Em sembla que últimament no escric res publicablement interessant perquè no penso en gaire coses, podríem dir que no penso en massa cosa més que no sigui en Jo. Perquè penso en jo? Perquè tinc poc temps i ho necessito més que mai. Perquèapenes tinc temps ni energies per pensar i el poc que tinc prefereixo destinar-lo al que està a dalt de tot de la piràmide de la ment sana d'un individu comú -a saber: un mateix. Treballar d'aquesta maneram'idiotitza , si a l'esforç físic li sumem la calor insofrible d'aquest estiu hom només pensa en una cosa per poder respirar: oci, oblit, fantasiafacilona ... Res, descans. Perdo l'interès pel món, per les coses mundanes i quasi també per les espirituals, per la política i per la família i per la història i pels amics i evidentment pel blog. Si no vius coses diferents no pots escriure massa, doncs poc rerefons empíric pot tenir allò que expliquis, pocacredibilitat ... I viure en monotonia no és pas viure en absolut, és simplement cagar-la. De vegades cal cagar-la per progressar en la vida, i això mateix faig aquests dies d'estiu, espero!
Coses que us puguin servir que crec aquests últims dies? Que per més fàcil que sigui, no podem oblidar-nos de cuidar-nos. Que per més fàcil que sigui, no podem tampoc oblidar-nos de conèixer-nos passant-nos revistaperiòdicament per veure els canvis. Que ens sentim còmodes entre els semblants i ens passem la vida buscant-los, que els semblants canvien perquè tots evolucionem amb el temps i ho fem de maneres distintes. Que els anys passen molta factura al cos que viu entre excessos; que treballar és de burros... Amb tot el meu condol iautocompassió... Que treballar en el que t'agrada és un oxímoron, doncs quan el que es considera feina es converteix en diversió, interiorment deixa de ser feina per convertir-se en oci, el contrari que en l'exterior és concebut com a no-feina . No crec que això serveixi de massa, ja us dic que no he pensat massa aquests dies, no es pot pensar res bo amb tant desgast físic, almenys jo. Ésautoodi el que sento en practicar aquesta mena d'autocompassió, doncs la compassió és com un menyspreu que et fa la naturalesa, i no és saludable el menyspreu, mina l'autoestima. Hem d'odiar tot allò que mini l'autoestima, perquè sense autoestima no som res, cal destruir amb tot l'odi i la ràbia possibles els nostres enemics siguin quins siguin, no?
Sentia que us devia i em devia una explicació -un cop més!
Que tingueu molt bon estiu!
8 comentaris:
Sempre pots fer com Montaigne. escriu "només" de tu.
Trobo que ets especialment dur amb tu mateix, Efrem. La vida és un continu d'alts i baixos, de fer i no fer, de pensar i no (voler) pensar... Si la fase en què ets ara t'empeny a tancar-te en tu mateix, treu-li el màxim suc... o no n'hi treguis gens, i ja canviarà el cicle.
"Si no vius coses diferents...", dius molt encertadament. Si no les vius i les trobes a faltar, busca-les! (tot i que amb la calor que sembla que està fent per terres catalanes, segur que costa).
En fi, que palante, que no pensis si no et ve de gust i que disfrutis del que tinguis a l'abast!
Fuig! corre!
no penso sentir compassió. Escriu i viu fins que ja no et quedin forces per respirar i et sentiràs lliure com mai.
El món és dels valents.
Un petó
Quan la feina diverteix ja no es feina sinó oci...aquesta és especialment bona... per cert Crack escriu quan vulguis però quan ho facis que sàpigues que tens un lector fidel...
Crec que t'entenc... a mi em toca treballar i caure en la rutina mentre tots els altres fan vacances (i moltes vegades em toca escriure sobre les vacances), i també tinc la impressió que he perdut l'interès per tot... Jo no tinc síndrome post-vacacional (perquè no tinc vacances, molt malament per la meva part), tinc síndrome vacacional, hahahaha!
Crec que és un error escriure per obligació, quan no tens res a dir, quan creus que la teva monotonia no interessa a ningú. Jo intento no forçar la màquina quan em sento així. Potser a d'altres els serveix per a deslliurar-se de tot...
Ànims Efrem, però sobretot no baixis la guàrdia...
sempre ens hem de cuidar, i tant.
Bon estiu per tu també, que t'estigui fent aprofit sigui com sigui.
Per cert, el títol és brutal, ho comparteixo.
:)
No deixis que el monstre se t'empassi. Ànims, Profeta, ens veiem al Setembre!
Que et passa, per què et castigues tu mateix?
Fes les coses que et vinguin realment de gust i quan les vulguis fer.
N'hi ha coses, no obstant com el trebll, que no podem canviar llavors en aquestes poca cosa a fer.
Ànims amunt i salut!!!
;)
Publica un comentari a l'entrada