La vida és un petó de La Verge

La Vida

és
com
un petó

si
hi
penses
massa

perd


La
Gràcia

Dignitat

La dignitat, allò que l'home es concedí en virtut del seu valor únic intransferible. El suïcidi es troba estretament relacionat amb aquesta idea essencialment oposada a la idea de les rebaixes, el suïcida no està disposat a rebaixar tal valor, la seva dignitat, i és per això que prefereix sacrificar la vida, deixant-la amb dignitat. No és cosa fàcil parlar de la dignitat, i molt menys encara del suïcidi. La dignitat es basa en la no-tolerància. Em recorda al nen que prefereix quedar-se sense dinar abans d'empassar-se el plat d'espinacs... Suposa una manca de disposició a passar per segons quins llocs, un ¡Per aquí no hi passo! L'altre dia escoltava com un jueu vell li deia a un de jove que: en els homes, saber servir, és una de les més grans virtuts. Vaig entendre aleshores l'estreta relació entre el servilisme i la supervivència, entre la negociació i la vida. I perquè els catalans hem sobreviscut, i perquè som tan servils; el servilisme acaba esdevenint, en últim terme, el preu a pagar per la vida. O millor, per el manteniment de la vida -massa soscavada, potser- quan aquesta es veu amenaçada. Els caiguts, en aquest sentit, duen les mànigues ben posades, no s'han sabut arremangar. En el suïcidi, l'assassí i el mort no són el mateix, el que mata és el digne estendard de l'orgull i el mort és el qui no s'ha pogut arremangar per bé que ho hagués desitjat, l'impotent. Per no rendir-se, l'orgull decideix afirmar-se fins al final, morir conquistant, però el nen mor d'inanició.

Jo em pregunto sobre qui és més valent, el que sap negociar o el que sap afirmar-se. Si atorguem valor real al receptari popular català el cementiri és ple de valents... Aleshores la valentia estaria del costat de la dignitat; i pel to del proverbi, abans he encertat en el judici. I el debat es situaria ara en la tria entre vida o dignitat. Aquí, però, entraria en escena la flamant lírica dels poetes, Nietzsche per exemple, tot defensant una concepció de la vida molt més alta, igualant-la a la veritat, a la dignitat, al tot del tot o res. En aquest sentit, la vida adquireix un to restrictiu, reservant-se només als valents del cementiri, als que no temen al dolor, ni fins i tot a la mort, sinó a la rebaixa.

Alyssa Bustamante

Avui us explicaré un cas que ...tela.

Es tracta d'uns fets ocorreguts el novembre passat. Una noia de quinze anys, va assassinar a una veïna seva que en tenia 9; després de moltes especulacions sobre la desaparició

http://www.cbsnews.com/blogs/2009/11/23/crimesider/entry5751594.shtml?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed%3A+CBSNewsCrimesider+(Crimesider+-+CBS+News)&utm_content=Google+Reader

http://www.maybenow.com/External.aspx?url=http%3a%2f%2fwww.oliverwillis.com%2flivenews%2f2010%2fmurder-suspect-alyssa-bustamante-gets-new-lawyers%2f

http://wiki.maybenow.com/alyssa-bustamante

http://www.youtube.com/watch?v=-XntLODycyE&feature=related

http://www.cronicaviva.com.pe/content/view/102020/271/

http://momento24.com/2009/11/19/adolescente-de-15-anos-mata-a-su-vecina-de-9-para-ver-como-se-sentia/

http://www.facebook.com/pages/Alyssa-Bustamante/460780835720?ref=mf

http://translate.google.com/translate?prev=hp&hl=en&js=y&u=http%3A%2F%2Fscaredmonkeys.com%2F2009%2F11%2F18%2F15yr-old-alyssa-bustamante-indicted-for-1st-degree-murder-of-9yr-old-elizabeth-olten%2F&sl=en&tl=es&history_state0=

http://news.aol.com/article/alyssa-bustamante-15-charged-as-adult-in/772912

Homo Sargantanus

Srhrrft..! Repten en comptes de caminar, s'arrosseguen sigil·losos arreu on van, són essencialment covards i ho saben, mai s'exposen al món, si plou paraigües, mai actuen sense saber: no corren riscos, sempre van observant mentre repten, són com llangardaixos, o pitjor, com paparres que viuen de la vida dels altres, no creen mai res, només gestionen amb un criteri donat i reprodueixen allò que prenen pel camí de la seva vida de llangardaix. Ja de joves apunten maneres, es passen el dia en algun lloc segur, a cobert, o fent tots els papers de l'auca per arrambar-se al sol que més calenti , quan el troben s'hi queden quiets. Bescanvien tota la vida a canvi de tota la seguretat, llibertat d'au per seguretat rèptil. Quin fàstic!!! Els miro a la cara i és com si tinguessin escames, tinc la sensació que en qualsevol moment trauran la seva llefiscosa llengua per temptejar el terreny. He hagut de marxar de la biblioteca a llegir a un altre lloc perquè n'he vist un al meu costat i la seva sola presència m'ha fet venir nàusea. No puc suportar un contacte tan directe amb un rèptil... La seva ànima enganxifosa!!! Corre! Que no t'enxampi...!



PS. I tots tenim un llangardaix a dins la cova.

És un sentiment estrany el que em corre per les venes duent el teu rostre arreu, ara una nit, demà també, ahir, i ara encara una altra... i una altra... i una altra... mai s'acaba. El teu rostre em corre per les venes. Són moltes les nits. La teva veu ressona màgica al meu cos i fa que tremoli, no comprenc ja res, vago pels carrers i m'acompanya el teu fantasma, com si fossis morta! No entenc res, sóc en un bosc i és com si tu fossis totes les fulles, totes volant corrents amb un vent endimoniat, totes xiulant i petant alhora el teu nom i el teu ésser, crides fort, la teva ànima s'eixampla per tot, molt molt fort. I jo extasiat, atordit, quasi espantat amb aquesta extensa presència; tan grata, tan còmode, tan enormement estimada i ansiada. Em sento viure i morir. Són tantes les llunes que m'han apunyalat, tanta la sang, tanta la brillantor dels meus ulls enyorants d'aquest impossible en el que t'has convertit; que m'ha fet enfollir; sóc boig, obsés, obsés d'una nena que m'he anat creant amb la teva imatge, un ideal. Quina ràbia! Quin turment! Ho sé. Ho sé tot! Però no ho puc evitar. No vull anar al psicòleg. Si em faig tractar corro el risc de perdre't, i malgrat ser un turment, ets també allò que més m'agrada; la dolçor més perfecta mai sentida, aquest gust sagrat que mai he experimentat enlloc més que en tu, i no et puc perdre, no, no et vull perdre encara que siguis un espectre. No et vull perdre ara que per fi et tinc en tot el teu ésser. Mai, no et vull perdre mai. Segurament em diràs que tu no ets aquesta i que aquella de qui parlo no és real, però jo t'estimo -l'estimo- amb tot el meu cor i amb tota la meva ànima. I no puc evitar-ho, és la teva força la que m'empeny a aquest remolí d'infinit absurd i absolut. És la teva energia la que sento, el teu calor inconfusible, incombustible. Hi ets, et sento, t'estimo; quasi et puc tocar, la teva llum m'acaricia. Cadascuna de les meves cèl·lules t'ha promès fidelitat i estaria disposada a morir per tu. M'has atrapat, i no vull sortir de la teva trampa, vull consumir-m'hi, sí; deixaré que em consumeixis lentament. Moriré enmig de pètals. I el meu sacrifici serà el goig més gran mai existit.

Si ho assumeixes, ens trobarem a la festa

Segurament has notat que la vida en general té un petit problema, indefinible al mínim detall, sigilós, subtil, constant, translúcid, intermitent... Com tu. Perquè aquest problema ets tu mateix. Ben endins, en els desitjos de l'any nou. Sí, és dur, la realitat no és tova i tu ets aquí enmig de la bogeria de la vida i ets un problema principalment de força, de no desitjar amb prou força, amb tota passió. Cal desitjar amb tota la passió, si no, saps el que passa... oi? Si no, el desig només és una fantasia. Les roques mil·lenàries ja ens expliquen que si la voluntat no està acompanyada d'una forta passió, acaba esdevenint carn de frustració.

¿¡Quantes vegades no heu sentit l'olor
de la vostra voluntat
en un llac d'estancament i bafor?!
(Em comentava l'altre dia una roca mi·lenària)

Arriba el moment en què ja et saps el discurs de memòria, però el problema és de fe; no te'l creus del tot dedebò i deixes que l'absurd i la debilitat et prenguin encara que només per instants, i t'hi acostumes -és còmode, tou, com la fantasia-, perds la passió, ja no nades més, deixes que el riu et porti, i adéu passió, adéu sacrifici! El nord i l'estel es perden en la boira de la teva nit fumosa. Al fons de cada pou on caus hi ha la màgia que et converteix de sobte en un guerrer, existeix una tècnica acurada forjada en la força, es nodreix de l'exercici, de la pràctica dels límits, de la capacitat i de la intel·ligència. Homes: cal pujar pous. Aquella màgia és la que et dóna l'espira en el moment just. Aquella màgia són les arrels que has anat fent al fons del pou, alimenten els teus fruits. El destí, primer es decideix i després s'accepta. Siguem generosos amb nosaltres mateixos, creuem la línia. Arrisquem-nos a tenir força! Força i risc. El nostre valor és en la càrrega que assumim. I després, gaudim les millors festes; quan estem satisfets del que fem, estem també satisfets del que som i la nostra gesta esdevé la nostra festa -Categòrica! Celebrem els nostres Saturnals com innocents en el temple que com guerrers hem conquistat. Gaudim amb tota la força i amb el més complet significat de la paraula. Ens fem grans assumint. El meu desig d'any nou és assumir i que assumiu, i trobar-nos al camp de batalla.

El rol de la vanitat

La vanitat és l'única defensa d'aquells que som massa fràgils per mirar-nos al mirall sense trencar-nos.

Ressaca

El dia següent és esfereïdor, és una fulla metàl·lica, oxidada, que et talla lentament l'alè per la meitat, a l'alçada del coll. Hi ha tanta humitat per tot que puc sentir com, molt dolorosament, els meus ossos es van desfent. Qualsevol soroll es converteix per mi en un turment rebentador que m'oprimeix el crani, sento com se'm comprimeix però no acaba mai d'esclatar. El meu cervell és una pasta espessa de nervis absolutament descol·locats. Tot és molt gris i molt àcid, el mal de testa és la remor constant que em recorda el brutal fastigueig en què es pot arribar a convertir la vida. El dia següent. Tens records saltats de la nit i una olor de putrefacció corporal generalitzada, mescla d'alcohol i d'humitat. Les dents, quin mal, les genives i tots els queixals em fan mal de tant apretar-los i comprimir-los els uns contra els altres. Quina ressaca, déu meu quina ressaca més bèstia. Sento els intestins retorçar-se, tota la budellada i tots els òrgans completament desfets, en avançada descomposició. De sobte, un suau brisol amb aromes de marihuana em recorda el cantó més simpàtic de la vida, un miratge. És com si el destí se n'estigués fotent de mi; i jo no puc fer més que maleïr-lo. Arrossego el cos per l'estació de tren, vies mortes i el cel gris-negre , pluja i fred, no sento res i ho sento tot. Quina ressaca, déu meu quina ressaca. Plou en un degoteig infinit. Veig entre bassals una tifa de gos del mateix color del dia, desfent-se poc a poc, penso que bé podria ser jo. Ferralla oxidada, una caserna de la guàrdia civil i una casa abandonada, tancada i okupada per rumanesos, sóc als afores de la ciutat; que tètric i que pesat és tot... Trec de la motxilla un tros de pa que vaig guardar ahir, està ultraremollit, duríssim, pastós. Em vénen nausees constantment, sembla que vulgui perbocar l'ànima, només bilis, no puc. És una situació insuportable. És el dia més fosc de la meva vida, són quarts de cinc de la tarda i no es veu res, tot tapat, completament ennegrit; fanals encesos. Les dents se m'autodestrueixen les unes a les altres, pressió total. Quin fastig més gran. Estossego i trec mig fetge per la boca, el coll em crema pels líquids àcids que se m'hi han arrapat; els ulls em ploren. Tot el meu interior és el cultiu de nervis que s'esqueixen en una trencadissa de vidres. Ens fem grans.

Voluntat i jerarquia

Tots volem coses, i tots vivim de la il·lusió. Podríem materialitzar la il·lusió si la cosifiquem en un lapse de temps: la il·lusió és el lapse de temps que es troba entre el desig de la voluntat i el seu assoliment o fracàs. La voluntat sovint és essencialment sentiment, passió, instint en estat pur; per això li'n diem puta, meuca activa vers els nostres interessos! Per això és dòcil i es barreja amb la raó, la lògica, el sentit comú... S'hi barreja perquè aquesta cultura de la racionalitat ja forma part de la nostra intimitat, de l'animal que portem dins -domèstic. Posaré un exemple pels perduts: si vols extreure l'or d'un riu, abans has de passar per l'ensinistrament de com buscar-lo, i això requereix un esforç racional i corporal, una teoria.

Una de les coses que em sembla interessant en tot aquest divagament abstracte, és el paper que juga l'ordre en el procés de la il·lusió que ens alimenta; jo, home de tarannà anaquitzant, he hagut de claudicar de l'anarquia. Aprendre que sense l'ordre gran percentatge d' il·lusió es frustra i l'intent de gesta esdevé fracàs ha sigut una cosa important. Hem de passar pel (puto) aro de l'ensinistrament, de l'organització, de la disciplina i de l'ordre; i ho hem de fer perquè és el mitjà de materialitzar la voluntat, de sadollar el desig. La raó és una eina: la nostra eina! La més humana i antropològica per excel·lència. Parlo d'una voluntat i d'un desig amb un cert grau de grandesa, no de desitjos com "ara em ve de gust menjar-me un cucurutxo". En tota voluntat de llarga volada, cal guiar la il·lusió amb instruments jerarquitzants, amb intel·ligència. Cal intel·ligència alhora de fer el plànol de l'edifi, no podem dibuixar l'edifici que volem a la pimpam sinó que hem de ser realistes, conèixer els materials, les lleis que operen sobre el món i la tècnica més adequada... Establir la j e r a r q u i a. Això requereix un cert recolliment, el de l'anàlisi previ de l'enemic, diguem-ne.

Si tenim un desig de llarga volada i hem fet malament el plànol de l'edifici el vol s'acava tot just enlairar, et desorientes, i a la merda tot. I et passes la vida picant pedra, estavellant-te contra tot com una pobreta mosca. Per això cal posar tots els 9 sentits en la planificació, fer-ho bé; quants més detalls millor. Els viatges més llargs són els més durs, però també els més rics i un llarg temps d'il·lusió amb què avastir els nostres tiberis. Si bé és cert que la teoria sense la pràctica és inútil - vegi's l'estat actual de la filosofia acadèmica-, és més cert encara que la pràctica no existeix sense la teoria, i que com més bona sigui la teoria més possibilitats de grandesa i èxit té la pràctica. Primer voluntat, després jerarquia. I el Nadal, el nadal ens recorda la paraula clau: AMOR.

La passió que hi posem és potser el més important, les ganes, l'amor. Sense això tota teoria i tota pràctica són raquítiques. Sense amor tota il·lusió es converteix en fum tòxic. L'amor és l'obessió, la pulsió, allò ceg i tanmateix guia.

Tenim el nadal que ens ho recorda: Amor (Jesús, que mor per tots nosaltres, estúpidament, per Déu, per fe, per una cosa irracional) i Jerarquia (els tres reis: primer el blanc, després el ros, i finalment el negre).

Coses bàsiques, aquelles que tots sabem... i que tan fàcilment les oblidem! Bon Nadal!

París

Fa dos anys vaig anar a París
i avui m'he trobat amb aquesta bella estampa
en forma de línies en un foli rebregat,
així se'm presentava la capital francesa.

Caminar pels carrers de París és sentir l'ànima de dos germans petits en un hipermercat de joguines. Un esperit tan feliç com emocionat. Les coses que no es poden transmetre amb paraules,l'aprenentatge de París. La brillantor als ulls del qui guaita el temple d'occident. Només arribar-hi en rebérem la benvinguda; la fonda brisa d'un aire perfumat i frescor infinita com núvol de sucre. Passejant, a cada racó s'hi descobreixen obres d'art, algunes amagades, fins i tot al metro. L'essència humana que representa aquesta ciutat només es compren passejant pels seus carrers. Qualsevol detall, de vegades són obres faraòniques i de vegades petites esquisiteses, i gastronomies, el grau de sofisticació i bellesa roman sempre en l'aire de París. Flors, llums, fonts i parcs. París és el sinònim més acurat de l'elegància. La plasmació d'uns ideals, l'escultura d'un somni. Ningú s'hi pot resistir, és impossible no caure rendit als braços d'aquesta fantàstica ciutat. El seu grau d'excel·lència, dels restaurants als museus, de les botigues als parcs, dels monuments a la gent. Tot sembla tocat pels àngels, de bellesa exquisidíssima i categòrica, tot al seu lloc perfectament posat. Com si tots els déus s'haguéssin posat d'acord beneïnt-la.

Si el festeig fa confitura, prepara el bateig de la criatura

Guillem & me inspirations :P

Si fas bon festeig, ves preparant el bateig.

Si fas bona confitura, als nou mesos criatura.

Arriba la vida

Aquí, en aquesta habitació tant càlida i amable, hi he respirat aquest vespre que ara passa.
I no només això, el més important és que hi he repirat la meva vida, els meus avis vius i morts, familiars, tots els meus amics, tots els que heu passat per la meva vida i tots els que sou en aquest niu de bellesa.

La suau història ve sempre acompanyada amb una tassa ja buida de llet beguda i algun llibre que observa amb ironia tots els actes de la teva escena tant lírica, tant preciosa. El relat màgic no seria possible sense l'estufa que folla amb l'hivern fred proveïnt la teva llar d'orgasmes. No seria la vida el mateix broll d'alegria sense el fum del desembre en el teu nassarró enrojolit i glaçat, no seria tanta flor la primavera sense l'esponjós desglaç de les teves galtes plenes de rosada. Arriba la vida quan menys te l'esperes, arriba la vida als seus moments de joia i de corona com una flor en la neu. Arriba la vida.
I nosaltres en celebrem l'esclat amb tota quanta part del cor som capaços de donar-li.

PS. Jaume, la cançó, seria aquesta:

8)___

L'ànima demana aliment

demana alegries,
demana motivacions,
demana amor,
demana amics,
demana música,
demana ball,
demana crear,
demana contemplació,
demana somriures,
demana complicitats,
demana lluites,
demana un coixí,
demana escalfor,
demana llàgrimes
demana aventura,
demana sorpresa,
demana bellesa,
demana poder,
demana olors,
demana colors,
demana gustos,
demana noblesa,
demana predisposició,
demana atenció,
demana interès,
demana moviment,
demana serenor,
demana simplicitat,
demana generositat,
demana coratge,
demana sacrifici,
demana llibertat,
demana sinceritat.

Analfabetisme polític

"El pitjor analfabet es l'analfabet polític. No escolta, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels cigrons, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. L'analfabet polític és tan burro que s'enorgulleix i treu pit dient que odia la política. No sap que de la seva ignorància política en neix la prostituta,  el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte, mequetrefe y lacayo de las empresas nacionales y multinacionales

Bertolt Brecht

Animals de saló

Els somnis són una imatge amb una direcció concreta de la realitat, m'acabo de despertar, i després d'haver somniat molt, em ve la idea que el somni és un enfocament de la realitat absolutament surrealista però també amb alguns matissos molt nítids que difícilment es poden percebre d'altra manera. Hi ha pors o desitjos que es manifesten en els somnis, el somni com a forma de percepció? Jo crec que és possible. No podem fugir del nostre interior, que és com un animal que forma part de nosaltres; cedim als convencionalismes perquè és pràctic, Hobbes; no pas perquè formi part de la nostra essència íntima, que diria que és representacionalista. És problemàtic en la caracterització, en el caràcter, en la voluntat de ser; el fet de passar per alt aquest tret. Amb tot això vull dir que, per exemple, Extremoduro i Rossini no són incompatibles, que no hi ha cap mena d'incompatibilitat entre l'exabrupte més profà i l'exquisidesa més profunda, el Louvre es complementa amb els cartrons de vi del Raval, i es necessiten mutuament per conservar la seva riquesa, crec que ens manquen de la mateixa manera perquè som una mena d'animalons de saló, o, en un altre ordre de preferència, burgesets silvestres.

Voldria arribar al dia de les canes,
serà el dia en que et retrobi
per aquests mateixos carrers
on ara escaiem en virtut
mullats d'hivern ardent
de pells en suor i mantes
d'alè de bellesa i joventut.

Tindré un barret i una pipa,
lluiré barba mil·lenària
blanquinosa i molt rica
de pèls guardians de sensacions
cadascun una distinta
et trobaré bohèmia, estrafularia

Et retrobaré, bonica, com ara ets:
segura, despistada i calenta
vital i amb el desig en la mirada
Et retrobaré sempre juganera
Passejarem pel mateix Elisabets

I voldria que,
quan tot això passi
no se m'hagin oblidat encara
les senzilles regles d'aquest joc

Volarem un altre cop
serem aquest vers sense mesura
tota la vida d'un glop

Amants sense cessura
riurem d'aquests mots

Voldria, tal aventura!

De Nietzsche a l'esquerra llibertaria?

Us presento alguns fragments d'una conferència realitzada dijous passat a la UAB, entorn d'un cercle sobre Nietzsche. Pronunciada per Massimo Desiato i anomenada

DEL VIDRIO A LA DINAMITA

"Vosotros no sabéis nada de lo que vivenciáis, corréis a través de la vida como ebrios y de vez en cuando os caéis de una escalera. Pero gracias a vuestra ebriedad no os rompéis allí las piernas: ¡vuestros músculos están muy lánguidos y vuestra cabeza muy opaca, como para que encontréis tan duros los peldaños de esta escalera, como nosotros los encontramos! Para nosotros la vida es un peligro más grande: somos de vidrio - ¡ay, cuándo nos golpeamos! ¡Y cuando caemos, todo está perdido!"

El anterior pasaje bien puede leerse como una descripción de la condición de la mayoría de los hombres en el turbo-capitalismo. La prisa vuelve ebrios a tal punto que los hombres no saben nada de sus propias vivencias, y cuidado si ya no las tienen, en una suerte de mutación de la condición humana obrada por una nueva configuración. En este estado de capitalismo globalizado y enloquecido por la velocidad de unas tecnologías de la comunicación que aniquilan el tiempo del pensar, y con la capacidad misma del pensar el tiempo mismo, que no pasa de ser el cuadrante del reloj, si hay tropezones, caídas, éstas no son percibidas como tales. La velocidad es tan abrumadora que el golpe pasa inadvertido. Es por eso que, según el pasaje citado, estos hombres no se rompen las piernas. Tal vez, no sólo porque no perciben nada más que el afán de lucro a como de lugar, sino porque no tienen piernas. En todo caso, sus músculos son lánguidos y la cabeza a tal punto opaca que no perciben las duras condiciones de vida a las que los somete el turbo-capitalismo.

Existe, sin embargo, otro tipo de hombres que, aún viviendo en el turbo-capitalismo, lo padecen con toda conciencia y con el peligro correspondiente. Son los hombres que Nietzsche llama de “vidrio”, hombres cuya sensibilidad hace que para ellos la vida misma sea un peligro. En cualquier momento se golpean, caen, y se parten. Quebrados, para ellos, todo está perdido.

(...)

Va de suyo que el hombre Nietzsche, a diferencia de Marx, no luchó por ninguna revolución y que no las tenía en mucha estima³. No formó parte de ningún grupo. Fue un hombre solitario. Si un solo hombre no dar lugar a una revolución tal como solemos entenderla, podemos pensar que la metáfora del vidrio es expresión de una experiencia particularmente dolorosa de un hombre dotado de una sensibilidad muy especial. Pero, ¿ y si la revolución la llevara a cabo la textualidad, y si el hombre Nietzsche fuera lo que Foucault llama un “instaurador de discursividad”, en este caso, de un discursividad peligrosa para el turbo-capitalismo? ¿Podría albergarse la esperanza de subvertir el orden constituido? Me apresuro a decir que la respuesta es negativa. Ni con la “dinamita” de la textualidad nietzscheana el capitalismo puede ser derrotado. A tal punto, que después de más de un siglo de la muerte de Nietzsche se ha vuelto más fuerte, más voraz, más salvaje con su velocidad fulminante. Si no se puede subvertir el orden constituido, ¿qué queda entonces?

Se me antoja pensar que puede haber algo así como una “alter-versión”. Pequeños espacios revolucionarios que seguramente Hegel insistiría en llamar “subjetivismo desesperado” al no reconciliarse las contradicciones internas al sistema. Pero, tal vez, ese sea un problema de Hegel. Mí problema es doble. Primero, debo todavía contestar cómo, ahora dicho de forma más precisa, puede un hombre de vidrio crear una textualidad de “dinamita”. Segundo, debo describir a grandes rasgos qué es esta “alter-versión” que acabo de introducir en la textualidad aquí presente en estas hojas que fueron blancas. Por razones de tiempo, usaré principalmente, mas no exclusivamente, “Ecce homo”, el texto más rico y fértil en lo que a la cuestión atañe.

Empezaré rastreando los parágrafos que pueden dar lugar a la “alter-versión” de la que vengo hablando”. Como es de rigor, le compete primero a la “dinamita”: “ Conozco mi suerte. Alguna vez irá unido a mi nombre el recuerdo de algo gigantesco, - de una crisis como jamás la había ido en la tierra, de la más profunda colisión de conciencia, de una decisión tomada, mediante un conjuro, contra todo lo que hasta ese momento se había creído, exigido, santificado. Yo no soy un hombre, soy dinamita. – Y a pesar de todo esto, nada hay en mí de fundador de una religión; las religiones son asuntos de la plebe, yo siento la necesidad de lavarme las manos después de haber estado en contacto con personas religiosas... No quiero ‘creyentes’, pienso que soy demasiado maligno para creer en mí mismo, no hablo jamás a las masas...”

Que la “alter-versión” no sea una revolución tal como las conocemos hasta hoy, resulta claro por el repudio de las masas enfatizado por Nietzsche. También por se rechazo de las religiones, y ya la historia nos ha mostrado la afinidad que hay entre la revolución y la religión, esa fe que en la ex URSS llevó a contradecir hasta los hechos más evidentes en el ámbito de la biología y otras disciplinas científicas. Nietzsche lleva tan lejos su voluntad de sospecha que duda hasta de sí mismo porque bien sabe que allí también puede anidarse el lenguaje de las masas, de aquellos hombres que no son de vidrio, de aquellos que tienen la “cabeza opaca”. Y aún así, esta “alter-versión” irá contra todo lo que hasta ahora ha sido santificado, esto es, considerado como no discutible. Parece, entonces, tener alguna característica revolucionaria: crear espacios nuevos, espacios de libertad.

Ser “dinamita” significa para Nietzsche poseer una salud existencial que se plasma en la capacidad de defensa y ataque. Aquel que no sabe desembarazarse de nada, liquidar o rechazar asuntos pendientes, está preso del hedor de aquello que lo rodea, en nuestro caso, el turbo-capitalismo. Se llega a hablar textualmente de “instinto de autodefensa”: “Muchas cosas no verlas, no oírlas, no dejar que se nos acerquen – primera cordura, primera prueba de que no se es un azar, sino una necesidad. La palabra corriente para expresar tal instinto de autodefensa gusto”

El “gusto”, léase, un estilo de vida armónico, equilibrado, apropiado demanda un no ver y oír los desmanes de un sistema económico y cultural que, no pudiendo ser subvertido, debe, al menos, ser soportado lo menos posible.

(...)

Nietzsche insiste y habla de “gastos defensivos”: “El rechazar, el no-dejar-acercarse a las cosas, es un gasto .- no haya engaño en esto -, una fuerza derrochada en finalidades negativas. Simplemente por la necesidad constante de defenderse puede uno llegar a volverse tan débil que no pueda ya defenderse”. El simple vivir en un sistema turbo-capitalista implica una atenta economía de los gastos defensivos. Defenderse contra tal sistema es de por sí un derroche. Y hay que cuidar de las propias fuerzas: en ausencia de una revolución que libere del capitalismo, que no se vuelva ella misma autoritaria, hay que evitar enganchar batalla contra la velocidad del sistema, pues entrar continuamente en combates defensivos puede llevar a no tener luego ninguna protección contra las amenazas y agresiones puntuales del estilo de vida imperante en nuestro mundo.

No se crea, por tanto, que un supuesto retirarse del mundo, una actitud de ermitaño, de asceta conserve las fuerzas. Hacerse con espacios propios – lo que otros llamarían soledad – inclusive en una postura que podría parecer “pasiva”, implica un desgaste de fuerzas: es un aactividad. Un desgaste que – es importante destacarlo una vez más – Nietzsche considera como “derroche”

(...)

Lo que implica que normalmente hay que “hacerse el muerto”, seguir la corriente, emboscar el sistema, llevar una “guerra de guerrillas”, una lucha individual o de grupitos: ser el “terrorista” que ataca el capitalismo cuando menos se lo espera, a sabiendas de que no ganará la lucha en el sentido de liberar a todos, sino, a veces, puntualmente, liberarse a sí mismo.

(...)

El terror que padece el capitalismo es que muchas personas se enteren de semejantes tácticas. Su velocidad, su ser “turbo” y “turbio” es su ataque mayor a la capacidad de elaborar estrategias como estas, estrategias de liberación que no pasen por un movimiento general de la sociedad,

(...)

Dinamita de la “alter-versión”, las minuciosas acotaciones que la textualidad nietzcheana recoge sobre la vida de un hombre frágil – y sólo desde la fragilidad se puede concebir una noción como la del “más-allá-del–hombre”, él también, tan precario en sus tonalidades anímicas, en su ir “más allá del bien y del mal” sin volverse un inmoral, según el uso corriente del término - pueden otorgarnos importantes sugerencias para defendernos con un “gasto razonable”. En fin, que el capitalismo no nos cueste demasiado caro en términos existenciales, que no nos vuelva pobres de la peor pobreza, de aquella que ningún pan satisfará: la pobreza de ser sólo humano como posibilidad. Podemos decir que el capitalismo lleva a cabo una metódica eliminación de pensar la propia vida como examen de sí, promueve, a través de la cultura del consumismo, el desconocimiento de uno mismo, de lo que se es y se debe llegar a ser, que el ser lo que uno es nunca se da inmediatamente sino que es el resultado de un largo esfuerzo. El capitalismo insta a malentenderse, a empequeñecerse, a estrecharse, a volverse mediocre.

Contra esto, pensar a la manera como Nietzsche concibe el filosofar nos lleva a comprender mejor este pasaje, relacionado con los explosivos: “Sobre cómo concibo yo al filósofo, como una terrible materia explosiva, ante la cual todo se encuentra en peligro, sobre cómo separo yo miles de millas mi concepto ‘filósofo’ de un concepto que comprende en sí todavía incluso a Kant, para no hablar de los ‘rumiantes’ académicos y otros catedráticos de filosofía.” Frente a la peligrosidad de la vida, que el hombre de vidrio experimenta en máximo grado, se responde con el peligro de ser un explosivo, una “dinamita”. El filósofo, como buen “terrorista”, coloca bombas conceptuales o expresiones verbales allí donde el “sano” sentido común sólo ve lo acostumbrado, lo usual. En el fondo, la ideología capitalista capitula con extrema facilidad frente a un filósofo dispuesto a reflexionar sobre la vida cotidiana.

(...)

Si el capitalismo es amorfo y quiere hombres igualmente amorfos que puedan asumir cualquier identidad en un mercado de identidades, Nietzsche sostiene que el hombre, cada hombre, es algo que debe llegar a ser lo que es a punta de la famosa “filosofía del martillo”, que no sólo rompe y destruye, de manera semejante a la dinamita, sino que también esculpe. La “filosofía del martillo” es también la filosofía del escultor”. Ser el escultor de uno mismo significa recombinarse como el sistema no esperaba.

Sobre la figura del filósofo como algo peligroso la textualidad nietzscheana había hablado ya en “Más allá del bien y del mal”. Allí puede leerse que “un nuevo género de filósofos está apareciendo en el horizonte: yo me atrevo a bautizarlos con un nombre no exento de peligros. Tal como yo los adivino, tal como ellos se dejan adivinar – pues forma parte de su naturaleza el querer seguir siendo enigmas en algún punto -, esos filósofos del futuro podrían ser llamados con razón, acaso también sin razón, tentadores. Este nombre mismo es, en última instancia, sólo una tentativa y, si se quiere, una tentación”.

Como puede verse, el ser algo de vidrio no impide ser de dinamita, pues se llega a instigar a tentar. ¿Tentación de qué? ¿En qué sentido se es “tentador”? O habría que decir con mayor rigor, “a-tentador” y emplear el verbo “a-tentar”. El filósofo que esta textualidad propone, y que fue el propio Nietzsche, es subversivo en grado sumo al proponer “alter-versiones” que son otras versiones fuera de la del turbo-capitalismo. La tentación es llegar a ser lo que uno es y no lo que las anónimas estructuras de opresión quieren que uno sea. El mismo hecho de proponer un filósofo así es una tentación y un “a-tentado” a la decadente academia que en nuestros tiempos obliga a los “turbo-papers”. El “Tratado de Boloña” es un insulto a una de las primeras universidades del mundo. De hecho, en cierto sentido, mata a la universidad como “tiempo largo del pensar”, como ritmo acompasado de algo que a veces se deja pensar cuando le place ser pensado.

(...)

Hay que saber reservarse: ésta es la más fuerte prueba de independencia” Esta “reserva” tiene que ver con la economía del “quantum de fuerzas”, con los “gastos defensivos” del que se habla en “Ecce homo”. La independencia, a su vez, es necesaria para poseer el espacio, el “claro de bosque”, como diría Heidegger, para construir la propia “alter-versión”. Todo esto porque, “ (...) en última instancia, las cosas tienen que ser tal como son y tal como han sido siempre: las grandes cosas están reservadas para los grandes, los abismos, para los profundos, las delicadezas y estremecimientos, para los sutiles, y, en general, y dicho brevemente, todo lo raro, para los raros.-”

(...)

Como he dicho antes, esa delación no puede derribar el sistema si por ello entendemos destruir el orden constituido. No puede hacerse, porque esta clase de textualidad, esta discursividad es rechazada por la mayoría de las personas. Recordemos que al comienzo de “Así habló Zaratustra”, éste baja de la montaña para hablar al pueblo, pero el pueblo ser burla de él. Y es sólo después que el pueblo lo ha rechazado que se encuentra la frase “no al pueblo hablará Zaratustra, sino a unos cuantos elegidos”. Lo que equivale a decir que el rechazo a hablar a las masas no es una elección de la discursividad instaurada por Nietzsche, sino una necesidad impuesta por el capitalismo, que ha sabido siempre pervertir, con su ser amorfo, los intentos revolucionarios hasta – y yo añadiría, sobre todo – en el lenguaje.

(...)

Así, por ejemplo, si en el lenguaje corriente el enunciado “ese tipo es raro” - y cabría añadir, por eso practica la filosofía – tiene alguna punta de desprecio, o de no aprobación, de difidencia en suma, asumirse como “raro” de forma afirmativa puede recordarnos que lo raro suele ser muy valioso. Algo que el mismo sentido común bautiza en una frase como “¡Qué rareza”!. Así que ser de vidrio y de dinamita, será raro, pero no necesariamente malo.

El asco que le producía al hombre Nietzsche vivir ya en la cultura decadente de su época, que sigue siendo la nuestra pero con turbinas, le hace escribir cosas como esta: “La náusea frente a la suciedad puede ser tan grande que nos impide limpiarnos...”. Sucede que resulta difícil no experimentar una sensación parecida a la anterior cuando uno observa el turbo-capitalismo utilizar a “(...)la sociedad misma como un medio de guerra”

(...)

Por lo demás, el turbo-capitalismo puede ser considerado como un estado de enfermedad al fomentar la exageración, la desproporción, la falta de armonía en casi todas las dimensiones de la vida. Será por eso, que la textualidad nietzcheana define, a cierta altura, el bien como “una dieta que protege de la exageración, de la falta de armonía y de proporción”. Una dieta a la que el hombre de vidrio debe atenerse para poder seguir siendo dinamita.

(...)

Creo que ahora puede comprenderse que el vidrio - y aún más si está en pedazos – corta, hiere, es peligroso. Será por eso, tal vez, que la textualidad nietzcheana es fragmentaria, despedazada y cortante. El vidrio es como las esquirlas de la granada del “a-tentador”, del “filósofo del terror”, como me gustaría llamar a Nietzsche,

(...)

me despido con el siguiente aforismo extraído de “mi mano invisible” de “Humano, demasiado humano”. Dice así:

“Sólo hasta cierto punto la posesión vuelve al hombre más independiente, más libre: un grado más allá – y la posesión se transforma en dueño, y el poseedor en su esclavo: como tal debe sacrificarle su tiempo, su pensamiento, y desde ese instante se ve obligado a tener una relación, clavado en un lugar, incorporado en un Estado – y todo esto en contra de su más íntima y esencial necesidad”: Ser vidrio, ser dinamita.

Mitologia Natural: pas de l'animal a la fera

Tenim una missió, no hem vingut al món per fer d'insectes ni decoració, hem vingut al món amb el clar designi de ser productius. De crear, fer, amuntegar piles les unes sobre les altres i esforçar-nos cada dia per centrar la seva correcta adequació espacial. La natura ens vol humans! I hem d'assumir la tasca d'apunyalar cada dia l'animal que duem dins per finalment poder-nos-en penjar la pell a l'esquena i, orgullosos, considerar-nos homes. I fer el sacrifici, aixecarem l'espasa de la raó i ens la clavarem al cor, coronant així la joia més preuada i preciosa de la naturalesa: La Humanitat, Humanitat que bonica i trempada assassinarà la seva mare Emoció; li prendrà el lloc i es casarà amb el seu pare Raciocini, engendrant sap Déu quin llamp de criatura...

Alguns, sempre en l'aguait (Club Insomni II)

Alguns, construïm les nostres llars entre abismes. Tenim predilecció per les altures. Vivim dins del risc.


Des de les grans alçades, eixamplem tant les nostres ànimes que ens quedem sense alè vital. Fem el buit de la substància. No ens agraden els colors llampants i tanmateix som els més enamorats dels intensos.


Som uns que sempre volem anar més lluny, sempre asseure'ns després del llarg vol al més enllà. Som el mateix sentit d'aquells nius en la punta més alta i punxeguda de la muntanya.



Som brevetat, noblesa; pedres precioses hipersensibles de rígida aparença a l'esqueixada. No podem controlar de dins ni la potència ni els límits... L'ànima sempre s'eixampla trencant tota quanta carcassa tinguem, sortint de i a nosaltres mateixos.


Som folls amants, devots de la bellesa, la intuïm, la cerquem inconscientment -i la trobem també! Sentim l'impuls d'anar més lluny, sempre més lluny i la mirada als estels.


Alguns, sempre estem perduts perquè ens agrada fer camins; tenim sempre el nord tan clar que no ens usem de brúixoles, bruixes. La casa nostra està entre abismes.


Estem fets d'una matèria noble, som immortals. La diferència és la nostra identitat, la nostra essència, la recerca infinita d'aquest alè vital fugit en cada instant. Alguns embogim de lucidesa.


Escrutat aquest món obrim les dimensions. Necessitem eixamplar-nos fins a fondre'ns amb la irracionalitat , pura, fonda, infinita, còsmica; veritable raó Universal. Alguns, no sentim por pel dolor, però ens poden aterrar algunes idees -falta de fites.


Alguns no només ens fonem al món, pretenem fondre'ns al Cosmos. Viatgem cap al polsim màgic de la creació per renéixer en una altra dimensió.


Escalem i arribem tant amunt que ens manca l'oxígen, és aleshores quan tots els nostres nervis, finalment, es destensen , és només llavors quan per fi podem somriure el més; en la caiguda sabent que hem arribat al nostre final, morim en la nostra fita.


Com salmons amunt del riu construïm, el nostre niu al cim com un resguard en mostra d'amor a la següent generació. Alguns, així ho sentim, així obrem, així fem, així morim.



Entesos i Incompresos, Desentesos i Compresos. Sempre en l'aguait.

Club Insomni *(1)

Club Insomni

Els que mai tenim son perquè qualsevol cosa ens la treu, els que ens traiem la son amb qualsevol cosa. Club insomni.


Els que cada nit és una festa i cada dia una oportunitat, els que cada dia plorem com si fos l'últim i ens descollonem com si fos el primer, els que de tan menjar roses el coll ens sagna a raig. Els que tenim als llibres i les drogues entre les millors amistats.


El club de l'insomni, els que cada nit és una aventura i tan ens llevem de matinada com al vespre, els que ni tenim hora d'esmorzar ni de dinar ni de sopar.


Els que tenim els fums pujats de tant caminar pel cel, i la moral pels terres perquè ens fotem les més fortes pinyes.


Els que la nostra vida és una obra d'art i la nostra marginació un regal diví. Els que sempre en volem més i tot va en ració doble. Els passats, els il·luminats, els trasnotxats.


Els que la nostra antipatia és una defensa. Els que la mediocritat de les masses ens fa por i no les volem aprop si no les tenim al nostre servei. Els que ens trobes menjant en cada plat on escopim, i escopim en tots els plats.


Els de Beethoven i Mozart i Nietzsche i Goethe que saltem més que ningú en cada Rave. Els que follem amb els llibres i els destrossem, els amants de l'engany si és per riure.


Els cínics, els delinqüents, els perversos. Els que cada dia tenim un nou projecte, els que ens cansem de la vida i de la companyia i ens veiem com gats de carrer.



Els que necessitem reivindicar la llibertat en cada passa que fem. Els envejosos de la bogeria. Els que vivim entre espases i parets, entre fum i putes. Els que hem après que plorar només serveix si cada llàgrima reivindica el millor.



Els que cremem els diners honorant la irracionalitat. Els que sortim arreu i la nit se'ns fa molt curta. Els que si no estem sempre cansats som incombustibles. Els que som per tot el món i considerem acte diví i punta de llança de la higiene l'acte de renovació de l'aire. Els que necessitem respirar i qualsevol apropament humà és considerat una agressió escatològica.

Perquè voler ser lliure si es pot ser feliç?

Amb un sistema de l'oci, perquè voler llibertat?

Tenint la vida resolta, perquè parlar d'autonomia?

Perquè voler ser diferents, tenint un grup que ens accepta com a semblants?

La llibertat és un invent cultural,
el benestar una necessitat biològica...


Aix... La bella condició humana!!!

Tribut a Sostres: sovint els millors són incompresos

El dia després de la mort de Baltasar Porcel, Salvador Sostres li dedicà aquestes paraules en la seva columna de la qual ara el fan acomiadar-se. Més que mai, aquest títol és aplicable ara a si mateix, i també, especialment, algunes de les frases que he subratllat.

BON VIATGE PELS GUERRERS QUE AL SEU POBLE SÓN FIDELS

La mort no formà mai part dels seus plans perquè era un geni i ho sabia. Els genis no haurien de morir-se mai, encara que només fos per la quantitat de fills de puta que hem de suportar. Com tot gran escriptor, a banda de deixar una obra immensa, va deixar una llarga llista d'enemics i de gent que va intentar restar-li importància. Són les coses de viure en un país ocupat. Va viure en guerra, qüestionat i insultat, i en honor seu mantindrem la guerra fins al final. Al capdavall els obituaris amables són per a vides vulgars. O te'ls fan quan volen dissimular-te. Ha mort un soldat i no gastarem la pólvora en salves. No li va fer falta marxar a cap país llunyà per resoldre els problemes dels altres i va romandre lligat al destí de la seva terra. Hi ha un honor vinculat al món millor que has estat capaç de crear al teu lloc. No va acceptar mai la caritat de ningú i per cada cosa que d'aquest món s'ha endut en va deixar moltíssimes més a canvi. Hi ha algunes vegades que Déu hi surt guanyant, i ell és una d'aquestes vegades. De la seva literatura immensa ja molts en parlaran, però com que la moral subvencionada sol evitar el conflicte, potser caldria recordar que l'elogi ensucrat li feia fàstic i més quan venia dels que es cagaven en les coses que estimava. Pagà sempre un preu molt alt per defensar allò en què creia i no va renunciar mai a dir allò que volia dir encara que cada vegada fos més alt el preu que pagava. L'espanyolada local el va voler sempre ridiculitzar però tota paròdia moria en l'intent i sobretot en la comparança de les obres dels uns i dels altres. No heretem només una literatura excepcional sinó també el signe d'una superioritat incontestable. Una superioritat que es basa, evidentment, en la seva qualitat, en el do que li fou concedit i en l'esforç que va posar-hi. Però hi ha també una fidelitat que ens eleva i una deserció que ens rebaixa. Hi ha un viatge a Ítaca. El buit que deixa serà eternament més important que el sòrdid brogit que solen fer els insectes que l'insultaren.

Salvador Sostres dibuixa barbaritats portant als límits la figura literària de l'exageració, i això forma part de la seva particular excel·lència estilística en l'escriptura, em sap greu que aquest estil no agradi, perquè jo el trobo preciós. He gaudit molt llegint-lo. És molt el que m'he emocionat, après i rigut llegint els seus articles. Podem estar de dol, és una molt mala notícia que un diari acomiadi algú de la seva qualitat.

Continuarà escrivint en la seva plana salvadorsostres.com

Tan de bo que aquest alumne de Matrícula d'Honor que és en Salvador, no renunciï mai a aquest seu estil tant genuí i genial; que, com fins ara, continuï millorant i superant-se. Malgrat que moltíssimes coses que ha dit les he trobat això: brutalitats. Cal reconèixer-li el talent que hi posa al darrera com a genialitat, i la bellesa dels escrits. Gràcies Salvador per no renunciar. Et seguirem llegint els articles!

Sobre l'assenyalar defectes, a arrel dels que vigilen

Assenyalar defectes fa lleig i enutja, criticar està mal vist. Tacte, el com es diu és l'èxit de la crítica, que serveix per caminar més fort per la vida. Sembla que tots estem d'acord en que tenim defectes, i segurament coincidirem també en acceptar que part dels nostres defectes són inconscients. Els naturals i incorregibles no compten pel que tractaré. Els de la inconsciència són els que s'han de dir! No dir-li a algú els seus defectes és impedir-li que millori. Depenem els uns dels altres. Perquè ens enfadem quan ens estan ajudant?

Inconscientment tenim la veritat absoluta, ella ens proporciona integritat i seguretat; ens hi identifiquem i quan algú n'ataca els fonaments el convertim en el malvat assaltant de la nostra base anímica. Interpretem la crítica com una acusació perquè no havent estat conscients del defecte assenyalat, de cap manera podíem evitar-lo; i, per tant, sentim que ens culpen sense sentir la culpa, la qual cosa atia les guspires d'injustícia que ens fan enrabiar.

La nostra consciència de seguretat augmenta com més conscients som de la inseguretat aliena, és com la felicitat: relativa, a cops de comparació amb els altres en fem consciència, i, per tant, com més inseguretat al nostre voltant més consciència de la seguretat pròpia. Històricament els humans ens hem putejat sense descans i en tots els àmbits, ens sentim bé putejant en motiu d'aquesta presa de consciència a partir d'eix criteri basat en la relativitat. Saber que només tu menges caviar fa que immediatament sigui més bo, al capdavall és la consciència, la creença... La proba de que la il·lusió ens fa viure i d'ella en vivim.

Possiblement, el fet de que hom es prengui instintivament com a ofensa el fet que li cantin els defectes, és degut a que pren consciència-o-creu que qui assenyala s'està beneficiant gràcies a la seva mancança. L'enutjat hi veu en la intenció de l'altre la voluntat de veure'l a ell pitjor per a veure's a ell més bé. El defectuós també es veu a si mateix pitjor i li estan minant les bases de l'autoestima: la seva seguretat. El fan sentir més insegur en la situació paradoxal d'estar-lo guarnint de més seguretat futura...I el resultat acostuma a a ser un malestar que es tradueix en enuig amb qui l'ha criticat perquè sent que l'ha tractat com un objecte de satisfacció personal, hi ha ferida. El problema de prendre's la crítica com un insult.

És ben clar que el fet que et diguin els defectes que et putegen sense que te n'adonis, és altament beneficiós, perquè és la porta que t'obre a viure millor, a corregir un defecte que posa pals a les rodes de la teva plenitud vital.

El com es diu és allò fonamental, perquè permet que nosaltres puguem identificar la intenció del criticant. Quan es fa la crítica, encara que la intenció sigui de bona fe i per ajudar, si això no s'especifica i es deixa ben clar, en comptes de rebre-ho com l'ajuda que vol ser, es rep com un atac i la resposta és un altre atac. Qui volia ajudar resulta la mala persona que fa mal, i aquell qui havia de ser ajudat i estar agraït, resulta enutjat i ferit.

Crec que la qüestió és important perquè sovint per la por a malrebre la crítica donada desenvolupem la peresa de no fer-la. És més còmode no ferir els amics, ens és més fàcil no ferir els desconeguts, i, sobretot, ens és més senzill no ferir-nos a nosaltres mateixos.


PS. Sí, l'Un-que-vigila m'ha inspirat!

Francesc Lorenzo pART II

Segona tongada de dibuixos artístics

(Com en l'altre, pròleg de servidor...)

MOMENTS DE DESESPERACIÓ II Dubto que es pugui descriure aquest odi infinit amb paraules, aquesta gana desesperada de violència. És una pulsió brutal, no és cap sentiment, és molt més incisiu i dur que qualsevol sentiment, té un orgull tan sortit de sí mateix i incommensurable que cap comparació és prou suficient per a acostar-s'hi. Desig de violència, de pegar; massacrar, de banyar-se en sang i monstres tan lletjos i bèsties que només una cosa així podria estar al meu costat d'una manera digna. Un gra de pus a punt de rebentar multiplicat en força de potència per per centmil. Mil apunyalades en un llençol de sang, una ràfega de ganivetades al ritme d'una ametrallada . Rebentar cranis vius de la manera més brutal possible d'imaginar. Una estrella vermella de foscor que resplendeix de tanta potència concentrada. No és un desig, és superior, és una pulsió imperial, que de tant, virtuosa; és un esperit total, és un sol punt tant ple que fins i tot la ràbia li té por. No és humit, és àcid, no crema, abrasa amb una coïssor només suportable per un Déu. No us podeu atrevir a saber-ho perquè és molt millor que la mort, qui només és la seva germaneta petita
i a qui només de mirar ja us aterra,
desgraciats mortals


(...)


TALKING TO THE MOON

All is determined by absurd rules of causality



NUTRITIONAL STIMULUS AND OTHER FORMS OF EROS

This is about how destructive and dangerous could be Eros without his twin impulse Thanatos.

...have you noticed the downwards face in the red corner?... of course you haven't.

PANTHEON

Well...this should be the first drawing in the gallery. It's like a family portrait of the main characters that apear in my paranoico-critic deliriums...

Oh...and the one in the center is like a self-portrait...


DESIRE OF THE ENDLESS

It's what keeps you living... it will make you suffer (and you will love it ) forever.
( Freud's vital impulse: the only difference beetwen organic and unorganic matter)

THE LORD OF THE FLIES

I was wondering if it was so easy to do a work full of all the kind of mature content it asks you when you submit a deviation... here's the result

HATE

This is Hate... Chained in a cave near the center of the world by LEVIATHAN, an enourmous hydra. Hate was mutilated and half-devoured by a wolf and a raven. Now he waits the day when he will recover his body and reconquer his kingdom...


FAUCES
Funny things to all sadistic self-destructive nihilists



PAIN IS BEAUTYFUL
Cruelty as a forgotten value against the spiritual weakness caused by the judeochristian transvalorization of all values.