ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dissabte, 13 de febrer del 2010

Dignitat

La dignitat, allò que l'home es concedí en virtut del seu valor únic intransferible. El suïcidi es troba estretament relacionat amb aquesta idea essencialment oposada a la idea de les rebaixes, el suïcida no està disposat a rebaixar tal valor, la seva dignitat, i és per això que prefereix sacrificar la vida, deixant-la amb dignitat. No és cosa fàcil parlar de la dignitat, i molt menys encara del suïcidi. La dignitat es basa en la no-tolerància. Em recorda al nen que prefereix quedar-se sense dinar abans d'empassar-se el plat d'espinacs... Suposa una manca de disposició a passar per segons quins llocs, un ¡Per aquí no hi passo! L'altre dia escoltava com un jueu vell li deia a un de jove que: en els homes, saber servir, és una de les més grans virtuts. Vaig entendre aleshores l'estreta relació entre el servilisme i la supervivència, entre la negociació i la vida. I perquè els catalans hem sobreviscut, i perquè som tan servils; el servilisme acaba esdevenint, en últim terme, el preu a pagar per la vida. O millor, per el manteniment de la vida -massa soscavada, potser- quan aquesta es veu amenaçada. Els caiguts, en aquest sentit, duen les mànigues ben posades, no s'han sabut arremangar. En el suïcidi, l'assassí i el mort no són el mateix, el que mata és el digne estendard de l'orgull i el mort és el qui no s'ha pogut arremangar per bé que ho hagués desitjat, l'impotent. Per no rendir-se, l'orgull decideix afirmar-se fins al final, morir conquistant, però el nen mor d'inanició.

Jo em pregunto sobre qui és més valent, el que sap negociar o el que sap afirmar-se. Si atorguem valor real al receptari popular català el cementiri és ple de valents... Aleshores la valentia estaria del costat de la dignitat; i pel to del proverbi, abans he encertat en el judici. I el debat es situaria ara en la tria entre vida o dignitat. Aquí, però, entraria en escena la flamant lírica dels poetes, Nietzsche per exemple, tot defensant una concepció de la vida molt més alta, igualant-la a la veritat, a la dignitat, al tot del tot o res. En aquest sentit, la vida adquireix un to restrictiu, reservant-se només als valents del cementiri, als que no temen al dolor, ni fins i tot a la mort, sinó a la rebaixa.

16 comentaris:

assumpta ha dit...

Durant anys vaig dubtar si el suicidi era de valents o covards.
Em sap greu dir-ho, perquè n'he viscut uns quants que m'han tocat de ben aprop i d'altres que s'han quedat en l'intent, i tot i això ara penso que és de covards. Ja em perdonareu.

Anònim ha dit...

Jo tampoc sé si és de covard o valents. CIoran deia, i tenia raó, que era de creients. No oblidem que és de mal amic, de mal company. Aquest any m'ha tocat un, i m'ha tocat, molt. Després de la profunda tristessa he sentit un gran desampar perquè no m'he sentit estimat. He sentit, durant temps, la gran tria que representa el suicidi, l'acte de llibertat, i bla, bla, bla. Gairebé sempre és un acte de desesperació. Sempre recomana pels moments tristos Cioran perquè acabes dient, no estic tan malament. QUè tal els examens?
Evocacions

Efrem ha dit...

Assumpta, suposo que depèn del cas...

El que realment no té ganes de viure, i no vol i ho ha decidit fermament, jo crec que és valent suïcidant-se, perquè ha de ser duríssim assumir la teva voluntat quan aquesta és tan "dolenta" (almenys, potser, pels que es quedin) i realitzar-la. Seria covard no suïcidar-se volent-ho, només pels altres... I generós, esclar, és generós, però covard, perquè es renuncïa a un mateix pels altres.

En canvi és de covard si es fa per mandra, per mandra de sortir-se'n.

Evocacions, els exàmens malament però no nefastos, que en mi ja és un avanç! Hehehe A mi també me'n va tocar un fa uns anys, de molt aprop a més, un gran amic. I com veus encara hi dono voltes. També un altre ho va intentar i per casualitat encara és viu... Sí que és una falta de respecte als amics, però quan algú vol una cosa profundament... Ha de deixar que "el món" li impedeixi fer-ho? Jo crec que no, i per això en aquest cas el justifico, com una última voluntat inalienable del qui la pren.

assumpta ha dit...

No sé, és un tema que m'angoixa una mica tot plegat. He viscut 5 casos d'aprop i tots ells van aconseguir el seu propòsit. És molta gent (entre ells no es coneixien), el més jove (ja fa molts anys) tenia uns 13 anys i fou per les notes escolars...
El més "gran" tot just en tenia 42. Tot homes. Crec que van ser injustos amb ells mateixos i segueixo sense tenir clar que fossin valents. No, no ho van ser.
Ara, lamentablement, he tingut fa pocs dies un altre cas. Aquest sortosament ha quedat en intent, de moment... Ara encara està hospitalitzat en un departament específic però sembla que aviat en surtirà.
La llàstima, és que he sabut ara que era la QUARTA vegada que ho intentava, aquesta se n'ha sortit pels pèls.
Diu que hi tornarà fins que ho aconsegueixi. No sé, tantes vegades ja no entenc si ho fa per cridar l'atenció o perquè. Crec que qui ho vol fer de veritat "ho aconsegueix" a la primera. Tot plegat em plena d'angoixa i em fa creure que potser en aquesta societat fallen massa coses.
Cadascú decideix ho sé. I mai pots dir d'aquesta aigua no en beure, ho sé.
Però no m'agradaria pas haver de formar part d'aquestes estadístiques ni tampoc que ho fes cap més persona que conec. NO!

Tumbaíto ha dit...

Soy de la opinión que el suicida es un asesino morboso. Algo muy parecido al psicópata pero menos molesto.

El suicidio es la masturbación del asesinato.

Noctas ha dit...

Hombre Tumbaito creo que tu juicio es algo arriesgado. Efrem molt bo l'escrit, no ho havia pensat mai d'aquesta manera!...saludus!

Clara ha dit...

De valents, de covards.. em decanto cap a la covardía. Per mi ser valent significa aguantar i amb el cap ben alt tirar endavant amb tots els problemes, i no treure's la vida com a única solució...

Fa menys d'un mes vaig viure'n un cas, el pare d'una amiga, i la veritat és que trobo que, almenys en aquell cas, el suicidi va ser només egoisme i molta por. A part de que la sensació dels que es queden aquí és; "Tan poca cosa era i tan poc importava, en la seva vida?"

Anònim ha dit...

buuua Clareta! Tú sí que envalentones al personal!! segur que aixeques els morts...i altres coses també ;) guapa! més que guapa!

Efrem ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Efrem ha dit...

Sí Assumpta, a mi també em sembla que fallen massa coses... Però molts d'aquests errors són part de la vida mateixa i són independents de nosaltres. Espero que se'n surti. Pensa que donar voltes a allò que de cap manera depèn d'un mateix és una pèrdua de temps i una manera de perjudicar-se (preocupant-se) gratuita ;)

Tumbaíto, quina visió tan literal del suïcidi! És exactament això, sí! Literalment això

Noctas, me n'alegro que t'hagi agradat :D "Saludus"!!!! xD

Clara, entenc la teva postura, i segons com i quan hi estaria d'acord... Però em tira més pensar que la qualitat fonamental de la valentia es mesura en la capacitat de portar a terme la pròpia voluntat; no crec que la valentia hagi de servir a la vida, sinó a l'individu, i un individu "òptim" és el que realitza la seva voluntat, encara que seria una paradoxa, ja que el seu estat òptim seria la mort xd.. Entenc el que vols dir, però... entenc la valentia no com una cosa al servei de la vida-òptima, sinó al servei de la voluntat...
PS.PEr cert! T'ha sortit un gran admirador per el meu blog pel que veig! xDD No és la primera vegada que et llança floretes em sembla. En fi... Puto anònim com les tira ...! xDDD

Maspons ha dit...

Vull aclarir que no és el mateix servilisme que esperit de servei. Sense aquest punt d'altruïsme tot s'en va en orris. Com deia en Capri "no he fet res per a venir al món i no faré res per deixar-lo".

Clara ha dit...

"la qualitat fonamental de la valentia es mesura en la capacitat de portar a terme la pròpia voluntat.."


respecto la teva manera d'entendre-ho i en certa part la comparteixo, però no respecte al sucidi! Tenim diferents maneres de veure-ho! (Passa sovint, no? jaja!)




pd; pel tema anònim.. ja he vist altres comentaris d'ell! I parlant de covardía, ell també en demostra relativament amagant-se rere un anònim i "tirant floretes" o més aviat tirant torretes senceres a la gent (en aquest cas a mi).
Valentía noi, valentía! jaja!

salut!

Efrem ha dit...

Criteri, gràcies pel brillant apunt. Segurament pel to del text es feia necessàri, com a mínim completament complementari.

Posant-nos aritotèlics, el vici d'aquesta virtut -sense la qual no podríem parlar de civilització- és el servilisme del que parlo.

Efrem ha dit...

Ja Clara, de fet defenso una cosa paradoxal, és obsessió per la llibertat, hehe!

Si l'anònim dóna molt pel cul sempre puc tancar l'opció de comentar sense identitat... Si se't fa pesat m'ho dius i au! Però a mi no em molesta, al revés em fa riure i tot xD

Clara ha dit...

No passa res.. Suposu que al final una persona s'aburreix de deixar comentaris d'aquest tipus, no? A més, no entenc amb quina finalitat ho fa..


No ho treguis, no cal^^

Clara ha dit...

El final de la història és lliure.. clar que alguna cosa dolenta passa, però no he tingut ganes ni forçes d'escriure'l.


I si que passa sí, el temps, i espero que no sigui ben bé com tu dius i a part de les coses dolentes, també quedin les bones!!