Avui la Claire no s'ha llevat, ja serien cinc els dies que la jove contaria plorant sense respir, avui, però, la freda habitació contemplava com Claire no obriria mai més els ulls. La jove algeriana s'ha quedat sense esma i ha trencat les cadenes de la seva llarga nit. Totes les seves amigues van morir assassinades fa cinc dies al centre de Barcelona, les notícies i els debats en van plens, i elles eren l'únic punt de suport que la Claire tenia a la vida. Vida d'agonies; fàstic i patiment. Les manifestacions a favor de la seguretat ciutadana no s'han fet esperar, tothom està trasbalsat per la tràgica notícia de la massacre, no hi ha qui no en parli. Els col·lectius feministes reclamen més seguretat i convoquen manifestacions a tots els pobles, l'opinió pública es decanta a favor dels col·lectius en defensa dels drets humans i dels immigrants; "Tothom té dret a la vida". Encara no se saben les raons del crim, però tot apunta a motius racistes, l'assassí es va suïcidar i això fa més difícils les investigacions. Dels 78 cadàvers la majoria eren dones de color i sembla ser que exercien la prostitució. Les últimes dades apunten que els homes, també de color, podrien estar vinculats amb la mateixa activitat, alguns d'ells havien estat acusats de tràfic i proxenetisme.
[11 de febrer, 22.00 A.M, Vila de Gràcia, Barcelona, 1992]
En Roger no s'espera la festa sorpresa que li farem aquesta nit, serà una passada. Els seus pares han marxat a la Costa Brava i ens han deixat la casa perquè li puguem fer la millor rebuda de la història al xaval que avui en fa disset. Deixar-nos la casa, renoi, això sí que són uns pares!!!! I quina festa! No recordo haver presenciat cap celebració que li arribi ni la sola de les sabates! Hem begut, cantat, (desafinat), hem jugat a de tot -i hem begut més-, quin fart de riure! Quan ha sortit la estripper en Roger tenia els ulls com taronges, semblava posseït! Quina trencada, hem sortit pel centre i a partir d'aquí ja no me'n recordo, encara no sé com ens han pogut deixar entrar a la discoteca. Menors i castanyes... Quina sort! Només me'n recordo de sortir i trobar-me el rei de la festa perdut per les rambles amb una castanya que... collons! Diu que s'ha estrenat amb una noia del carrer... Però a mi em sembla que ho ha al·lucinat, devia ser una farola...ahahah, pobret!!!
[3 de gener, Manresa, 2010]
Ara en Roger està llegint el seu llibre de poemes al llit, està de baixa per una grip, és enginyer tècnic industrial i li va molt bé, és molt bona persona -potser massa- i la vida li somriu. Està casat amb una noia encantadora, i, malgrat algunes petites discussions, ja pensen en tenir fills. Porta una temporada que sempre està malalt, va d'una galipandria a l'altra el pobre, i avui l'hem visitat uns quants amics, ell sempre mira pels altres d'una forma altruista, i ara ens toca a nosaltres mirar que estigui bé. Ostres sembla mentida, per un cop a la vida no sembla un refotut sac de nervis...! És que aquest si no es posa malalt no para quiet.
[11 de febrer, 13:00 A.M, Hospital Vall d'Hebron, Barcelona, 2010]
Estem buscant en Roger, s'ha escapat aprofitant que pel seu aniversari havia demanat a les infermeres poder fer un tomb per la zona. Des que la seva dona el va deixar ara fa unes setmanes -en saber la mala notícia-, que no parlava, ni menjava, res de res, com mirant de fit a fit la seva tragèdia, semblava un altre. Ens té molt amoïnats.
14 comentaris:
La primera notícia espero que n'esdevengui mai. Cada dia hi ha més racistes i espero que ningú dongui suport per a que aquestes coses no passin mai.
El Roger es va estrenar amb una puta del carrer. Benmirat les putes són les dfones més tendres que hi ha. Ara l'han deixat i potser ha de retrobar aquella puta que el va desvirgar...la trobarà..? com anava borratxo em sembla que no..saludus
Escrius molt bé.
No acabo de veure el lligam entre aquestes històries, però m'ha agradat molt llegir-les.
Després de llegir la primera, no he pogut evitar pensar en què el Roger adolescent, inconscient i borratxo havia violat a una pobra noieta pel carrer. És que potser és cert?
Crec que tots ens sentim insegurs en aquesta vida, és una condició de l'èsser humà, de l'existència. Ens encaparrem en buscar seguretat a qualsevol preu... quantes bestieses no s'han fet en nom de la lluita contra el terrorisme? i dic això perquè en el fons, el que s'amaga aquí darrera és una inseguretat brutal.
Tenir diners és sinònim de seguretat... serà per aquest motiu que la crisi econòmica genera tanta inseguretat? Tenir parella genera seguretat, tenir un lloc de treball, tenir una casa... tenir, tenir, tenir. Aquest és el gran error de l'imperi capitalista. I dic imperi perquè així ho veig jo... i la història ens ha ensenyat (tot i que continuem sense aprendre'n) que tots els imperis acaben caient.
Potser si tots plegats aprenguessim a conviure amb la inseguretat inevitable de la vida, les coses serien més fàcils.
Un gran post, perdona si m'he marxat de tema...
una abraçada!
M'ha agradat molt, i crec que l'entenc molt be. Quantes voltes pot donar la vida, un accident o una malaltia mortal, i quines reaccions més sorprenents i a voltes demoledores te la ment humana davant d'aquest cops.
Gràcies per ser com ets
Iruna estic bastant d'acord amb tu, sobretot en que els diners ho són practicament tot per sort d'uns i desgràcia dels altres.
La història va sobre la inseguretat, la inseguretat de les prostitutes exposades al maltractament i tot tipus d'inhumanitats i sobre la inseguretat del nen borratxo que agafa SIDA cardant amb una prostituta explotada. I quan al cap d'uns quants anys li surten els efectes i no se n'adona fins que ja és massa tard, la seva dona el deixa i ell decideix matar a totes les prostitutes i els proxenetes que es troba per les rambles, suïcidant-se després.
en contra de tota mena de violencia vingui d'on vingui
salutacions
Una història terrible. M'agrada que l'hagis escrit. Em fa la sensació que molt poca gent s'atreveix amb certs temes.
Salutacions.
m'imaginava que en Roger era l'autor de les morts, però gràcies al teu comment ho he vist clar, tot i que veia la inseguretat de la Claire que se sentia sola, la inseguretat de tots els assassinats, la inseguretat de la parella (de vegades l'amor no és etern)...
Hi ha inseguretats difícils de solucionar, com per exemple la inseguretat de treballar al carrer; però altres inseguretats són provocades per un mateix per ser massa dependent dels altres, per no estar acostumat a prendre decisions...Aquestes també costen superar-les, però amb motivació i temps se'n van
Ostres, me'l vaig llegir fa uns dies i no acabava de lligar caps. La inseguretat per als polítics és una eina de control i contra més sortim de l'ou els joves més ens en donarem compte.
T'he contestat a la resposta de l'article que vaig fer.
Salut!
Collons Efrem, i te l'has inventat tu aquesta història?
Châpeau, Efrem.
M'ha agradat molt aquests flaixbacs i flaixforwards... Bé, i m'impressiona que en quatre paràgrafs que es pugui dir tanta cosa, i lligar tants caps.
Déu n'hi do la condició humana.
Res com una bona història ben escrita per recordar-nos del fràgil que és tot alló que ens envolta i no oblidar que amb no res el castell de sorra que tant ens ha costat construir s' enderroca.
Com bé es veu en aquest relat, no existeixen les casualitats, però si les causalitats.
Petons!!
Bon post... sort que és ficció :-)
Publica un comentari a l'entrada