La nostra vida penja de molts fils, però això no impedeix que el seu dinamisme els esber-li sense contemplacions i amb una sorprenent facilitat. N'hi ha dos, però, que sempre resisteixen suportant el gruix del seu pes, impedint que la vida copsi la seva pròpia gravetat, es despengi, caigui i s'esbocini; són l'Amic i/o el Fill.
—amb l'espurnejant intermitència de l'enamorat.
Cuidi's de tenir-ne almenys un qui no vulgui que dins el seu cor hi arreli el trepidant costum de caminar entre arenes movedisses enmig de la més mortífera de les foscors.
4 comentaris:
Quanta raó tens, Efrem. Jo diria, però, que en els nostres temps lpamistat s'ha tornat més feble, més de vidre, però un fill, oh, un fill és dinamita. Avui mentre feia els deures -amb la llengua fora de l'esforç- el mirava i em deia: "aquest eres tu fa una pila d'anys"; al poc, he reflexionat i m'he dit: "no, tu mai vas fer els deures tan seriosament". EL meu fill, penso de vegades, m'ha fet molt pitjor del que era i, en aquest sentit, m'ha fet molt millor, més realista, més humil...
com l'Evo penso que d'amics pocs i escollits, els fills sí que són un Jerónimooooo sense por :)
El millor que t'aporten els fills és que permeten oblidar-se d'un mateix. Els fills són un antídot contra el narcissisme. Pel que fa a l'amistat, cada vegada tinc més clar que aquesta tan sols és possible entre aquells que comparteixen els mateixos fonaments morals.
una abraçada
Els fills, ai, volen del niu. És una bona reflexió, tot i que no tothom té els mateixos fils. Un religiós, et diria Déu, altres la natura, en fi
Publica un comentari a l'entrada