Matrimoni homosexual

El pitjor dels insults que hom pot fer a la memòria de Crist és autoanomenar-se'n seguidor i barrar els peus a l'amor, o erigir-se en representant del seu poder i impedir el matrimoni entre dues persones que s'estimen. Que Déu els tregui tanta bilis negra!

Els fils Capitals

La nostra vida penja de molts fils, però això no impedeix que el seu dinamisme els esber-li sense contemplacions i amb una sorprenent facilitat. N'hi ha dos, però, que sempre resisteixen suportant el gruix del seu pes, impedint que la vida copsi la seva pròpia gravetat, es despengi, caigui i s'esbocini; són l'Amic i/o el Fill.

—amb l'espurnejant intermitència de l'enamorat.


Cuidi's de tenir-ne almenys un qui no vulgui que dins el seu cor hi arreli el trepidant costum de caminar entre arenes movedisses enmig de la més mortífera de les foscors.

Esperits millors

A tots els que amb la burla rugosa i rient
us banyàveu tant en la ferida de Beethoven 

com en les de la resta d'homes valeroros i valents... 

Com es pot ser tant insensat com per a riure's  
dels abismes? 

A tots vosaltres us desitjo —i us procuro—
abans de la mort els patiments més insondables, 

i ho faig en un acte d'amor desesperat, 

en la major obra de generositat que he fet mai. 

Per donar-vos una explicació,
perquè si no us salveu abans, 

el més tenebrós dels odis us visitarà
—acompanyat amb sa incomprensió visceral, 

més espantosa que el pitjor lirisme dels malsons.

I desitjareu sincerament
i amb totes les vostres forces
que no haguéssiu nascut mai, 

després pregareu la mort
però no us sobrevindrà
ni de cap manera us serà donada.

I per bé que més tard,
no us n'escapareu pas
la divina justícia us caurà a sobre
cent-mil cops encara més pesada. 

Mes negre serà que cap tragèdia 

perquè ni entendreu res
ni cap fe podrà salvar-vos. 

Us afogareu en les profunditats
de la mateixa ferida
en la que un dia hilaràvau. 

No miris amb apreci el do de la compassió,

i tanmateix promet-te per ta vida 

que mai amagaràs la mà
en aquell capaç de sentir.

Estimaràs per sempre les ànimes sensibles 

perquè només elles poden elevar-te

i guiar fins als cims més alts de l'Univers, 

només elles poden teixir
amb els finíssims fils que ho lliguen tot, 

ningú més hi està en conformitat.

Només les ànimes sensibles
poden unir-te amb el tot
                        —Art—
i fer-te sentir com un Déu. 

Glòria als ferits. 

Les més adorables,
potents i dolces criatures. 

       —us saluda, amatent,
       un vostre soldat fidel.

Amistat limitada, amor limitat, vida limitada

Amistats potents i vives 
camps de violetes
els espais que les creen
les restringeixen, tanmateix.
Claudiquem a la navalla de la terra
l'espai plora centmil somnis.

Cansats, necessitem dormir tant
que renunciem a llaurar terrenys
on creixin com monuments les amistats i amors.
Serà que en aquesta selva mesquina i frondosa 
d'ones negres atacants que arrejuntades 
disparen des de la massa espessa,
és impossible plantar res?

No.
 
Perdre's en l'apatia del bosc 
(-estampat de por fastigosament indigne-
renunciant a trencar la closca
d'on brollant n'eixirà -perquè
l'estelada aguaita- l'amor)
seria greu pecat, ofensa a la vida.

Hem après entre tinta i cafès
que més importa la mirada que el gust
de les figues que hem pintat,
amb veloces pulsacions al cor i als ulls.

Exposats estem a les negres ones
la passivitat dóna sostre mentre ens anul·la
l'expressivitat emmudeix en la fosca.
Recordem la lliçó de la Ciència Primera:
ataquem nosaltres les ones  
El fantàstic joc de bisturís!


 
O si ho prefereixes: d'una manera més explícita, amic meu. Les amistats les determinen els espais i com més potència, bellesa i anhels tinguin els espais, més rica serà tal terra a l'hora de forjar amistats. Arriba el moment en què l'espai-activitat compartit per les amistats desapareix, sempre passa, els espais sempre desapareixen, la vida és així de dinàmica. Resignar-se passiu a no crear un nou espai on pugui seguir creixent la planta de l'amistat -aquí podem canviar el terme per: amor- és un símbol de debilitat, de manca de vida o de vida podrida.

La configuració del món ajuda a que no creem tals espais, a que siguem éssers passius: perquè la cultura del consum material, que és la que acompanya l'actual societat, ens té acostumats a rebre, a ser passius, a obrir la boca i esperar la teca sense cuinar. Això és una desgràcia: rendir-se. Perquè suposa perdre's la oportunitat de gaudir de la creació, de la creació d'un mateix, i dels espais d'amor, de la capacitat de materialitzar somnis; o pitjor, perdre's la capacitat mateixa del somniar. Malgrat que costi, ha de ser possible sortir d'aquesta roda d'atifells que t'agafen del braç i t'estiren cap a la inactivitat, cap a una feina de merda, cap a ser un puto treballador més que treballa no perquè li encanta sinó perquè ha de sortir de festa i ha de pagar la casa i ha de viatjar a hotels i ha de mirar l'esport i ha de pagar cotxe i ha de buscar parella i ha de, ha de, ha de... sa puta mare de vida de merda, somriure i passar dies que pesen com pedres, empenyent anys i passant dies de merda. I consolar-te, sobretot consolar-te amb aquesta merda per ser feliç. NO. Perquè m'he d'obrir un facebook si no tinc res nou a dir ni cap cara nova que mostrar? Ens hem tornat tots uns consumidors-productors de merda mediocre i llefiscosa. Collons quin fàstic, només de pensar-hi ja he de córrer a dutxar-me!

El cel ens espera vestit de gala i els estels frisen per brindar amb nosaltres, diràs que no, només per mirar la tele i viure en la peixera amb els altres peixos? Imbècil. Tros d'imbècil...  Amic meu: no siguis així, estima! És possible fer-ho malgrat el món. Malgrat la massa de peixos obrint la boca. Es pot rebentar la peixera, poden rebentar tots ells amb ella. Tancats en les nostres habitacions, en el nostre bloc d'edificis de merda, assaltats cada dia per les noves propagandes-tecnologies, viciats, drogats per la idiotització -intoxicació!- que els peixos del nostre voltant caguen sense poder-hi fer res... Em pregunto si realment sóc l'únic que sent com un atac tota aquesta merda. Pell fina. No podem sortir-ne, no podem evitar la merda que caguen, que caguem tots, la meva també... Però podem mirar-la d'una altra manera, podem innovar, no? En comptes de menjar tot el que ens donen. No, hem de ser bons nens i no queixar-nos massa, no posar bombes ni assenyalar el president i a tots els imbècils que caguen i caguen i caguen com ell, insensibles a la merda, acostumats, adoctrinats, encantats... En el fons us mereixeu ser uns esclaus. Però tu i jo, amic meu; hem de ser bons nens de veritat i crear una societat millor dins d'aquesta societat, un microcosmos on sigui possible respirar sense esnifar mediocritat i avorriment en cada inspiració.

Perquè conformar-se és morir una mica, i després, el mort s'acostuma a no respirar, i no sent la pudor. Podem veure els peixos com colaixos, el "menjar-escombraria" (ha de!) ofert pel sistema social com un material que desitja la transformació, com tots els materials. El més fàcil és no fer res, estàs disposat a pagar el preu d'estar dins de la mediocritat, de ser essencialment la mediocritat mateixa? Endavant!

Jo em faré mal, molt de mal... I utilitzaré la sang com un nou aliment (assumir el mal que suposa tot canvi, de la crisi, i del que en surti d'aquest canvi, perseverar-hi, reincorporar-ho per no perdre tanta pistonada en la cursa cap a la nova direcció escollida: els estels) i el menjar que ens és donat serà un adob pel nostre hort, amic, cultiu d'espai d'amor, creació, repòs, moviment i vida en el sentit fort de la paraula. 




PD. Un camp de violetes i al mig la nostra barca blanca navegant, ens duu romb infinit i mentres hi forgem els nostres somnis roents, fum vermell i un rastre d'escuma verdplatejada blavejant, en alt l'ensenya de la porta oberta, surquem rient els centmil camins que un dia l'espai ens va plorar,  que ara la terra és nostra i ningú ens aturarà...

afers amorosos

Des que flirto amb la Filosofia, l'Agenda Política m'ha deixat -en cert sentit- d'interessar; ara ja no m'atrau tant pel seu cos com sí, en canvi, per la seva ànima. El vell amor és ara més bell. A voltes, la bellesa demana una perspectiva de dimensió temporal.

el reggae de la noia d'història -que bé podries ser tu

és una nit desvetllada,
càlida,
càlida tant que tu i jo
calidem..calidem..calidem

aquí tu i jo...

càlida nit, càlida nit
ooh.. sí.. calidem

Ens mirem i se'ns torna la pell
de cop, se'ns torna més bruna
la pell
més bruna
tan morena com el reggae
aquest dolç reggae.. oh..ohh
que ara agafats...
i arrapadets.. sí...
tots dos ballem, .. ballem

ballem i ballem i ballem

ohoo..h.. :) sí.. sii..

agafadets..
..ballem
agafadets...

els teus cabells
..humm, els teus cabells
que bons! hummm..
fan la mateixa olor de la platja
on ara ens movem tan suaument

que bona que està la mar
la sorra es manté calenteta
i tu que estàs fulminant
i a mi que...oh..
ja se me n'està anant...

ohoo... =)
ooh

Cap aqui cap allà
cap amunt cap avall
ens movem alhoreta..ooh
ooh... siií...
ens anem mercejant
Els teus ulls, la tevaa cara... oH.!
Quin somriure tan proper,
quin rostre tan familiar ..ens coneixem?

Sucre de canya i rom,
avui europa és tropical.
Que tranquils... aquí
que tranquilets estem ballant
amb aquest ritmet de reggae,
oh oh.., oh sí...sí sí
la nostra pell és l'esponja
que absorbeix la bella nit,
aquesta nit tant teva... ooohh..
tranquils ballem tu bonica
la nostra pell com el sucre
crema l'emoció sensual
contactem amb les mans
ens atrapem amb les mirades,
sí

els ulls encesos d'aquesta vida
d'aquesta tranquilitat tropical,
aquest reggae acompassat, oh... oh..
marihuana gironina,
sentim la felicitat, oh...
sentiment de felicitat...
flotem enmig d'una sorra estrellada,
la lluna té vergonyeta,
nosaltres no en tenim cap
nosaltres aquí estem molt bé.
ballant sobre la sorra calenta
ooh.. ohh. che
ohh.. oh..qué bé
ohh.. oh.. que bo che
ohh ooohh... ché que bo!
che que bo!
ooh. ohh..
ooh ohh.. :)
living.. sí..
que mai s'acabi aquesta dança
no noooooo
no, no, no, no, no, no...
siusplau, oh... Que bé que estem!
que mai s'acabi el teu gust
que no s'acabi aquest gust
siusplau, oh... Que bé s'hi està..!

arrapadets ballem
arrapadets estem
arrapadeta la pell
arrapadeta la nit
arrapadet el reggae
arrapadet tot
tot tot tot
ben arrapadet tot
tot ohh ohh
arrapadetes les mirades
arrapadets ballem
entre els fugaços estels
estels arrapadets estels
que bé que estic
que bons que estem

oh sí
que bons que estem

..estels, que bé
que bé que estem..!
I el sol sortirà d'aquí poc
I aquí ballant seguirem
perquè junts hi estem taant bé...
oh si... ara... quin gustet amb tu
uohoo... :) oh oh oh que bé
que bé, que... si si... Ballem juntets
quin bon ritme, que no pari!!!
uohooo, nena! seguim ballant!
uohooo, Nena! Seguim Ballant!
uoohoo sempre més ..oohh..sii..
en aquesta nit d'esponja
..sempre mées.. ooh..tu i jo..ooh..
arrapadets ballant!
ooh sempre més
arrapadets ballant..!

història d'Amor

En una terra minada d'inhòspits paratges, sota els fums del caos creacional un nervi vibrava insistentment -d'aquella massa de lava efervescent, n'emergiria la gran inquiedud destinada a conèixer el món. Vestida de negre, d'aquella bola de foc n'eixí ella, enervada, emprenyada; es posà a voltar per la terra com un llamp, penetrant com tots els déus dins el cor de tot hom. Irrenunciable... Nounata Senyoreta Insatisfaccció.

Cercava alguna cosa, se la veia acompanyada pel malestar, candent com aquell món insondable. Entre tota aquella physis tan plena d'energia, moviments i processos complexes, difícilment podria trobar on descansar, necessitava abeurar els seus llavis delicats, encetats ja de suportar la cocció extrema. Gemegava pel dolor, s'arrossegava amb la mirada endimoniada, massa bella dama per una terra tan salvatge, destinada a morir renaixent sempre, ningú l'entenia ni se l'estimava, i clamava rabiosa...


Tot d'una, el món semblava que s'acabés d'aturar, clar entre els núvols, el punt de pau que li mancava acabava d'arribar, era ell, sí, l'estil distingit de Don Seny, ell semblava disposat a comprendre-la. La va mirar fixament als ulls, i enamorat, li va demanar la mà jurant que si es casava amb ell, li aconseguiria un oasi on pogués calmar-se i reposar, li va prometre el Jardí de l'Edèn, senyoreta Insatisfacció s'hi va casar sense pensar-s'ho. El Sr.Seny ràpidament es va posar a treballar per ella, feinejava de sol a sol enmig d'aquella caòtica pluja d'astralitats inversemblants i perilloses, li feia un paisatge, en pocs dies ja li havia procurat un petit espai de llacs i verd, tot semblava un somni, l'oasi promès es feia cada dia més real; allà hi van concebre la germana del meu fill, allà va néixer entre plors i violes una criatura especial, li posàren de nom Filosofia.


Abans que el somni d'horitzons i castells estigués enllestit, la senyora Insatisfacció va escarxar-ho tot i va fugir, va trencar el matrimoni marxant amb la petita Filosofia. Aleshores és quan començà la nostra història, ho recordo perfectament, va ser una cosa d'aquelles d'una sola mirada i mitja centèssima de segon, Insatisfacció va caure als meus braços, m'agradava bojament, i pel que fa a Filosofia, vaig estimar-me-la com si fos la meva pròpia filla, tenia també aquell gust per la novetat que tots tres compartíem. Jo no puc viure tota la vida en la mateixa casa, m'agrada el meu país però no podria instal·lar-me en un sol poble per sempre, no és que no m'agradin, em satisfan, però sempre en trobo de nous que m'agraden més, sempre en vull més! Ostres quin parell: jo que sempre en volia més i la meva dona que mai en tenia prou! Així ens estimàvem i vam donar-li un germanet a la Filosofia, l'Art -me l'estimo molt, infantar aquest marrec ha sigut potser el millor que mai he fet, no sé pas què faria sense ell. Seguíem una vida de nòmades, però un bon dia Isatisfacció també es va cansar de mi i va marxar amb els seus dos fills. La Insatisfacció amb la Filosofia i l'Art van formar una llar on ara viuen plegats. Des d'ençà que Seny i jo vetllem per ells en la distància.

Mai van voler que Don Seny i jo coincidíssim en les nostres visites, no ho entenia, perquè a la Filosofia me l'estimava molt jo; per quins set sous no podia conèixer el seu pare!? Deien que no podia ser perquè érem incompatibles. Fins que un dia va passar, jo em vaig entretenir al pati recollint puntes de fletxa, i de sobte, vaig notar una presència insuportable, tot es va tenyir en deliri; ens acabàvem de creuar la mirada, un desig insuportable de matar-lo em va assaltar de sobte, m'hi vaig llençar sense dubtar-ho, vaig escomètre'l impetuosament..però.. ¡¡No ho entenia...!! Vaig disparar l'arc i amb tota la bogeria vaig ferir-lo, quasi el mato, ell fugia de mi corrent, però finalment el vaig atrapar i el vaig estomacar. I tot plegat és quelcom que encara avui no entenc, aquell instint de violència... D'on recaram havia sortit? Si sempre he sigut d'allò més contrari a la guerra, jo! Què podia tenir Don Seny perquè el volgués destruir així? ..És una pregunta que encara avui em faig. Però des d'ençà, sempre que hi sóc jo ja se'n cuida prou de no venir el pobre, ha quedat ben escaldat, i em sap greu, però tampoc puc evitar voler-lo matar cada cop que apareixo en algun lloc.
_______________________________Sóc així...

És un sentiment estrany el que em corre per les venes duent el teu rostre arreu, ara una nit, demà també, ahir, i ara encara una altra... i una altra... i una altra... mai s'acaba. El teu rostre em corre per les venes. Són moltes les nits. La teva veu ressona màgica al meu cos i fa que tremoli, no comprenc ja res, vago pels carrers i m'acompanya el teu fantasma, com si fossis morta! No entenc res, sóc en un bosc i és com si tu fossis totes les fulles, totes volant corrents amb un vent endimoniat, totes xiulant i petant alhora el teu nom i el teu ésser, crides fort, la teva ànima s'eixampla per tot, molt molt fort. I jo extasiat, atordit, quasi espantat amb aquesta extensa presència; tan grata, tan còmode, tan enormement estimada i ansiada. Em sento viure i morir. Són tantes les llunes que m'han apunyalat, tanta la sang, tanta la brillantor dels meus ulls enyorants d'aquest impossible en el que t'has convertit; que m'ha fet enfollir; sóc boig, obsés, obsés d'una nena que m'he anat creant amb la teva imatge, un ideal. Quina ràbia! Quin turment! Ho sé. Ho sé tot! Però no ho puc evitar. No vull anar al psicòleg. Si em faig tractar corro el risc de perdre't, i malgrat ser un turment, ets també allò que més m'agrada; la dolçor més perfecta mai sentida, aquest gust sagrat que mai he experimentat enlloc més que en tu, i no et puc perdre, no, no et vull perdre encara que siguis un espectre. No et vull perdre ara que per fi et tinc en tot el teu ésser. Mai, no et vull perdre mai. Segurament em diràs que tu no ets aquesta i que aquella de qui parlo no és real, però jo t'estimo -l'estimo- amb tot el meu cor i amb tota la meva ànima. I no puc evitar-ho, és la teva força la que m'empeny a aquest remolí d'infinit absurd i absolut. És la teva energia la que sento, el teu calor inconfusible, incombustible. Hi ets, et sento, t'estimo; quasi et puc tocar, la teva llum m'acaricia. Cadascuna de les meves cèl·lules t'ha promès fidelitat i estaria disposada a morir per tu. M'has atrapat, i no vull sortir de la teva trampa, vull consumir-m'hi, sí; deixaré que em consumeixis lentament. Moriré enmig de pètals. I el meu sacrifici serà el goig més gran mai existit.

Voluntat i jerarquia

Tots volem coses, i tots vivim de la il·lusió. Podríem materialitzar la il·lusió si la cosifiquem en un lapse de temps: la il·lusió és el lapse de temps que es troba entre el desig de la voluntat i el seu assoliment o fracàs. La voluntat sovint és essencialment sentiment, passió, instint en estat pur; per això li'n diem puta, meuca activa vers els nostres interessos! Per això és dòcil i es barreja amb la raó, la lògica, el sentit comú... S'hi barreja perquè aquesta cultura de la racionalitat ja forma part de la nostra intimitat, de l'animal que portem dins -domèstic. Posaré un exemple pels perduts: si vols extreure l'or d'un riu, abans has de passar per l'ensinistrament de com buscar-lo, i això requereix un esforç racional i corporal, una teoria.

Una de les coses que em sembla interessant en tot aquest divagament abstracte, és el paper que juga l'ordre en el procés de la il·lusió que ens alimenta; jo, home de tarannà anaquitzant, he hagut de claudicar de l'anarquia. Aprendre que sense l'ordre gran percentatge d' il·lusió es frustra i l'intent de gesta esdevé fracàs ha sigut una cosa important. Hem de passar pel (puto) aro de l'ensinistrament, de l'organització, de la disciplina i de l'ordre; i ho hem de fer perquè és el mitjà de materialitzar la voluntat, de sadollar el desig. La raó és una eina: la nostra eina! La més humana i antropològica per excel·lència. Parlo d'una voluntat i d'un desig amb un cert grau de grandesa, no de desitjos com "ara em ve de gust menjar-me un cucurutxo". En tota voluntat de llarga volada, cal guiar la il·lusió amb instruments jerarquitzants, amb intel·ligència. Cal intel·ligència alhora de fer el plànol de l'edifi, no podem dibuixar l'edifici que volem a la pimpam sinó que hem de ser realistes, conèixer els materials, les lleis que operen sobre el món i la tècnica més adequada... Establir la j e r a r q u i a. Això requereix un cert recolliment, el de l'anàlisi previ de l'enemic, diguem-ne.

Si tenim un desig de llarga volada i hem fet malament el plànol de l'edifici el vol s'acava tot just enlairar, et desorientes, i a la merda tot. I et passes la vida picant pedra, estavellant-te contra tot com una pobreta mosca. Per això cal posar tots els 9 sentits en la planificació, fer-ho bé; quants més detalls millor. Els viatges més llargs són els més durs, però també els més rics i un llarg temps d'il·lusió amb què avastir els nostres tiberis. Si bé és cert que la teoria sense la pràctica és inútil - vegi's l'estat actual de la filosofia acadèmica-, és més cert encara que la pràctica no existeix sense la teoria, i que com més bona sigui la teoria més possibilitats de grandesa i èxit té la pràctica. Primer voluntat, després jerarquia. I el Nadal, el nadal ens recorda la paraula clau: AMOR.

La passió que hi posem és potser el més important, les ganes, l'amor. Sense això tota teoria i tota pràctica són raquítiques. Sense amor tota il·lusió es converteix en fum tòxic. L'amor és l'obessió, la pulsió, allò ceg i tanmateix guia.

Tenim el nadal que ens ho recorda: Amor (Jesús, que mor per tots nosaltres, estúpidament, per Déu, per fe, per una cosa irracional) i Jerarquia (els tres reis: primer el blanc, després el ros, i finalment el negre).

Coses bàsiques, aquelles que tots sabem... i que tan fàcilment les oblidem! Bon Nadal!

Trobats el 6 de febrer de 2007 als afores de Mantua, nord d'Itàlia

Desitjaven que tot l'any fos primavera, sabien del seu amor i del pes d'unes arrugues que mai volien arribar a conèixer.

Volien guardar aquell gran esclat de passió en un perfum, i posar-se'l en el dia de la seva mort.

Quedar-se per sempre més en l'èxtasi de ser en l'altre.

La passió els va precipitar al més dolç final que haurien pogut imaginar.

Durant la caiguda, abraçats, els instants se'ls hi van tornar eterns, el destí havia reservat pel final el seu millor regal.

Amor és

Carrers estrets i olor de fum en l'aire, nits de llars amb llum als finestrons, cançons de nadal als pobles, il·lusió, llum, xiquets i famílies que riuen, el proper de les mirades, la rosada, arbres engalanats, el tió, els nostres cors un xic més tendres, el caliu dels propers, llagosta i canelons, neules, torrons, cava, gresca, somriures en l'aire, el got mig ple, tradicions mil·lenàries, alegria, regals i sorpreses, bellesa, records, bondat, instants fugissers, dinars, sopars, felicitat, misses, commemoració, fe, pessebres, l'estrella d'orient, cavalcada de patges i reis, nit màgica, nit de reis, vailets corretejant i xisclant d'alegria de matí, brindis, neu, celebració, consum,pastorets, mite i tradició, retrobament, torrons artesans i de tota mena, dolços, el naixement, l'amor, pagues dobles, esperança, generositat en les proporcions i en tot, família i amics de sempre, compartir, màgia, germanor, calefacció a tot drap, postres inacabables, complicitat, espelmes, el Naixement, el Pare Noel, botigues decorades, aparadors ostentosos, carrers plens de llum, cistella de nadal, perfum pels carrers, xocolata, glòria arreu, galetes Trias, somriures, gebrades, il·lusió, cristianisme, prosperitat, festa, salut, campanes, postals,polvorons, llars de foc enceses, felicitacions, anuncis de joguines, caliu, nadales...

és nadal.

Sucre cremat

Es van conèixer en la nit d'un dissetè aniversari en plena festa de celebració, fumava sola en la porta d'un local i ell la va saludar amb la raó de tastar aquell fum tan llaminer. Havien coincidit en eixa festa on ningú s'havia enrecordat de fer les presentacions, però això no aturaria -ni molt menys- els giravolts del destí. Pel camí del bar cap a la discoteca i abans de dir-li res, ell s'havia fixat en el seu cos espaterrant, la simbiosi del moviment entre els malucs i aquella faldeta tan ben posada l'estava tornant del tot boig. Mirada desencaixada i caminar flotant pels núvols. Pam! Una mà que gosa interposar-se en l'experiència divina. Que no em fixés en ella, l'amic que se n'havia adonat: -Neteja't la baba! que ja està agafada, té xicot! Però res va poder evitar que es fumessin junts aquell primer mai en la porta d'algun pub. Dues nits més tard ja passejaven junts, sols i serens com aquell Passeig del Mar fet catifa a mida dels seus passos; onades, nit i estrelles. I aquella roca en mig del mar va engalanar-se en focs artificials per la millor de les nits possibles, dues fulles que cremen lentament enmig del llac d'una poesia. Anaren duts per la bombolla fins que el sol, rient, els va saludar. Sucre cremat fou tota una nit fent el joc de les mirades. En pocs dies ja es veien com enamorats, s'estimaven cada dia més. Ell era el Romeu de qualsevol pel·lícula nord americana quan la mare d'ella arribava per sorpresa i havia de baixar a corre cuita pel balcó amb les cordes de llençols improvitzades. I ella era Julieta quan, a la nit mentre sa mare dormia, li prenia les claus del cotxe per poder consumar-se amb ell. Totes les nits jugant al joc dels racons. Eren terriblement joves, esbojarrats, juganers. Eren apassionats com només el paisatge de les nits i els portals saben. Pecaven, pecaven a tot arreu, pecaven molt i en tots els sentits, i se'n reien de la vida i de la gent amb el seu superb desenfrè. No era cap història curta, ni fosca, ni enganyosa, era una història llarga, sincera, preciosa. Tenyien totes les nits del seu color, olor, gust, frescor, dolç, picant. Cuinaven aquella bonica història de sucre cremat.

Plataforma de gaudi col·lectiu

Hi ha moments de gran amor compartit que -a més de pel plaer que comporten- es caracteritzen per la seva espontaneïtat, perquè estan fora del nostre control i depenen de que moltíssimes variables es col·loquin sobre el punt que serà la nostra felicitat. Són moments que hom no sap quan arribaran ni com ni perquè, contenen el secret de l'espontaneïtat, aquesta màgia. L'enamorament en la primera mirada o -fins i tot- el resultat d'un partit del barça serveixen com a exemple. Els plaers que es gaudeixen compartidament són els més intensos i per tant també els més preferibles, i no és qüestió d'opinió sinó més aviat un caprici dels gens.

Hi ha també situacions de gran gaudi compartit l'espontaneïtat dels quals hem pogut agafar i abraçar fins a poder controlar-los, i no per això els hi falta la màgia: la tenen, el que passa simplement és que hem pogut descobrir el secret de la seva espontaneïtat. Em ve al cap un cas en concret que conec d'aprop.

Es tracta d'un lloc on la gent, ja abans d'anar-hi, sap que gaudirà d'una experiència de gran amor col·lectiu, un gran gaudi únic i exclusiu que no podrà comparar amb cap altre. La situació en sí es caracteritza perquè tothom està molt feliç, ho pots veure amb només una copada d'ull. Allà la gent hi juga, hi xerra, es coneix, fuma, salta, balla, beu, s'extasía, es besa, i en definitiva, ocupa el lloc de la llibertat més absoluta i ben entesa. Hi ha un fil de complicitat que uneix tot l'espai i que es declara amb un somriure constant i sincer en la cara de tots, un fil de gran amor compartit. Aquesta situació es produeix un cop a la setmana i dura unes dues hores si fa no fa. Segurament es repeteixi al llarg del món, en molts llocs on gent amb algun tipus d'afinitat es reuneix per realitzar activitats comunes. Jo parlo d'una sala de música poc coneguda, estrambòtica i força diferent de la resta per la gent que hi va, a Barcelona, aprop de Paral·lel, molts cops s'hi canta en directe.

Aquest tipus de situacions són aquelles que s'han de trobar, com una flor silvestre en l'asfalt de la vida diària.