ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dijous, 31 de desembre de 2009

Si ho assumeixes, ens trobarem a la festa

Segurament has notat que la vida en general té un petit problema, indefinible al mínim detall, sigilós, subtil, constant, translúcid, intermitent... Com tu. Perquè aquest problema ets tu mateix. Ben endins, en els desitjos de l'any nou. Sí, és dur, la realitat no és tova i tu ets aquí enmig de la bogeria de la vida i ets un problema principalment de força, de no desitjar amb prou força, amb tota passió. Cal desitjar amb tota la passió, si no, saps el que passa... oi? Si no, el desig només és una fantasia. Les roques mil·lenàries ja ens expliquen que si la voluntat no està acompanyada d'una forta passió, acaba esdevenint carn de frustració.

¿¡Quantes vegades no heu sentit l'olor
de la vostra voluntat
en un llac d'estancament i bafor?!

(Em comentava l'altre dia una roca mi·lenària)

Arriba el moment en què ja et saps el discurs de memòria, però el problema és de fe; no te'l creus del tot dedebò i deixes que l'absurd i la debilitat et prenguin encara que només per instants, i t'hi acostumes -és còmode, tou, com la fantasia-, perds la passió, ja no nades més, deixes que el riu et porti, i adéu passió, adéu sacrifici! El nord i l'estel es perden en la boira de la teva nit fumosa. Al fons de cada pou on caus hi ha la màgia que et converteix de sobte en un guerrer, existeix una tècnica acurada forjada en la força, es nodreix de l'exercici, de la pràctica dels límits, de la capacitat i de la intel·ligència. Homes: cal pujar pous. Aquella màgia és la que et dóna l'espira en el moment just. Aquella màgia són les arrels que has anat fent al fons del pou, alimenten els teus fruits. El destí, primer es decideix i després s'accepta. Siguem generosos amb nosaltres mateixos, creuem la línia. Arrisquem-nos a tenir força! Força i risc. El nostre valor és en la càrrega que assumim. I després, gaudim les millors festes; quan estem satisfets del que fem, estem també satisfets del que som i la nostra gesta esdevé la nostra festa -Categòrica! Celebrem els nostres Saturnals com innocents en el temple que com guerrers hem conquistat. Gaudim amb tota la força i amb el més complet significat de la paraula. Ens fem grans assumint. El meu desig d'any nou és assumir i que assumiu, i trobar-nos al camp de batalla.

dimarts, 29 de desembre de 2009

El rol de la vanitat

La vanitat és l'única defensa d'aquells que som massa fràgils per mirar-nos al mirall sense trencar-nos.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Ressaca

El dia següent és esfereïdor, és una fulla metàl·lica, oxidada, que et talla lentament l'alè per la meitat, a l'alçada del coll. Hi ha tanta humitat per tot que puc sentir com, molt dolorosament, els meus ossos es van desfent. Qualsevol soroll es converteix per mi en un turment rebentador que m'oprimeix el crani, sento com se'm comprimeix però no acaba mai d'esclatar. El meu cervell és una pasta espessa de nervis absolutament descol·locats. Tot és molt gris i molt àcid, el mal de testa és la remor constant que em recorda el brutal fastigueig en què es pot arribar a convertir la vida. El dia següent. Tens records saltats de la nit i una olor de putrefacció corporal generalitzada, mescla d'alcohol i d'humitat. Les dents, quin mal, les genives i tots els queixals em fan mal de tant apretar-los i comprimir-los els uns contra els altres. Quina ressaca, déu meu quina ressaca més bèstia. Sento els intestins retorçar-se, tota la budellada i tots els òrgans completament desfets, en avançada descomposició. De sobte, un suau brisol amb aromes de marihuana em recorda el cantó més simpàtic de la vida, un miratge. És com si el destí se n'estigués fotent de mi; i jo no puc fer més que maleïr-lo. Arrossego el cos per l'estació de tren, vies mortes i el cel gris-negre , pluja i fred, no sento res i ho sento tot. Quina ressaca, déu meu quina ressaca. Plou en un degoteig infinit. Veig entre bassals una tifa de gos del mateix color del dia, desfent-se poc a poc, penso que bé podria ser jo. Ferralla oxidada, una caserna de la guàrdia civil i una casa abandonada, tancada i okupada per rumanesos, sóc als afores de la ciutat; que tètric i que pesat és tot... Trec de la motxilla un tros de pa que vaig guardar ahir, està ultraremollit, duríssim, pastós. Em vénen nausees constantment, sembla que vulgui perbocar l'ànima, només bilis, no puc. És una situació insuportable. És el dia més fosc de la meva vida, són quarts de cinc de la tarda i no es veu res, tot tapat, completament ennegrit; fanals encesos. Les dents se m'autodestrueixen les unes a les altres, pressió total. Quin fastig més gran. Estossego i trec mig fetge per la boca, el coll em crema pels líquids àcids que se m'hi han arrapat; els ulls em ploren. Tot el meu interior és el cultiu de nervis que s'esqueixen en una trencadissa de vidres. Ens fem grans.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Voluntat i jerarquia

Tots volem coses, i tots vivim de la il·lusió. Podríem materialitzar la il·lusió si la cosifiquem en un lapse de temps: la il·lusió és el lapse de temps que es troba entre el desig de la voluntat i el seu assoliment o fracàs. La voluntat sovint és essencialment sentiment, passió, instint en estat pur; per això li'n diem puta, meuca activa vers els nostres interessos! Per això és dòcil i es barreja amb la raó, la lògica, el sentit comú... S'hi barreja perquè aquesta cultura de la racionalitat ja forma part de la nostra intimitat, de l'animal que portem dins -domèstic. Posaré un exemple pels perduts: si vols extreure l'or d'un riu, abans has de passar per l'ensinistrament de com buscar-lo, i això requereix un esforç racional i corporal, una teoria.

Una de les coses que em sembla interessant en tot aquest divagament abstracte, és el paper que juga l'ordre en el procés de la il·lusió que ens alimenta; jo, home de tarannà anaquitzant, he hagut de claudicar de l'anarquia. Aprendre que sense l'ordre gran percentatge d' il·lusió es frustra i l'intent de gesta esdevé fracàs ha sigut una cosa important. Hem de passar pel (puto) aro de l'ensinistrament, de l'organització, de la disciplina i de l'ordre; i ho hem de fer perquè és el mitjà de materialitzar la voluntat, de sadollar el desig. La raó és una eina: la nostra eina! La més humana i antropològica per excel·lència. Parlo d'una voluntat i d'un desig amb un cert grau de grandesa, no de desitjos com "ara em ve de gust menjar-me un cucurutxo". En tota voluntat de llarga volada, cal guiar la il·lusió amb instruments jerarquitzants, amb intel·ligència. Cal intel·ligència alhora de fer el plànol de l'edifi, no podem dibuixar l'edifici que volem a la pimpam sinó que hem de ser realistes, conèixer els materials, les lleis que operen sobre el món i la tècnica més adequada... Establir la j e r a r q u i a. Això requereix un cert recolliment, el de l'anàlisi previ de l'enemic, diguem-ne.

Si tenim un desig de llarga volada i hem fet malament el plànol de l'edifici el vol s'acava tot just enlairar, et desorientes, i a la merda tot. I et passes la vida picant pedra, estavellant-te contra tot com una pobreta mosca. Per això cal posar tots els 9 sentits en la planificació, fer-ho bé; quants més detalls millor. Els viatges més llargs són els més durs, però també els més rics i un llarg temps d'il·lusió amb què avastir els nostres tiberis. Si bé és cert que la teoria sense la pràctica és inútil - vegi's l'estat actual de la filosofia acadèmica-, és més cert encara que la pràctica no existeix sense la teoria, i que com més bona sigui la teoria més possibilitats de grandesa i èxit té la pràctica. Primer voluntat, després jerarquia. I el Nadal, el nadal ens recorda la paraula clau: AMOR.

La passió que hi posem és potser el més important, les ganes, l'amor. Sense això tota teoria i tota pràctica són raquítiques. Sense amor tota il·lusió es converteix en fum tòxic. L'amor és l'obessió, la pulsió, allò ceg i tanmateix guia.

Tenim el nadal que ens ho recorda: Amor (Jesús, que mor per tots nosaltres, estúpidament, per Déu, per fe, per una cosa irracional) i Jerarquia (els tres reis: primer el blanc, després el ros, i finalment el negre).

Coses bàsiques, aquelles que tots sabem... i que tan fàcilment les oblidem! Bon Nadal!

dimecres, 16 de desembre de 2009

París

Fa dos anys vaig anar a París
i avui m'he trobat amb aquesta bella estampa
en forma de línies en un foli rebregat,
així se'm presentava la capital francesa.

Caminar pels carrers de París és sentir l'ànima de dos germans petits en un hipermercat de joguines. Un esperit tan feliç com emocionat. Les coses que no es poden transmetre amb paraules,l'aprenentatge de París. La brillantor als ulls del qui guaita el temple d'occident. Només arribar-hi en rebérem la benvinguda; la fonda brisa d'un aire perfumat i frescor infinita com núvol de sucre. Passejant, a cada racó s'hi descobreixen obres d'art, algunes amagades, fins i tot al metro. L'essència humana que representa aquesta ciutat només es compren passejant pels seus carrers. Qualsevol detall, de vegades són obres faraòniques i de vegades petites esquisiteses, i gastronomies, el grau de sofisticació i bellesa roman sempre en l'aire de París. Flors, llums, fonts i parcs. París és el sinònim més acurat de l'elegància. La plasmació d'uns ideals, l'escultura d'un somni. Ningú s'hi pot resistir, és impossible no caure rendit als braços d'aquesta fantàstica ciutat. El seu grau d'excel·lència, dels restaurants als museus, de les botigues als parcs, dels monuments a la gent. Tot sembla tocat pels àngels, de bellesa exquisidíssima i categòrica, tot al seu lloc perfectament posat. Com si tots els déus s'haguéssin posat d'acord beneïnt-la.

Si el festeig fa confitura, prepara el bateig de la criatura

Guillem & me inspirations :P

Si fas bon festeig, ves preparant el bateig.

Si fas bona confitura, als nou mesos criatura.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Arriba la vida

Aquí, en aquesta habitació tant càlida i amable, hi he respirat aquest vespre que ara passa.
I no només això, el més important és que hi he repirat la meva vida, els meus avis vius i morts, familiars, tots els meus amics, tots els que heu passat per la meva vida i tots els que sou en aquest niu de bellesa.

La suau història ve sempre acompanyada amb una tassa ja buida de llet beguda i algun llibre que observa amb ironia tots els actes de la teva escena tant lírica, tant preciosa. El relat màgic no seria possible sense l'estufa que folla amb l'hivern fred proveïnt la teva llar d'orgasmes. No seria la vida el mateix broll d'alegria sense el fum del desembre en el teu nassarró enrojolit i glaçat, no seria tanta flor la primavera sense l'esponjós desglaç de les teves galtes plenes de rosada. Arriba la vida quan menys te l'esperes, arriba la vida als seus moments de joia i de corona com una flor en la neu. Arriba la vida.
I nosaltres en
celebrem l'esclat amb tota quanta part del cor som capaços de donar-li.


PS. Jaume, la cançó, seria aquesta:

dilluns, 7 de desembre de 2009

8)___

dijous, 3 de desembre de 2009

L'ànima demana aliment

demana alegries,
demana motivacions,
demana amor,
demana amics,
demana música,
demana ball,
demana crear,
demana contemplació,
demana somriures,
demana complicitats,
demana lluites,
demana un coixí,
demana escalfor,
demana llàgrimes
demana aventura,
demana sorpresa,
demana bellesa,
demana poder,
demana olors,
demana colors,
demana gustos,
demana noblesa,
demana predisposició,
demana atenció,
demana interès,
demana moviment,
demana serenor,
demana simplicitat,
demana generositat,
demana coratge,
demana sacrifici,
demana llibertat,
demana sinceritat.