Caràcter destructiu i Reconeixement de la pròpia força

He extret alguns fragments de l'obra de Walter Benjamin,
aquí algunes perles sobre el caràcter destructiu:

-El caràcter destructiu només coneix una consigna: fer lloc, només una activitat: obrir pas. La seva necessitat d'aire fresc i espai lliure és més forta que qualsevol odi.

-El caràcter destructiu és jove i alegre. Perquè destruir rejoveneix, perquè aparta del camí les petjades de la nostra edat; i alegra, atès que pel que destrueix donar de costat significa una reducció perfecta, una eradicació fins i tot de la situació en què es troba.

-El caràcter destructiu treballa sempre fresc. És la naturalesa la que, almenys indirectament, li prescriu el ritme: perquè li ha de prendre la davantera. Contràriament, serà ella la qui emprengui la destrucció.

-Al caràcter destructiu no li ronda cap imatge. Té poques necessitats i la mínima seria què és el que ocuparà el lloc d'allò destruït.

-El caràcter destructiu fa la seva feina i només evita el creador. Així com el que crea, cerca per sí la soledat, ha d'envoltar-se constantment el que destrueix de gent que testimonïi la seva eficiència.

-El caràcter destructiu és una senyal. Així com un punt trigonomètric està exposat per tots costats al vent, ell està per tot arreu exposat a la parleria. No té sentit protegir-lo en contra.

-El caràcter destructiu no està interessat en absolut en que se l'entengui. Considera superficials els afanys en tal direcció. En res el pot danyar ésser mal entès. Al contrari, el provoca, igual el van provocar els oracles, institucions destructives de l'Estat, (...) el caràcter destructiu deixa que se l'entengui malament, no afavoreix la tafaneria.

-El caràcter destructiu milita en el front dels tradicionalistes. Alguns transmeten les coses en tan i quan les fan intocables i les conserven; d'altres les situacions en tant que les fan manejables i les liquiden. A aquests se'ls anomena destructius.

-El caràcter destructiu té la consciència de l'home històric (...) d'aquí que el caràcter destructiu sigui la confiança mateixa.

-El caràcter destructiu no veu res de durador, però per això mateix per tot arreu hi veu camins. On altres ensopeguen amb murs o muntanyes, ell també hi veu un camí (...) com que per tot arreu hi veu camins, està sempre en la cruïlla. En cap cas és capaç de preveure el que portarà amb sí el proper.

-El caràcter destructiu no viu del sentiment de que la vida és valuosa, sinó del sentiment de que el suïcidi no val la pena.

I acompanyant les perles, el diamant del collaret;
en què hom reconeix la seva força:

En les pròpies desfetes. Quan hem fracassat per debilitats nostres, ens menyspreem i ens n'avergonyim. Però quan som forts, menyspreem les nostres derrotes i tenim vergonya de la nostra mala sort. (...) Altra cosa són les sèries de desfetes en les que aprenem les fintes per a aixecar-nos i en les que, avergonyits, ens banyem com en la sang del drac. Ja sigui la fama, l'alcohol, el dobler, l'amor -allí on hom se sent fort, no hi coneix ni honra, ni por a fer el ridícul, ni cap mena de contenció. (...) Cap rambler es portarà impertinentment davant dels seus clients com Casanova amb Charpillon. Tals homes viuen en la seva fortalesa. Terrible i peculiar manera de viure oi tant, però aquest és el preu de tota la força. Existència en un tanc. Si hi vivim a dins, ens fem estúpids i inaccessibles, caiem en totes de fosses, ensopeguem amb tots els obstacles, furguem en la immundícia, deshonrem la terra. Però només quan estem ben empastifats, resultem invencibles.