ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimecres, 31 de març del 2010

el reggae de la noia d'història -que bé podries ser tu



és una nit desvetllada,
càlida,
càlida tant que tu i jo
calidem..calidem..calidem

aquí tu i jo...

càlida nit, càlida nit
ooh.. sí.. calidem

Ens mirem i se'ns torna la pell
de cop, se'ns torna més bruna
la pell
més bruna
tan morena com el reggae
aquest dolç reggae.. oh..ohh
que ara agafats...
i arrapadets.. sí...
tots dos ballem, .. ballem

ballem i ballem i ballem

ohoo..h.. :) sí.. sii..

agafadets..
..ballem
agafadets...

els teus cabells
..humm, els teus cabells
que bons! hummm..
fan la mateixa olor de la platja
on ara ens movem tan suaument

que bona que està la mar
la sorra es manté calenteta
i tu que estàs fulminant
i a mi que...oh..
ja se me n'està anant...

ohoo... =)
ooh

Cap aqui cap allà
cap amunt cap avall
ens movem alhoreta..ooh
ooh... siií...
ens anem mercejant
Els teus ulls, la tevaa cara... oH.!
Quin somriure tan proper,
quin rostre tan familiar ..ens coneixem?

Sucre de canya i rom,
avui europa és tropical.
Que tranquils... aquí
que tranquilets estem ballant
amb aquest ritmet de reggae,
oh oh.., oh sí...sí sí
la nostra pell és l'esponja
que absorbeix la bella nit,
aquesta nit tant teva... ooohh..
tranquils ballem tu bonica
la nostra pell com el sucre
crema l'emoció sensual
contactem amb les mans
ens atrapem amb les mirades,


els ulls encesos d'aquesta vida

d'aquesta tranquilitat tropical,
aquest reggae acompassat, oh... oh..
marihuana gironina,
sentim la felicitat, oh...
sentiment de felicitat...
flotem enmig d'una sorra estrellada,
la lluna té vergonyeta,
nosaltres no en tenim cap
nosaltres aquí estem molt bé.
ballant sobre la sorra calenta
ooh.. ohh. che
ohh.. oh..qué bé
ohh.. oh.. que bo che
ohh ooohh... ché que bo!
che que bo!
ooh. ohh..
ooh ohh.. :)
living.. sí..
que mai s'acabi aquesta dança
no noooooo
no, no, no, no, no, no...
siusplau, oh... Que bé que estem!
que mai s'acabi el teu gust
que no s'acabi aquest gust
siusplau, oh... Que bé s'hi està..!

arrapadets ballem
arrapadets estem
arrapadeta la pell
arrapadeta la nit
arrapadet el reggae
arrapadet tot
tot tot tot
ben arrapadet tot
tot ohh ohh
arrapadetes les mirades
arrapadets ballem
entre els fugaços estels
estels arrapadets estels
que bé que estic
que bons que estem

oh sí
que bons que estem

..estels, que bé

que bé que estem..!
I el sol sortirà d'aquí poc
I aquí ballant seguirem
perquè junts hi estem taant bé...
oh si... ara... quin gustet amb tu
uohoo... :) oh oh oh que bé
que bé, que... si si... Ballem juntets
quin bon ritme, que no pari!!!
uohooo, nena! seguim ballant!
uohooo, Nena! Seguim Ballant!
uoohoo sempre més ..oohh..sii..
en aquesta nit d'esponja
..sempre mées.. ooh..tu i jo..ooh..
arrapadets ballant!
ooh sempre més
arrapadets ballant..!

diumenge, 21 de març del 2010

diumenge, 14 de març del 2010

història d'Amor

En una terra minada d'inhòspits paratges, sota els fums del caos creacional un nervi vibrava insistentment -d'aquella massa de lava efervescent, n'emergiria la gran inquiedud destinada a conèixer el món. Vestida de negre, d'aquella bola de foc n'eixí ella, enervada, emprenyada; es posà a voltar per la terra com un llamp, penetrant com tots els déus dins el cor de tot hom. Irrenunciable... Nounata Senyoreta Insatisfaccció.

Cercava alguna cosa, se la veia acompanyada pel malestar, candent com aquell món insondable. Entre tota aquella physis tan plena d'energia, moviments i processos complexes, difícilment podria trobar on descansar, necessitava abeurar els seus llavis delicats, encetats ja de suportar la cocció extrema. Gemegava pel dolor, s'arrossegava amb la mirada endimoniada, massa bella dama per una terra tan salvatge, destinada a morir renaixent sempre, ningú l'entenia ni se l'estimava, i clamava rabiosa...


Tot d'una, el món semblava que s'acabés d'aturar, clar entre els núvols, el punt de pau que li mancava acabava d'arribar, era ell, sí, l'estil distingit de Don Seny, ell semblava disposat a comprendre-la. La va mirar fixament als ulls, i enamorat, li va demanar la mà jurant que si es casava amb ell, li aconseguiria un oasi on pogués calmar-se i reposar, li va prometre el Jardí de l'Edèn, senyoreta Insatisfacció s'hi va casar sense pensar-s'ho. El Sr.Seny ràpidament es va posar a treballar per ella, feinejava de sol a sol enmig d'aquella caòtica pluja d'astralitats inversemblants i perilloses, li feia un paisatge, en pocs dies ja li havia procurat un petit espai de llacs i verd, tot semblava un somni, l'oasi promès es feia cada dia més real; allà hi van concebre la germana del meu fill, allà va néixer entre plors i violes una criatura especial, li posàren de nom Filosofia.


Abans que el somni d'horitzons i castells estigués enllestit, la senyora Insatisfacció va escarxar-ho tot i va fugir, va trencar el matrimoni marxant amb la petita Filosofia. Aleshores és quan començà la nostra història, ho record
o perfectament, va ser una cosa d'aquelles d'una sola mirada i mitja centèssima de segon, Insatisfacció va caure als meus braços, m'agradava bojament, i pel que fa a Filosofia, vaig estimar-me-la com si fos la meva pròpia filla, tenia també aquell gust per la novetat que tots tres compartíem. Jo no puc viure tota la vida en la mateixa casa, m'agrada el meu país però no podria instal·lar-me en un sol poble per sempre, no és que no m'agradin, em satisfan, però sempre en trobo de nous que m'agraden més, sempre en vull més! Ostres quin parell: jo que sempre en volia més i la meva dona que mai en tenia prou! Així ens estimàvem i vam donar-li un germanet a la Filosofia, l'Art -me l'estimo molt, infantar aquest marrec ha sigut potser el millor que mai he fet, no sé pas què faria sense ell. Seguíem una vida de nòmades, però un bon dia Isatisfacció també es va cansar de mi i va marxar amb els seus dos fills. La Insatisfacció amb la Filosofia i l'Art van formar una llar on ara viuen plegats. Des d'ençà que Seny i jo vetllem per ells en la distància.

Mai van voler que Don Seny i jo coincidíssim en les nostres visites, no ho entenia, perquè a la Filosofia me l'estimava molt jo; per quins set sous no podia conèixer el seu pare!? Deien que no podia ser perquè érem incompatibles. Fins que un dia va passar, jo em vaig entretenir al pati recollint puntes de fletxa, i de sobte, vaig notar una presència insuportable, tot es va tenyir en deliri; ens acabàvem de creuar la mirada, un desig insuportable de matar-lo em va assaltar de sobte, m'hi vaig llençar sense dubtar-ho, vaig escomètre'l impetuosament..però.. ¡¡No ho entenia...!! Vaig disparar l'arc i amb tota la bogeria vaig ferir-lo, quasi el mato, ell fugia de mi corrent, però finalment el vaig atrapar i el vaig estomacar. I tot plegat és quelcom que encara avui no entenc, aquell instint de violència... D'on recaram havia sortit? Si sempre he sigut d'allò més contrari a la guerra, jo! Què podia tenir Don Seny perquè el volgués destruir així? ..És una pregunta que encara avui em faig. Però des d'ençà, sempre que hi sóc jo ja se'n cuida prou de no venir el pobre, ha quedat ben escaldat, i em sap greu, però tampoc puc evitar voler-lo matar cada cop que apareixo en algun lloc.
_______________________________Sóc així
...

divendres, 5 de març del 2010

Prejudicis

Els prejudicis compleixen almenys una funció clara: cohesionar grups, això vol dir que no només són qüestió individual, sinó que és també social, fins i tot quelcom institucionalitzat. A mi m'interessa més la part individual del prejudici, més que la social, perquè d'aquesta darrera se'n parla ja arreu -en aquest sentit, personalment em quedo amb la teoria de la personalitat autoritària d'Adorno, segons la qual aquests prejudicis, com a actitud que són, tenen una causa (la repressió implícita en el desenvolupament del nen, havent aquest de reorientar els seus impulsos constantment cap al bé marcat per agents socialitzadors, substituint així, en l'edat adulta, els objectes de la pròpia agressivitat) i servei/utilitat (protegeixen l'autoestima en front d'amenaces al propi valor com a individu, el prejudici seria una manera d'autoafirmar-se, dirigint-se negativament cap a un grup socialment estereotipat des del marc social de referència).

La part individual, deia, entesa com a funció biològica adaptativa que té a veure amb la cognició però que està estretíssimament lligada amb qüestions culturals. Hi ha un tret que relaciona tant la discriminació social com la individual, i el podem veure en el fet de que per a la cohesió d'un grup cal una discriminació, discriminació basada en la valoració positiva d'aquells amb qui el grup s'identifica, cada cop que calgui prendre una decisió el prejudici ens ajudarà a fer-ne via, de manera que la valoració no es farà en funció d'un anàlisi i/o crítica sinó en funció del que marqui el tal prejudici fixat, i aquesta també és la característica principal del prejudici individual: que ens relaciona un tret amb un altre de manera automàtica estalviant-nos la necessitat d'haver de crear nosaltres cada cop tal relació a partir d'analitzar dades.

El prejudici ens aporta un marc dins del qual establir-nos, a partir del qual construir i viure, ens dóna la seguretat necessària per a desenvolupar la nostra pròpia vida, els fonaments sobre el squal construir l'existència, la casa. Sense la necessitat d'estar constantment fent l'eforç de conèixer (en el sentit estricte: de ciència, episteme)
el nostre entorn, el prejudici ens estalvia així -valgui la redundància- una constant redefinició del nostre marc existencial, és evident que si estiguéssim sempre redefinint les nostres concepcions ens seria impossible prendre decisions, sobretot a llarg termini, aquí els prejudicis ens ajuden, catalitzen.

Els prejudicis són catalitzadors de decisions. I el preu que cal pagar per la velocitat de decisió que ens aporten és el risc que aquella decisió no hagi estat la millor possible. Són pràctics, molt pràctics; però la pràctica en l'edificació, per exemple, sense un bon plànol, se'n va tota en orris, no serveix per a res la matèria sense la forma. Aquí amb el prejudici ens passa el mateix.

Acceptat el fet de que els prejudicis són necessaris, del que es tracta és de tenir els millors, i sobretot també de saber canviar-los quan la situació ho requereix. Des del punt de vista epistemològic tots els prejudicis són dolents, però des del punt de vista real, vital; són necessaris... N'hi ha de bons i de dolents, els dolents són els motius d'errors i els que ens minen la potència, la nostra possibilitat; el fet que siguin mals prejudicis es deu a que no han estat prou ben verificats, com més poc científic sigui un prejudici pitjor serà, el bon prejudici és més científic.

El veritable problema és que malgrat saber de la maldat d'un prejudici, aquest no marxarà fàcilment, costa espolsar-se'l, i, com una sangonera, ens va putejant persistentment. El que cal per a treure's aquests mals prejudicis és ser més curós quan aquests ens assalten, això vol dir que cada cop que un prejudici ens assalta, hem de fer l'esforç de dirigir-nos d'alguna manera a l'objecte de tal prejudici i posar-nos a repassar: analitzar: falsar: comprovar: verificar novament el prejudici. Aquesta costum articularà la defensa contra el prejudici en forma d'atac, perquè la constant comprovació d'una preconcepció com a falsa fa que la pressuposada veritat en la qual es fonamenta salti pels aires i que la preconcepció s'esquerdi i acabi ensorrant-se per manca de consistència.


A més de defensar-nos dels mals prejudicis atacant-los just quan ens assalten, també podem anar un pas més enllà i atacar-los a la seva base, crear una defensa contra aquells que no ens ataquen directament: atacar-los a ells: fer l'esforç de desenvolupar una actitud de constant vigilància, la costum d'estar amatent a qualsevol prejudici, fer l'esforç de pensar-hi, tenir-ho present tot el dia, estar atent, alerta... Anar-los a buscar. I no quedar-nos tampoc amb primeres impressions, sinó sempre soscavant, entrar en les situacions passant a un segon ordre de reflexió consistent en la crítica constant de l'entorn, qüestionar-ho tot, filosofar: prendre's la ciència com una actitud vital.

diumenge, 28 de febrer del 2010

dimarts, 23 de febrer del 2010

La vida és un petó de La Verge


La Vida

és
com
un petó

si
hi
penses
massa

perd



La

Gràcia

dissabte, 13 de febrer del 2010

Dignitat

La dignitat, allò que l'home es concedí en virtut del seu valor únic intransferible. El suïcidi es troba estretament relacionat amb aquesta idea essencialment oposada a la idea de les rebaixes, el suïcida no està disposat a rebaixar tal valor, la seva dignitat, i és per això que prefereix sacrificar la vida, deixant-la amb dignitat. No és cosa fàcil parlar de la dignitat, i molt menys encara del suïcidi. La dignitat es basa en la no-tolerància. Em recorda al nen que prefereix quedar-se sense dinar abans d'empassar-se el plat d'espinacs... Suposa una manca de disposició a passar per segons quins llocs, un ¡Per aquí no hi passo! L'altre dia escoltava com un jueu vell li deia a un de jove que: en els homes, saber servir, és una de les més grans virtuts. Vaig entendre aleshores l'estreta relació entre el servilisme i la supervivència, entre la negociació i la vida. I perquè els catalans hem sobreviscut, i perquè som tan servils; el servilisme acaba esdevenint, en últim terme, el preu a pagar per la vida. O millor, per el manteniment de la vida -massa soscavada, potser- quan aquesta es veu amenaçada. Els caiguts, en aquest sentit, duen les mànigues ben posades, no s'han sabut arremangar. En el suïcidi, l'assassí i el mort no són el mateix, el que mata és el digne estendard de l'orgull i el mort és el qui no s'ha pogut arremangar per bé que ho hagués desitjat, l'impotent. Per no rendir-se, l'orgull decideix afirmar-se fins al final, morir conquistant, però el nen mor d'inanició.

Jo em pregunto sobre qui és més valent, el que sap negociar o el que sap afirmar-se. Si atorguem valor real al receptari popular català el cementiri és ple de valents... Aleshores la valentia estaria del costat de la dignitat; i pel to del proverbi, abans he encertat en el judici. I el debat es situaria ara en la tria entre vida o dignitat. Aquí, però, entraria en escena la flamant lírica dels poetes, Nietzsche per exemple, tot defensant una concepció de la vida molt més alta, igualant-la a la veritat, a la dignitat, al tot del tot o res. En aquest sentit, la vida adquireix un to restrictiu, reservant-se només als valents del cementiri, als que no temen al dolor, ni fins i tot a la mort, sinó a la rebaixa.

dilluns, 25 de gener del 2010

Alyssa Bustamante

Avui us explicaré un cas que ...tela.

Es tracta d'uns fets ocorreguts el novembre passat. Una noia de quinze anys, va assassinar a una veïna seva que en tenia 9; després de moltes especulacions sobre la desaparició

http://www.cbsnews.com/blogs/2009/11/23/crimesider/entry5751594.shtml?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed%3A+CBSNewsCrimesider+(Crimesider+-+CBS+News)&utm_content=Google+Reader

http://www.maybenow.com/External.aspx?url=http%3a%2f%2fwww.oliverwillis.com%2flivenews%2f2010%2fmurder-suspect-alyssa-bustamante-gets-new-lawyers%2f

http://wiki.maybenow.com/alyssa-bustamante

http://www.youtube.com/watch?v=-XntLODycyE&feature=related

http://www.cronicaviva.com.pe/content/view/102020/271/

http://momento24.com/2009/11/19/adolescente-de-15-anos-mata-a-su-vecina-de-9-para-ver-como-se-sentia/

http://www.facebook.com/pages/Alyssa-Bustamante/460780835720?ref=mf

http://translate.google.com/translate?prev=hp&hl=en&js=y&u=http%3A%2F%2Fscaredmonkeys.com%2F2009%2F11%2F18%2F15yr-old-alyssa-bustamante-indicted-for-1st-degree-murder-of-9yr-old-elizabeth-olten%2F&sl=en&tl=es&history_state0=

http://news.aol.com/article/alyssa-bustamante-15-charged-as-adult-in/772912


diumenge, 10 de gener del 2010

Homo Sargantanus

Srhrrft..! Repten en comptes de caminar, s'arrosseguen sigil·losos arreu on van, són essencialment covards i ho saben, mai s'exposen al món, si plou paraigües, mai actuen sense saber: no corren riscos, sempre van observant mentre repten, són com llangardaixos, o pitjor, com paparres que viuen de la vida dels altres, no creen mai res, només gestionen amb un criteri donat i reprodueixen allò que prenen pel camí de la seva vida de llangardaix. Ja de joves apunten maneres, es passen el dia en algun lloc segur, a cobert, o fent tots els papers de l'auca per arrambar-se al sol que més calenti , quan el troben s'hi queden quiets. Bescanvien tota la vida a canvi de tota la seguretat, llibertat d'au per seguretat rèptil. Quin fàstic!!! Els miro a la cara i és com si tinguessin escames, tinc la sensació que en qualsevol moment trauran la seva llefiscosa llengua per temptejar el terreny. He hagut de marxar de la biblioteca a llegir a un altre lloc perquè n'he vist un al meu costat i la seva sola presència m'ha fet venir nàusea. No puc suportar un contacte tan directe amb un rèptil... La seva ànima enganxifosa!!! Corre! Que no t'enxampi...!



PS. I tots tenim un llangardaix a dins la cova.

dissabte, 9 de gener del 2010

És un sentiment estrany el que em corre per les venes duent el teu rostre arreu, ara una nit, demà també, ahir, i ara encara una altra... i una altra... i una altra... mai s'acaba. El teu rostre em corre per les venes. Són moltes les nits. La teva veu ressona màgica al meu cos i fa que tremoli, no comprenc ja res, vago pels carrers i m'acompanya el teu fantasma, com si fossis morta! No entenc res, sóc en un bosc i és com si tu fossis totes les fulles, totes volant corrents amb un vent endimoniat, totes xiulant i petant alhora el teu nom i el teu ésser, crides fort, la teva ànima s'eixampla per tot, molt molt fort. I jo extasiat, atordit, quasi espantat amb aquesta extensa presència; tan grata, tan còmode, tan enormement estimada i ansiada. Em sento viure i morir. Són tantes les llunes que m'han apunyalat, tanta la sang, tanta la brillantor dels meus ulls enyorants d'aquest impossible en el que t'has convertit; que m'ha fet enfollir; sóc boig, obsés, obsés d'una nena que m'he anat creant amb la teva imatge, un ideal. Quina ràbia! Quin turment! Ho sé. Ho sé tot! Però no ho puc evitar. No vull anar al psicòleg. Si em faig tractar corro el risc de perdre't, i malgrat ser un turment, ets també allò que més m'agrada; la dolçor més perfecta mai sentida, aquest gust sagrat que mai he experimentat enlloc més que en tu, i no et puc perdre, no, no et vull perdre encara que siguis un espectre. No et vull perdre ara que per fi et tinc en tot el teu ésser. Mai, no et vull perdre mai. Segurament em diràs que tu no ets aquesta i que aquella de qui parlo no és real, però jo t'estimo -l'estimo- amb tot el meu cor i amb tota la meva ànima. I no puc evitar-ho, és la teva força la que m'empeny a aquest remolí d'infinit absurd i absolut. És la teva energia la que sento, el teu calor inconfusible, incombustible. Hi ets, et sento, t'estimo; quasi et puc tocar, la teva llum m'acaricia. Cadascuna de les meves cèl·lules t'ha promès fidelitat i estaria disposada a morir per tu. M'has atrapat, i no vull sortir de la teva trampa, vull consumir-m'hi, sí; deixaré que em consumeixis lentament. Moriré enmig de pètals. I el meu sacrifici serà el goig més gran mai existit.


dijous, 31 de desembre del 2009

Si ho assumeixes, ens trobarem a la festa

Segurament has notat que la vida en general té un petit problema, indefinible al mínim detall, sigilós, subtil, constant, translúcid, intermitent... Com tu. Perquè aquest problema ets tu mateix. Ben endins, en els desitjos de l'any nou. Sí, és dur, la realitat no és tova i tu ets aquí enmig de la bogeria de la vida i ets un problema principalment de força, de no desitjar amb prou força, amb tota passió. Cal desitjar amb tota la passió, si no, saps el que passa... oi? Si no, el desig només és una fantasia. Les roques mil·lenàries ja ens expliquen que si la voluntat no està acompanyada d'una forta passió, acaba esdevenint carn de frustració.

¿¡Quantes vegades no heu sentit l'olor
de la vostra voluntat
en un llac d'estancament i bafor?!

(Em comentava l'altre dia una roca mi·lenària)

Arriba el moment en què ja et saps el discurs de memòria, però el problema és de fe; no te'l creus del tot dedebò i deixes que l'absurd i la debilitat et prenguin encara que només per instants, i t'hi acostumes -és còmode, tou, com la fantasia-, perds la passió, ja no nades més, deixes que el riu et porti, i adéu passió, adéu sacrifici! El nord i l'estel es perden en la boira de la teva nit fumosa. Al fons de cada pou on caus hi ha la màgia que et converteix de sobte en un guerrer, existeix una tècnica acurada forjada en la força, es nodreix de l'exercici, de la pràctica dels límits, de la capacitat i de la intel·ligència. Homes: cal pujar pous. Aquella màgia és la que et dóna l'espira en el moment just. Aquella màgia són les arrels que has anat fent al fons del pou, alimenten els teus fruits. El destí, primer es decideix i després s'accepta. Siguem generosos amb nosaltres mateixos, creuem la línia. Arrisquem-nos a tenir força! Força i risc. El nostre valor és en la càrrega que assumim. I després, gaudim les millors festes; quan estem satisfets del que fem, estem també satisfets del que som i la nostra gesta esdevé la nostra festa -Categòrica! Celebrem els nostres Saturnals com innocents en el temple que com guerrers hem conquistat. Gaudim amb tota la força i amb el més complet significat de la paraula. Ens fem grans assumint. El meu desig d'any nou és assumir i que assumiu, i trobar-nos al camp de batalla.

dimarts, 29 de desembre del 2009

El rol de la vanitat

La vanitat és l'única defensa d'aquells que som massa fràgils per mirar-nos al mirall sense trencar-nos.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Ressaca

El dia següent és esfereïdor, és una fulla metàl·lica, oxidada, que et talla lentament l'alè per la meitat, a l'alçada del coll. Hi ha tanta humitat per tot que puc sentir com, molt dolorosament, els meus ossos es van desfent. Qualsevol soroll es converteix per mi en un turment rebentador que m'oprimeix el crani, sento com se'm comprimeix però no acaba mai d'esclatar. El meu cervell és una pasta espessa de nervis absolutament descol·locats. Tot és molt gris i molt àcid, el mal de testa és la remor constant que em recorda el brutal fastigueig en què es pot arribar a convertir la vida. El dia següent. Tens records saltats de la nit i una olor de putrefacció corporal generalitzada, mescla d'alcohol i d'humitat. Les dents, quin mal, les genives i tots els queixals em fan mal de tant apretar-los i comprimir-los els uns contra els altres. Quina ressaca, déu meu quina ressaca més bèstia. Sento els intestins retorçar-se, tota la budellada i tots els òrgans completament desfets, en avançada descomposició. De sobte, un suau brisol amb aromes de marihuana em recorda el cantó més simpàtic de la vida, un miratge. És com si el destí se n'estigués fotent de mi; i jo no puc fer més que maleïr-lo. Arrossego el cos per l'estació de tren, vies mortes i el cel gris-negre , pluja i fred, no sento res i ho sento tot. Quina ressaca, déu meu quina ressaca. Plou en un degoteig infinit. Veig entre bassals una tifa de gos del mateix color del dia, desfent-se poc a poc, penso que bé podria ser jo. Ferralla oxidada, una caserna de la guàrdia civil i una casa abandonada, tancada i okupada per rumanesos, sóc als afores de la ciutat; que tètric i que pesat és tot... Trec de la motxilla un tros de pa que vaig guardar ahir, està ultraremollit, duríssim, pastós. Em vénen nausees constantment, sembla que vulgui perbocar l'ànima, només bilis, no puc. És una situació insuportable. És el dia més fosc de la meva vida, són quarts de cinc de la tarda i no es veu res, tot tapat, completament ennegrit; fanals encesos. Les dents se m'autodestrueixen les unes a les altres, pressió total. Quin fastig més gran. Estossego i trec mig fetge per la boca, el coll em crema pels líquids àcids que se m'hi han arrapat; els ulls em ploren. Tot el meu interior és el cultiu de nervis que s'esqueixen en una trencadissa de vidres. Ens fem grans.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Voluntat i jerarquia

Tots volem coses, i tots vivim de la il·lusió. Podríem materialitzar la il·lusió si la cosifiquem en un lapse de temps: la il·lusió és el lapse de temps que es troba entre el desig de la voluntat i el seu assoliment o fracàs. La voluntat sovint és essencialment sentiment, passió, instint en estat pur; per això li'n diem puta, meuca activa vers els nostres interessos! Per això és dòcil i es barreja amb la raó, la lògica, el sentit comú... S'hi barreja perquè aquesta cultura de la racionalitat ja forma part de la nostra intimitat, de l'animal que portem dins -domèstic. Posaré un exemple pels perduts: si vols extreure l'or d'un riu, abans has de passar per l'ensinistrament de com buscar-lo, i això requereix un esforç racional i corporal, una teoria.

Una de les coses que em sembla interessant en tot aquest divagament abstracte, és el paper que juga l'ordre en el procés de la il·lusió que ens alimenta; jo, home de tarannà anaquitzant, he hagut de claudicar de l'anarquia. Aprendre que sense l'ordre gran percentatge d' il·lusió es frustra i l'intent de gesta esdevé fracàs ha sigut una cosa important. Hem de passar pel (puto) aro de l'ensinistrament, de l'organització, de la disciplina i de l'ordre; i ho hem de fer perquè és el mitjà de materialitzar la voluntat, de sadollar el desig. La raó és una eina: la nostra eina! La més humana i antropològica per excel·lència. Parlo d'una voluntat i d'un desig amb un cert grau de grandesa, no de desitjos com "ara em ve de gust menjar-me un cucurutxo". En tota voluntat de llarga volada, cal guiar la il·lusió amb instruments jerarquitzants, amb intel·ligència. Cal intel·ligència alhora de fer el plànol de l'edifi, no podem dibuixar l'edifici que volem a la pimpam sinó que hem de ser realistes, conèixer els materials, les lleis que operen sobre el món i la tècnica més adequada... Establir la j e r a r q u i a. Això requereix un cert recolliment, el de l'anàlisi previ de l'enemic, diguem-ne.

Si tenim un desig de llarga volada i hem fet malament el plànol de l'edifici el vol s'acava tot just enlairar, et desorientes, i a la merda tot. I et passes la vida picant pedra, estavellant-te contra tot com una pobreta mosca. Per això cal posar tots els 9 sentits en la planificació, fer-ho bé; quants més detalls millor. Els viatges més llargs són els més durs, però també els més rics i un llarg temps d'il·lusió amb què avastir els nostres tiberis. Si bé és cert que la teoria sense la pràctica és inútil - vegi's l'estat actual de la filosofia acadèmica-, és més cert encara que la pràctica no existeix sense la teoria, i que com més bona sigui la teoria més possibilitats de grandesa i èxit té la pràctica. Primer voluntat, després jerarquia. I el Nadal, el nadal ens recorda la paraula clau: AMOR.

La passió que hi posem és potser el més important, les ganes, l'amor. Sense això tota teoria i tota pràctica són raquítiques. Sense amor tota il·lusió es converteix en fum tòxic. L'amor és l'obessió, la pulsió, allò ceg i tanmateix guia.

Tenim el nadal que ens ho recorda: Amor (Jesús, que mor per tots nosaltres, estúpidament, per Déu, per fe, per una cosa irracional) i Jerarquia (els tres reis: primer el blanc, després el ros, i finalment el negre).

Coses bàsiques, aquelles que tots sabem... i que tan fàcilment les oblidem! Bon Nadal!

dimecres, 16 de desembre del 2009

París

Fa dos anys vaig anar a París
i avui m'he trobat amb aquesta bella estampa
en forma de línies en un foli rebregat,
així se'm presentava la capital francesa.

Caminar pels carrers de París és sentir l'ànima de dos germans petits en un hipermercat de joguines. Un esperit tan feliç com emocionat. Les coses que no es poden transmetre amb paraules,l'aprenentatge de París. La brillantor als ulls del qui guaita el temple d'occident. Només arribar-hi en rebérem la benvinguda; la fonda brisa d'un aire perfumat i frescor infinita com núvol de sucre. Passejant, a cada racó s'hi descobreixen obres d'art, algunes amagades, fins i tot al metro. L'essència humana que representa aquesta ciutat només es compren passejant pels seus carrers. Qualsevol detall, de vegades són obres faraòniques i de vegades petites esquisiteses, i gastronomies, el grau de sofisticació i bellesa roman sempre en l'aire de París. Flors, llums, fonts i parcs. París és el sinònim més acurat de l'elegància. La plasmació d'uns ideals, l'escultura d'un somni. Ningú s'hi pot resistir, és impossible no caure rendit als braços d'aquesta fantàstica ciutat. El seu grau d'excel·lència, dels restaurants als museus, de les botigues als parcs, dels monuments a la gent. Tot sembla tocat pels àngels, de bellesa exquisidíssima i categòrica, tot al seu lloc perfectament posat. Com si tots els déus s'haguéssin posat d'acord beneïnt-la.

Si el festeig fa confitura, prepara el bateig de la criatura

Guillem & me inspirations :P

Si fas bon festeig, ves preparant el bateig.

Si fas bona confitura, als nou mesos criatura.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Arriba la vida

Aquí, en aquesta habitació tant càlida i amable, hi he respirat aquest vespre que ara passa.
I no només això, el més important és que hi he repirat la meva vida, els meus avis vius i morts, familiars, tots els meus amics, tots els que heu passat per la meva vida i tots els que sou en aquest niu de bellesa.

La suau història ve sempre acompanyada amb una tassa ja buida de llet beguda i algun llibre que observa amb ironia tots els actes de la teva escena tant lírica, tant preciosa. El relat màgic no seria possible sense l'estufa que folla amb l'hivern fred proveïnt la teva llar d'orgasmes. No seria la vida el mateix broll d'alegria sense el fum del desembre en el teu nassarró enrojolit i glaçat, no seria tanta flor la primavera sense l'esponjós desglaç de les teves galtes plenes de rosada. Arriba la vida quan menys te l'esperes, arriba la vida als seus moments de joia i de corona com una flor en la neu. Arriba la vida.
I nosaltres en
celebrem l'esclat amb tota quanta part del cor som capaços de donar-li.


PS. Jaume, la cançó, seria aquesta:

dilluns, 7 de desembre del 2009

8)___

dijous, 3 de desembre del 2009

L'ànima demana aliment

demana alegries,
demana motivacions,
demana amor,
demana amics,
demana música,
demana ball,
demana crear,
demana contemplació,
demana somriures,
demana complicitats,
demana lluites,
demana un coixí,
demana escalfor,
demana llàgrimes
demana aventura,
demana sorpresa,
demana bellesa,
demana poder,
demana olors,
demana colors,
demana gustos,
demana noblesa,
demana predisposició,
demana atenció,
demana interès,
demana moviment,
demana serenor,
demana simplicitat,
demana generositat,
demana coratge,
demana sacrifici,
demana llibertat,
demana sinceritat.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Analfabetisme polític

"El pitjor analfabet es l'analfabet polític. No escolta, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels cigrons, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. L'analfabet polític és tan burro que s'enorgulleix i treu pit dient que odia la política. No sap que de la seva ignorància política en neix la prostituta,  el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte, mequetrefe y lacayo de las empresas nacionales y multinacionales

Bertolt Brecht

Animals de saló

Els somnis són una imatge amb una direcció concreta de la realitat, m'acabo de despertar, i després d'haver somniat molt, em ve la idea que el somni és un enfocament de la realitat absolutament surrealista però també amb alguns matissos molt nítids que difícilment es poden percebre d'altra manera. Hi ha pors o desitjos que es manifesten en els somnis, el somni com a forma de percepció? Jo crec que és possible. No podem fugir del nostre interior, que és com un animal que forma part de nosaltres; cedim als convencionalismes perquè és pràctic, Hobbes; no pas perquè formi part de la nostra essència íntima, que diria que és representacionalista. És problemàtic en la caracterització, en el caràcter, en la voluntat de ser; el fet de passar per alt aquest tret. Amb tot això vull dir que, per exemple, Extremoduro i Rossini no són incompatibles, que no hi ha cap mena d'incompatibilitat entre l'exabrupte més profà i l'exquisidesa més profunda, el Louvre es complementa amb els cartrons de vi del Raval, i es necessiten mutuament per conservar la seva riquesa, crec que ens manquen de la mateixa manera perquè som una mena d'animalons de saló, o, en un altre ordre de preferència, burgesets silvestres.




divendres, 27 de novembre del 2009

Voldria arribar al dia de les canes,
serà el dia en que et retrobi
per aquests mateixos carrers
on ara escaiem en virtut
mullats d'hivern ardent
de pells en suor i mantes
d'alè de bellesa i joventut.

Tindré un barret i una pipa,
lluiré barba mil·lenària
blanquinosa i molt rica
de pèls guardians de sensacions
cadascun una distinta
et trobaré bohèmia, estrafularia

Et retrobaré, bonica, com ara ets:
segura, despistada i calenta
vital i amb el desig en la mirada
Et retrobaré sempre juganera
Passejarem pel mateix Elisabets

I voldria que,
quan tot això passi
no se m'hagin oblidat encara
les senzilles regles d'aquest joc

Volarem un altre cop
serem aquest vers sense mesura
tota la vida d'un glop

Amants sense cessura
riurem d'aquests mots

Voldria, tal aventura!

dimarts, 24 de novembre del 2009

De Nietzsche a l'esquerra llibertaria?

Us presento alguns fragments d'una conferència realitzada dijous passat a la UAB, entorn d'un cercle sobre Nietzsche. Pronunciada per Massimo Desiato i anomenada


DEL VIDRIO A LA DINAMITA

"Vosotros no sabéis nada de lo que vivenciáis, corréis a través de la vida como ebrios y de vez en cuando os caéis de una escalera. Pero gracias a vuestra ebriedad no os rompéis allí las piernas: ¡vuestros músculos están muy lánguidos y vuestra cabeza muy opaca, como para que encontréis tan duros los peldaños de esta escalera, como nosotros los encontramos! Para nosotros la vida es un peligro más grande: somos de vidrio - ¡ay, cuándo nos golpeamos! ¡Y cuando caemos, todo está perdido!"

El anterior pasaje bien puede leerse como una descripción de la condición de la mayoría de los hombres en el turbo-capitalismo. La prisa vuelve ebrios a tal punto que los hombres no saben nada de sus propias vivencias, y cuidado si ya no las tienen, en una suerte de mutación de la condición humana obrada por una nueva configuración. En este estado de capitalismo globalizado y enloquecido por la velocidad de unas tecnologías de la comunicación que aniquilan el tiempo del pensar, y con la capacidad misma del pensar el tiempo mismo, que no pasa de ser el cuadrante del reloj, si hay tropezones, caídas, éstas no son percibidas como tales. La velocidad es tan abrumadora que el golpe pasa inadvertido. Es por eso que, según el pasaje citado, estos hombres no se rompen las piernas. Tal vez, no sólo porque no perciben nada más que el afán de lucro a como de lugar, sino porque no tienen piernas. En todo caso, sus músculos son lánguidos y la cabeza a tal punto opaca que no perciben las duras condiciones de vida a las que los somete el turbo-capitalismo.

Existe, sin embargo, otro tipo de hombres que, aún viviendo en el turbo-capitalismo, lo padecen con toda conciencia y con el peligro correspondiente. Son los hombres que Nietzsche llama de “vidrio”, hombres cuya sensibilidad hace que para ellos la vida misma sea un peligro. En cualquier momento se golpean, caen, y se parten. Quebrados, para ellos, todo está perdido.

(...)

Va de suyo que el hombre Nietzsche, a diferencia de Marx, no luchó por ninguna revolución y que no las tenía en mucha estima3. No formó parte de ningún grupo. Fue un hombre solitario. Si un solo hombre no dar lugar a una revolución tal como solemos entenderla, podemos pensar que la metáfora del vidrio es expresión de una experiencia particularmente dolorosa de un hombre dotado de una sensibilidad muy especial. Pero, ¿ y si la revolución la llevara a cabo la textualidad, y si el hombre Nietzsche fuera lo que Foucault llama un “instaurador de discursividad”, en este caso, de un discursividad peligrosa para el turbo-capitalismo? ¿Podría albergarse la esperanza de subvertir el orden constituido? Me apresuro a decir que la respuesta es negativa. Ni con la “dinamita” de la textualidad nietzscheana el capitalismo puede ser derrotado. A tal punto, que después de más de un siglo de la muerte de Nietzsche se ha vuelto más fuerte, más voraz, más salvaje con su velocidad fulminante. Si no se puede subvertir el orden constituido, ¿qué queda entonces?

Se me antoja pensar que puede haber algo así como una “alter-versión”. Pequeños espacios revolucionarios que seguramente Hegel insistiría en llamar “subjetivismo desesperado” al no reconciliarse las contradicciones internas al sistema. Pero, tal vez, ese sea un problema de Hegel. Mí problema es doble. Primero, debo todavía contestar cómo, ahora dicho de forma más precisa, puede un hombre de vidrio crear una textualidad de “dinamita”. Segundo, debo describir a grandes rasgos qué es esta “alter-versión” que acabo de introducir en la textualidad aquí presente en estas hojas que fueron blancas. Por razones de tiempo, usaré principalmente, mas no exclusivamente, “Ecce homo”, el texto más rico y fértil en lo que a la cuestión atañe.

Empezaré rastreando los parágrafos que pueden dar lugar a la “alter-versión” de la que vengo hablando”. Como es de rigor, le compete primero a la “dinamita”: “ Conozco mi suerte. Alguna vez irá unido a mi nombre el recuerdo de algo gigantesco, - de una crisis como jamás la había ido en la tierra, de la más profunda colisión de conciencia, de una decisión tomada, mediante un conjuro, contra todo lo que hasta ese momento se había creído, exigido, santificado. Yo no soy un hombre, soy dinamita. – Y a pesar de todo esto, nada hay en mí de fundador de una religión; las religiones son asuntos de la plebe, yo siento la necesidad de lavarme las manos después de haber estado en contacto con personas religiosas... No quiero ‘creyentes’, pienso que soy demasiado maligno para creer en mí mismo, no hablo jamás a las masas...”

Que la “alter-versión” no sea una revolución tal como las conocemos hasta hoy, resulta claro por el repudio de las masas enfatizado por Nietzsche. También por se rechazo de las religiones, y ya la historia nos ha mostrado la afinidad que hay entre la revolución y la religión, esa fe que en la ex URSS llevó a contradecir hasta los hechos más evidentes en el ámbito de la biología y otras disciplinas científicas. Nietzsche lleva tan lejos su voluntad de sospecha que duda hasta de sí mismo porque bien sabe que allí también puede anidarse el lenguaje de las masas, de aquellos hombres que no son de vidrio, de aquellos que tienen la “cabeza opaca”. Y aún así, esta “alter-versión” irá contra todo lo que hasta ahora ha sido santificado, esto es, considerado como no discutible. Parece, entonces, tener alguna característica revolucionaria: crear espacios nuevos, espacios de libertad.


Ser “dinamita” significa para Nietzsche poseer una salud existencial que se plasma en la capacidad de defensa y ataque. Aquel que no sabe desembarazarse de nada, liquidar o rechazar asuntos pendientes, está preso del hedor de aquello que lo rodea, en nuestro caso, el turbo-capitalismo. Se llega a hablar textualmente de “instinto de autodefensa”: “Muchas cosas no verlas, no oírlas, no dejar que se nos acerquen – primera cordura, primera prueba de que no se es un azar, sino una necesidad. La palabra corriente para expresar tal instinto de autodefensa gusto


El “gusto”, léase, un estilo de vida armónico, equilibrado, apropiado demanda un no ver y oír los desmanes de un sistema económico y cultural que, no pudiendo ser subvertido, debe, al menos, ser soportado lo menos posible.

(...)

Nietzsche insiste y habla de “gastos defensivos”: “El rechazar, el no-dejar-acercarse a las cosas, es un gasto .- no haya engaño en esto -, una fuerza derrochada en finalidades negativas. Simplemente por la necesidad constante de defenderse puede uno llegar a volverse tan débil que no pueda ya defenderse”. El simple vivir en un sistema turbo-capitalista implica una atenta economía de los gastos defensivos. Defenderse contra tal sistema es de por sí un derroche. Y hay que cuidar de las propias fuerzas: en ausencia de una revolución que libere del capitalismo, que no se vuelva ella misma autoritaria, hay que evitar enganchar batalla contra la velocidad del sistema, pues entrar continuamente en combates defensivos puede llevar a no tener luego ninguna protección contra las amenazas y agresiones puntuales del estilo de vida imperante en nuestro mundo.

No se crea, por tanto, que un supuesto retirarse del mundo, una actitud de ermitaño, de asceta conserve las fuerzas. Hacerse con espacios propios – lo que otros llamarían soledad – inclusive en una postura que podría parecer “pasiva”, implica un desgaste de fuerzas: es un aactividad. Un desgaste que – es importante destacarlo una vez más – Nietzsche considera como “derroche”

(...)

Lo que implica que normalmente hay que “hacerse el muerto”, seguir la corriente, emboscar el sistema, llevar una “guerra de guerrillas”, una lucha individual o de grupitos: ser el “terrorista” que ataca el capitalismo cuando menos se lo espera, a sabiendas de que no ganará la lucha en el sentido de liberar a todos, sino, a veces, puntualmente, liberarse a sí mismo.

(...)

El terror que padece el capitalismo es que muchas personas se enteren de semejantes tácticas. Su velocidad, su ser “turbo” y “turbio” es su ataque mayor a la capacidad de elaborar estrategias como estas, estrategias de liberación que no pasen por un movimiento general de la sociedad,

(...)

Dinamita de la “alter-versión”, las minuciosas acotaciones que la textualidad nietzcheana recoge sobre la vida de un hombre frágil – y sólo desde la fragilidad se puede concebir una noción como la del “más-allá-del–hombre”, él también, tan precario en sus tonalidades anímicas, en su ir “más allá del bien y del mal” sin volverse un inmoral, según el uso corriente del término - pueden otorgarnos importantes sugerencias para defendernos con un “gasto razonable”. En fin, que el capitalismo no nos cueste demasiado caro en términos existenciales, que no nos vuelva pobres de la peor pobreza, de aquella que ningún pan satisfará: la pobreza de ser sólo humano como posibilidad. Podemos decir que el capitalismo lleva a cabo una metódica eliminación de pensar la propia vida como examen de sí, promueve, a través de la cultura del consumismo, el desconocimiento de uno mismo, de lo que se es y se debe llegar a ser, que el ser lo que uno es nunca se da inmediatamente sino que es el resultado de un largo esfuerzo. El capitalismo insta a malentenderse, a empequeñecerse, a estrecharse, a volverse mediocre.

Contra esto, pensar a la manera como Nietzsche concibe el filosofar nos lleva a comprender mejor este pasaje, relacionado con los explosivos: “Sobre cómo concibo yo al filósofo, como una terrible materia explosiva, ante la cual todo se encuentra en peligro, sobre cómo separo yo miles de millas mi concepto ‘filósofo’ de un concepto que comprende en sí todavía incluso a Kant, para no hablar de los ‘rumiantes’ académicos y otros catedráticos de filosofía.” Frente a la peligrosidad de la vida, que el hombre de vidrio experimenta en máximo grado, se responde con el peligro de ser un explosivo, una “dinamita”. El filósofo, como buen “terrorista”, coloca bombas conceptuales o expresiones verbales allí donde el “sano” sentido común sólo ve lo acostumbrado, lo usual. En el fondo, la ideología capitalista capitula con extrema facilidad frente a un filósofo dispuesto a reflexionar sobre la vida cotidiana.

(...)

Si el capitalismo es amorfo y quiere hombres igualmente amorfos que puedan asumir cualquier identidad en un mercado de identidades, Nietzsche sostiene que el hombre, cada hombre, es algo que debe llegar a ser lo que es a punta de la famosa “filosofía del martillo”, que no sólo rompe y destruye, de manera semejante a la dinamita, sino que también esculpe. La “filosofía del martillo” es también la filosofía del escultor”. Ser el escultor de uno mismo significa recombinarse como el sistema no esperaba.

Sobre la figura del filósofo como algo peligroso la textualidad nietzscheana había hablado ya en “Más allá del bien y del mal”. Allí puede leerse que “un nuevo género de filósofos está apareciendo en el horizonte: yo me atrevo a bautizarlos con un nombre no exento de peligros. Tal como yo los adivino, tal como ellos se dejan adivinar – pues forma parte de su naturaleza el querer seguir siendo enigmas en algún punto -, esos filósofos del futuro podrían ser llamados con razón, acaso también sin razón, tentadores. Este nombre mismo es, en última instancia, sólo una tentativa y, si se quiere, una tentación”.

Como puede verse, el ser algo de vidrio no impide ser de dinamita, pues se llega a instigar a tentar. ¿Tentación de qué? ¿En qué sentido se es “tentador”? O habría que decir con mayor rigor, “a-tentador” y emplear el verbo “a-tentar”. El filósofo que esta textualidad propone, y que fue el propio Nietzsche, es subversivo en grado sumo al proponer “alter-versiones” que son otras versiones fuera de la del turbo-capitalismo. La tentación es llegar a ser lo que uno es y no lo que las anónimas estructuras de opresión quieren que uno sea. El mismo hecho de proponer un filósofo así es una tentación y un “a-tentado” a la decadente academia que en nuestros tiempos obliga a los “turbo-papers”. El “Tratado de Boloña” es un insulto a una de las primeras universidades del mundo. De hecho, en cierto sentido, mata a la universidad como “tiempo largo del pensar”, como ritmo acompasado de algo que a veces se deja pensar cuando le place ser pensado.

(...)

Hay que saber reservarse: ésta es la más fuerte prueba de independencia” Esta “reserva” tiene que ver con la economía del “quantum de fuerzas”, con los “gastos defensivos” del que se habla en “Ecce homo”. La independencia, a su vez, es necesaria para poseer el espacio, el “claro de bosque”, como diría Heidegger, para construir la propia “alter-versión”. Todo esto porque, “ (...) en última instancia, las cosas tienen que ser tal como son y tal como han sido siempre: las grandes cosas están reservadas para los grandes, los abismos, para los profundos, las delicadezas y estremecimientos, para los sutiles, y, en general, y dicho brevemente, todo lo raro, para los raros.-”

(...)

Como he dicho antes, esa delación no puede derribar el sistema si por ello entendemos destruir el orden constituido. No puede hacerse, porque esta clase de textualidad, esta discursividad es rechazada por la mayoría de las personas. Recordemos que al comienzo de “Así habló Zaratustra”, éste baja de la montaña para hablar al pueblo, pero el pueblo ser burla de él. Y es sólo después que el pueblo lo ha rechazado que se encuentra la frase “no al pueblo hablará Zaratustra, sino a unos cuantos elegidos”. Lo que equivale a decir que el rechazo a hablar a las masas no es una elección de la discursividad instaurada por Nietzsche, sino una necesidad impuesta por el capitalismo, que ha sabido siempre pervertir, con su ser amorfo, los intentos revolucionarios hasta – y yo añadiría, sobre todo – en el lenguaje.

(...)

Así, por ejemplo, si en el lenguaje corriente el enunciado “ese tipo es raro” - y cabría añadir, por eso practica la filosofía – tiene alguna punta de desprecio, o de no aprobación, de difidencia en suma, asumirse como “raro” de forma afirmativa puede recordarnos que lo raro suele ser muy valioso. Algo que el mismo sentido común bautiza en una frase como “¡Qué rareza”!. Así que ser de vidrio y de dinamita, será raro, pero no necesariamente malo.

El asco que le producía al hombre Nietzsche vivir ya en la cultura decadente de su época, que sigue siendo la nuestra pero con turbinas, le hace escribir cosas como esta: “La náusea frente a la suciedad puede ser tan grande que nos impide limpiarnos...”. Sucede que resulta difícil no experimentar una sensación parecida a la anterior cuando uno observa el turbo-capitalismo utilizar a “(...)la sociedad misma como un medio de guerra”

(...)

Por lo demás, el turbo-capitalismo puede ser considerado como un estado de enfermedad al fomentar la exageración, la desproporción, la falta de armonía en casi todas las dimensiones de la vida. Será por eso, que la textualidad nietzcheana define, a cierta altura, el bien como “una dieta que protege de la exageración, de la falta de armonía y de proporción”. Una dieta a la que el hombre de vidrio debe atenerse para poder seguir siendo dinamita.

(...)

Creo que ahora puede comprenderse que el vidrio - y aún más si está en pedazos – corta, hiere, es peligroso. Será por eso, tal vez, que la textualidad nietzcheana es fragmentaria, despedazada y cortante. El vidrio es como las esquirlas de la granada del “a-tentador”, del “filósofo del terror”, como me gustaría llamar a Nietzsche,

(...)

me despido con el siguiente aforismo extraído de “mi mano invisible” de “Humano, demasiado humano”. Dice así:

“Sólo hasta cierto punto la posesión vuelve al hombre más independiente, más libre: un grado más allá – y la posesión se transforma en dueño, y el poseedor en su esclavo: como tal debe sacrificarle su tiempo, su pensamiento, y desde ese instante se ve obligado a tener una relación, clavado en un lugar, incorporado en un Estado – y todo esto en contra de su más íntima y esencial necesidad”: Ser vidrio, ser dinamita.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Mitologia Natural: pas de l'animal a la fera

Tenim una missió, no hem vingut al món per fer d'insectes ni decoració, hem vingut al món amb el clar designi de ser productius. De crear, fer, amuntegar piles les unes sobre les altres i esforçar-nos cada dia per centrar la seva correcta adequació espacial. La natura ens vol humans! I hem d'assumir la tasca d'apunyalar cada dia l'animal que duem dins per finalment poder-nos-en penjar la pell a l'esquena i, orgullosos, considerar-nos homes. I fer el sacrifici, aixecarem l'espasa de la raó i ens la clavarem al cor, coronant així la joia més preuada i preciosa de la naturalesa: La Humanitat, Humanitat que bonica i trempada assassinarà la seva mare Emoció; li prendrà el lloc i es casarà amb el seu pare Raciocini, engendrant sap Déu quin llamp de criatura...

dissabte, 21 de novembre del 2009

Alguns, sempre en l'aguait (Club Insomni II)


Alguns, construïm les nostres llars entre abismes. Tenim predilecció per les altures. Vivim dins del risc.


Des de les grans alçades, eixamplem tant les nostres ànimes que ens quedem sense alè vital. Fem el buit de la substància. No ens agraden els colors llampants i tanmateix som els més enamorats dels intensos.


Som uns que sempre volem anar més lluny, sempre asseure'ns després del llarg vol al més enllà. Som el mateix sentit d'aquells nius en la punta més alta i punxeguda de la muntanya.



Som brevetat, noblesa; pedres precioses hipersensibles de rígida aparença a l'esqueixada. No podem controlar de dins ni la potència ni els límits... L'ànima sempre s'eixampla trencant tota quanta carcassa tinguem, sortint de i a nosaltres mateixos.


Som folls amants, devots de la bellesa, la intuïm, la cerquem inconscientment -i la trobem també! Sentim l'impuls d'anar més lluny, sempre més lluny i la mirada als estels.


Alguns, sempre estem perduts perquè ens agrada fer camins; tenim sempre el nord tan clar que no ens usem de brúixoles, bruixes. La casa nostra està entre abismes.


Estem fets d'una matèria noble, som immortals. La diferència és la nostra identitat, la nostra essència, la recerca infinita d'aquest alè vital fugit en cada instant. Alguns embogim de lucidesa.


Escrutat aquest món obrim les dimensions. Necessitem eixamplar-nos fins a fondre'ns amb la irracionalitat , pura, fonda, infinita, còsmica; veritable raó Universal. Alguns, no sentim por pel dolor, però ens poden aterrar algunes idees -falta de fites.


Alguns no només ens fonem al món, pretenem fondre'ns al Cosmos. Viatgem cap al polsim màgic de la creació per renéixer en una altra dimensió.


Escalem i arribem tant amunt que ens manca l'oxígen, és aleshores quan tots els nostres nervis, finalment, es destensen , és només llavors quan per fi podem somriure el més; en la caiguda sabent que hem arribat al nostre final, morim en la nostra fita.


Com salmons amunt del riu construïm, el nostre niu al cim com un resguard en mostra d'amor a la següent generació. Alguns, així ho sentim, així obrem, així fem, així morim.



Entesos i Incompresos, Desentesos i Compresos. Sempre en l'aguait.

Club Insomni *(1)

Club Insomni

Els que mai tenim son perquè qualsevol cosa ens la treu, els que ens traiem la son amb qualsevol cosa. Club insomni.


Els que cada nit és una festa i cada dia una oportunitat, els que cada dia plorem com si fos l'últim i ens descollonem com si fos el primer, els que de tan menjar roses el coll ens sagna a raig. Els que tenim als llibres i les drogues entre les millors amistats.


El club de l'insomni, els que cada nit és una aventura i tan ens llevem de matinada com al vespre, els que ni tenim hora d'esmorzar ni de dinar ni de sopar.


Els que tenim els fums pujats de tant caminar pel cel, i la moral pels terres perquè ens fotem les més fortes pinyes.


Els que la nostra vida és una obra d'art i la nostra marginació un regal diví. Els que sempre en volem més i tot va en ració doble. Els passats, els il·luminats, els trasnotxats.


Els que la nostra antipatia és una defensa. Els que la mediocritat de les masses ens fa por i no les volem aprop si no les tenim al nostre servei. Els que ens trobes menjant en cada plat on escopim, i escopim en tots els plats.


Els de Beethoven i Mozart i Nietzsche i Goethe que saltem més que ningú en cada Rave. Els que follem amb els llibres i els destrossem, els amants de l'engany si és per riure.


Els cínics, els delinqüents, els perversos. Els que cada dia tenim un nou projecte, els que ens cansem de la vida i de la companyia i ens veiem com gats de carrer.



Els que necessitem reivindicar la llibertat en cada passa que fem. Els envejosos de la bogeria. Els que vivim entre espases i parets, entre fum i putes. Els que hem après que plorar només serveix si cada llàgrima reivindica el millor.



Els que cremem els diners honorant la irracionalitat. Els que sortim arreu i la nit se'ns fa molt curta. Els que si no estem sempre cansats som incombustibles. Els que som per tot el món i considerem acte diví i punta de llança de la higiene l'acte de renovació de l'aire. Els que necessitem respirar i qualsevol apropament humà és considerat una agressió escatològica.

Perquè voler ser lliure si es pot ser feliç?


Amb un sistema de l'oci, perquè voler llibertat?


Tenint la vida resolta, perquè parlar d'autonomia?


Perquè voler ser diferents, tenint un grup que ens accepta com a semblants?


La llibertat és un invent cultural,
el benestar una necessitat biològica...


Aix... La bella condició humana!!!