ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



divendres, 18 de juliol del 2008

Mc.Realitats o Apostasía


En els darrers temps, la nostra societat ha rebut un nou déu amb els braços oberts, El Déu del Capital, un déu que ens ha dut riquesa però que només valora allò material i racional, i, ara que El Salvador de l’església jau en la creu del post-modernisme, el dogma de les masses s’ha reencarnat en el materialisme productiu, que és l’estètica ideal del bo per excel•lència. Vivim en la boira d’un món d’ordre i racionalisme rancis. I si hom encara porta espurnes de coratge al cor, tard o d’hora se sent mortificat per tanta uniformitat, enfastidit per aquest tempo de pressa i lògica conformista, fastiguejat per aquest ritme tan llefiscós i difícil d’espolsar-se. És per això que hi ha un creixent amor pels altres mons que supera qualsevol òptica de rectitud, racionalitat i convencionalitat divines; per exemple, cap a l’era medieval; que encara viu a recer del romanticisme. Volem escapar d’aquesta presó i tot s’hi val. El romanticisme se’ns presenta com un corrent cultural, però sota aquesta frívola explicació s’hi amaga la porta a un univers des d’on hom pot esquerdar les asfixiants parets d’aquesta presó i fugir als mons de la imaginació i de la bellesa. Fantasia. I no és cap broma, és música, poesia, imaginació, passió, intensitat, èpica. El romanticisme apòstata ens ajuda a trencar amb el racionalisme material per poder entrar en un món immaterial d’espiritualitat i emoció, en un món on el cor encara batega vida i l’home encara pot ser guerrer. La fantasia pot, fins i tot, fer-se realitat, i només cal veure l’obra d’Antoni Gaudí per a comprovar-ho.
.
Com que sovint no som prou creatius en aquest terreny, idealitzem identitats alienes, o, si voleu, col•lectivitzem noves identitats. Idealitzem l’esport amb els equips, les nacions, les religions, els fenòmens paranormals, la ciència, la cultura o qualsevol altra cosa que s’avingui. Sempre s’ha fet, però ara ja no toca tant, hem evolucionat i estem en condicions de fer un salt més enllà. L’abisme d’una realitat individual buida d’ideals és una amenaça constant a la nostra integritat psíquica, i, com a mecanisme d’autodefensa ens evadim d’aquesta crua realitat pujant a la Mc.Realitat i confiant part de la nostra pròpia identitat -o tota sencera- al no res, no deixa de ser positiu donat el context, ja que si no saps cuinar és millor un Mc.Donalds que res. Però, atès que tots som potencials cuiners de la nostra realitat, jo reivindico quelcom més, que ens cuinem la realitat al nostre gust sense deixar de banda la identitat, a la planxa o a la brasa, però cuinada per nosaltres, al nostre gust. No és el mateix veure anuncis, escollir una pel•lícula, o parar la tele i fer-te tu la pel•lícula; hi ha nivells i jo reivindico el darrer. Creativitat, viure el romanticisme amb la pròpia identitat, esculpir els somnis a la realitat. Transgredir la dictadura que només valora la productivitat i establir un mateix els valors, perseverar en l’evolució d’un mateix.
.
Aquesta transgressió la podem desenvolupar sols o acompanyats, i en una llista infinita d’activitats; l’excursió és fruït de la creativitat de cadascú, l’art és subjectiu, però sempre es caracteritza per la seva càrrega espiritual, pel seu component passional i emotiu, pel joc i la lluita constants. Es tracta de ser un mateix i provist d’una aura que et deslliuri de les pors i t’acompanyi en el gaudi dels plaers. Es tracta de tenir una ànima de fantasia en la presó del pragmatisme diari.

17 comentaris:

Jobove - Reus ha dit...

En un principi l'home va crear a Deu a la seva imatge i al veure el que va fer, és va a posar a tremolar de por

salut

jomateixa ha dit...

Hola, gràcies pel teu "hola", així he pogut conèixer el teu bloc.
t'aniré visitant, fins aviat.

agosto_esquimal ha dit...

Gracias por los animos, siempre vienen bien ;) Un placer que te pases por mi blog, un saludo

zel ha dit...

Hola maco, aquí et contesto curtet, ja n'anirem parlant. La meva opinió és que, si un comença de petit a valorar el seu progrés en funció del seu esforç i de confrontar el que ara és capaç de fer amb el que feia, reflexionant sobre d'on ve la satisfacció d'allò aconseguit, la felicitat de saber que tu, i només tu, i amb l'ajut i el suport, però tu has sigut capaç de fer quelcom, un és capaç de no necessitar recompenses externes per seguir endavant, bé, les recompenses típiques del premi si..., vull dir, l'alegria és el teu premi interior i es veu en com vius l'èxit, per petit que sigui. Clar, aix`té un handicap, i és, quin adult està modelant aquets comportaments i estils d'aprenentatge? Quin model donem nosaltres? Ui, ja veus ens cal tenir a la base la filosofia, ho dic de veritat!!!

Anònim ha dit...

la nostra societat ha rebut un nou déu amb els braços oberts, El Déu del Capital, un déu que ens ha dut riquesa però que només valora allò material i racional

M'enorgulleix afirmar que sóc agnóstic d'aquesta mena de déus...

Es tracta de ser un mateix i provist d’una aura que et deslliuri de les pors i t’acompanyi en el gaudi dels plaers

Però l'experiència ens diu que aquest altre camí, porta al mateix lloc que el materialisme.

L'hedonisme és una altre forma de materialisme.

La salvació a l'alienació del món és al misticisme.

Per què?
Perquè li negas el seu poder i transcendeixes.

:|

Efrem ha dit...

"Però l'experiència ens diu que aquest altre camí, porta al mateix lloc que el materialisme." La crítica que faig va cap aquí, perquè penso que és un error de base. El materialisme dona una seguretat superficial i falsa que, a més, pertorba el desenvolupament de l'individu en sí i pertant del creixement del mateix. No és garantia tan segura com l'alternativa que proposo. Preferència d'un Sòcrates insatisfet a un porc satisfet.

Si ho dius en el sentit que l'objectiu de tota acció humana és la felicitat, ja ho pressuposo!!

Quan parlo de l'aura, és en referència a una "seguretat", a saber per on camines perquè el terra ets tu mateix. Autoconeixement i eix d'un mateix.

"L'hedonisme és una altre forma de materialisme."--> Totalment d'acord amb tu! Per això parlo de la necessitat d'una lluita i d'una èpica.

No sé si t'ho he aclarit bé. Si no es així, canya al mono!! Gràcies per la crítica

Noctas ha dit...

Efrem ets un gran pensador. Estic content d'haver descobert el teu blogg...saludus

contacte ha dit...

L'ordre, la raó, el pragmatisme -com tu l'anomenes- em semblen del tot necessaris. No pas pel fet de fer-los una finalitat en sí mateixos, sinó pel fet de fonamentar amb ells una base, una terreny sòlid des d'on transgredir, des d'on plantejar noves utopies. Al món que reclames li cal el contrapunt. No hi ha fantasia si no hi ha realitat, Un i l'altre es necessiten. Són cares de la mateixa moneda.
T'agraeixo el comentari, i el detall de linkar-me. Has guanyat un nou lector.
Bona feina. Ànims i endavant.

Efrem ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu, Jaume. Potser ho hauria d'haver especificat millor, però la meva crítica i proposta va més aviat cap a fugir d'un sistema sociopoliticocultural (i totes les coses més que li vulguis afegir xD) que tendeix cada cop més a la conversió d'eixes armes de l'home (lògica, productivitat, etc.) en un fí en sí mateixes, en un monstre que ho engoleix absolutament tot, i no en la eina que són.

Aixxxxx ha dit...

"tenir una ànima de fantasia en la presó del pragmatisme diari"

Per aixó estic aquí. Es genial que algú tan jove com tu tingui unes idees tan elaborades...Felicitat!!!!

Roberto ha dit...

Volví el otro día de barcelona...poco a poco voy aprendiendo catalán..es un idioma muy hermoso!

tu blog será una manera perfecta de aprender nuevas palabras
un saludo y gracias por visitar mi blog

Anònim ha dit...

Jo també he al·lucinat una mica amb tu, un jove de 20 anys amb el cap molt ben moblat.

Continua així, amb els teus principis, però tocantr de peus a terra, eh?

Salut!

Míriam ha dit...

Hola Efrem, gràcies per la visita. El teu bloc vessa sensibilitat. Endavant i fins aviat.

Unknown ha dit...

Déu n'hi do quin escrit. M'has provocat un munt de reflexions. Noi, ets genial!

Cristina ha dit...

I naltros som així, els de la generació del 87, buscant ideals i intentant viure la vida al màxim, intentem aprofitar tot el bo del dolent (potser podriem dir-li diferent, o carent de valors), que ens envolta. Buscant sempre que es pot el costat còmic de les desgràcies. Gràcies per saludar-me al blog Efrem, m' ha agradat conèixer algú amb personalitat amb els temps que corren avui dia!

Sara Martín ha dit...

Tu sí que ho ets...=)

Efrem ha dit...

El què, Claraboira?