ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dijous, 1 de gener del 2009

Patiment i felicitat

La capacitat i intensitat que hom te a l'hora de patir, és directament proporcional a la seva capacitat i intensitat a l'hora de sentir-se feliç.

16 comentaris:

khalina ha dit...

Tu creus que és una regla tan matemàtica i exacta? Hi ha gent per a tot

Bon Any

Anònim ha dit...

Al dia mes bonic avui. La cosa mes facil equivocarse. La pitjor derrota el desanim. La primera necessitat comuniar,se. El que ens fa mes feliços ser utils. El defecte pitjor el mal humor. La sensacio mes agradable la pau interior.L,atitud mes eficaç el somriure. .el millor remei l,optimisme. La satisfaccio mes gran el deure complert. Tere de Calcuta

e.M.briaguesa ha dit...

"Las teorías humanistas se basan en que el motor de los actos humanos es el interés de las personas en sus realización, en ser felices "
No tot es tant clar i fàcil.


Gràcies per passar-te :)

Efrem ha dit...

Segurament tingueu raó quan dieu que això no és tan regla per tothom, les nostres naturaleses poden ser molt diferents i els patrons del funcionament dels nostres cervells és una cosa difícil d'esbrinar i que, evidentment, pot variar i s'hi poden donar mil excepcions i variants.

Aquesta és una d'aquelles coses que malgrat que "sé" o "crec", no sabria explicar-ne les causes. Com ara que hi ha riures que s'encomanen o que determinades formes de mirar estan directament relacionades amb el que hi passa pel cap. Són creences que m'he format a partir de l'observació, per coses que sempre he vist que es donen i que per això mateix me les crec i les utilitzo quan en tinc la oportunitat. Intentava fer una sentència a l'estil de "Els que busquen la sort la troben més que els que no". O sigui que no sempre ha de ser així. Segur que no és cap regla intrencable, però jo me la crec.

Accepto la crítica i reconec que potser hi hauria d'haver posat una referència anunciant que només és una opinió (com tot el que dic) o quelcom per l'estil.

De totes maneres, intentaré cercar relacions causals que expliquin perquè passa i perquè això és així i les penjaré.

Gràcies per les vostres aportacions. Salut i molt bon any!

Trina Milan ha dit...

Efrem,
he visitat el teu blog i et felicito..no sabia que havies enllaçat el Platxèria al teu blogroll, gràcies, és un honor. Sobre el teu escrit d'avui, bàsicament d'acord, especialment per començar un any...
Tornaré per aquí, m'has encuriosit.
Salut

Anònim ha dit...

"La capacitat i intensitat que hom te a l'hora de patir, és directament proporcional a la seva capacitat i intensitat a l'hora de sentir-se feliç."

Total i absolutament d'acord.

Anònim ha dit...

(Ostres...! Tinc el pitjor defecte...).

Ferran Porta ha dit...

Com la khalina, jo tampoc no crec que sigui tan matemàtic, això. Vaja, que sobre el paper sona molt bé, però en el tinter queden emocions, sentiments, fins i tot voluntats que, penso, trenquen la simetria de la frase.

Això sí, ja saps (una mica) que dubto de tot, jo!

zel ha dit...

Sí, Efrem, és així, a més capacitat de sofriment, major felicitat quan es pot gaudir d'una petita cosa..
Et desitjo el millor per aquest any que encetem! Petons!

Alberto Esteban ha dit...

Joe, como manejáis el català!!

Saluts

Jesús M. Tibau ha dit...

hi ha gent que té una excessiva capacitat de patir. Anar d'un extrem a l'altra amb massa facilitat no és gaire bo.

Anònim ha dit...

Efectivament, no és bo. Però... i si fos, senzillament, una manera de ser? Mentre no estiguin massa propers al transtorn bipolar, crec que cal respectar a les persones més sensibles que nosaltres. Elles també saben fer coses que nosaltres no podem fer.

No ho dic per discutir, en absolut, només per opinar.

iruNa ha dit...

Mira, no sé si és una regla general o tant sols es pot aplicar a determinades persones, sigui com sigui, em descriu a la perfecció. I aquest és precisament un dels meus grans problemes, que visc en els extrems i amb molta intensitat... bé, em sembla que ja ho has anat intuïnt amb els meus escrits! jeje Per aquest motiu m'ha agradat la frase!
una abraçada!

Aloma. ha dit...

com aquell qui diu que; cada persona és un món.

Bon any! ;)

Aloma. ha dit...

hosti, he vist que a una de les actualitzacions anteriors havies posat un video de la gossa sorda Tres de pego, que bona mare meva. M'entristeix molt. L'altre dia vaig veure un reportatge sobre el camp de concentració de mauthausen.
I s'ha de dir que no és de ser ésser la torturació, i aquell mal del segle XX.

res, bona acualització per aquella ;)

Efrem ha dit...

Normalment, això es veu més en les persones que més capacitat i intensitat tenen. Perquè són les que més ho manifesten (encara que no tingui perquè ser així sempre). Així, quan coneixes a persones, i veus com són, t'adones que les que millor són capaces de passar-s'ho, també són les que pitjor són capaces de passar-s'ho. Ara toca buscar causes i efectes: saber perquè això és així. Hi ha paraules clau que ja han sortit en els comentaris com ara "sensibilitat" i "equilibri". Que es tingui més sensibilitat no te cap relació amb el (des)equilibri que hi pugui haver entre patiments-fecitat.

Josep Mª, perquè no és bo? Des de quin punt de vista de bo-dolent? Per posar-te un exemple del meu escepticisme sobre això, Beethoven i Hemingwaytenien tenien aquesta facilitat d'anar d'un costat a l'altre i mite'ls, per mi són molt bons. I si no fossin tal i com són, no serien ells. Tot i això, el destí m'ha posat un contraexemple (ella mateixa diu que és un problema) aquí mateix, la Iruna.