Parir fills subnormals

Deixant clar des del principi que el treball és la pitjor cosa que existeix a la vida i que si fos per mi deixaria decapitar a qui se'l va inventar, hem de tenir sempre molt present que si hem de fer un treball, l'hem de fer sempre al màxim de les nostres possibilitats, el millor possible, deixan-t'hi la pell i l'ànima i quasi la vida si cal, perquè en aquell treball hi estaràs deixant part de tu mateix i el destí es farà una idea de tu a partir del teu treball, i si ja has entrat en la decadent dicotomia d'haver de treballar, aleshores és millor fer-ho a reflex teu, que el miris i t'hi vegis reflexat, si no estem orgullosos del que fem difícilment estarem orgullosos de nosaltres mateixos, i no s'hi val justificar-se dient que com que la feina és una merda i que cobraràs igual i que ningú se n'adonarà per això ho fas malament, no, no perquè l'acte fa la costum i la costum determina el caràcter i el caràcter dicta el destí, les coses o es fan ben fetes o no es fan, perquè sempre que miris un treball teu t'hi estaràs veient reflexat. Això és el primer que s'hauria d'ensenyar a les escoles, vaja, a mi com a mínim m'hagués agradat que m'ho ensenyessin de ben petit... I pel que fa als treballs d'Universitat, el mateix, avui he entregat un treball mal fet i em sento com si hagués parit un fill subnormal.