Dignitat

La dignitat, allò que l'home es concedí en virtut del seu valor únic intransferible. El suïcidi es troba estretament relacionat amb aquesta idea essencialment oposada a la idea de les rebaixes, el suïcida no està disposat a rebaixar tal valor, la seva dignitat, i és per això que prefereix sacrificar la vida, deixant-la amb dignitat. No és cosa fàcil parlar de la dignitat, i molt menys encara del suïcidi. La dignitat es basa en la no-tolerància. Em recorda al nen que prefereix quedar-se sense dinar abans d'empassar-se el plat d'espinacs... Suposa una manca de disposició a passar per segons quins llocs, un ¡Per aquí no hi passo! L'altre dia escoltava com un jueu vell li deia a un de jove que: en els homes, saber servir, és una de les més grans virtuts. Vaig entendre aleshores l'estreta relació entre el servilisme i la supervivència, entre la negociació i la vida. I perquè els catalans hem sobreviscut, i perquè som tan servils; el servilisme acaba esdevenint, en últim terme, el preu a pagar per la vida. O millor, per el manteniment de la vida -massa soscavada, potser- quan aquesta es veu amenaçada. Els caiguts, en aquest sentit, duen les mànigues ben posades, no s'han sabut arremangar. En el suïcidi, l'assassí i el mort no són el mateix, el que mata és el digne estendard de l'orgull i el mort és el qui no s'ha pogut arremangar per bé que ho hagués desitjat, l'impotent. Per no rendir-se, l'orgull decideix afirmar-se fins al final, morir conquistant, però el nen mor d'inanició.

Jo em pregunto sobre qui és més valent, el que sap negociar o el que sap afirmar-se. Si atorguem valor real al receptari popular català el cementiri és ple de valents... Aleshores la valentia estaria del costat de la dignitat; i pel to del proverbi, abans he encertat en el judici. I el debat es situaria ara en la tria entre vida o dignitat. Aquí, però, entraria en escena la flamant lírica dels poetes, Nietzsche per exemple, tot defensant una concepció de la vida molt més alta, igualant-la a la veritat, a la dignitat, al tot del tot o res. En aquest sentit, la vida adquireix un to restrictiu, reservant-se només als valents del cementiri, als que no temen al dolor, ni fins i tot a la mort, sinó a la rebaixa.