ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dissabte, 24 de gener de 2009

Crònica d'un dia gargot

Tenia un examen, dues hores i quart amb una total estabornimenta mental, núvols i fum i boira infernals que bullen a dins de les tensadíssimes fibres del cervell. En sortir, una companya em saluda, li dic que vaig amb dos amics a sala d' anarkos. -A on? diu, -a l'aula dels tappers, responc. Que si vol venir. Després, diu. Un cervell tan espès que només sentia pena per no poder desembossar aquell tap de paraules que es cremaven als llavis i anaven morint totes abans de sortir, més pena que vinguin les noies i ni una sola paraula els digui mentre cau tot el vespre en safata, no puc fer-hi més quan no em surten les paraules. Primer àpat del dia: pizza al microones i la Xibeca que va voleiant. Decidim quatre d'anar a fer uns beures en un bar d'allà aprop, al carrer Tallers. M'acomiado de la noia que primer he convidat i després he marginat sense voler, i tan a contra cor, durant dues llargues hores... El més trist és saber que tothom ha fet el mateix. Ni a mirar-la m'atrevia. No hi pot haver situació més depriment ni aspror més repulsiva. Al bar, la cosa és diferent, la conversa va rajant sola, i tal i com acostuma a passar, revolucionant-se a mesura que la taula s'omple de gots i gerres. Se'ns fa tard i volem marxar, i marxem ells a discoteca i jo cap a casa, ens separem. Pel camí conec joves del país d'Obama que em conviden a cervesa i a conversa, són encantadors, volen que segueixi amb ells la festa i, molt agraït, els dic que desgraciadament avui no podrà ser, que cal dormir les nits que aviat vindrà l'últim examen. Així mal dit, amb l'anglès d'estar per casa. De camí cap al llit, pels estrets carrerons del Raval em saluden tres nois que no deuen passar de la vintena d'anys, però no tinc temps per entretenir-m'hi i no els faig massa cas, més aviat vull evitar-los, com més lluny millor, hi ha gent que amb una sola mirada que els facis en tens prou per saber-los embaixadors de la misèria, i aquests ho eren. Són sud-americans i tenen faccions aborígens, hi posaria la mà al foc que si no eren de Bolívia, eren de l'Equador. Finalment se'm llancen tots tres a sobre amb una navalla ben arran del coll, em prenen tot el que duc. Uns trenta euros, la carpeta amb matrícules i els apunts del proper examen, el mòbil, el meu carnet de la Universitat i el de la meva noia, que és el que més em dol, perquè ella me l'havia deixat per treure llibres de la biblioteca tot recordant-me, que, sobretot, no el perdés; doncs allà ella hi tenia dipositada tota la seva riquesa... Perquè els carnets universitaris són també vises. Ben pelat em van deixar, que no se m'enduguéssin la jaqueta fou un autèntic miracle! Ara, només restava voltar tota la nit amb aquella cara de moniato remollit i les butxaques seques com un cor solitari, colors a joc amb aquest barri transvestit.


Aviat trobo un noi assegut en un portal, bevia sol, cervesa, m'hi acosto i m'hi assec al costat, te els cabells llargs i rossos i els ulls guenyos. No sembla mala persona, de ben segur que li agrada el heavy-metal , però parlem de política i ciutadania, i sobre el que m'ha passat. Es veu que no és d'aquella mena de persones a qui agrada explicar la seva vida quan parlen amb desconeguts, noble acte de prudència. El barri està ple d'homes que caminen depressa, mirades furtives, marroquins que roben emparant-se en la foscor, putes que també roben mentre van escampant tinta sida. Paquistanesos venent cervesa i droga, sembla que el mercat estigui repartit, cadascú la seva parcela i tots contents. Els més honestos són sense cap mena de dubte aquests simpàtics venedors de SERVESA, BIER; ¬¬ hatxís coca... Quan torno a casa ja és de dia i bufa un vent que espanta, s'ho emporta tot. Quatre cafès ja te'ls pagaré en l'únic bar portat i regentat per catalans de la contrada. Mal de cap terrible, d'aquells que et fan notar el pols en tota la testa, martellejant-te, i en cada pulsació la sang busca la sortida, com si es tractés d'una olla de vapor al màxim de pressió. L'aguanto estoicament i correm-hi tots a anular targetes, i cap a policia a fer denúncia per si fos cas que servís d'alguna cosa, vinga voltar d'una comissaria a una altra. De camí cap a la del Raval, Eixample a través, els portons de les finestres espeteguen tan fort que semblen anunciar la fi del món, cristalls que es trenquen i voleiant cauen enmig de la carretera i sobre els cotxes, pluja de vidres. Remolins de pols i brossa i testos que cauen rebentant-se en les andanes. No es poden ni obrir els ulls, i a mi em diverteix molt veure les cares d'espant dels turistes que es troben intentant sobreviure enmig d'aquesta tramuntana huracanada. Finalment puc fer la denúncia, la mossa d'esquadra que m'atén creu que les lleis estan molt mal fetes, perquè als delinqüents no els hi passa res i sempre són els mateixos. Fa moltes faltes d'ortografia en redactar els fets, a més són de les grosses, d'aquelles que fan mal als ulls i que no posaré per respecte al lector. Em sembla vergonyós. Torno a casa vomitant la poca aigua que havia begut. Els meus ulls ja no són ulls, són dues cebes ensanguinolades, rabiosament ensanguinolades . Em poso al llit perquè sento que si no ho faig em moriré. Rebentaré com un peix i el mal de cap em matarà. Demà serà un altre dia, pots comptar, em desperto al cap de tres hores. Informo al personal de la desgràcia succeïda la passada nit i al cap d'unes hores ja tinc mòbil nou, programa de regals per la fidelitat a l'empresa telefònica. Em cobren trenta euros per un mòbil que en val dos-cents i escaig, trobo que està força bé. En preguntar a uns policies locals a on podia anar per saber si almenys la carpeta ha estat trobada, un d'ells s'interessa pels fets succeïts i després de fer-n'hi quatre cèntims, s'està més de mitja hora explicant-me la problemàtica actual i el seu punt de vista, creu que assistirem a una revolució o quelcom semblant perquè la gent, diu, ja n'està fins al capdamunt i no pot aguantar més amb el que passa aquí. I la culpa és dels legisladors i nostra per no ser responsables amb el deure de la democràcia. I tornant a casa somriem, perquè veiem que tot segueix bonic i que som d'aquella raça noble i forta dels collons pelats. Xiulem i cantem. Passegem encantats. Ens agrada Barcelona; per bé que a voltes delicada, en aquest racó de món, la vida segueix essent deliciosa.

dilluns, 19 de gener de 2009

Sobre la violència

La violència no serveix de res i només comporta coses negatives, sobretot, quan ens l'apliquen a nosaltres. Tanmateix, quan som nosaltres els qui la fem servir, som capaços de trobar-li més de mil serveis, coses bones i justificacions.

dimecres, 14 de gener de 2009

Les relacions habitacionals

Hi ha vincles que t'uneixen amb el lloc on vius, si en descobreixes les seves relacions, tindràs la possibilitat de conèixer-te millor a tu mateix, de fer-te una radiografia i saber com ets i com estàs en qualsevol moment, i fer-ho només observant el teu voltant. Tal i com siguis i estiguis tu, serà i estarà també el lloc on visquis. Així és la teva habitació, així ets tu. Així està la teva habitació, així estàs tu. És un bon indicador, sempre està bé tenir-ho en compte per poder detectar anomalies, fer-ne diagnòstic, i prendre mesures correctives, abans que aquestes es s'acabin convertint en mars majors.

A la vida


Vida, tan defectuosa i apreciable

com ets, vida, tan podrida i bonica.
Tantes postes de sol junts, vida.

I cardar insensible
i tu amb la regla.
Vida.

La teva passió
és la meva sang
m'agrades
sempre tan irracional
sobrevisquent
als intents d'engarjolar-te
dels furtius caçadors
que tot ho creuen saber.

Per això t'estimo vida
perquè no pots dissimular
la teva essència natural
animal, irracional.

Vida sensual
que amb el teu mar d'estiu
d'esponja
em neteges de tanta humanitat
pedres i trau al cap.

Oh vida
m'agrades tal i com ets
puta com tu sola

Bonica com res més.
Deixa'm assaborir-te una vegada més.
Que el foli se m'acaba
i jo, a cada mot que t'escupo
t'estimo més.

dissabte, 3 de gener de 2009

Màrtirs

Avui no m'hi sentia segur, al metro. Anava ben ple, i tantes cares fosques em feien témer. Potser un d'aquells homes solitaris, a sota de l'abric, hi duia amagat un cinturó d'explosius. La culpa és de les notícies, que em posen la por al cor anunciant que al barri de la meva parada és on s'hi han desarticulat els senyors que més es preparaven per atemptar. Mira no vull saber-ho, em fan perdre el temps i em fan tenir por del metro. He pensat que els suïcides són els que, d'alguna manera, més alt paguen el preu de matar a un altre. No crec que les vides tinguin preu, però el que més s'assembla a una vida és, precisament, una altra vida. No són soldats que tiren bombes amb el cul a resguard, són soldats que donen la seva vida per un ideal, són màrtirs. Crec que aquesta és la manera de matar que més s'assembla a la idea de dignitat, s'hi poden recuperar vestigis d'alguna mena de justícia. Com si es volgués tenir present l'equilibri entre el donar i el rebre. Prendre vida donant la teva a canvi. Quina disfressa més bonica...!

Donar la vida per una causa que només podrà beneficiar a qui es queda, serà sempre el més gran acte d'humanitat que hom pugui fer.

Al metro no tenia pas por de morir, això se me'n fotia, del que tenia por era de quedar-me malferit o d'especular sobre com de malament ho passarien els del meu voltant si per capricis del destí em prenguessin la vida.

Morir pels teus germans, família i amics, per la teva nació, pels teus ideals, pel teu Déu, pel futur de l'espècie. Tot és el mateix.

dijous, 1 de gener de 2009

Patiment i felicitat

La capacitat i intensitat que hom te a l'hora de patir, és directament proporcional a la seva capacitat i intensitat a l'hora de sentir-se feliç.