Club Insomni

Els que mai tenim son perquè qualsevol cosa ens la treu, els que ens traiem la son amb qualsevol cosa. Club insomni.


Els que cada nit és una festa i cada dia una oportunitat, els que cada dia plorem com si fos l'últim i ens descollonem com si fos el primer, els que de tan menjar roses el coll ens sagna a raig. Els que tenim als llibres i les drogues entre les millors amistats.


El club de l'insomni, els que cada nit és una aventura i tan ens llevem de matinada com al vespre, els que ni tenim hora d'esmorzar ni de dinar ni de sopar.


Els que tenim els fums pujats de tant caminar pel cel, i la moral pels terres perquè ens fotem les més fortes pinyes.


Els que la nostra vida és una obra d'art i la nostra marginació un regal diví. Els que sempre en volem més i tot va en ració doble. Els passats, els il·luminats, els trasnotxats.


Els que la nostra antipatia és una defensa. Els que la mediocritat de les masses ens fa por i no les volem aprop si no les tenim al nostre servei. Els que ens trobes menjant en cada plat on escopim, i escopim en tots els plats.


Els de Beethoven i Mozart i Nietzsche i Goethe que saltem més que ningú en cada Rave. Els que follem amb els llibres i els destrossem, els amants de l'engany si és per riure.


Els cínics, els delinqüents, els perversos. Els que cada dia tenim un nou projecte, els que ens cansem de la vida i de la companyia i ens veiem com gats de carrer.



Els que necessitem reivindicar la llibertat en cada passa que fem. Els envejosos de la bogeria. Els que vivim entre espases i parets, entre fum i putes. Els que hem après que plorar només serveix si cada llàgrima reivindica el millor.



Els que cremem els diners honorant la irracionalitat. Els que sortim arreu i la nit se'ns fa molt curta. Els que si no estem sempre cansats som incombustibles. Els que som per tot el món i considerem acte diví i punta de llança de la higiene l'acte de renovació de l'aire. Els que necessitem respirar i qualsevol apropament humà és considerat una agressió escatològica.

Perquè voler ser lliure si es pot ser feliç?

Amb un sistema de l'oci, perquè voler llibertat?

Tenint la vida resolta, perquè parlar d'autonomia?

Perquè voler ser diferents, tenint un grup que ens accepta com a semblants?

La llibertat és un invent cultural,
el benestar una necessitat biològica...


Aix... La bella condició humana!!!

Tribut a Sostres: sovint els millors són incompresos

El dia després de la mort de Baltasar Porcel, Salvador Sostres li dedicà aquestes paraules en la seva columna de la qual ara el fan acomiadar-se. Més que mai, aquest títol és aplicable ara a si mateix, i també, especialment, algunes de les frases que he subratllat.

BON VIATGE PELS GUERRERS QUE AL SEU POBLE SÓN FIDELS

La mort no formà mai part dels seus plans perquè era un geni i ho sabia. Els genis no haurien de morir-se mai, encara que només fos per la quantitat de fills de puta que hem de suportar. Com tot gran escriptor, a banda de deixar una obra immensa, va deixar una llarga llista d'enemics i de gent que va intentar restar-li importància. Són les coses de viure en un país ocupat. Va viure en guerra, qüestionat i insultat, i en honor seu mantindrem la guerra fins al final. Al capdavall els obituaris amables són per a vides vulgars. O te'ls fan quan volen dissimular-te. Ha mort un soldat i no gastarem la pólvora en salves. No li va fer falta marxar a cap país llunyà per resoldre els problemes dels altres i va romandre lligat al destí de la seva terra. Hi ha un honor vinculat al món millor que has estat capaç de crear al teu lloc. No va acceptar mai la caritat de ningú i per cada cosa que d'aquest món s'ha endut en va deixar moltíssimes més a canvi. Hi ha algunes vegades que Déu hi surt guanyant, i ell és una d'aquestes vegades. De la seva literatura immensa ja molts en parlaran, però com que la moral subvencionada sol evitar el conflicte, potser caldria recordar que l'elogi ensucrat li feia fàstic i més quan venia dels que es cagaven en les coses que estimava. Pagà sempre un preu molt alt per defensar allò en què creia i no va renunciar mai a dir allò que volia dir encara que cada vegada fos més alt el preu que pagava. L'espanyolada local el va voler sempre ridiculitzar però tota paròdia moria en l'intent i sobretot en la comparança de les obres dels uns i dels altres. No heretem només una literatura excepcional sinó també el signe d'una superioritat incontestable. Una superioritat que es basa, evidentment, en la seva qualitat, en el do que li fou concedit i en l'esforç que va posar-hi. Però hi ha també una fidelitat que ens eleva i una deserció que ens rebaixa. Hi ha un viatge a Ítaca. El buit que deixa serà eternament més important que el sòrdid brogit que solen fer els insectes que l'insultaren.

Salvador Sostres dibuixa barbaritats portant als límits la figura literària de l'exageració, i això forma part de la seva particular excel·lència estilística en l'escriptura, em sap greu que aquest estil no agradi, perquè jo el trobo preciós. He gaudit molt llegint-lo. És molt el que m'he emocionat, après i rigut llegint els seus articles. Podem estar de dol, és una molt mala notícia que un diari acomiadi algú de la seva qualitat.

Continuarà escrivint en la seva plana salvadorsostres.com

Tan de bo que aquest alumne de Matrícula d'Honor que és en Salvador, no renunciï mai a aquest seu estil tant genuí i genial; que, com fins ara, continuï millorant i superant-se. Malgrat que moltíssimes coses que ha dit les he trobat això: brutalitats. Cal reconèixer-li el talent que hi posa al darrera com a genialitat, i la bellesa dels escrits. Gràcies Salvador per no renunciar. Et seguirem llegint els articles!

Sobre l'assenyalar defectes, a arrel dels que vigilen

Assenyalar defectes fa lleig i enutja, criticar està mal vist. Tacte, el com es diu és l'èxit de la crítica, que serveix per caminar més fort per la vida. Sembla que tots estem d'acord en que tenim defectes, i segurament coincidirem també en acceptar que part dels nostres defectes són inconscients. Els naturals i incorregibles no compten pel que tractaré. Els de la inconsciència són els que s'han de dir! No dir-li a algú els seus defectes és impedir-li que millori. Depenem els uns dels altres. Perquè ens enfadem quan ens estan ajudant?

Inconscientment tenim la veritat absoluta, ella ens proporciona integritat i seguretat; ens hi identifiquem i quan algú n'ataca els fonaments el convertim en el malvat assaltant de la nostra base anímica. Interpretem la crítica com una acusació perquè no havent estat conscients del defecte assenyalat, de cap manera podíem evitar-lo; i, per tant, sentim que ens culpen sense sentir la culpa, la qual cosa atia les guspires d'injustícia que ens fan enrabiar.

La nostra consciència de seguretat augmenta com més conscients som de la inseguretat aliena, és com la felicitat: relativa, a cops de comparació amb els altres en fem consciència, i, per tant, com més inseguretat al nostre voltant més consciència de la seguretat pròpia. Històricament els humans ens hem putejat sense descans i en tots els àmbits, ens sentim bé putejant en motiu d'aquesta presa de consciència a partir d'eix criteri basat en la relativitat. Saber que només tu menges caviar fa que immediatament sigui més bo, al capdavall és la consciència, la creença... La proba de que la il·lusió ens fa viure i d'ella en vivim.

Possiblement, el fet de que hom es prengui instintivament com a ofensa el fet que li cantin els defectes, és degut a que pren consciència-o-creu que qui assenyala s'està beneficiant gràcies a la seva mancança. L'enutjat hi veu en la intenció de l'altre la voluntat de veure'l a ell pitjor per a veure's a ell més bé. El defectuós també es veu a si mateix pitjor i li estan minant les bases de l'autoestima: la seva seguretat. El fan sentir més insegur en la situació paradoxal d'estar-lo guarnint de més seguretat futura...I el resultat acostuma a a ser un malestar que es tradueix en enuig amb qui l'ha criticat perquè sent que l'ha tractat com un objecte de satisfacció personal, hi ha ferida. El problema de prendre's la crítica com un insult.

És ben clar que el fet que et diguin els defectes que et putegen sense que te n'adonis, és altament beneficiós, perquè és la porta que t'obre a viure millor, a corregir un defecte que posa pals a les rodes de la teva plenitud vital.

El com es diu és allò fonamental, perquè permet que nosaltres puguem identificar la intenció del criticant. Quan es fa la crítica, encara que la intenció sigui de bona fe i per ajudar, si això no s'especifica i es deixa ben clar, en comptes de rebre-ho com l'ajuda que vol ser, es rep com un atac i la resposta és un altre atac. Qui volia ajudar resulta la mala persona que fa mal, i aquell qui havia de ser ajudat i estar agraït, resulta enutjat i ferit.

Crec que la qüestió és important perquè sovint per la por a malrebre la crítica donada desenvolupem la peresa de no fer-la. És més còmode no ferir els amics, ens és més fàcil no ferir els desconeguts, i, sobretot, ens és més senzill no ferir-nos a nosaltres mateixos.


PS. Sí, l'Un-que-vigila m'ha inspirat!

Francesc Lorenzo pART II

Segona tongada de dibuixos artístics

(Com en l'altre, pròleg de servidor...)

MOMENTS DE DESESPERACIÓ II Dubto que es pugui descriure aquest odi infinit amb paraules, aquesta gana desesperada de violència. És una pulsió brutal, no és cap sentiment, és molt més incisiu i dur que qualsevol sentiment, té un orgull tan sortit de sí mateix i incommensurable que cap comparació és prou suficient per a acostar-s'hi. Desig de violència, de pegar; massacrar, de banyar-se en sang i monstres tan lletjos i bèsties que només una cosa així podria estar al meu costat d'una manera digna. Un gra de pus a punt de rebentar multiplicat en força de potència per per centmil. Mil apunyalades en un llençol de sang, una ràfega de ganivetades al ritme d'una ametrallada . Rebentar cranis vius de la manera més brutal possible d'imaginar. Una estrella vermella de foscor que resplendeix de tanta potència concentrada. No és un desig, és superior, és una pulsió imperial, que de tant, virtuosa; és un esperit total, és un sol punt tant ple que fins i tot la ràbia li té por. No és humit, és àcid, no crema, abrasa amb una coïssor només suportable per un Déu. No us podeu atrevir a saber-ho perquè és molt millor que la mort, qui només és la seva germaneta petita
i a qui només de mirar ja us aterra,
desgraciats mortals


(...)


TALKING TO THE MOON

All is determined by absurd rules of causality



NUTRITIONAL STIMULUS AND OTHER FORMS OF EROS

This is about how destructive and dangerous could be Eros without his twin impulse Thanatos.

...have you noticed the downwards face in the red corner?... of course you haven't.

PANTHEON

Well...this should be the first drawing in the gallery. It's like a family portrait of the main characters that apear in my paranoico-critic deliriums...

Oh...and the one in the center is like a self-portrait...


DESIRE OF THE ENDLESS

It's what keeps you living... it will make you suffer (and you will love it ) forever.
( Freud's vital impulse: the only difference beetwen organic and unorganic matter)

THE LORD OF THE FLIES

I was wondering if it was so easy to do a work full of all the kind of mature content it asks you when you submit a deviation... here's the result

HATE

This is Hate... Chained in a cave near the center of the world by LEVIATHAN, an enourmous hydra. Hate was mutilated and half-devoured by a wolf and a raven. Now he waits the day when he will recover his body and reconquer his kingdom...


FAUCES
Funny things to all sadistic self-destructive nihilists



PAIN IS BEAUTYFUL
Cruelty as a forgotten value against the spiritual weakness caused by the judeochristian transvalorization of all values.

Francesc Lorenzo pART I

Avui, per celebrar que he tallat sense motius amb la meva novia (encara que no tingui res a veure amb el que ve ara (tret del surrealisme subrealista))... Us presento part de l'obra -que per més que ell digui que són dibuixos, com veureu és Art en estat dur i per tant Obra- d'aquest gran company i amic que és el (Molt Honorable President del Consell del Plaer i membre emèrit del Consell del Vici),
el Sr."Kiku"
Ben aviat en penjaré una segona part.

(pròleg meu)

MOMENTS DE DESESPERACIÓ I Hi ha una tristesa de fons, sense motius. Unes ganes boges de perdre el nord. Diria que en puc dir necessitat, sí, sento la necessitat d'evadir-me d'aquest món. I no vull anar a dormir, no vull dormir, no vulldesconnectar d'aquesta manera, vull, simplement, canviar els inputs de les connexions, les connexions mateixes vull que em lliguin amb un món diferent, per alguna raó, el món que m'ha tocat, o el que he escollit... No m'agrada, ara, gens; vull transfigurar-lo . Fer créixer els colors, les emocions, la vida em crida al salvatge i espiral, als tobogans de bogeria, a la fantasia. No visc, ara mateix, la vida de gust. Sense motius coneguts la trobo massa insípida. Potser sigui la costum d'uns anys de tarannà esbojarrat, sí, des de sempre. Però ara necessito canviar la realitat, em sento com siestés cobert de merda i no me'n puc desempallegar , sense motius. Potser escriure-ho m'ajuda a comprendre-ho, com a mínim, així, és com si, tot i seguir cobert de merda, aquesta no fes tanta pudor, com si fes, ara, qualsevol cosa que ara i aquí pugui fer. No vull semblar feble, de fet no ho sóc; vull dir que no vull semblar infeliç, hauria de fingir, i fer com si no passés res? Com si tingués ganes de viure en aquesta manta de merda que m'envolta?

...


WILLE UND VORSTELLUNG

things about identity... perception of reality though reason and aesthetic ideas. You know, surreal philosophic shit...


THE GREAT MOTHER

As a portrait of the world here's Gea, the Great Mother, the chain to corporeity and sensuality of all the representations of herself...


THE ABYSS GAZING BACK INTO YOU

"...- Yes, you are."

("Gazing long into an Abyss"'s B-side)


GAZING LONG INTO AN ABYSS

"Am I really all alone here...?"

("The Abyss Gazing back into you"'s B-side)


SELF-MUTILATION

An inttrospective paranoia about feelings and how super ego repress them turning them against yourself.

("Blood lust"'s B-side)

mAGiK MUSHROoMS

The little ball is falling throught the wolf's trhoat, tearing a part all the veils of the golden fruit, wich contains the sperm of life's beyond. Take away that scent of flesh, with fresh new ways of undesrtanding, it won't fit the weight of lawly style. Just prevent the crabs from drinking stones of Doom.


DESPAIR OF THE ENDLESS


When you look throught the mirror's eyes and see nothing you will know Despair's grey realm...

DOWNSTRUCTIBITY

Once upon a time I realized that my whole life was falling a part. LOL


OUTER GODS

When reason finally reaches it's own limits...

invisible forces lead our will... and there's no place for freedom.

(P.S.: This is NOT about H.P. Lovecraft... well, maybe a little...)

BLOOD LUST

why is violence always so funny...? Well, read Freud and know the answer. Profit.

("Self-mutilation"'s B-side)

La maièutica del llenguatge

Fa gràcia -si s'és prou atrevit per riure en comptes de plorar- la quantitat de coses que el llenguatge diu sense comptar amb nosaltres, i nosaltres despistats, conduïm el llenguatge sense adonar-nos-en massa de la seva potència, com qui condueix un cotxe a tota ceba i no percep la velocitat. Comunicant, moltes coses surten de nosaltres sense ni tan sols adonar-nos-en que les comuniquem. I és bo que sigui així en el sentit que, d'altra manera, tots aniríem com jugadors de pòquer per la vida; callant, sospitant, i amb les ulleres de sol. I tot plegat per no assumir el risc de la veritat. ¿Hi ha alguna veritat més vera que l'error? Perquè el llenguatge solet, sap i diu coses de la nostra persona que nosaltres ni en som conscients i ni tan sols ens les imaginem. També fa por, perquè la veritat és sempre un risc i com en tots els riscos, tothom hi posa el seu límit per no fer-se mal. És fascinant. Ja ho digué Kant: sapere aude!!! Atreveix-te a saber! (té gràcia perquè conten que ell explicava millor que ningú com eren els ponts d'Anglaterra sense haver-ne vist mai cap).

Parlem de nosaltres cada cop que fem servir el llenguatge... I quan a sobre, parlem de nosaltres a consciència, aleshores ja és la pera; perquè en xerrar de nosaltres, ens n'adonem de coses que desconeixíem. I és que tot apunta a que en l'acte mateix de parlar, el llenguatge pren vida i ens mostra veritats amagades, relacions que fins al moment no s'havien establert entre els nostres conceptes o esquemes mentals. Fer la memòria que l'usar el llenguatge implica, és un revitalitzar concepcions, vigoritzar-los, eixamplar-ne les seves arrels o connexions.

CORS CORRENTS SOBRE LA TAULA

Cavalquem amb serenitat
la bona sang i el bon ritme
grans companys d'extensa vida
som forts vins, som gentlemans

Cavalguem amb alegria
gran compàs i bona mida
temps despert, dies lleugers
tot va girant sense mira

Hi ha fruïció i pell
hi ha mirades i alès
uns coloms juganers
som un estol de creuers

però de sobte tot canvia
amunt guaitant hi ha voltors,
l'ambient dissimulat s'enrabia
vents maldestres, violadors
bufen fort, i ens la prenen...

Hi ha quelcom que s'ha esqueixat
Oh..! Fràgil Serenitat..!

Li vaig veure un dia la cua
és el puta autèntic diable
l'inesperat, funest, violent;
l'absolut remolí incontestable

Tot de sobte s'ha enfosquit
la boira és freda i ofega
alguna cosa s'ha trencat
cavalguem ja follament
som Princeses Sense Cabells

S'ha esfumat la calidesa
ultratge del destí descarnat
No tenim ja cap confiança
ni tenim la sang, ni el ritme
On ets ara, melodia?
S'ha Florit la Candidesa.

Un dia a sola mà vam fer camí
no en sabíem de fragilitat
avui aquells rams grans i ufanosos
en plors i freds, s'han folls marcit,
No ens queda ja ni l'amistat
perquè alguna cosa s'ha trencat.

El potencial de l'objectivació, l'abstracció o veure's des de fora

Quan alguna cosa no agrada, hom tendeix a menysprear-la... Em pregunto si aquest fet no és perjudicial, no perquè tinguem mal gust -que en molt, per descomptat- sinó perquè és possible que al procés de decisió li manqui un filtre més prim que el nostre gust, si en el moment de valorar les coses estem influenciats pels nostres gustos, aleshores el valor que donem a tal cosa no serà un valor real sinó un valor altament subjectiu; un valor fruit d'un judici molt estètic. I no és aquest abocament cap al gust menystenidor de la raó, gran font d'errors diaris? El mètode científic està ideat per a no cometre aquesta mena d'errors en tant i quan s'esforça per no fer valoracions més enllà del que efectivament prova, quan el científic vol avançar empetiteix el gust. Nosaltres no podem amagar el gust perquè forma part de la nostra essència, però el que sí que podem fer és convèncer-nos que allò que no ens agrada res té a veure -per necessitat- amb allò que no té valor; el gust no està relacionat amb la veritat de les coses - i nosaltres som també bastant cosa- encara que, per les sensacions, sovint ens creiem que sí.

Entenc la salut com a activitat, com la cura d'hom mateix per a sentir-se en màxim estat vital: el més viu i potent possible.... Per intentar lluitar contra aquesta tendència negativa per a la nostra salut de valorar en funció del gust, l'esforç gran i el més important de fer és el d'orientar els gustos cap a allò que ens és bo (saludable) encara que al principi no ens agradi, i hi ha un pas anterior quasi potser més difícil encara, que és determinar allò que és bo: aquí hem de callar i deixar parlar a la ciència, això no vol dir fer cas al metge que una mica sempre va bé, això vol dir posar-se la bata: fer ciència amb un mateix. Perquè per saber el que t'és bo abans has de seguir la màxima socràtica de conèixer-te a tu mateix. Conèixer les pròpies inclinacions, dinàmiques, gustos, constitució física, anímica, psicològica, biorítmica... i tots els entrellats que hi vulguem aquí posar. El conèixer-se a sí mateix és també, en segon ordre tant i més important, saber-se els límits, les capacitats, les potencialitats... Això requereix Ciència! Raó! Experiments! En saber-se, sabrem quines tendències, gustos, inclinacions (naturals, culturals o genètiques) són beneficioses i quines no, sabrem també quines podem canviar i quines no i quines efectivament cal canviar i quines no és necessari, etc. Més enllà de les coses generalment bones per a tot ésser humà (aliment, descans, benestar, etc .) hi ha coses que només nosaltres íntimament podem saber si ens són bones o no. Això requereix un fort estudi, raó! Experiments!!!

Si no podem evitar el judici estètic del gust, fem almenys l'esforç de sotmetre'l al judici de la crítica, estudi! ciència! o com n'hi vulguem dir. Experiments!

...Com que no m'agrada gens parlar amb aquella x persona, no hi parlo. Doncs bé, una vida, almenys tinc pebrots de fer el que vull i no cedir a les exigències de, per exemple, l'entorn.
...Ara bé, si ho estudio, potser descobreixi que em seria profundament beneficiós parlar-hi i que en fer-ho, notant els beneficis segurament el meu gust canviaria (m'agradaria parlar-hi) enfocant-se cap al que m'és millor en tant que beneficiarà el meu estat vital general. Doncs excel·lent, vides infinites! No només tinc pebrots de fer el que vull, sinó que a més sóc capaç del moviment del sacrifici, de la ferida i el dolor, per una salut de ferro. Com les mans del cuiner que a fart de cremades s'han fet insensibles a la calor i fan així millor la seva tasca.

Igualment, un cop fet l'exercici i enfocat el gust cap a allò que és millor, no pot hom menysprear allò que és pitjor; ha de tenir en compte que el gust, encara que s'hagi ensinistrat, no és cap assegurança, és l'examen d'aquest qui s'assembla més a una assegurança, perquè d'alguna manera ens cuida i prevé.

Per l'essencial càrrega de plaer que proporcionen els gustos i el fet positiu de l'abocament a aquests, no creure-se'ls en ocasions de sacrifici, no ha de suposar voler deixar de gaudir allò que ens van proporcionant mentre els tenim... Seria un gran error confondre el sacrifici de l'exercici racionalment decidit amb el masoquisme.

Intueixo que en aquest aprenentatge per a l'educació dels gustos, hom s'hi pot estar tota la vida i restar encara com a humil aprenent.

Identificació de la identificació

Volia saber qui sóc i de sobte no podia respondre, de sobte cada múscul en tensió, mirada concentrada en mi mateix, i el mirall que no es trencava, no passava res; ni em coneixia ni sabia qui era, ni què seria. Volia saber qui sóc i sense voler-ho em vaig entretenir en un altre afer, cosa aquella que m'agradava més, i voilà! En aquell moment em vaig convertir en allò que era i no sabia, en allò que desitjava i no podia. Em vaig trobar en allò que m'agradava.

I, tu..? És que mai t'ho has preguntat?
Mai t'has adonat encara, que ets allò que t'agrada?
I tu, saps almenys què és el que t'agrada?
Si no saps el que t'agrada no podràs saber qui ets.
I tu, qui ets?
Qui t'agrada?

Segurament siguis com aquells qui t'agradin més, com aquells amb qui més vols estar. Segurament t'hi assemblis en més coses del que penses.

Afinitat, causalitat, destí.
Aquesta és l'ansiada resposta.
I ara, després de tota resposta, què?
Ara a canviar,
a ser el mateix de sempre,
la indefinició líquida, fluctuant, expectant.
I, potser algun dia, tornarem a trobar-nos.

Sovint a la vida,

Hem de negociar amb la realitat

Santiago López Petit

En hores de tren...

Oració del germanastre cínic

Germanastre cínic, que foteu en la civilització
sigui satanitzat el vostre nom
que en veure'ns s'espanti el vostre regne
prohibida sigui la vostra voluntat
així en la terra com ho és en la llei

El nostre càstig de cada dia,
doneu-nos civisme, en el dia d'avui
i no tingueu pietat
així com nosaltres mirarem malament els nostres perversors
i no permeteu que nosaltres infringim res
ans protegiu-nos de qualsevol pal

Amén!

Us he deixat de comentar

Hola amics blogaires. Ja no comento apenes cap dels vostres escrits, no és res personal, ni molt menys manca d'interès, el que m'ha passat és que m'he quedat sense temps per aquesta mena d'oci pels blogs. És una sort i un luxe comptar amb estones com aquelles, que ja no tinc. Podríem dir que en comptes, tinc molta feina, cada dia més!

L'exercici de la novetat i del canvi com a actitud

Encara que difícil -tot exercici té una certa dosi de sacrifici- potser (i més segur que potser) cal fer l'esforç del canvi. Sovint la vida ja porta canvis amb si d'una manera natural i inevitable, però també sovint aquests canvis no són prou per a evitar el nostre avorriment, ens cansem de les coses, és extremament saludable en aquest sentit no caure mai en el cinisme de considerar les persones com a meres coses, cal anar molt més enllà i donar a les persones la màgia de la humanitat. Però deixant el tema de les persones i seguint amb l'exercici proposat, del que volia parlar és d'actituds. Serà bo el canvi perquè suposarà un impacte, la dosi d'impacte mínim que requereix tot joc, tota diversió i tot esperit contrari a l'estancament; és una cosa que es veu ben clara en els nens, els nens en qui tot els causa sorpresa, i no perquè siguin així de pastarrufes, sinó que quan es sorprenen amb moltes coses és perquè és el primer cop que les senten o perquè les han percebut poques vegades i per tant l'impacte de la novetat encara conserva part de la seva intensitat fonamental. Potser fóra bo d'adquirir aquesta expressió de la novetat com a costum, tal com rentar-se les mans i les dents, com a hàbit de salut; és tot qüestió de prevenció, forjar l'actitud de la diversió -entesa, com abans he dit, en forma de novetat- ja des d'abans que l'avorriment arribi.

Gats, No són preciosos?

Complement energètic

La filosofia és un bon complement pel qui pretengui aprendre a gestionar la seva vida.

Bellesa

..Meli

Parir fills subnormals

Deixant clar des del principi que el treball és la pitjor cosa que existeix a la vida i que si fos per mi deixaria decapitar a qui se'l va inventar, hem de tenir sempre molt present que si hem de fer un treball, l'hem de fer sempre al màxim de les nostres possibilitats, el millor possible, deixan-t'hi la pell i l'ànima i quasi la vida si cal, perquè en aquell treball hi estaràs deixant part de tu mateix i el destí es farà una idea de tu a partir del teu treball, i si ja has entrat en la decadent dicotomia d'haver de treballar, aleshores és millor fer-ho a reflex teu, que el miris i t'hi vegis reflexat, si no estem orgullosos del que fem difícilment estarem orgullosos de nosaltres mateixos, i no s'hi val justificar-se dient que com que la feina és una merda i que cobraràs igual i que ningú se n'adonarà per això ho fas malament, no, no perquè l'acte fa la costum i la costum determina el caràcter i el caràcter dicta el destí, les coses o es fan ben fetes o no es fan, perquè sempre que miris un treball teu t'hi estaràs veient reflexat. Això és el primer que s'hauria d'ensenyar a les escoles, vaja, a mi com a mínim m'hagués agradat que m'ho ensenyessin de ben petit... I pel que fa als treballs d'Universitat, el mateix, avui he entregat un treball mal fet i em sento com si hagués parit un fill subnormal.

Musicar poemes

La música és un dret inalienable de tot poema

Escollim el riure
no sempre és escollir bé,
però és escollir riure,
pròpia justificació

Escollim la diversió
no sempre és escollir bé,
però és escollir diversió,
pròpia justificació

La bogeria et mira
i així t'estén la mà,
com l'anhel instintiva
de l'amor que mai convé
així la bogeria et crida

Escollim la bogeria,
és escollir malament?
Si no escull ja la raó!
l'amor és ja al seu tro

Escollim ser dolents
que diuen que no és bo
però el seny ja no dicta
el seny és ja mort

No em parlis de moral
quan la bogeria m'ha escollit
no em parlis de bondat
quan en mi qui mana és simple
pura i per sempre Amor

Gossos pixaners

Com un gos que pixa, fent-se seu el territori, això som també els humans. Si som del barça volem que els altres siguin del barça, si som catalans volem expandir el català, si som ecologistes volem expandir també... La nostra idea, la nostra forma de ser, NOSALTRES, ens creiem que som els millors i no sabem perquè, de forma inconscient; i volem fins i tot que el món que ens envolta s'assembli a nosaltres perquè així ens sentim millor, el món serà millor sent com nosaltres.. Hahaha! És una forma d'afirmar-nos i de sentir-nos segurs, de fer-nos grans i expandir-nos, és un esperit de possessió curiós, bonic. Volem que tot sigui com nosaltres i no sabem perquè, de fet saber perquè és apuntar massa amunt, i adonar-se'n una equivocació? Potser seria millor dir que ni tan sols ens n'adonem. Ens fem una idea de nosaltres més o menys exacta i un cop feta la convertim en una espècie d'ideal pel qual lluitar, nosaltres som l'ideal, i hem d'anar cap allà, cap a nosaltres, fent que el món respiri en el nostre aire i que visqui per nosaltres i pel nostre ideal que som. Com que ens estimem, volem fer-nos créixer, i expandir-nos, fins i tot alguns pretenen perpetuar-se. Pixar infinitament! Som gossos pixaners.

Només el plaer justifica el dolor

El dia que no tingui plaers, plaers dels més intensos. Estaré despedint-me de la vida.

Pots ser

Amunt i avall la vida et porta amunt i avall. Pots aprendre i esmerçar-te i esmerçar-te en ser un llac, un llac serè i de calma que a cada batzegada que la terra li doni digui: PAU! Pots aprendre i esmerçar-te i practicar-te en l'art d'amansar feres, calmaràs les emocions, adormiràs els dolors i també els plaers amb la teva cançó de bressol. Dolça i calmada, pausada, serena.


Amunt i avall la vida et portarà sempre amunt i avall. Pots aprendre i esmerçar-te en ser un mar, un mar feréstec d'onades que a cada instant de pau li digui: PROU!
Exaltaràs les emocions, despertaràs els plaers i també els dolors, els buscaràs amb la teva dansa infinita amunt i avall, seguint el ritme, el fluctuant ritme del Fàtum;
amunt i avall.

Que la culpa sigui dels altres no surt gratis

La gran farsa de l'educació. La gran farsa de la bona educació que l'educació és bona en sí mateixa, el mur pendent d'esmicolar, el mur que pretenc esmicolar. Perquè la bona educació porta en si una llavor de la gran hipocresia que poc a poc va engendrant el ressentiment, que fructifica en les manies, les dèries, les amargacions més pròpies del Perro del Hortelano i les seves evidents rabietes. Poca cosa omple el cistell de la vida d'aquell qui s'amoïna per la bona educació, sobretot per la dels altres: quan et creus un conte l'acabes explicant a tothom qui passa pel teu costat. Qui s'amoïna per la bona educació ha trobat i caigut i agafat una perverssíssima distracció, autodestructiva i enemiga de la vida que crida la plenor que se sacia dels instints. Creure en la bona educació i fer-ne d'aquesta el teu escut i espasa, és una inversió segura en valor de dolor i malestar perpetus. Ser massoca fent veure que no ho saps, creant-te el pitjor dels enemics a dins teu, el ressentiment. I després venen les malalties, i el decaure, i creus que és estrany. Realment creus que és estrany? No és gens estrany! El ressentiment se't menja les defenses, mates així la teva millor defensa. Que la culpa sempre sigui dels altres no surt gratis.

No escric, (ergo) no visc

Em sembla que últimament no escric res publicablement interessant perquè no penso en gaire coses, podríem dir que no penso en massa cosa més que no sigui en Jo. Perquè penso en jo? Perquè tinc poc temps i ho necessito més que mai. Perquèapenes tinc temps ni energies per pensar i el poc que tinc prefereixo destinar-lo al que està a dalt de tot de la piràmide de la ment sana d'un individu comú -a saber: un mateix. Treballar d'aquesta maneram'idiotitza , si a l'esforç físic li sumem la calor insofrible d'aquest estiu hom només pensa en una cosa per poder respirar: oci, oblit, fantasiafacilona ... Res, descans. Perdo l'interès pel món, per les coses mundanes i quasi també per les espirituals, per la política i per la família i per la història i pels amics i evidentment pel blog. Si no vius coses diferents no pots escriure massa, doncs poc rerefons empíric pot tenir allò que expliquis, pocacredibilitat ... I viure en monotonia no és pas viure en absolut, és simplement cagar-la. De vegades cal cagar-la per progressar en la vida, i això mateix faig aquests dies d'estiu, espero!

Coses que us puguin servir que crec aquests últims dies? Que per més fàcil que sigui, no podem oblidar-nos de cuidar-nos. Que per més fàcil que sigui, no podem tampoc oblidar-nos de conèixer-nos passant-nos revistaperiòdicament per veure els canvis. Que ens sentim còmodes entre els semblants i ens passem la vida buscant-los, que els semblants canvien perquè tots evolucionem amb el temps i ho fem de maneres distintes. Que els anys passen molta factura al cos que viu entre excessos; que treballar és de burros... Amb tot el meu condol iautocompassió... Que treballar en el que t'agrada és un oxímoron, doncs quan el que es considera feina es converteix en diversió, interiorment deixa de ser feina per convertir-se en oci, el contrari que en l'exterior és concebut com a no-feina . No crec que això serveixi de massa, ja us dic que no he pensat massa aquests dies, no es pot pensar res bo amb tant desgast físic, almenys jo. Ésautoodi el que sento en practicar aquesta mena d'autocompassió, doncs la compassió és com un menyspreu que et fa la naturalesa, i no és saludable el menyspreu, mina l'autoestima. Hem d'odiar tot allò que mini l'autoestima, perquè sense autoestima no som res, cal destruir amb tot l'odi i la ràbia possibles els nostres enemics siguin quins siguin, no?

Sentia que us devia i em devia una explicació -un cop més!

Que tingueu molt bon estiu!