a Laura

A la vora dels estels

Quan la pila és ja macabra
ni empalmant cinquanta nits...
doncs potser sí! -Penso,
Però no puc.
Al meu cap sols l’abraçada
i aquells llavis infinits,
la realitat? Massa poruc

La vora dels estels es rosa...
Podria trobar-te a faltar
empastifar de plor les parets
convertir-me en negre joglar
disparar arsenals de gemecs,
la realitat? Sempre una llosa.

Jo estudio escolàstica vella
recullo quatre tulipans
i treballo per la independència.
Tu vius lliure com rosella
que al vent vola per mil camps
i senders de transcendència

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Quan la pila és tant macabra
ni empalmant cinquanta nits...
Doncs qui ho sap! -diuen les fades,
Sols tu en mi quan sóc al llit
-t’aguaito amb l’ànima glaçada-
ai, que em moro!
si ara em dius som sols amics.
Només adormit et veig, estimada!

La vora dels estels es va rosant...
Voldria dir-te que t’estimo
omplir de color els teus plecs
pintar-te tots els forats
convertir-me en el teu somNino,
ser àngel responent els teus precs

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Sento l’olor de la nit
de l’estiu i l’aigua fresca
Sents, ja, suaument, l’elixir?
Sé que et reca ma ment folla
(Si amb mi vens, deixo la festa)
Sé que et reca perquè et mola
Notes ara el batec adormit?

Sents l’escalfor del matí
de l’hivern i la ginesta
I jo vull sentir-te! calmada i bufona...
Saps que sagno al teu camí
(Si vinc amb tu, caus a l’herba)
Saps que ma ànima ta pau erosiona
Però com frisa per sentir-te en mi!

Resistir tot el dolor
i creuar l’ardent camí
d’injectar-me serenor,
res per mi pas no seria
si en obrir aquests ulls felins
divisés restes d’amor
o tansols petits bocins
provinents del teu dolç cor

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Quan la pila és tant macabra
ni empalmant cinquanta nits...
Perquè no? -Respon el cel
-Oh, Siusplau...
Per res ara caiguéssim adormits

Tu seràs la mar calmada
il·luminant mon sol lluent...
I serà la nostra brisa
transportada per aquest vent
i oferida a la rosada
com el nostre èpic present!