Plataforma de gaudi col·lectiu

Hi ha moments de gran amor compartit que -a més de pel plaer que comporten- es caracteritzen per la seva espontaneïtat, perquè estan fora del nostre control i depenen de que moltíssimes variables es col·loquin sobre el punt que serà la nostra felicitat. Són moments que hom no sap quan arribaran ni com ni perquè, contenen el secret de l'espontaneïtat, aquesta màgia. L'enamorament en la primera mirada o -fins i tot- el resultat d'un partit del barça serveixen com a exemple. Els plaers que es gaudeixen compartidament són els més intensos i per tant també els més preferibles, i no és qüestió d'opinió sinó més aviat un caprici dels gens.

Hi ha també situacions de gran gaudi compartit l'espontaneïtat dels quals hem pogut agafar i abraçar fins a poder controlar-los, i no per això els hi falta la màgia: la tenen, el que passa simplement és que hem pogut descobrir el secret de la seva espontaneïtat. Em ve al cap un cas en concret que conec d'aprop.

Es tracta d'un lloc on la gent, ja abans d'anar-hi, sap que gaudirà d'una experiència de gran amor col·lectiu, un gran gaudi únic i exclusiu que no podrà comparar amb cap altre. La situació en sí es caracteritza perquè tothom està molt feliç, ho pots veure amb només una copada d'ull. Allà la gent hi juga, hi xerra, es coneix, fuma, salta, balla, beu, s'extasía, es besa, i en definitiva, ocupa el lloc de la llibertat més absoluta i ben entesa. Hi ha un fil de complicitat que uneix tot l'espai i que es declara amb un somriure constant i sincer en la cara de tots, un fil de gran amor compartit. Aquesta situació es produeix un cop a la setmana i dura unes dues hores si fa no fa. Segurament es repeteixi al llarg del món, en molts llocs on gent amb algun tipus d'afinitat es reuneix per realitzar activitats comunes. Jo parlo d'una sala de música poc coneguda, estrambòtica i força diferent de la resta per la gent que hi va, a Barcelona, aprop de Paral·lel, molts cops s'hi canta en directe.

Aquest tipus de situacions són aquelles que s'han de trobar, com una flor silvestre en l'asfalt de la vida diària.

Disculpes i explicacions per la inactivitat del bloc

Estimat grupet d’ànimes llegidores –i escriptores- que visiteu aquest humil bloc de debat, opinió, i literatura, després de quasi un mes sense publicar res, crec que us dec unes disculpes i una explicació. Aquest bloqueig ha estat causat per una crisi personal, una crisi resultat de tensar fins al punt màxim les cordes del meu cervell. Havia de recuperar mig curs estudiant en una setmana, i fruit d’aquesta sobredosi d’esforç retentiu vaig acabar amb un bloqueig mental que no hi havia manera de treure’m. Per si això fos poc, van sorgir-me dificultats en la solució d’aspectes tan importants en la vida de tot homo-occidentalis com ho són el temps i l’economia. Vaig passar uns quants dies en la foscor més absoluta, sense trobar sortida al malestar i amb la creativitat en escac i mat; i bé, tampoc podia publicar. L’única solució que no ha fracassat en l'intent de superar l’adzucac neuronal ha estat la massacre final de les cèl·lules nervioses. Amb tot el meu condol i cantant el Requiem per elles, ho he solucionat a l’estil bàrbar: més d'una setmana de festival suprem on només hi havia temps per dormir, menjar, narcotitzar-me, ballar, i deixar que l’endevinalla de l’esdevenir se’m mostrés sense deixar espais a cap mena d’especulació, reflexions, ni res que fes olor a raciocini. Festa basta de nit i de dia. I mira, ha funcionat, finalment he pogut tornar a utilitzar el cervell sense que aquest es queixi, ser creatiu, tornar a publicar i -en definitiva- tornar a la vida normal i feliç.

L'ètica del gripau

Hi ha una errada fonamental que es va repetint al llarg de la vida, i, com amb tota errada, també hi ha una lliçó que cal aprendre. Quan has de menjar-te els mateixos alls de sempre al principi piquen i te’ls menges amb ràbia, no els acceptes, però després te’ls acabes menjant amb resignació, pam, l’un darrera l’altre. Com si res. I en l’acostumar-se a menjar gripaus comença el declivi de tota situació. És l’errada fonamental. Per això crec que sempre és bona una certa dosi de caràcter reaccionari.

La mateixa errada amb diferent forma que se’t repeteix com un all infinit a l’estómac. Parlo del desencís de quan t’adones que aquella persona a qui estimes no és qui et pensaves, de la vergonya d’haver fet les salvatjades més grolleres quan l’alcohol es bevia el teu teixit neural, de la impotència de trepitjar una tifa d’aquelles bones quan vas passejant pel carrer, de la por en deixar-te el gas dels fogons encès, del desencert d’aquella paraula dita tan equivocada; podria continuar fins a teixir-ne una llista infinita. És obvi que el resultat de les errades és la infelicitat. Tota errada té una lliçó; i l’errada en sí, també té una lliçó en sí. Hi ha algunes equivocacions que poden ser per ignorància total, en aquestes el gripau acostuma a ser la falta de prudència, però pot ser també que no s’hi pugui fer res i aquestes no les considerarem, és simplement mala sort, incontrolable. Ara bé, la majoria d’equivocacions venen quan prenem una decisió equivocada per no haver-ho reflexionat bé, per no haver planificat bé la cosa en qüestió. Aquesta errada és per falta d’un saber de referència directa; però no és per falta de saber. Vull dir que sabem prou coses com per relacionar-les i extreure’n una referència indirecta que ens serveixi per decidir bé. Crear. Després de prendre aquesta decisió ja disposarem d’una referència directa de saber, feta per nosaltres.

Si establim com a referència de saber directe un saber fals l’hem ben cagada, perquè cada cop que en fem us ens estarem menjant un gripau, estarem dins d’un vici, i els vicis, a mesura que passa el temps són cada cop més difícils de redreçar. Per això la reflexió profunda i la fermesa en realitzar l’acció decidida tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la nostra felicitat. La pauta seria la següent:

1) Tinc una errada, l’analitzo i en descobreixo l’essència.
2) Reflexiono sempre abans de fer qualsevol cosa.
3) Prenc una decisió i actuo amb fermesa. Si l’he cagat torno a 1
4) Procuro saber el màxim per prendre millors decisions.
5) Menjo menys gripaus i sóc més feliç.