ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dilluns, 30 de març de 2009

Individualisme: psicòpata, innocent, suïcida?

Sembla que darrerament la gent -oh, quina bonica paraula: la gent!- no es preocupa massa per la política, hi ha culpable i te nom propi, la nostra amiga la Desafecció, els seus símptomes s'escampen entre les cada cop més inflades porcions de la població ricpaïsenca. Desafecció, passotisme, típica tara de nen consentit i malcriat. És que no votem perquè els polítics encabat de les eleccions faran el que vulguin i són tots iguals i els perjudicats de tot serem els mateixos de sempre i a veure qui te la millor excusa per no fer res. Sembla que sí, el símptoma és clar: retòrica ploramica del nen malcriat. Si veiéssim la nostra integritat moral o física amenaçada prou que interessaria la política, però no, mentre hi hagi el plat a taula seguirem menyspreant les llenties -en aquest cas la política. Malauradament sembla ser que mentre hi hagi el plat a taula el malmarit estúpid i mandrós seguirà escopint al plat en comptes de posar-se el davantal. Quina pena. Llarga vida a la crisi i que el bacallà no ens arribi amb llacet, d'aquesta manera potser en comptes d'esperar plorant anirem a cercar-lo i ens cuidarem més dels que acompleixen el complicat art de tallar-lo. Aquesta crisi no farà net ni serà la solució però socialment com a mínim constitueix una bona bufa, que sempre s'agraeix perquè comences a adonar-te que no tot al món és cotó fluix ni la culpa és sols dels polítics. La gran qüestió que amaga la desafecció política i que pel nostre drama no es curarà amb cap crisi és l'estancament, jeure en l'avantatge de la comoditat per comptes de superposar-nos-hi anant sempre més enllà; el gran problema de fons de la desafecció és haver perdut il·lusió en la mirada col·lectiva que somiava dirigir-se als estels, el no voler mirar més enllà dels nostres propis nassos.

divendres, 20 de març de 2009

Opinions sobre el Pla de Bolonya

Fa uns mesos no em preguntava si lluitar per un món més digne val la pena, tenia clar que sí. Avui ja no sé què és un món més digne, crec que no ho vull saber. Em fa por saber-ho per la responsabilitat que això pugui comportar, per jo, que sempre he estat un irresponsable...

Us trasllado les opinions dels estudiants i professors que conec.

Alguns em diuen que Bolonya fou una recomanació que els lobbys jueus que controlen el món des de la poltrona capitalista van fer a la Universitat Europea el 1995 per poder aplicar bé el seu pla global de perpetuació del poder, i que l'única alternativa viable a això (molt dolent, cal suposar) és el nacionalsocialisme.

Altres em diuen que Bolonya és un pas endavant en la qualitat dels estudis.

Alguns creuen que Bolonya amaga que la Universitat no serà tan pública com ara, serà més cara i per tant més elitista.

Altres em diuen que Bolonya és l'excusa de quatre mandrosos per fer sarau.

Alguns em diuen que si alguna cosa se li pot dir a Bolonya és que no és prou exigent.

D'altres em traslladen la seva frustració veient com s'estan deixant la pell per un món millor: en assemblees, escrits, preparació d'actes, pedagogia.... Mentre molts només s'ho miren i no fan res pel seu voltant.

Alguns (la majoria) em diuen que ni saben què és Bolonya ni els hi importa.

Altres diuen que Bolonya, cenyint-se a criteris econòmics, retallarà notablement els esforços en l'acadèmia humanista, les lletres. Perquè no interessarà que la Universitat produeixi gent cultivada i apta per la seva especialitat, sinó que s'esforçarà en preparar només bons tècnics especialitzats en la funció que el mercat necessiti. Això, diuen, revertirà en una societat ignorant i dominable fàcilment pel poder.


La meva opinió:

No sé si els rectors que han decidit tirar-lo endavant són bons i volen el millor per la Universitat o bé ja han decidit que l'economia sigui el criteri polític del món i per tant la seva Universitat no pot ser-ne independent (des del meu punt de vista això seria una traïció al qüestionat critèri independent de la Universitat). La meva naturalesa innocent em fa tirar per confiar-hi, no hauria de dubtar del Pla Bolonya perquè els rectors solen ser gent cultivada i evidentment implicada. Ara bé, també hi ha tota una pila d'estudiants i de professors que la majoria en saben molt més que jo, de tot; i que són crítics amb Bolonya, i no només això sinó que empren el seu temps per difondre-ho i lluitar per aquesta idea del bé i el millor. Això em desconcerta i em fa desconfiar del Pla Bolonya, això em fa adonar-me que, com a mínim, hi ha gent culta i bona disposada a posar tots els esforços per un món millor. Un alè d'energia per seguir essent responsable amb aquest món on vivim.

diumenge, 1 de març de 2009

Article d'Alfons López Tena

La manifestació del 7 de març i la jihad hispànica. Marxa a Brussel·les.

(I si encara hi ha algú que no ho entén: ànims!)

Carmels de cafè

En cada moviment que fas, hi ha, implícita, una seriosa responsabilitat. Escac i mat. Un cop moguda la peça no hi ha ja retorn enrere -més aviat, compte. El temps s'entesta en jugar a la contra, esmoladíssima arma blanca; la llança en l'aire i aquest misteri de no saber de quin costat caurà, la fi resta perduda al més profund enllà, insondable. Només intel·ligència i fe, que desafiants, pretenen seduir el final de la partida. Juguem a especular i aquí ens trobem, despullats, fit a fit davant del mirall. Els esdeveniments com a contrincant a qui ens hem d'anticipar si al destí volem fer escomesa, i nosaltres mateixos, cada moviment es realitza en vistes a una estratègia vital, de mena que mai l'acabem de veure completa sinó en les darreres jugades, les definitives; i és definitòria cada jugada. El final és important i la responsabilitat no és cap joc. Tot és estratègia, i és possible que a mitja partida el gas de la por ens vingui a paralitzar, sobretot si ens creiem que l'hem espifiat jugant d'aquella manera, però calma, sempre és bona la serenitat; caldrà potser defensar, cercar els flancs descoberts i cobrir-los, potser atacar per aquella altra banda que deixàrem oblidada, afluixar i replantejar-nos el que calgui, mirar-nos el tauler amb diferent perspectiva trobant noves fonts on abeurar la fe. Els militars saben prou bé que les batalles perdudes no acaben sempre amb derrotes ni les guanyades en victòries, cal estar amatent i pensar bé per reconduir les situacions. Cada moment és crucial. Sempre en ben alt la guàrdia!... Un canvi d'estratègia en aquest joc, sempre suposa una incertesa que de volta resulta un repte, la determinació sovint s'alia amb les victòries. Ens hem d'anticipar als esdeveniments forçant els canvis malgrat l'anticàndida sensació que sempre acompanyarà aquestes decisions, tan abruptes. I si per desventura la ruïna ens sorprèn, havent actuat d'aquesta manera, serà un dolç somni el de la foscor.