- amb allò que no té valor; el gust no està relacionat amb la veritat de les coses - i nosaltres som també bastant cosa- encara que, per les sensacions, sovint ens creiem que sí.
Entenc la salut com a activitat, com la cura d'hom mateix per a sentir-se en màxim estat vital: el més viu i potent possible.... Per intentar lluitar contra aquesta tendència negativa per a la nostra salut de valorar en funció del gust, l'esforç gran i el més important de fer és el d'orientar els gustos cap a allò que ens és bo (saludable) encara que al principi no ens agradi, i hi ha un pas anterior quasi potser més difícil encara, que és determinar allò que és bo: aquí hem de callar i deixar parlar a la ciència, això no vol dir fer cas al metge que una mica sempre va bé, això vol dir posar-se la bata: fer ciència amb un mateix. Perquè per saber el que t'és bo abans has de seguir la màxima socràtica de conèixer-te a tu mateix. Conèixer les pròpies inclinacions, dinàmiques, gustos, constitució física, anímica, psicològica, biorítmica... i tots els entrellats que hi vulguem aquí posar. El conèixer-se a sí mateix és també, en segon ordre tant i més important, saber-se els límits, les capacitats, les potencialitats... Això requereix Ciència! Raó! Experiments! En saber-se, sabrem quines tendències, gustos, inclinacions (naturals, culturals o genètiques) són beneficioses i quines no, sabrem també quines podem canviar i quines no i quines efectivament cal canviar i quines no és necessari, etc. Més enllà de les coses generalment bones per a tot ésser humà (aliment, descans, benestar, etc .) hi ha coses que només nosaltres íntimament podem saber si ens són bones o no. Això requereix un fort estudi, raó! Experiments!!!
Si no podem evitar el judici estètic del gust, fem almenys l'esforç de sotmetre'l al judici de la crítica, estudi! ciència! o com n'hi vulguem dir. Experiments!
...Com que no m'agrada gens parlar amb aquella x persona, no hi parlo. Doncs bé, una vida, almenys tinc pebrots de fer el que vull i no cedir a les exigències de, per exemple, l'entorn.
...Ara bé, si ho estudio, potser descobreixi que em seria profundament beneficiós parlar-hi i que en fer-ho, notant els beneficis segurament el meu gust canviaria (m'agradaria parlar-hi) enfocant-se cap al que m'és millor en tant que beneficiarà el meu estat vital general. Doncs excel·lent, vides infinites! No només tinc pebrots de fer el que vull, sinó que a més sóc capaç del moviment del sacrifici, de la ferida i el dolor, per una salut de ferro. Com les mans del cuiner que a fart de cremades s'han fet insensibles a la calor i fan així millor la seva tasca.
Igualment, un cop fet l'exercici i enfocat el gust cap a allò que és millor, no pot hom menysprear allò que és pitjor; ha de tenir en compte que el gust, encara que s'hagi ensinistrat, no és cap assegurança, és l'examen d'aquest qui s'assembla més a una assegurança, perquè d'alguna manera ens cuida i prevé.
Per l'essencial càrrega de plaer que proporcionen els gustos i el fet positiu de l'abocament a aquests, no creure-se'ls en ocasions de sacrifici, no ha de suposar voler deixar de gaudir allò que ens van proporcionant mentre els tenim... Seria un gran error confondre el sacrifici de l'exercici racionalment decidit amb el masoquisme.
Intueixo que en aquest aprenentatge per a l'educació dels gustos, hom s'hi pot estar tota la vida i restar encara com a humil aprenent.
Entenc la salut com a activitat, com la cura d'hom mateix per a sentir-se en màxim estat vital: el més viu i potent possible.... Per intentar lluitar contra aquesta tendència negativa per a la nostra salut de valorar en funció del gust, l'esforç gran i el més important de fer és el d'orientar els gustos cap a allò que ens és bo (saludable) encara que al principi no ens agradi, i hi ha un pas anterior quasi potser més difícil encara, que és determinar allò que és bo: aquí hem de callar i deixar parlar a la ciència, això no vol dir fer cas al metge que una mica sempre va bé, això vol dir posar-se la bata: fer ciència amb un mateix. Perquè per saber el que t'és bo abans has de seguir la màxima socràtica de conèixer-te a tu mateix. Conèixer les pròpies inclinacions, dinàmiques, gustos, constitució física, anímica, psicològica, biorítmica... i tots els entrellats que hi vulguem aquí posar. El conèixer-se a sí mateix és també, en segon ordre tant i més important, saber-se els límits, les capacitats, les potencialitats... Això requereix Ciència! Raó! Experiments! En saber-se, sabrem quines tendències, gustos, inclinacions (naturals, culturals o genètiques) són beneficioses i quines no, sabrem també quines podem canviar i quines no i quines efectivament cal canviar i quines no és necessari, etc. Més enllà de les coses generalment bones per a tot ésser humà (aliment, descans, benestar, etc .) hi ha coses que només nosaltres íntimament podem saber si ens són bones o no. Això requereix un fort estudi, raó! Experiments!!!
Si no podem evitar el judici estètic del gust, fem almenys l'esforç de sotmetre'l al judici de la crítica, estudi! ciència! o com n'hi vulguem dir. Experiments!
...Com que no m'agrada gens parlar amb aquella x persona, no hi parlo. Doncs bé, una vida, almenys tinc pebrots de fer el que vull i no cedir a les exigències de, per exemple, l'entorn.
...Ara bé, si ho estudio, potser descobreixi que em seria profundament beneficiós parlar-hi i que en fer-ho, notant els beneficis segurament el meu gust canviaria (m'agradaria parlar-hi) enfocant-se cap al que m'és millor en tant que beneficiarà el meu estat vital general. Doncs excel·lent, vides infinites! No només tinc pebrots de fer el que vull, sinó que a més sóc capaç del moviment del sacrifici, de la ferida i el dolor, per una salut de ferro. Com les mans del cuiner que a fart de cremades s'han fet insensibles a la calor i fan així millor la seva tasca.
Igualment, un cop fet l'exercici i enfocat el gust cap a allò que és millor, no pot hom menysprear allò que és pitjor; ha de tenir en compte que el gust, encara que s'hagi ensinistrat, no és cap assegurança, és l'examen d'aquest qui s'assembla més a una assegurança, perquè d'alguna manera ens cuida i prevé.
Per l'essencial càrrega de plaer que proporcionen els gustos i el fet positiu de l'abocament a aquests, no creure-se'ls en ocasions de sacrifici, no ha de suposar voler deixar de gaudir allò que ens van proporcionant mentre els tenim... Seria un gran error confondre el sacrifici de l'exercici racionalment decidit amb el masoquisme.
Intueixo que en aquest aprenentatge per a l'educació dels gustos, hom s'hi pot estar tota la vida i restar encara com a humil aprenent.
diumenge, 5 de juliol del 2009
treballar per viure i viure per treballar, alhora
Que de tant treballar hom deixi de viure, i treballi, precisament, per a poder viure... És una paradoxa esperpèntica, i s'hi torna encara més si a l'hom en qüestió si li acut de plantejar-se el futur: una cosa sempre tant líquida, inestable, fluctuant. Crec que quan vius per treballar tens molta sort, perquè a no ser que siguis masoquista el treball que fas és una cosa que t'agrada i t'apassiona; però quan treballes per a viure no acostumes a tenir aquesta sort i el més normal és treballar d'alguna cosa que no t'agrada tant com per a dedicar-hi la vida, d'algun treball que no t'apassiona... I dedicar la vida a això és simplement una cosa letal, viure enverinadament.
dimarts, 9 de juny del 2009
Imbècils Vs incorrectes II
Què ens fa humans? Estic segur que ens caracteritzem tots per la curiositat, la curiositat ens fa humans. Un ésser humà avançat es caracteritza per un saber avançat. En la mesura que més saciem la curiositat més aprenem i esdevenim millors. Ara bé, hi ha el que ja Kant va veure, que és la part ètica; Kant creia que era més important ser bo que savi. Jo crec que ser millor com a humà és ser savi, i ser millor com a persona és ser bo. Quan parlava d'imbècils i políticament incorrectes em referia precisament a això. Hi ha qui s'atreveix a defensar el millor independentment de que sigui èticament rebutjat per la majoria i titllat de dolent; políticament incorrecte, qui prefereix ser millor humà i corre el risc de creure més en sí mateix que en la resta, serà un geni o un incorrecte malvat depenent del punt de vista. Hi ha qui no s'atreveix a defensar el més humà, i, com jo, opta pel més bo. Aquests som els imbècils, la majoria, perquè cedim a la ignorància quan aquesta comporta felicitat, en casos límit preferim ser millors persones que millors humans. La bondat i la maldat només obeeixen al teu gust si estàs entre la majoria, entre la normalitat. I això es veu en l'actitud vital, en la intimitat de cada acció que fas o tendeixes a l'instint o a la societat. Instint, humà; societat, persona.
Posem-nos en la pell d'un d'aquests capellans gai-pedofíl·ics que ara estan de moda:
a) Si tendim a ser imbècils defensarem la bondat i ens reprimirem tota la vida, perquè els imbècils tendim a assumir el Leviatà, la hipocresia pel bé comú, renunciar a tu pels altres. El bo per sobre de la veritat, l'ètica que ens fa millors persones per sobre de l'epistemologia que ens fa millors humans. Millor la segura ignorància imbècil que l'arriscat saber incorrecte. No correrem el risc.
b) Si tendim a ser políticament incorrectes, defensarem la veritat i no ens reprimirem tota la vida, perquè els políticament incorrectes tendeixen a no assumir el Leviatà, la veritat pel bé individual, no renunciar a tu pels altres. La veritat per sobre del bé, l'espistemologia que ens fa millors humans per sobre de l'ètica que ens fa millors persones. Millor el risc del saber incorrecte que la seguretat de la ignorància imbècil. Correrem el risc.
He tensat al màxim les cordes en l'exemple perquè s'entengui el que vull dir, evidentment les nostres coses seran molt menys animals, confessar una infidelitat potser, però em sembla que en la intimitat de cada acció hi ha una tendència que marca les línies generals d'una nostra naturalesa, més cap a imbècil o cap a Incorrecte. Com més imbècil menys suportarem la incorrecció política, i com més incorrectes políticament menys suportarem la imbecil·litat. No és gens fàcil saber com som, però.
diumenge, 31 de maig del 2009
Timidesa
És només una hipòtesi; però no podria ser que l'auge de la comunicació sigui una arma perillosament autoflagelatòria pels tímids?
A les classes de la universitat poca gent s'atreveix a fer preguntes, no perquè no les tingui, sinó per por i timidesa. No ho trobo bé. Per als tímids, tenir la comunicació tan a l'abast com ara és una joia, no cal plantar-se davant d'algú i parlar, n'hi ha prou amb agafar l'ordinador i escriure per a poder-se relacionar. És una joia, però si hom té timidesa, aquesta pot ser la millor manera de no superar-la. Perquè en comptes d'enfrontar-s'hi la defuig. Si ets tímid, l'única manera de deixar de ser-ho és practicar la comunicació amb els altres de forma oral i cara a cara, enfrontant-se a la por escènica. En canvi, si tenim una mancança i en comptes d'enfrontar-nos-hi la ignorem, aquesta mancança corre el risc de créixer; i la persona tímida en qüestió, d'estancar-se. Després hi ha l'alcohol, el gran aliat, però és igualment -per sobrades raons- una altra arma perillosa.
A les classes de la universitat poca gent s'atreveix a fer preguntes, no perquè no les tingui, sinó per por i timidesa. No ho trobo bé. Per als tímids, tenir la comunicació tan a l'abast com ara és una joia, no cal plantar-se davant d'algú i parlar, n'hi ha prou amb agafar l'ordinador i escriure per a poder-se relacionar. És una joia, però si hom té timidesa, aquesta pot ser la millor manera de no superar-la. Perquè en comptes d'enfrontar-s'hi la defuig. Si ets tímid, l'única manera de deixar de ser-ho és practicar la comunicació amb els altres de forma oral i cara a cara, enfrontant-se a la por escènica. En canvi, si tenim una mancança i en comptes d'enfrontar-nos-hi la ignorem, aquesta mancança corre el risc de créixer; i la persona tímida en qüestió, d'estancar-se. Després hi ha l'alcohol, el gran aliat, però és igualment -per sobrades raons- una altra arma perillosa.
dissabte, 16 de maig del 2009
dimecres, 13 de maig del 2009
Prejudicis i llibertat
Reivindicar el gust és una forma d'avançar en els conceptes de llibertat i de dignitat. Vestint-te i comportant-te com et ve de gust i no com els prejudicis socials marcats per les tendències i la moda dicten, per exemple, és una forma de reivindicar el gust i per tant de lluitar per la llibertat, és una forma desacomplexada de defensar el valor intrínsec de la diversitat i d'atacar de front els prejudicis que limiten possibilitats. Suposo que com en tota lluita, el qui decideix encetar-la en pateix més que ningú les conseqüències, qui té prejudicis té un problema, sí, però és un problema que comparteix amb aquell cap a qui es focalitza el prejudici. El que té el prejudici es perd conèixer una persona que podria ser-li de gran ajuda, el qui és focalitzat pel prejudici es perd conèixer a qui té el prejudici -i en té la culpa per reivindicar un gust susceptible de prejudicis- que també podria ser-li de gran ajuda.
Si reivindiquem el nostre gust, patirem que per anar X (amb la roba estripada, o amb camisa i jerseiet, o amb rastes, o arrecades, o seure o caminar d'una determinada forma, o el que a cadascú se li pugui ocórrer) la gent amb prejudicis ens jutgin sense conèixer-nos, es pensi que som X. Però guanyarem un aliat de la llibertat per cada persona amb prejudicis que coneguem i ens conegui. Perquè són moltes les males mirades que han hagut d'aguantar i aguanten els musulmans, els homosexuals, els jueus, etc. Per un fet que té molt a veure amb el que jo dic, amb el dels prejudicis.
Si reivindiquem el nostre gust, patirem que per anar X (amb la roba estripada, o amb camisa i jerseiet, o amb rastes, o arrecades, o seure o caminar d'una determinada forma, o el que a cadascú se li pugui ocórrer) la gent amb prejudicis ens jutgin sense conèixer-nos, es pensi que som X. Però guanyarem un aliat de la llibertat per cada persona amb prejudicis que coneguem i ens conegui. Perquè són moltes les males mirades que han hagut d'aguantar i aguanten els musulmans, els homosexuals, els jueus, etc. Per un fet que té molt a veure amb el que jo dic, amb el dels prejudicis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
