Sobre la lògica, el no-res i la possibilitat

El no-res és la conceptualització del resultat de l'impossible. Això ho sabem perquè hi ha quelcom que existeix -i per tant és possible-, n'hem buscat un contrari i hem trobat el no res. El no-res és, doncs, el contrari del que sí que és: així el no-res és el contrari del tot. Com que el no-res no pot existir (fora d'aquesta conceptualització), existeix l'eternitat: és a dir, que sempre hi ha hagut quelcom, si no fos així el no-res existiria, i és evident que no existeix...!

Així, som en l'eternitat, i l'eternitat no te principi ni fi, oi? És eterna: infinita: ens trobem davant de l'infinit. I si l'infinit existeix, dins d'ell no hi hauria d'haver totes les possibilitats? (tal i com en l'infinit matemàtic hi son tots els nombres) I aleshores, tot ser possible, i no només això, sinó que tot és: tot allò imaginable ha de ser real...

Però alguna cosa no quadra, oi, sabem, per exemple, que ara no ens sortiran propulsors nuclears pel cul i començarem a volar com si res. Què passa? Passa que el principi i el fi són conceptes (com el no-res) que ens inventem nosaltres per establir referències, punts de referència, punts de partida per l'enteniment. I aleshores, dins d'aquesta eternitat que es presenta sense principi ni fi, hi posem un principi i un final: com, si tenim un carmel rodó; on és el principi i el final? Fàcil, posant-hi un pal el convertim en una piruleta i ara el bastó és el principi i el final del caramel. Doncs així és la presó de la lògica, aquella peculiaritat que ens mostra la realitat sota el seu prisma taxatiu i ens prohibeix que tot s'hi pugui esdevenir a dins dels contorns de l'eternitat.

Amor és

Carrers estrets i olor de fum en l'aire, nits de llars amb llum als finestrons, cançons de nadal als pobles, il·lusió, llum, xiquets i famílies que riuen, el proper de les mirades, la rosada, arbres engalanats, el tió, els nostres cors un xic més tendres, el caliu dels propers, llagosta i canelons, neules, torrons, cava, gresca, somriures en l'aire, el got mig ple, tradicions mil·lenàries, alegria, regals i sorpreses, bellesa, records, bondat, instants fugissers, dinars, sopars, felicitat, misses, commemoració, fe, pessebres, l'estrella d'orient, cavalcada de patges i reis, nit màgica, nit de reis, vailets corretejant i xisclant d'alegria de matí, brindis, neu, celebració, consum,pastorets, mite i tradició, retrobament, torrons artesans i de tota mena, dolços, el naixement, l'amor, pagues dobles, esperança, generositat en les proporcions i en tot, família i amics de sempre, compartir, màgia, germanor, calefacció a tot drap, postres inacabables, complicitat, espelmes, el Naixement, el Pare Noel, botigues decorades, aparadors ostentosos, carrers plens de llum, cistella de nadal, perfum pels carrers, xocolata, glòria arreu, galetes Trias, somriures, gebrades, il·lusió, cristianisme, prosperitat, festa, salut, campanes, postals,polvorons, llars de foc enceses, felicitacions, anuncis de joguines, caliu, nadales...

és nadal.

Raó per la que els diners fan la felicitat

Estem d'acord que la felicitat és la llar on tothom aspira a viure, oi. Ara bé, per a construir-la necessitem el mateix que per a fer qualsevol altra cosa: el material i la nostra activitat -que farà que aquest prengui la forma que volem: la de la casa-. Per més bon paleta que hom sigui, sense material, mai es podrà aixecar una casa. I en la nostra societat actual, els diners juguen el destacat rol d'aquest material de construcció. Tal com un paraigües vol fer -i fa- que no et caigui la pluja al damunt, els diners fan que siguis feliç. Si tu no saps obrir el paraigües és un problema teu, però el paraigües és -i fa de- "para-aigües" malgrat que tu no el sàpigues fer anar i encara que un tornado s' ús emporti com un càncer malparit o un pare pederasta, el paraigües té la funció de parar aigües de la mateixa manera que els diners fan la felicitat encara que no els sapiguem fer servir o vingui una plaga de mosquits i ens mati. La funció dels diners és la de la felicitat. Preguntar-s'ho -com he fet jo- és d'ignorant profund. I un cop prou idiota de plantejar-te la pregunta, respondre-la dient que els diners no fan la felicitat és com creure't que els pals xinesos no serveixen per menjar només perquè amb ells hi ha gent que no hi sap menjar o que els utilitza com a joguina sexual. Evidentment que perquè actuïn els hem de moure nosaltres, però això -el factor humà- hi és en tot, com una obvietat comuna i diabòlica que ens fa confondre naps per cols. Tenir el material no vol dir tenir la casa, com tenir els diners no vol dir tenir la felicitat; però és amb el material amb el que podràs fer la casa i amb els diners la felicitat. Així és actualment el contorn de la cara d'occident i així més fortes s'hi tracen les línies de les faccions per cada dia que passa.

Després de la felicitat mateixa, no és en va que els diners siguin allò més perseguit del món, és perquè aquests, precisament, fan la felicitat. Poder per saciar la voluntat.

Fan els diners la felicitat?

Només hom profundament idiota
pot encara preguntar-se si els diners fan,
o no,
la felicitat.

I només un idiota integral pot,
a sobre,
contestar que no.