com el sucre de l’Absenta,
ens sabem la joventut
l’energia i el desig,
i els explotem.
Consumim la vida amb alegria
arribaran, segur, més dies…
Madurarem i aprendrem la Responsabilitat,
però ara ens hi deixem la pell
ens omplim fins a vessar d'Amor i Felicitat
ens agafem mútuament a la carn,
a la pista dels nostres sentiments,
a l’accelerat-deliciós-boig ball.
Desembeinem l’espasa
de la nostra sagrada actitud
del nostre sagrat dir Sí...!
Més! Més Gran! Més Nit!
En la foscor trobem la nostra llum,
oh, sí; ens estimem,
ens fem petons,
trobem al semblant (quasi al propi Jo)
al fons de les seves pupil•les dilatades
(tan grosses
que hi passen les ànimes a través
i es comuniquen i ballen
com els nostres cossos suats)
quan ens mirem i parlem
de manera apassionada, com tot,
discutim en dialèctica pletòrica,
fem projectes d'esperança i futur
naveguem en l’excés.
Un grup de joves joies
estudiants de Filosofia
que s’han adonat, potser equivocadament,
de l’avorriment d’una vida “normal”
insuportable de tant normal,
de tant fer el que toca,
de tant autòmata moral
com si ja d’abans de néixer
se sabés el que hem de fer,
com si la llibertat fos només una estafa
que un dia ens van vendre no sé perquè
—potser perquè s’ho creien.
Diran que no, que llibertat,
però sabran perquè ben endins
el seu cor els ho dirà en forma d’emoció,
que la vida se’ns converteix
—a tots sense excepció—
en una freda presó.
Desesperem,
i en buscar sortides
trobem aquest incendi
on cremem les nostres experiències
potents, candents les ànimes com llenya.
I alguns dies cremem la salut tota sencera
i altres tornem al migdia
perquè sabem de la victòria
d'una oportuna retirada
Aquests dies rodons
la nostra particular obra d'art
el Sublim que junts hem fet
En l'amor i en la complicitat,
en les nostres infinites
actitud i voluntat
Cavalquem en ales de foc
entre tornados
atronant tot el cel i la terra
amb les nostres riallades impetuoses.
És senzillament increïble,
tanta força, tant de nervi,
i tot això:
que és justament allò
que més és capaç de justificar La Vida
Simple i fugaç,
però intens com una fúria,
com un horitzó de cims nevats
i el sol que els il·lumina i els desfà,
en cada floc de neu ens trobareu,
perquè hem parlat amb Dionís Déu
i hem signat l'eternitat.
Benaurats hem estat aquests pobres...
que pidolàvem sense saber-ho caritat ,
que donàrem la vida
per una mica més de vida —d'intensitat.
I en la nostra desesperació
la vida ens ha estat retornada en dos.
Sempre Sí.
Necessitàvem algú així,
i ens hem trobat,
¿perquè?
Només, sembla que pot ser...
Perquè la vida és d e l i c i o s a .
(Dedicat als de Filosofia, especialment a en Javi, en Miguel i en Quico)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada