Homo Sargantanus

Srhrrft..! Repten en comptes de caminar, s'arrosseguen sigil·losos arreu on van, són essencialment covards i ho saben, mai s'exposen al món, si plou paraigües, mai actuen sense saber: no corren riscos, sempre van observant mentre repten, són com llangardaixos, o pitjor, com paparres que viuen de la vida dels altres, no creen mai res, només gestionen amb un criteri donat i reprodueixen allò que prenen pel camí de la seva vida de llangardaix. Ja de joves apunten maneres, es passen el dia en algun lloc segur, a cobert, o fent tots els papers de l'auca per arrambar-se al sol que més calenti , quan el troben s'hi queden quiets. Bescanvien tota la vida a canvi de tota la seguretat, llibertat d'au per seguretat rèptil. Quin fàstic!!! Els miro a la cara i és com si tinguessin escames, tinc la sensació que en qualsevol moment trauran la seva llefiscosa llengua per temptejar el terreny. He hagut de marxar de la biblioteca a llegir a un altre lloc perquè n'he vist un al meu costat i la seva sola presència m'ha fet venir nàusea. No puc suportar un contacte tan directe amb un rèptil... La seva ànima enganxifosa!!! Corre! Que no t'enxampi...!



PS. I tots tenim un llangardaix a dins la cova.