Una vegada o altra, a quasi tots se'ns planteja el problema existencial del sentit de la vida, que ràpidament despatxem amb frases tant curtes com contundents com que el sentit de la vida és divertir-se. Però la veu de la consciència -veloç com ella sola- sempre xiuxiueja sarcàstica: ah! sí!? doncs va, vingaa! diverteix-te si tens pebrots fill de puta! I és clar, la guilla ja sap que a l'hora de posar en pràctica una vida amb sentit les coses no acostumen a quadrar tant, i d'això és del que cal enraonar. El sentit de la nostra vida està en els objectius que ens plantegem, en el camí d'assoliment de fites: allà s'hi troba aquesta mena de plaer que ha superat ja la carnalitat i es troba en l'autorealitzatiu àmbit de l'espiritualitat, sí, flotant entre purpurina i fum perfumat mentre les fades li toquen la flauta travessera.
En el nostre sistema social s'hi dóna la peculiaritat que el temps destinat a l'assoliment de fites representa la quasi totalitat de les hores de què disposem, i el problema arriba quan entre aquestes fites no n'hi figura una de capital per a la bona vida: els espais de tranquil·litat i serenor. En el fons és una altra dimensió. El plaer de la tranquil·litat és tan important com el plaer de materialitzar objectius, però sovint l'oblidem, i aleshores passa que se'ns posa aquella cara de moniato amb la que més d'un dia anem pel món. Per combatre l'enmoniatada Aristòtil recomanava la contemplació: l'activitat paradigmàtica dels feliços per excel·lència. Si l'assoliment dels ideals és materialització d'objectius, necessita material, i aquest material és el que recol·lectem en els espais de tranquil·litat; i si no hi ha espais de tranquil·litat, a l'hora de construir les piràmides anem estressats per falta de material, veient-nos obligats a fer filigranes del tot estrambòtiques i totalment desgastants. Com que ens manca material, mai acabem d'assolir els objectius, i la nostra vida es converteix en un espai que està sempre en obres, sempre amb aquell ta-ta-ta-ta-ta-taa.. característic de les obres que mai deixa fer la migdiada. Extenuació permanent. I cara de moniato.
Assecat al sol.
Assecat al sol.
La meva proposta per solucionar el moniato és relativament simple, teòricament senzilla i pràcticament viable. La tranquil·litat i el plaer bàsic que aquesta ens aporta (que tal i com hem dit és el material per a la construcció-realització de les fites) és l'espai en què l'obra s'acaba: la tranquil·litat arriba quan l'imperiositat de fites desapareix perquè els objectius també desapareixen: l i t e r a l m e n t .
L'imperi dels objectius desapareix en forma d'intermitència.
L'imperi dels objectius desapareix en forma d'intermitència.
Cal llavors aturar l'imperi. Però si aturem l'imperi, aleshores la vida perd el sentit, es podria qüestionar el lector. Sí. Perquè en els moments de tranquil·litat la vida no té sentit, perquè la traquil·litat mateixa és el sentit, crea el plaer espiritual per si mateixa. L'estratègia no és destruir l'imperi, no, calen plans a llarg plaç, cal la meitat del sentit de la vida, que la dóna l'imperi, la conquesta de fites. L'estratègia és fragmentar al màxim l'imperi, muntar una espècie de confederació internacional de petits objectius independents entre sí, connectats per espais temporals de tranquil·litat. Objectius petits amb integritat nacional pròpia, no sé si m'explico: països petits independents dins del nostre imperi que ja ha passat a un segon pla. Així, un cop assolit l'objectiu petit, arriba la tranquil·litat, això pot ser un objectiu diari, o fins i tot més petit, migdiari o quarthoràri. Però no menys seriós per això, a l'inrevés, en ser més petit, s'optimitza el repartiment energètic, s'intensifica la presència i la intensitat de tal objectiu en la consciència; de manera que si l'estratègia a llarg plaç de l'Imperi està ben tramada, amb un gran exèrcit d'objectius interconnectats, la tranquil·litat està assegurada en tots els terminis: curt, mitjà, i llarg. I el plaer de tal tranquil·litat és gasolina existencial, producció industrial diària de material constructor de fites. És molt més fàcil el pronòstic a curt termini, aquest avantatge matemàtic optimitza el conjunt del sentit. Dóna flexibilitat a l'imperi. Els gurus de l'autoajuda potser en dirien èxit, però només és una sortida expressada amb un puntet de surrealisme. Jo n'hi diria Tàctica Panellet.
