ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Persones. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Persones. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 d’octubre del 2010

El luxe de la revolució

La Revolució és un luxe que només es poden permetre els qui menys tenen, que sovint som els joves. I a mesura que passen els anys i anem tenint més, ens acabem tornant conservadors.

dilluns, 7 de juny del 2010

Esperits millors

A tots els que amb la burla rugosa i rient
us banyàveu tant en la ferida de Beethoven 
com en les de la resta d'homes valeroros i valents... 
Com es pot ser tant insensat com per a riure's  
dels abismes? 

A tots vosaltres us desitjo —i us procuro—
abans de la mort els patiments més insondables, 
i ho faig en un acte d'amor desesperat, 
en la major obra de generositat que he fet mai. 

Per donar-vos una explicació,
perquè si no us salveu abans, 
el més tenebrós dels odis us visitarà
—acompanyat amb sa incomprensió visceral, 
més espantosa que el pitjor lirisme dels malsons.

I desitjareu sincerament
i amb totes les vostres forces
que no haguéssiu nascut mai, 
després pregareu la mort
però no us sobrevindrà
ni de cap manera us serà donada.

I per bé que més tard,
no us n'escapareu pas
la divina justícia us caurà a sobre
cent-mil cops encara més pesada. 

Mes negre serà que cap tragèdia 
perquè ni entendreu res
ni cap fe podrà salvar-vos. 
Us afogareu en les profunditats
de la mateixa ferida
en la que un dia hilaràvau. 


No miris amb apreci el do de la compassió,
i tanmateix promet-te per ta vida 
que mai amagaràs la mà
en aquell capaç de sentir.

Estimaràs per sempre les ànimes sensibles 
perquè només elles poden elevar-te
i guiar fins als cims més alts de l'Univers, 
només elles poden teixir
amb els finíssims fils que ho lliguen tot, 
ningú més hi està en conformitat.

Només les ànimes sensibles
poden unir-te amb el tot
                        —Art—
i fer-te sentir com un Déu. 


Glòria als ferits. 

Les més adorables,
potents i dolces criatures. 
       —us saluda, amatent,
       un vostre soldat fidel.

dissabte, 15 de maig del 2010

diumenge, 10 de gener del 2010

Homo Sargantanus

Srhrrft..! Repten en comptes de caminar, s'arrosseguen sigil·losos arreu on van, són essencialment covards i ho saben, mai s'exposen al món, si plou paraigües, mai actuen sense saber: no corren riscos, sempre van observant mentre repten, són com llangardaixos, o pitjor, com paparres que viuen de la vida dels altres, no creen mai res, només gestionen amb un criteri donat i reprodueixen allò que prenen pel camí de la seva vida de llangardaix. Ja de joves apunten maneres, es passen el dia en algun lloc segur, a cobert, o fent tots els papers de l'auca per arrambar-se al sol que més calenti , quan el troben s'hi queden quiets. Bescanvien tota la vida a canvi de tota la seguretat, llibertat d'au per seguretat rèptil. Quin fàstic!!! Els miro a la cara i és com si tinguessin escames, tinc la sensació que en qualsevol moment trauran la seva llefiscosa llengua per temptejar el terreny. He hagut de marxar de la biblioteca a llegir a un altre lloc perquè n'he vist un al meu costat i la seva sola presència m'ha fet venir nàusea. No puc suportar un contacte tan directe amb un rèptil... La seva ànima enganxifosa!!! Corre! Que no t'enxampi...!



PS. I tots tenim un llangardaix a dins la cova.

dijous, 31 de desembre del 2009

Si ho assumeixes, ens trobarem a la festa

Segurament has notat que la vida en general té un petit problema, indefinible al mínim detall, sigilós, subtil, constant, translúcid, intermitent... Com tu. Perquè aquest problema ets tu mateix. Ben endins, en els desitjos de l'any nou. Sí, és dur, la realitat no és tova i tu ets aquí enmig de la bogeria de la vida i ets un problema principalment de força, de no desitjar amb prou força, amb tota passió. Cal desitjar amb tota la passió, si no, saps el que passa... oi? Si no, el desig només és una fantasia. Les roques mil·lenàries ja ens expliquen que si la voluntat no està acompanyada d'una forta passió, acaba esdevenint carn de frustració.

¿¡Quantes vegades no heu sentit l'olor
de la vostra voluntat
en un llac d'estancament i bafor?!

(Em comentava l'altre dia una roca mi·lenària)

Arriba el moment en què ja et saps el discurs de memòria, però el problema és de fe; no te'l creus del tot dedebò i deixes que l'absurd i la debilitat et prenguin encara que només per instants, i t'hi acostumes -és còmode, tou, com la fantasia-, perds la passió, ja no nades més, deixes que el riu et porti, i adéu passió, adéu sacrifici! El nord i l'estel es perden en la boira de la teva nit fumosa. Al fons de cada pou on caus hi ha la màgia que et converteix de sobte en un guerrer, existeix una tècnica acurada forjada en la força, es nodreix de l'exercici, de la pràctica dels límits, de la capacitat i de la intel·ligència. Homes: cal pujar pous. Aquella màgia és la que et dóna l'espira en el moment just. Aquella màgia són les arrels que has anat fent al fons del pou, alimenten els teus fruits. El destí, primer es decideix i després s'accepta. Siguem generosos amb nosaltres mateixos, creuem la línia. Arrisquem-nos a tenir força! Força i risc. El nostre valor és en la càrrega que assumim. I després, gaudim les millors festes; quan estem satisfets del que fem, estem també satisfets del que som i la nostra gesta esdevé la nostra festa -Categòrica! Celebrem els nostres Saturnals com innocents en el temple que com guerrers hem conquistat. Gaudim amb tota la força i amb el més complet significat de la paraula. Ens fem grans assumint. El meu desig d'any nou és assumir i que assumiu, i trobar-nos al camp de batalla.

dimarts, 24 de novembre del 2009

De Nietzsche a l'esquerra llibertaria?

Us presento alguns fragments d'una conferència realitzada dijous passat a la UAB, entorn d'un cercle sobre Nietzsche. Pronunciada per Massimo Desiato i anomenada


DEL VIDRIO A LA DINAMITA

"Vosotros no sabéis nada de lo que vivenciáis, corréis a través de la vida como ebrios y de vez en cuando os caéis de una escalera. Pero gracias a vuestra ebriedad no os rompéis allí las piernas: ¡vuestros músculos están muy lánguidos y vuestra cabeza muy opaca, como para que encontréis tan duros los peldaños de esta escalera, como nosotros los encontramos! Para nosotros la vida es un peligro más grande: somos de vidrio - ¡ay, cuándo nos golpeamos! ¡Y cuando caemos, todo está perdido!"

El anterior pasaje bien puede leerse como una descripción de la condición de la mayoría de los hombres en el turbo-capitalismo. La prisa vuelve ebrios a tal punto que los hombres no saben nada de sus propias vivencias, y cuidado si ya no las tienen, en una suerte de mutación de la condición humana obrada por una nueva configuración. En este estado de capitalismo globalizado y enloquecido por la velocidad de unas tecnologías de la comunicación que aniquilan el tiempo del pensar, y con la capacidad misma del pensar el tiempo mismo, que no pasa de ser el cuadrante del reloj, si hay tropezones, caídas, éstas no son percibidas como tales. La velocidad es tan abrumadora que el golpe pasa inadvertido. Es por eso que, según el pasaje citado, estos hombres no se rompen las piernas. Tal vez, no sólo porque no perciben nada más que el afán de lucro a como de lugar, sino porque no tienen piernas. En todo caso, sus músculos son lánguidos y la cabeza a tal punto opaca que no perciben las duras condiciones de vida a las que los somete el turbo-capitalismo.

Existe, sin embargo, otro tipo de hombres que, aún viviendo en el turbo-capitalismo, lo padecen con toda conciencia y con el peligro correspondiente. Son los hombres que Nietzsche llama de “vidrio”, hombres cuya sensibilidad hace que para ellos la vida misma sea un peligro. En cualquier momento se golpean, caen, y se parten. Quebrados, para ellos, todo está perdido.

(...)

Va de suyo que el hombre Nietzsche, a diferencia de Marx, no luchó por ninguna revolución y que no las tenía en mucha estima3. No formó parte de ningún grupo. Fue un hombre solitario. Si un solo hombre no dar lugar a una revolución tal como solemos entenderla, podemos pensar que la metáfora del vidrio es expresión de una experiencia particularmente dolorosa de un hombre dotado de una sensibilidad muy especial. Pero, ¿ y si la revolución la llevara a cabo la textualidad, y si el hombre Nietzsche fuera lo que Foucault llama un “instaurador de discursividad”, en este caso, de un discursividad peligrosa para el turbo-capitalismo? ¿Podría albergarse la esperanza de subvertir el orden constituido? Me apresuro a decir que la respuesta es negativa. Ni con la “dinamita” de la textualidad nietzscheana el capitalismo puede ser derrotado. A tal punto, que después de más de un siglo de la muerte de Nietzsche se ha vuelto más fuerte, más voraz, más salvaje con su velocidad fulminante. Si no se puede subvertir el orden constituido, ¿qué queda entonces?

Se me antoja pensar que puede haber algo así como una “alter-versión”. Pequeños espacios revolucionarios que seguramente Hegel insistiría en llamar “subjetivismo desesperado” al no reconciliarse las contradicciones internas al sistema. Pero, tal vez, ese sea un problema de Hegel. Mí problema es doble. Primero, debo todavía contestar cómo, ahora dicho de forma más precisa, puede un hombre de vidrio crear una textualidad de “dinamita”. Segundo, debo describir a grandes rasgos qué es esta “alter-versión” que acabo de introducir en la textualidad aquí presente en estas hojas que fueron blancas. Por razones de tiempo, usaré principalmente, mas no exclusivamente, “Ecce homo”, el texto más rico y fértil en lo que a la cuestión atañe.

Empezaré rastreando los parágrafos que pueden dar lugar a la “alter-versión” de la que vengo hablando”. Como es de rigor, le compete primero a la “dinamita”: “ Conozco mi suerte. Alguna vez irá unido a mi nombre el recuerdo de algo gigantesco, - de una crisis como jamás la había ido en la tierra, de la más profunda colisión de conciencia, de una decisión tomada, mediante un conjuro, contra todo lo que hasta ese momento se había creído, exigido, santificado. Yo no soy un hombre, soy dinamita. – Y a pesar de todo esto, nada hay en mí de fundador de una religión; las religiones son asuntos de la plebe, yo siento la necesidad de lavarme las manos después de haber estado en contacto con personas religiosas... No quiero ‘creyentes’, pienso que soy demasiado maligno para creer en mí mismo, no hablo jamás a las masas...”

Que la “alter-versión” no sea una revolución tal como las conocemos hasta hoy, resulta claro por el repudio de las masas enfatizado por Nietzsche. También por se rechazo de las religiones, y ya la historia nos ha mostrado la afinidad que hay entre la revolución y la religión, esa fe que en la ex URSS llevó a contradecir hasta los hechos más evidentes en el ámbito de la biología y otras disciplinas científicas. Nietzsche lleva tan lejos su voluntad de sospecha que duda hasta de sí mismo porque bien sabe que allí también puede anidarse el lenguaje de las masas, de aquellos hombres que no son de vidrio, de aquellos que tienen la “cabeza opaca”. Y aún así, esta “alter-versión” irá contra todo lo que hasta ahora ha sido santificado, esto es, considerado como no discutible. Parece, entonces, tener alguna característica revolucionaria: crear espacios nuevos, espacios de libertad.


Ser “dinamita” significa para Nietzsche poseer una salud existencial que se plasma en la capacidad de defensa y ataque. Aquel que no sabe desembarazarse de nada, liquidar o rechazar asuntos pendientes, está preso del hedor de aquello que lo rodea, en nuestro caso, el turbo-capitalismo. Se llega a hablar textualmente de “instinto de autodefensa”: “Muchas cosas no verlas, no oírlas, no dejar que se nos acerquen – primera cordura, primera prueba de que no se es un azar, sino una necesidad. La palabra corriente para expresar tal instinto de autodefensa gusto”


El “gusto”, léase, un estilo de vida armónico, equilibrado, apropiado demanda un no ver y oír los desmanes de un sistema económico y cultural que, no pudiendo ser subvertido, debe, al menos, ser soportado lo menos posible.

(...)

Nietzsche insiste y habla de “gastos defensivos”: “El rechazar, el no-dejar-acercarse a las cosas, es un gasto .- no haya engaño en esto -, una fuerza derrochada en finalidades negativas. Simplemente por la necesidad constante de defenderse puede uno llegar a volverse tan débil que no pueda ya defenderse”. El simple vivir en un sistema turbo-capitalista implica una atenta economía de los gastos defensivos. Defenderse contra tal sistema es de por sí un derroche. Y hay que cuidar de las propias fuerzas: en ausencia de una revolución que libere del capitalismo, que no se vuelva ella misma autoritaria, hay que evitar enganchar batalla contra la velocidad del sistema, pues entrar continuamente en combates defensivos puede llevar a no tener luego ninguna protección contra las amenazas y agresiones puntuales del estilo de vida imperante en nuestro mundo.

No se crea, por tanto, que un supuesto retirarse del mundo, una actitud de ermitaño, de asceta conserve las fuerzas. Hacerse con espacios propios – lo que otros llamarían soledad – inclusive en una postura que podría parecer “pasiva”, implica un desgaste de fuerzas: es un aactividad. Un desgaste que – es importante destacarlo una vez más – Nietzsche considera como “derroche”

(...)

Lo que implica que normalmente hay que “hacerse el muerto”, seguir la corriente, emboscar el sistema, llevar una “guerra de guerrillas”, una lucha individual o de grupitos: ser el “terrorista” que ataca el capitalismo cuando menos se lo espera, a sabiendas de que no ganará la lucha en el sentido de liberar a todos, sino, a veces, puntualmente, liberarse a sí mismo.

(...)

El terror que padece el capitalismo es que muchas personas se enteren de semejantes tácticas. Su velocidad, su ser “turbo” y “turbio” es su ataque mayor a la capacidad de elaborar estrategias como estas, estrategias de liberación que no pasen por un movimiento general de la sociedad,

(...)

Dinamita de la “alter-versión”, las minuciosas acotaciones que la textualidad nietzcheana recoge sobre la vida de un hombre frágil – y sólo desde la fragilidad se puede concebir una noción como la del “más-allá-del–hombre”, él también, tan precario en sus tonalidades anímicas, en su ir “más allá del bien y del mal” sin volverse un inmoral, según el uso corriente del término - pueden otorgarnos importantes sugerencias para defendernos con un “gasto razonable”. En fin, que el capitalismo no nos cueste demasiado caro en términos existenciales, que no nos vuelva pobres de la peor pobreza, de aquella que ningún pan satisfará: la pobreza de ser sólo humano como posibilidad. Podemos decir que el capitalismo lleva a cabo una metódica eliminación de pensar la propia vida como examen de sí, promueve, a través de la cultura del consumismo, el desconocimiento de uno mismo, de lo que se es y se debe llegar a ser, que el ser lo que uno es nunca se da inmediatamente sino que es el resultado de un largo esfuerzo. El capitalismo insta a malentenderse, a empequeñecerse, a estrecharse, a volverse mediocre.

Contra esto, pensar a la manera como Nietzsche concibe el filosofar nos lleva a comprender mejor este pasaje, relacionado con los explosivos: “Sobre cómo concibo yo al filósofo, como una terrible materia explosiva, ante la cual todo se encuentra en peligro, sobre cómo separo yo miles de millas mi concepto ‘filósofo’ de un concepto que comprende en sí todavía incluso a Kant, para no hablar de los ‘rumiantes’ académicos y otros catedráticos de filosofía.” Frente a la peligrosidad de la vida, que el hombre de vidrio experimenta en máximo grado, se responde con el peligro de ser un explosivo, una “dinamita”. El filósofo, como buen “terrorista”, coloca bombas conceptuales o expresiones verbales allí donde el “sano” sentido común sólo ve lo acostumbrado, lo usual. En el fondo, la ideología capitalista capitula con extrema facilidad frente a un filósofo dispuesto a reflexionar sobre la vida cotidiana.

(...)

Si el capitalismo es amorfo y quiere hombres igualmente amorfos que puedan asumir cualquier identidad en un mercado de identidades, Nietzsche sostiene que el hombre, cada hombre, es algo que debe llegar a ser lo que es a punta de la famosa “filosofía del martillo”, que no sólo rompe y destruye, de manera semejante a la dinamita, sino que también esculpe. La “filosofía del martillo” es también la filosofía del escultor”. Ser el escultor de uno mismo significa recombinarse como el sistema no esperaba.

Sobre la figura del filósofo como algo peligroso la textualidad nietzscheana había hablado ya en “Más allá del bien y del mal”. Allí puede leerse que “un nuevo género de filósofos está apareciendo en el horizonte: yo me atrevo a bautizarlos con un nombre no exento de peligros. Tal como yo los adivino, tal como ellos se dejan adivinar – pues forma parte de su naturaleza el querer seguir siendo enigmas en algún punto -, esos filósofos del futuro podrían ser llamados con razón, acaso también sin razón, tentadores. Este nombre mismo es, en última instancia, sólo una tentativa y, si se quiere, una tentación”.

Como puede verse, el ser algo de vidrio no impide ser de dinamita, pues se llega a instigar a tentar. ¿Tentación de qué? ¿En qué sentido se es “tentador”? O habría que decir con mayor rigor, “a-tentador” y emplear el verbo “a-tentar”. El filósofo que esta textualidad propone, y que fue el propio Nietzsche, es subversivo en grado sumo al proponer “alter-versiones” que son otras versiones fuera de la del turbo-capitalismo. La tentación es llegar a ser lo que uno es y no lo que las anónimas estructuras de opresión quieren que uno sea. El mismo hecho de proponer un filósofo así es una tentación y un “a-tentado” a la decadente academia que en nuestros tiempos obliga a los “turbo-papers”. El “Tratado de Boloña” es un insulto a una de las primeras universidades del mundo. De hecho, en cierto sentido, mata a la universidad como “tiempo largo del pensar”, como ritmo acompasado de algo que a veces se deja pensar cuando le place ser pensado.

(...)

Hay que saber reservarse: ésta es la más fuerte prueba de independencia” Esta “reserva” tiene que ver con la economía del “quantum de fuerzas”, con los “gastos defensivos” del que se habla en “Ecce homo”. La independencia, a su vez, es necesaria para poseer el espacio, el “claro de bosque”, como diría Heidegger, para construir la propia “alter-versión”. Todo esto porque, “ (...) en última instancia, las cosas tienen que ser tal como son y tal como han sido siempre: las grandes cosas están reservadas para los grandes, los abismos, para los profundos, las delicadezas y estremecimientos, para los sutiles, y, en general, y dicho brevemente, todo lo raro, para los raros.-”

(...)

Como he dicho antes, esa delación no puede derribar el sistema si por ello entendemos destruir el orden constituido. No puede hacerse, porque esta clase de textualidad, esta discursividad es rechazada por la mayoría de las personas. Recordemos que al comienzo de “Así habló Zaratustra”, éste baja de la montaña para hablar al pueblo, pero el pueblo ser burla de él. Y es sólo después que el pueblo lo ha rechazado que se encuentra la frase “no al pueblo hablará Zaratustra, sino a unos cuantos elegidos”. Lo que equivale a decir que el rechazo a hablar a las masas no es una elección de la discursividad instaurada por Nietzsche, sino una necesidad impuesta por el capitalismo, que ha sabido siempre pervertir, con su ser amorfo, los intentos revolucionarios hasta – y yo añadiría, sobre todo – en el lenguaje.

(...)

Así, por ejemplo, si en el lenguaje corriente el enunciado “ese tipo es raro” - y cabría añadir, por eso practica la filosofía – tiene alguna punta de desprecio, o de no aprobación, de difidencia en suma, asumirse como “raro” de forma afirmativa puede recordarnos que lo raro suele ser muy valioso. Algo que el mismo sentido común bautiza en una frase como “¡Qué rareza”!. Así que ser de vidrio y de dinamita, será raro, pero no necesariamente malo.

El asco que le producía al hombre Nietzsche vivir ya en la cultura decadente de su época, que sigue siendo la nuestra pero con turbinas, le hace escribir cosas como esta: “La náusea frente a la suciedad puede ser tan grande que nos impide limpiarnos...”. Sucede que resulta difícil no experimentar una sensación parecida a la anterior cuando uno observa el turbo-capitalismo utilizar a “(...)la sociedad misma como un medio de guerra”

(...)

Por lo demás, el turbo-capitalismo puede ser considerado como un estado de enfermedad al fomentar la exageración, la desproporción, la falta de armonía en casi todas las dimensiones de la vida. Será por eso, que la textualidad nietzcheana define, a cierta altura, el bien como “una dieta que protege de la exageración, de la falta de armonía y de proporción”. Una dieta a la que el hombre de vidrio debe atenerse para poder seguir siendo dinamita.

(...)

Creo que ahora puede comprenderse que el vidrio - y aún más si está en pedazos – corta, hiere, es peligroso. Será por eso, tal vez, que la textualidad nietzcheana es fragmentaria, despedazada y cortante. El vidrio es como las esquirlas de la granada del “a-tentador”, del “filósofo del terror”, como me gustaría llamar a Nietzsche,

(...)

me despido con el siguiente aforismo extraído de “mi mano invisible” de “Humano, demasiado humano”. Dice así:

“Sólo hasta cierto punto la posesión vuelve al hombre más independiente, más libre: un grado más allá – y la posesión se transforma en dueño, y el poseedor en su esclavo: como tal debe sacrificarle su tiempo, su pensamiento, y desde ese instante se ve obligado a tener una relación, clavado en un lugar, incorporado en un Estado – y todo esto en contra de su más íntima y esencial necesidad”: Ser vidrio, ser dinamita.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Alguns, sempre en l'aguait (Club Insomni II)


Alguns, construïm les nostres llars entre abismes. Tenim predilecció per les altures. Vivim dins del risc.


Des de les grans alçades, eixamplem tant les nostres ànimes que ens quedem sense alè vital. Fem el buit de la substància. No ens agraden els colors llampants i tanmateix som els més enamorats dels intensos.


Som uns que sempre volem anar més lluny, sempre asseure'ns després del llarg vol al més enllà. Som el mateix sentit d'aquells nius en la punta més alta i punxeguda de la muntanya.



Som brevetat, noblesa; pedres precioses hipersensibles de rígida aparença a l'esqueixada. No podem controlar de dins ni la potència ni els límits... L'ànima sempre s'eixampla trencant tota quanta carcassa tinguem, sortint de i a nosaltres mateixos.


Som folls amants, devots de la bellesa, la intuïm, la cerquem inconscientment -i la trobem també! Sentim l'impuls d'anar més lluny, sempre més lluny i la mirada als estels.


Alguns, sempre estem perduts perquè ens agrada fer camins; tenim sempre el nord tan clar que no ens usem de brúixoles, bruixes. La casa nostra està entre abismes.


Estem fets d'una matèria noble, som immortals. La diferència és la nostra identitat, la nostra essència, la recerca infinita d'aquest alè vital fugit en cada instant. Alguns embogim de lucidesa.


Escrutat aquest món obrim les dimensions. Necessitem eixamplar-nos fins a fondre'ns amb la irracionalitat , pura, fonda, infinita, còsmica; veritable raó Universal. Alguns, no sentim por pel dolor, però ens poden aterrar algunes idees -falta de fites.


Alguns no només ens fonem al món, pretenem fondre'ns al Cosmos. Viatgem cap al polsim màgic de la creació per renéixer en una altra dimensió.


Escalem i arribem tant amunt que ens manca l'oxígen, és aleshores quan tots els nostres nervis, finalment, es destensen , és només llavors quan per fi podem somriure el més; en la caiguda sabent que hem arribat al nostre final, morim en la nostra fita.


Com salmons amunt del riu construïm, el nostre niu al cim com un resguard en mostra d'amor a la següent generació. Alguns, així ho sentim, així obrem, així fem, així morim.



Entesos i Incompresos, Desentesos i Compresos. Sempre en l'aguait.

Club Insomni *(1)

Club Insomni

Els que mai tenim son perquè qualsevol cosa ens la treu, els que ens traiem la son amb qualsevol cosa. Club insomni.


Els que cada nit és una festa i cada dia una oportunitat, els que cada dia plorem com si fos l'últim i ens descollonem com si fos el primer, els que de tan menjar roses el coll ens sagna a raig. Els que tenim als llibres i les drogues entre les millors amistats.


El club de l'insomni, els que cada nit és una aventura i tan ens llevem de matinada com al vespre, els que ni tenim hora d'esmorzar ni de dinar ni de sopar.


Els que tenim els fums pujats de tant caminar pel cel, i la moral pels terres perquè ens fotem les més fortes pinyes.


Els que la nostra vida és una obra d'art i la nostra marginació un regal diví. Els que sempre en volem més i tot va en ració doble. Els passats, els il·luminats, els trasnotxats.


Els que la nostra antipatia és una defensa. Els que la mediocritat de les masses ens fa por i no les volem aprop si no les tenim al nostre servei. Els que ens trobes menjant en cada plat on escopim, i escopim en tots els plats.


Els de Beethoven i Mozart i Nietzsche i Goethe que saltem més que ningú en cada Rave. Els que follem amb els llibres i els destrossem, els amants de l'engany si és per riure.


Els cínics, els delinqüents, els perversos. Els que cada dia tenim un nou projecte, els que ens cansem de la vida i de la companyia i ens veiem com gats de carrer.



Els que necessitem reivindicar la llibertat en cada passa que fem. Els envejosos de la bogeria. Els que vivim entre espases i parets, entre fum i putes. Els que hem après que plorar només serveix si cada llàgrima reivindica el millor.



Els que cremem els diners honorant la irracionalitat. Els que sortim arreu i la nit se'ns fa molt curta. Els que si no estem sempre cansats som incombustibles. Els que som per tot el món i considerem acte diví i punta de llança de la higiene l'acte de renovació de l'aire. Els que necessitem respirar i qualsevol apropament humà és considerat una agressió escatològica.

dimarts, 9 de juny del 2009

Imbècils Vs incorrectes II

Què ens fa humans? Estic segur que ens caracteritzem tots per la curiositat, la curiositat ens fa humans. Un ésser humà avançat es caracteritza per un saber avançat. En la mesura que més saciem la curiositat més aprenem i esdevenim millors. Ara bé, hi ha el que ja Kant va veure, que és la part ètica; Kant creia que era més important ser bo que savi. Jo crec que ser millor com a humà és ser savi, i ser millor com a persona és ser bo. Quan parlava d'imbècils i políticament incorrectes em referia precisament a això. Hi ha qui s'atreveix a defensar el millor independentment de que sigui èticament rebutjat per la majoria i titllat de dolent; políticament incorrecte, qui prefereix ser millor humà i corre el risc de creure més en sí mateix que en la resta, serà un geni o un incorrecte malvat depenent del punt de vista. Hi ha qui no s'atreveix a defensar el més humà, i, com jo, opta pel més bo. Aquests som els imbècils, la majoria, perquè cedim a la ignorància quan aquesta comporta felicitat, en casos límit preferim ser millors persones que millors humans. La bondat i la maldat només obeeixen al teu gust si estàs entre la majoria, entre la normalitat. I això es veu en l'actitud vital, en la intimitat de cada acció que fas o tendeixes a l'instint o a la societat. Instint, humà; societat, persona.

Posem-nos en la pell d'un d'aquests capellans gai-pedofíl·ics que ara estan de moda:

a) Si tendim a ser imbècils defensarem la bondat i ens reprimirem tota la vida, perquè els imbècils tendim a assumir el Leviatà, la hipocresia pel bé comú, renunciar a tu pels altres. El bo per sobre de la veritat, l'ètica que ens fa millors persones per sobre de l'epistemologia que ens fa millors humans. Millor la segura ignorància imbècil que l'arriscat saber incorrecte. No correrem el risc.

b) Si tendim a ser políticament incorrectes, defensarem la veritat i no ens reprimirem tota la vida, perquè els políticament incorrectes tendeixen a no assumir el Leviatà, la veritat pel bé individual, no renunciar a tu pels altres. La veritat per sobre del bé, l'espistemologia que ens fa millors humans per sobre de l'ètica que ens fa millors persones. Millor el risc del saber incorrecte que la seguretat de la ignorància imbècil. Correrem el risc.


He tensat al màxim les cordes en l'exemple perquè s'entengui el que vull dir, evidentment les nostres coses seran molt menys animals, confessar una infidelitat potser, però em sembla que en la intimitat de cada acció hi ha una tendència que marca les línies generals d'una nostra naturalesa, més cap a imbècil o cap a Incorrecte. Com més imbècil menys suportarem la incorrecció política, i com més incorrectes políticament menys suportarem la imbecil·litat. No és gens fàcil saber com som, però.

dilluns, 11 de maig del 2009

L'Estat necessita desparasitarse urgentment

Crec que Catalunya -i segurament tot l'Estat- té un gran problema pendent amb la classe funcionarial. I nosaltres tenim el deure de denunciar-ho pel propi bé de tots. De cridar ben fort almenys, perquè el malestar sigui notori i els responsables exerceixin i els que encara tenen sentit de la dignitat pressionin els seus companys parasitaris.

Sembla que de tots els que integren l'aparell de funcionament del gegant, els únics que creuen realment en l'Estat i malden per millorar-lo són quatre polítics i alguns bons professionals de la docència. I acaben cremats, és normal. És una vergonya absolutament inacceptable que la ineptitud, el passotisme i la irresponsabilitat siguin les principals característiques d'un col·lectiu que té lloc de treball i sou assegurats. On és la autoritat? La autoritat és necessària, si no, mira el que passa, que els nens fan el que volen i els treballadors no treballen. En una empresa privada no trigarien ni dos segons en ser acomiadats.

Tinc proves de sobra per creure que un alt percentatge de funcionaris són una colla d'incapacitats pel seu càrrec. Suposo que en principi valien, però és massa humà, en veure que ningú els exigeix res ha passat que s'han anat acomodant, però no s'han acomodat una mica, no, ho han fet fins al punt de l'insult a la resta, de perjudicar greument a la ciutadania a la qual es deuen. Assumit el fet que la ciutadania no ha pres la iniciativa per treure del mig tota aquesta colla de funcionaris incapacitats, és clar que en l'estructura estatal hi manquen sistemes de revisió de la maquinària, manquen supervisors que vetllin per la capacitat necessària que han de tenir elsfuncionaris . Igual com hi ha inspectors d'hisenda, en l'Estat hi ha d'haver també inspectors de funcionament, policia interna; en les empreses aquesta figura és bàsica i l'assumeixen els caps, amb interessos ben clars que requereixen de l'eficiència dels treballadors, per això aquesta indignant situació d'irresponsabilitat no s'hi dona, en el món privat.

Tinc coneguts que han hagut de sacrificar-se moltíssim per poder disposar dels drets que tenien, que han hagut d'anar molt amunt per explicar als responsables la subnormalitat extrema dels paràsits acomodats que tenen a sota, per explicar als funcionaris superiors que els seus subordinats impedien la normal relació de la ciutadania amb el seu Estat, provocant així molt de patiment, que d'estar tot en ordre mai hauria passat. Em fa mal, tanta incompetència. No vull ni imaginar-me la quantitat de persones a qui l'administració ha estafat per culpa d'aquests impresentables. L'Estat necessita policia interna. Calen els mateixos controls de qualitat interna de què ja disposen les empreses. Que la porra als estudiants, se la fotin pel cul.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Raves urbanes

Una de les coses sorprenents de Barcelona és la mastodòntica quantitat de festes alternatives que s'hi concentren, sota el nom de Raves aquestes festes són famoses pel seu alt nombre de decibels, pels molestos greus i per la costum dels assidus a consumir -el lliure mercat dels EUA fa riure al costat d'aquest. La qüestió és que tal dia com avui em lleven el son a les sis del matí, un amic em trucava per anar de Rave. La resposta talibà hagués estat NO amb tota la sensibilitat possible -de quan et lleven a les sis de la matinada. Però no va ser la meva. La música techno m'agrada perquè igual que en la clàssica hi ha quelcom que et toca l'ànima; la música clàssica cerca seduir-te l'esperit amb melodies excitants emplaçant el teu cos a restar aturat, en canvi el techno lluita per seduir-te penetrant el cos amb ritmes pulsius i mecànics, emplaçant l'esperit a restar absent. Es complementen. I és sentir-ho per entendre-ho. Vaig conèixer una ravera molt simpàtica, no duia cap rasta, era professora de física, sabia parlar un fotimer de llengües i tenia un bagatge cultural molt per sobre del que hom -i talibà corrent- esperaria trobar-se entre saltirons. Vaig conèixer també alguns nois de poc més de vint anys, els pares els pagaven les carreres i tota la pesca i ells es dedicaven a drogar-se la vida, oh sí... En cada tiru que es fotien, dolç i fresc, el futur de la nació. Crec que, a sota de la fortor humana i de cervesa que es respira quan entres en un d'aquests soterranis infectes, hi ha cèntims, que per força; que les drogues no són barates i que allà arrebossen; que se sent massa català, i amb aquelles files ningú et contracta si no és ton pare. Ja em diran si el perfil no quadra. Una altra yonki que vaig conèixer fa anys, resulta que ha triomfat en el món empresarial, es va treure dues carreres alhora i amb 24 anys ja ocupava un alt càrrec en la gestió d'una empresa en expansió. -Perquè es droga tant, aquesta noia? La pregunta m'assaltava cada cop que la veia. Pel que sembla s'avorria. Se n'anà a l'estranger per temes de feina i decidí quedar-s'hi, com la professora que vaig conèixer. Totes dues eren noies molt boniques, una altra qüestió que sobrepassa el meu enteniment és el motiu pel qual totes les noies que hi ha en les festes d'electrònica són guapes. Jo gaudeixo sense drogues -em pregunto si sóc una anomalia d'eix ecosistema.



Altaveus a tota castanya i ritmes que amb les seves pulsacions recorden a les danses tribals, la cultura de les raves que és també la cultura aborigen del ball boig i del trànsit, si més no n'és la seva mutació. L'autèntic esperit d'aquestes festes és en l'aire lliure i net dels boscos, els rius i les muntanyes; en comunió amb la naturalesa i apartades de qualsevol rastre de civilització. Segurament, d'entre tots els que llegeixen aquest text, no hi ha ningú que gaudeixi amb el xumba-xumba, el troben odiós i els fueteja els nervis. Alguna cosa permet convertir aquesta acidesa fònica en carícies de plaer còsmic, potser tot es resumeixi en disposició. Seria fàcil atribuir aquest trànsit a les drogues, però no, m'alegra repetir que m'ho passo teta sense. Crec que la mecànica de moviment corporal que tramet l'infame martelleig és l'ingredient clau que dona ales a les melodies, i la màgia d'aquest estil. No és estrany escoltar melodies de cançons conegudes entre bases de sessions xumba-xumba, El laboratori dels plats dona per molt més del que els talibans del pensament i de les costums normalment creiem. I si no, que li ho preguntin a l'àvia Teresa!

dilluns, 6 d’abril del 2009

De tu al cel; la correspondència

Existeixen aquelles persones que vetllen per tu sense que te n'adonis. És difícil correspondre els àngels, els àngels que quan caus des d'un cinquè pis i estàs a punt d'estampar-te contra el ciment despleguen les seves ales i baixen des del cel per agafar-te. Fins i tot quan tens la fe en hores baixes hi ha un àngel vetllant per tu i un Judici Final en què el destí et llegirà la correspondència picant justícia. Quan un àngel baixa a ajudar-te t'il·lumina amb la seva dolça presència, t'emplaça a mirar cap al cel i donar-li les gràcies a Déu sense ni tan sols preguntar-te abans si existeix, quan un àngel baixa a rescatar-te no et preguntes si Déu existeix. Llavors veus la sort que tens sense cap comparació i comprens ja del tot la idea de generositat, que és fugissera com cap altra. Sents la pietat dins teu i t'esforces per propagar el bé. Els àngels que t'ensenyen que no és difícil estimar i ser correspost sinó correspondre qui t'estima. Els àngels que seran al costat del destí quan aquest dictamini justícia un cop llegida tota la correspondència.


divendres, 20 de març del 2009

Opinions sobre el Pla de Bolonya

Fa uns mesos no em preguntava si lluitar per un món més digne val la pena, tenia clar que sí. Avui ja no sé què és un món més digne, crec que no ho vull saber. Em fa por saber-ho per la responsabilitat que això pugui comportar, per jo, que sempre he estat un irresponsable...

Us trasllado les opinions dels estudiants i professors que conec.

Alguns em diuen que Bolonya fou una recomanació que els lobbys jueus que controlen el món des de la poltrona capitalista van fer a la Universitat Europea el 1995 per poder aplicar bé el seu pla global de perpetuació del poder, i que l'única alternativa viable a això (molt dolent, cal suposar) és el nacionalsocialisme.

Altres em diuen que Bolonya és un pas endavant en la qualitat dels estudis.

Alguns creuen que Bolonya amaga que la Universitat no serà tan pública com ara, serà més cara i per tant més elitista.

Altres em diuen que Bolonya és l'excusa de quatre mandrosos per fer sarau.

Alguns em diuen que si alguna cosa se li pot dir a Bolonya és que no és prou exigent.

D'altres em traslladen la seva frustració veient com s'estan deixant la pell per un món millor: en assemblees, escrits, preparació d'actes, pedagogia.... Mentre molts només s'ho miren i no fan res pel seu voltant.

Alguns (la majoria) em diuen que ni saben què és Bolonya ni els hi importa.

Altres diuen que Bolonya, cenyint-se a criteris econòmics, retallarà notablement els esforços en l'acadèmia humanista, les lletres. Perquè no interessarà que la Universitat produeixi gent cultivada i apta per la seva especialitat, sinó que s'esforçarà en preparar només bons tècnics especialitzats en la funció que el mercat necessiti. Això, diuen, revertirà en una societat ignorant i dominable fàcilment pel poder.


La meva opinió:

No sé si els rectors que han decidit tirar-lo endavant són bons i volen el millor per la Universitat o bé ja han decidit que l'economia sigui el criteri polític del món i per tant la seva Universitat no pot ser-ne independent (des del meu punt de vista això seria una traïció al qüestionat critèri independent de la Universitat). La meva naturalesa innocent em fa tirar per confiar-hi, no hauria de dubtar del Pla Bolonya perquè els rectors solen ser gent cultivada i evidentment implicada. Ara bé, també hi ha tota una pila d'estudiants i de professors que la majoria en saben molt més que jo, de tot; i que són crítics amb Bolonya, i no només això sinó que empren el seu temps per difondre-ho i lluitar per aquesta idea del bé i el millor. Això em desconcerta i em fa desconfiar del Pla Bolonya, això em fa adonar-me que, com a mínim, hi ha gent culta i bona disposada a posar tots els esforços per un món millor. Un alè d'energia per seguir essent responsable amb aquest món on vivim.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Impressions estudiantils

Sempre he admirat l'actitud d'aquells estudiants que tenen per costum no perdre's mai classe i que quan se'n perden fan cara d'amoïnats, com de cigrons en les sabates, santa disciplina, recordo que quan feia batxillerat em passava la meitat de les classes pels bars de les rodalies de l'institut, els estudiants jugàvem al futbolí o les a cartes, bevíem cerveses i ens ho passàvem d'allò més bé, riure rere riure. Als professors tant se'ls hi en fotia l'assistència obligatòria, i, a més -salvant-ne alguna honrosa excepció-, les seves classes eren insuportablement avorrides de tant poc esma que hi posaven. A la Universitat ja és diferent, encara que molts professors segueixen transmetent el mateix poc interès per l'afer i segueixen passant de l'assistència obligatòria, almenys aquí no cal que surtis del recinte acadèmic per anar al bar a prendre cerveses! L'altre dia coincidia amb un amic en les agosarades expectatives que ens havíem creat per la Universitat abans d'entrar-hi, coincidíem també en la desil·lusió posterior. Preteníem participar d'un món en flor on tothom mantingués converses d'alt nivell intel·lectual i es fessin tertúlies als cafès, la patacada, esclar, va ser solemne. Un bon observador se n'hagués adonat ràpid només en veient l'edifici, quin esperit il·lustrat pot restar-hi en una acadèmia que ha estat arquitectònicament inspirada en una estètica de magatzem? Un edifici on tot s'ha deixat tal i com va quedar en la primera -i última- passada d'obra... Ja és tota una declaració d'intencions, reservar un edifici així a la comunitat universitària. Quina enveja de l'antiga Universitat, quin salt mortal de la bellesa total al seu total menyspreu. Encara hi ha, però, resistència de l'esperit universitari, els que bescanvien art o reivindicació pel gris de les parets, els que es reuneixen dos o tres cops per setmana per organitzar la lluita contra els qui, no contents amb la degradació de l'esperit universitari, pretenen destruir-lo del tot; encara hi ha qui destina el seu temps als ideals d'humanitat. Potser siguin el darrer alè d'esperança d'una societat que de tan còmoda s'ha oblidat del nord.


Reconec que sempre he admirat l'actitud d'aquells estudiants que tenen per costum no perdre's mai cap classe i que quan se'n perden una fan cara d'amoïnats, com de cigrons en les sabates; em pregunto, però, si algun d'ells pensa sobre el lloc que els envolta, si el que persegueixen és aprendre, o, simplement, comprar un títol perquè és el que els han dit que han de fer.