Hi ha una errada fonamental que es va repetint al llarg de la vida, i, com amb tota errada, també hi ha una lliçó que cal aprendre. Quan has de menjar-te els mateixos alls de sempre al principi piquen i te’ls menges amb ràbia, no els acceptes, però després te’ls acabes menjant amb resignació, pam, l’un darrera l’altre. Com si res. I en l’acostumar-se a menjar gripaus comença el declivi de tota situació. És l’errada fonamental. Per això crec que sempre és bona una certa dosi de caràcter reaccionari.
La mateixa errada amb diferent forma que se’t repeteix com un all infinit a l’estómac. Parlo del desencís de quan t’adones que aquella persona a qui estimes no és qui et pensaves, de la vergonya d’haver fet les salvatjades més grolleres quan l’alcohol es bevia el teu teixit neural, de la impotència de trepitjar una tifa d’aquelles bones quan vas passejant pel carrer, de la por en deixar-te el gas dels fogons encès, del desencert d’aquella paraula dita tan equivocada; podria continuar fins a teixir-ne una llista infinita. És obvi que el resultat de les errades és la infelicitat. Tota errada té una lliçó; i l’errada en sí, també té una lliçó en sí. Hi ha algunes equivocacions que poden ser per ignorància total, en aquestes el gripau acostuma a ser la falta de prudència, però pot ser també que no s’hi pugui fer res i aquestes no les considerarem, és simplement mala sort, incontrolable. Ara bé, la majoria d’equivocacions venen quan prenem una decisió equivocada per no haver-ho reflexionat bé, per no haver planificat bé la cosa en qüestió. Aquesta errada és per falta d’un saber de referència directa; però no és per falta de saber. Vull dir que sabem prou coses com per relacionar-les i extreure’n una referència indirecta que ens serveixi per decidir bé. Crear. Després de prendre aquesta decisió ja disposarem d’una referència directa de saber, feta per nosaltres.
Si establim com a referència de saber directe un saber fals l’hem ben cagada, perquè cada cop que en fem us ens estarem menjant un gripau, estarem dins d’un vici, i els vicis, a mesura que passa el temps són cada cop més difícils de redreçar. Per això la reflexió profunda i la fermesa en realitzar l’acció decidida tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la nostra felicitat. La pauta seria la següent:
1) Tinc una errada, l’analitzo i en descobreixo l’essència.
2) Reflexiono sempre abans de fer qualsevol cosa.
3) Prenc una decisió i actuo amb fermesa. Si l’he cagat torno a 1
4) Procuro saber el màxim per prendre millors decisions.
5) Menjo menys gripaus i sóc més feliç.
La mateixa errada amb diferent forma que se’t repeteix com un all infinit a l’estómac. Parlo del desencís de quan t’adones que aquella persona a qui estimes no és qui et pensaves, de la vergonya d’haver fet les salvatjades més grolleres quan l’alcohol es bevia el teu teixit neural, de la impotència de trepitjar una tifa d’aquelles bones quan vas passejant pel carrer, de la por en deixar-te el gas dels fogons encès, del desencert d’aquella paraula dita tan equivocada; podria continuar fins a teixir-ne una llista infinita. És obvi que el resultat de les errades és la infelicitat. Tota errada té una lliçó; i l’errada en sí, també té una lliçó en sí. Hi ha algunes equivocacions que poden ser per ignorància total, en aquestes el gripau acostuma a ser la falta de prudència, però pot ser també que no s’hi pugui fer res i aquestes no les considerarem, és simplement mala sort, incontrolable. Ara bé, la majoria d’equivocacions venen quan prenem una decisió equivocada per no haver-ho reflexionat bé, per no haver planificat bé la cosa en qüestió. Aquesta errada és per falta d’un saber de referència directa; però no és per falta de saber. Vull dir que sabem prou coses com per relacionar-les i extreure’n una referència indirecta que ens serveixi per decidir bé. Crear. Després de prendre aquesta decisió ja disposarem d’una referència directa de saber, feta per nosaltres.
Si establim com a referència de saber directe un saber fals l’hem ben cagada, perquè cada cop que en fem us ens estarem menjant un gripau, estarem dins d’un vici, i els vicis, a mesura que passa el temps són cada cop més difícils de redreçar. Per això la reflexió profunda i la fermesa en realitzar l’acció decidida tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la nostra felicitat. La pauta seria la següent:
1) Tinc una errada, l’analitzo i en descobreixo l’essència.
2) Reflexiono sempre abans de fer qualsevol cosa.
3) Prenc una decisió i actuo amb fermesa. Si l’he cagat torno a 1
4) Procuro saber el màxim per prendre millors decisions.
5) Menjo menys gripaus i sóc més feliç.
12 comentaris:
Efrem, m'agrada com ho has explicat. És important reflexionar. Molt important. I, en canvi, moltes persones fan tot l'efecte de no saber com d'important és, aquest acte. Potser els fa por reflexionar perquè els fa por reconèixer que s'erren (només faltaria!).
Pel que fa a mi, no aspiro a no cometre errors perquè això em sembla "inhumà". Vull dir que els errors són inherents a la nostra condició. Aspiro, això sí, a ser capaç de continuar reflexionant i trobar, així, la manera de menjar-me quants menys gripaus, millor.
Salut.
Sí, però per molts savis remeis que apliquis a la vida, la seguiràs cagant i és bo que sigui així. No estic d'acord en que les errades porten la infelicitat. Potser la immediata sí, però no la que té més fondària que acostuma a neixer després d'haver errat en moltes coses...saludus
M'has fet pensar en una frase que tenim al Diccitionari:
"L'ésser humà és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona."
Friedrich Hölderlin, poeta alemany del romanticisme.
I en un proverbi rus: "Caure està permès. Aixecar-se és obligatori!"
El Homer és menjava els gripaus i alucinava per un tubo !!
Al meu entendre, els errors formen part de l'aprenentatge. Estic d'acord amb tu que la reflexió és necessària i que viure fent allò de assaig/error seria perdre el temps i equivoca-se. Però a vegades per més que hi reflexionem o per més que ens ho expliquin, necessitem sentir en la pròpia pell què és sent quan ens trenquen el cor per saber el mal que arriba a fer.
I una última cosa. Tant important com aprendre a no equivocar-se gaire, seria aprendre a saber veure la part positiva dels errors, que també en tenen.
Molt bon post, Salut!
El tema de les pautes que proposes en certa manera està bé, pel tema de la reflexió, però crec que a la vida no cal analitzar-ho absolutament tot a priori. Si tothom ho fés, ningú faria res, el món estaria parat.
Encara que les conseqüències algunes vegades siguin negatives, aposto més per l'assaig - error fins al moment que l'assaig serà encert.
Quan ja has fet moltes errades a la vida, t'adones que, en general, tampoc só tan greus, que la perfecció no existeix, i cal aprendre a relativitzar les coses, que tampoc passa res per una errada, que la vida continua igual, que no som tan importants.
Ep! això no vol dir que no hagis de ser el màxim curós possible per a evitar les errades, però cal entendre també que són inevitables en molts casos.
Doncs yo penso que errar és inevitable i degut a aixo l'important realmente es aprendre del errors comesos.
M'ha agradat molt el teu blog y tornaré si no es molestia.
Em fas pensar Efrem... al llarg de la meva vida m'he menjat molts gripaus i ara veig que és perquè ni tant sols arribo al primer punt!
Jo més aviat diria que la conseqüència directa de menjar-se tants gripaus (a part de la indigestió assegurada) és la frustració. És un concepte que va lligat a la infelicitat, però que entenc més proper que aquest últim.
Potser ho veig així perquè la felicitat se'm presenta inaccessible, segons l'imaginari mental que jo mateixa m'he creat. També dius una cosa que m'ha tocat, i és el tema dels vicis. Com més vegades repeteixes una mateixa conducta, com més vegades la cagues i et menges un gripau amb resignació, més difícil és trencar aquest cercle i canviar. Al final no només t'acabes acostumant als errors sinó que els acabes adoptant com a símbols d'identitat perquè formen part de tu i sense ells et sents insegur. Parlo de les conductes erràtiques, aquelles que sabem que no ens condueixen cap a la "felicitat" però que continuem seguint amb una fidelitat inexplicable.
(m'agrada molt com escrius i el que dius Efrem!!)
M'acaba de venir un flaix de l'època de batxillerat, de la classe de filo! D'Epicur i la cerca de la felicitat.... (potser m'equivoco, ja fa uns quants anys d'això, quins temps aquells!!!!)
No s'havia de pensar i s'havia de passar a la pràctica. A vegades s'havien de rebutjar plaers si després venia un mal pitjor, i ens havíem d'aguantar amb els mals si després venia una cosa bona. Potser a vegades si que ens hem d'empassar un gripau....
Però m'ha agradat, sí, la teva ètica del gripau! ^^
Pel què fa als errors, crec que són necessaris i de fet inherents en el camí de la vida...T'ensenyen moltíssim!Efrem, m'agraden molt els teus escrits! I ja els trobo a faltar, tot i que sigui nova en tot això...
Ep, Moltes mercès a tots pels vostres comentaris! Sempre tan enriquidors, crítics i complementaris! Em sap greu no haver estat a l'altura d'aquests, ultimament, DESactualitzant bloc i no llegint practicament res del que heu escrit als vostres. El cert és que he estat enfeinadíssim amb altres assumptes que m'han robat pràcticament tot el temps, mil cops perdó. Però d'aquí res ens tornarem a veure per aquest mondet. I amb més canya que mai. Apa, salut i gràcies a tots per passar-vos pel bloc, per la confiança i -sobretot- per ser crítiques/ics!!!
Publica un comentari a l'entrada