Mc.Realitats o Apostasía

En els darrers temps, la nostra societat ha rebut un nou déu amb els braços oberts, El Déu del Capital, un déu que ens ha dut riquesa però que només valora allò material i racional, i, ara que El Salvador de l’església jau en la creu del post-modernisme, el dogma de les masses s’ha reencarnat en el materialisme productiu, que és l’estètica ideal del bo per excel•lència. Vivim en la boira d’un món d’ordre i racionalisme rancis. I si hom encara porta espurnes de coratge al cor, tard o d’hora se sent mortificat per tanta uniformitat, enfastidit per aquest tempo de pressa i lògica conformista, fastiguejat per aquest ritme tan llefiscós i difícil d’espolsar-se. És per això que hi ha un creixent amor pels altres mons que supera qualsevol òptica de rectitud, racionalitat i convencionalitat divines; per exemple, cap a l’era medieval; que encara viu a recer del romanticisme. Volem escapar d’aquesta presó i tot s’hi val. El romanticisme se’ns presenta com un corrent cultural, però sota aquesta frívola explicació s’hi amaga la porta a un univers des d’on hom pot esquerdar les asfixiants parets d’aquesta presó i fugir als mons de la imaginació i de la bellesa. Fantasia. I no és cap broma, és música, poesia, imaginació, passió, intensitat, èpica. El romanticisme apòstata ens ajuda a trencar amb el racionalisme material per poder entrar en un món immaterial d’espiritualitat i emoció, en un món on el cor encara batega vida i l’home encara pot ser guerrer. La fantasia pot, fins i tot, fer-se realitat, i només cal veure l’obra d’Antoni Gaudí per a comprovar-ho.

.

Com que sovint no som prou creatius en aquest terreny, idealitzem identitats alienes, o, si voleu, col•lectivitzem noves identitats. Idealitzem l’esport amb els equips, les nacions, les religions, els fenòmens paranormals, la ciència, la cultura o qualsevol altra cosa que s’avingui. Sempre s’ha fet, però ara ja no toca tant, hem evolucionat i estem en condicions de fer un salt més enllà. L’abisme d’una realitat individual buida d’ideals és una amenaça constant a la nostra integritat psíquica, i, com a mecanisme d’autodefensa ens evadim d’aquesta crua realitat pujant a la Mc.Realitat i confiant part de la nostra pròpia identitat -o tota sencera- al no res, no deixa de ser positiu donat el context, ja que si no saps cuinar és millor un Mc.Donalds que res. Però, atès que tots som potencials cuiners de la nostra realitat, jo reivindico quelcom més, que ens cuinem la realitat al nostre gust sense deixar de banda la identitat, a la planxa o a la brasa, però cuinada per nosaltres, al nostre gust. No és el mateix veure anuncis, escollir una pel•lícula, o parar la tele i fer-te tu la pel•lícula; hi ha nivells i jo reivindico el darrer. Creativitat, viure el romanticisme amb la pròpia identitat, esculpir els somnis a la realitat. Transgredir la dictadura que només valora la productivitat i establir un mateix els valors, perseverar en l’evolució d’un mateix.

.

Aquesta transgressió la podem desenvolupar sols o acompanyats, i en una llista infinita d’activitats; l’excursió és fruït de la creativitat de cadascú, l’art és subjectiu, però sempre es caracteritza per la seva càrrega espiritual, pel seu component passional i emotiu, pel joc i la lluita constants. Es tracta de ser un mateix i provist d’una aura que et deslliuri de les pors i t’acompanyi en el gaudi dels plaers. Es tracta de tenir una ànima de fantasia en la presó del pragmatisme diari.

Llebres i tortugues

Hi ha persones a qui sembla que no els hi costa gens això d'aixecar-se del sofà per anar-se'n a fer esforços i sacrificis. A més, són capaços d'estar-se llarguíssimes temporades sense prendre's un respir, cap dia de vacances en 5 anys i cada dia a les 7 del matí en peu per anar a treballar sense que la feina els entusiasmi, i tot sense cap recança. Els hi enevejo profundament aquesta capacitat de treball. Doncs la meva tradició ha estat sempre que, quan hi estic bé al sofà, només me n'he aixecat per anar al congelador a buscar la terrina de gelat. I entengui's tot com una metàfora. Està clar que no tot és blanc o negre, com també està clar que hi ha un cert component genètic que fa que hi hagi gent més activa i d'altres més ensupidots, el que no està tan clar és si aquest fet induït per la genètica és modificable. De vegades em sento com la llebre del conte de la cursa amb la tortuga, i envejo profundament la tortuga per la seva constància i capacitat de sacrifici. A un costat de la balança hi ha l'esforç i a l'altre el gaudi, i la majoria de religions s'inclinen per l'esforç com a retitud moral i sentit de la vida. Alguns som de mena anàrquica i sembla que no hi ha res a fer, al camp de la meva carn no hi creix la fè:

La desmesura

li guanya sempre

el combat a la proporció,

i fer només la feina

quan és aquesta

la necessitat i obligació.

.

Però també és veritat que normalment tota aquesta gent amb gran capacitat de treball, no tenen cap creativitat i els hi és de gran dificultat introduïr canvis en la seva vida, és com si no hi poguéssin veure més enllà d'uns certs límits que tenen -no sé com, ni perquè- establerts. Com els ases amb els ulls tapats pels costats. Tampoc tenen gaire curiositats ni ambicions pròpies a la vida, són l'antítesis del vividor. Si tinguéssin obertura de mires i ambició podrien arribar fins on vulguéssin. Però baja, al conte i malgrat tot, qui guanya és la tortuga.

I la pregunta és si aquestes dues naturaleses humanes són irreconciliables.

Epicur i Nietzsche Vs JesusCrist i Kant

Nou Blocaire: salutacions a totes i tots!

Ja és aquí, ja ha arribat el sol que cada any per aquestes dates enlluerna la Ciutat Comtal, i per primer cop a la vida m'he submergit en l'ofeg famós de la bella Barcelona sudorípera, les raons que m'han enganxat a la pell la calor funesta de l'Eixample són laborals, i el temps lliure i solitari és qui m'ha empentat a la represa d'escriure després d'uns mesos de depriment inactivitat literària. Perquè vivia feliç fins que em van tancar la pàgina del fotolog on hi publicava els meus ara enyorats escrits, quan vaig adonar-me que ja era massa tard per guardar-los, va ser quan tot el meu contentisme confiat va entomar la gran estomacada de la que avui s'intenta d'aixecar, bé, tant se val! El tema principal és que dono per encetat aquest nou bloc, engendrat amb l'esperança de reprendre la melodia del contentisme confiat dels meus escrits. Ara faré una festeta amb la meva fidel estimada, la Xibeca, i per celebrar-ho d'una manera especial fins i tot cuinaré, llom arrebossat amb patates fregides i espècies, coses del viure sol i no saber cuinar, i saborosíssim tot.

A continuació us poso un dels únics escrits que conservo de quan vaig arribar a la Barcelona de principis d'octubre de l'any passat.

Can Fanga

Aquest matí sortia de la feina acompanyat per la fressa del sol matinal i la llum sòrdida d’una munió de motocicletes corrent com vespes. Quan entro a la feina molts cops estic sense gaire forces i endormiscat, i en canvi quan en surto tinc una energia i unes ganes de fondre’m al món barceloní que mai me les acabo. Un exèrcit d’homes amb corbata, diari i maletí s’esperen a l’altra banda del pas de zebra tot esperant que el semàfor marqui l’inici de l’estampida, i es que la vida a Barcelona ja n’és un doll, de salvatge, i si no vols rebre topades has d’anar esquivant la gent pels carrers, que són la pista de la cursa que diàriament s’esdevé al món barceloní entre la pressa, la cultura i la diversitat. Però la pista és de primera, de vegades és encantador caminar per carrers nets, sense ni una gota de brutícia i on la olor predominant és la dels perfums i les colònies fresques. Vulguis o no s’encomana, la Ciutat Comtal t’encomana el seu tarannà. Tinc la sensació que Barcelona t’ensenya la seva visió del món si li pares una mica d'atenció. Quan hi vas, Barcelona et transmet vitalitat i esperit de fer les coses bé; potser ho fa que és la capital d’un gran país -que, sigui dit de passada, tot i volgut mesell i petit, és dels més dignes i grans que existeixen-. No sé perquè, però Barcelona s’insinua un lloc propici per l’èxit, és un punt en mig del món on s’hi freguen la bellesa i l’esperit de la lluita. I pel camí et van parlant les fantasies d’en Gaudí barrejades amb el cafè dels estudiants, l’eficàcia del metro i l’elegància de les bicicletes, la dolçor de les àvies -amb les seves respectives gossetes- i la sobrietat dels policies, l'alegre música del rodamón i la farla de l'alegre polític corrupte, el turista i l'immigrant, les festes nocturnes i les visites al museu amb una amiga. Al món barceloní tot és dinàmic i va a un ritme tan difícil de seguir com enganxós alhora.