Mc.Realitats o Apostasía

En els darrers temps, la nostra societat ha rebut un nou déu amb els braços oberts, El Déu del Capital, un déu que ens ha dut riquesa però que només valora allò material i racional, i, ara que El Salvador de l’església jau en la creu del post-modernisme, el dogma de les masses s’ha reencarnat en el materialisme productiu, que és l’estètica ideal del bo per excel•lència. Vivim en la boira d’un món d’ordre i racionalisme rancis. I si hom encara porta espurnes de coratge al cor, tard o d’hora se sent mortificat per tanta uniformitat, enfastidit per aquest tempo de pressa i lògica conformista, fastiguejat per aquest ritme tan llefiscós i difícil d’espolsar-se. És per això que hi ha un creixent amor pels altres mons que supera qualsevol òptica de rectitud, racionalitat i convencionalitat divines; per exemple, cap a l’era medieval; que encara viu a recer del romanticisme. Volem escapar d’aquesta presó i tot s’hi val. El romanticisme se’ns presenta com un corrent cultural, però sota aquesta frívola explicació s’hi amaga la porta a un univers des d’on hom pot esquerdar les asfixiants parets d’aquesta presó i fugir als mons de la imaginació i de la bellesa. Fantasia. I no és cap broma, és música, poesia, imaginació, passió, intensitat, èpica. El romanticisme apòstata ens ajuda a trencar amb el racionalisme material per poder entrar en un món immaterial d’espiritualitat i emoció, en un món on el cor encara batega vida i l’home encara pot ser guerrer. La fantasia pot, fins i tot, fer-se realitat, i només cal veure l’obra d’Antoni Gaudí per a comprovar-ho.

.

Com que sovint no som prou creatius en aquest terreny, idealitzem identitats alienes, o, si voleu, col•lectivitzem noves identitats. Idealitzem l’esport amb els equips, les nacions, les religions, els fenòmens paranormals, la ciència, la cultura o qualsevol altra cosa que s’avingui. Sempre s’ha fet, però ara ja no toca tant, hem evolucionat i estem en condicions de fer un salt més enllà. L’abisme d’una realitat individual buida d’ideals és una amenaça constant a la nostra integritat psíquica, i, com a mecanisme d’autodefensa ens evadim d’aquesta crua realitat pujant a la Mc.Realitat i confiant part de la nostra pròpia identitat -o tota sencera- al no res, no deixa de ser positiu donat el context, ja que si no saps cuinar és millor un Mc.Donalds que res. Però, atès que tots som potencials cuiners de la nostra realitat, jo reivindico quelcom més, que ens cuinem la realitat al nostre gust sense deixar de banda la identitat, a la planxa o a la brasa, però cuinada per nosaltres, al nostre gust. No és el mateix veure anuncis, escollir una pel•lícula, o parar la tele i fer-te tu la pel•lícula; hi ha nivells i jo reivindico el darrer. Creativitat, viure el romanticisme amb la pròpia identitat, esculpir els somnis a la realitat. Transgredir la dictadura que només valora la productivitat i establir un mateix els valors, perseverar en l’evolució d’un mateix.

.

Aquesta transgressió la podem desenvolupar sols o acompanyats, i en una llista infinita d’activitats; l’excursió és fruït de la creativitat de cadascú, l’art és subjectiu, però sempre es caracteritza per la seva càrrega espiritual, pel seu component passional i emotiu, pel joc i la lluita constants. Es tracta de ser un mateix i provist d’una aura que et deslliuri de les pors i t’acompanyi en el gaudi dels plaers. Es tracta de tenir una ànima de fantasia en la presó del pragmatisme diari.