2. No creure's massa el pessimisme amb què la cruel realitat intenta seduïr-nos, i sí, en canvi, creure's molt l'optimisme amb què vol seduïr-nos la (poc)innocent fantasia (fruit de l'artifici humà): L'esperança i totes aquestes -coses a què un realista n'anomena- mariconades.
2,5 (els decimals són la pera, quin gran invent). Sentit de l'humor, joc. Creativinnovació.
3. Sexe o algun equivalent (heroïna?... obsessió/passió mesuradament desmesurada per alguna cosa).
3,1un2dos3tres. Botifarra de pagès. Buscar la clau de la vida és de mariques.
3,1415926535897932384626433832795028849862803482534211706798214808651328230684102701938521105559644622948954930381
71201909145648566923460348610454326648815209209628292540917153643678925903605727036575959195309218611738193261179327938183011949129833673362440656643086171762931767523846748184676694051320007872146844090122495343014654958537105
18159813629774771309960518707211349999... mariques mariques mariques mariques mariques!!! Cal desacomplexar l'accepció que res té a veure amb els homosexuals d'aquesta paraula (cagacalces, caganer, gallina, colló, caguetes, tifa, cagarina: però cap tant contundent i explícita com marika: i si és amb k encara millor: més guai del paraguai! , aahh..!! alerta! Perquè tota aquesta ironia, només n'és un tastet de l'acidet gust de la involució del nostre país..!!).
PD. (La felicitat són els pares!!)
PD2.(un estat basat en una actitud)
PD3. (qui es pren la vida seriosament tot passant de llarg de la felicitat és un heroi)
9 comentaris:
sigues feliç, sobretot si tens una tarda lliure, val més dedicar-ho a això que veure la TV ^^
Clidice, intento fer-te cas, el que passa és que hi ha tantes maneres que no sé per quina decantar-me...!
Sexe, heroïna.. em quedo mil vegades més amb el sexe!
i el PD3.. jo més que un heroï el definiria com un imbècil! Quina gràcia té una vida així? Jo no n'hi trobo..
Ai, quina por em feu els "realistes". Sou més pessimistes que els pessimistes de debò!!
Noi... em pensava que la clau era néixer, tu. Bah, era evident que anava errada.
P.S.: fa no gaire he estat una heroïna. Ni sé per què ho vaig fer, ni n'he tret plaer ni alegria. Simplement no hauria pogut fer altra cosa: dec conservar certa noblesa de cor de quan els dracs érem els àngels favorits de Déu.
Clara, un heroi perquè costa molt resistir-s'hi, costa molt ser un imbècil volguent-ho, costa molt viure dedicat als altres, o a algun ideal que no tingui a veure amb la felicitat: és un gest tan gran que la majoria en som incapaços. Algú que al centre de la seva vida no hi posi el paradigma de la felicitat sinó el del deure. Per això heroi! Perquè és fer quelcom que sembla impossible, però que no obstant els herois ho fan. Viuen per algun motiu diferent de la seva "felicitat", sacrificar-la per algun motiu. Vist des d'una perspectiva de cuc, com la meva, i com la teva, i com la de la majoria, sacrificar la felicitat que és el bé màxim a què pot aspirar una persona és una absurditat. Però sense els grans bojos de la història (quasi tots els genis) la vida seria molt avorrida, i el mínim tribut que se m'acut fer-los, ja que no puc seguir el seu exemple, és reconèixer-los l'heroicitat de pensar diferent, de sacrificar-se pels altres, o per algun ideal.
Les obres de curta durada per les quals es caracteritza la nostra època no ténen cap "imbecilitat": es fan pensant en la pràctica: en el benefici ràpid: cap ideal: cap sacrifici de llarga durada: mira les façanes de fa cent anys a Barcelona i mira les d'avui: mira les universitats de fa 200 anys i mira les d'avui: l'arquitectura és un dels gèneres on més fàcilment es pot palpar aquesta manca de sacrificar la felicitat pròpia pel futur. Uf, crec que la teva intervenció es mereix un post per acabar de perfilar aquesta opinió meva d'allò que té més valor que la felicitat i el peruè de dir a qui en persona encarna això: heroi.
Ferran, potser tens raó, però és que no s'hi pot fer res. La realitat té moltes cares, i algunes són malsons que cap pessimista podria somiar ;)
Noia-Drac: això la dignifica! I no sap l'alegria que em reporta saber d'algú que escomet la vida amb heroicitats al meu voltant, tant de bo se m'encomani :D!!! Però no sé si m'atreviria a deixar la felicitat per sempre o només li faria el salt en un moment de bogeria.
Ara m'he de plantejar si la kantiana realment era una bona filosofia (...de vida, of course).
I per cert, amb una heroïcitat crec haver exhaurit la meva capacitat heroica.
Una bona filosofia per descomptat, ara, de vida...(La deontologia ètica kantiana fa aigües en la seva fonamentació (com tot l'edifici trascendental fundat en el subjecte autocongnoscent(puaajjacj, una mica més i vomito xD))), però pràcticament és molt útil tenir un objectiu i sobretot anar-hi com un cavall amb els costats dels ulls tapats. En certa manera, em sembla que la gran majoria de grans filòsofs han seguit un plan de vida molt obsés, provablement per això -en part- han fet descobriments interessant. No sé si et refereies a això, o a què, o què.
No, estic segur que tens més capacitat.
Per cert... Podria saber quina ha estat l'heroicitat??? :P
Publica un comentari a l'entrada