No és la mateixa sensació
la de tenir l'estómac clamant
per sortir per la boca
que la de voler vomitar
(la primera és molt més abrupta).
Els sentiments,
pensaments i sensacions
que ara sento
mai s'havien presentat en mi
amb tal impetuositat -xisclant.
Estats psicològics
tan fortament alterats
que es poden tocar
les puntes dels seus dits
amb les de l'infart cerebral.
Fisonomia en l'extrem del màxim trastorn.
L'atac de cor és absolutament imminent.
Santa Bogeria la que posseeix la meva pell
i tots els òrgans vitals.
Estic enmig d'una transformació
violenta, total -de mi mateix.
Els verins de totes les plantes
corren entre els meus fluids
en la meva sang negra
Potser festejant en ritual la vida
que acabem d'encetar junts.
No sé si us estimo, si us desitjo
o si m'escorreria
matant-vos desquiciadament.
Punt de no retorn.
El tren de la vida extrema
s'ha posat en marxa
i és impossible parar-lo.
La goma amb què està recobert el terra
m'escanya acorralant-me
i m'afogo en mi mateix lentament,
els nervis tots junts entonen el Rèquiem
-i despleguen més energia que mai.
Tinc taques de sang als ulls,
en la pell,
tots els òrgans em fan l'amor amb les bruixes
que m'han encantat per sempre.
Sexe rugós ple de grumolls
La vida és bella
i bramen afònics tots els canaris
perquè l'hora fatal ha arribat.
Els focus giren a la velocitat del so
fent-me empassar amb un embut
cent-mil litres de vòmits sanguinolents
d'esmegma del triàsic.
L'era de la vida ha començat
i és ara ella
qui pren el timó del meu destí,
vaig oferir resistència
però no em sento pas víctima
sinó traïdor.
Els bons sempre guanyen
i la seva bondat és tan potent
que els dolents al meu càrrec
no els hem pogut aturar,
ells tenen les bruixes,
ningú pot entendre res cogitans,
la vida ha començat
i canten roncs
els ploraners del Tibidabo.
Després -com sempre,
només mort escandalosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada