És un sentiment estrany el que em corre per les venes duent el teu rostre arreu, ara una nit, demà també, ahir, i ara encara una altra... i una altra... i una altra... mai s'acaba. El teu rostre em corre per les venes. Són moltes les nits. La teva veu ressona màgica al meu cos i fa que tremoli, no comprenc ja res, vago pels carrers i m'acompanya el teu fantasma, com si fossis morta! No entenc res, sóc en un bosc i és com si tu fossis totes les fulles, totes volant corrents amb un vent endimoniat, totes xiulant i petant alhora el teu nom i el teu ésser, crides fort, la teva ànima s'eixampla per tot, molt molt fort. I jo extasiat, atordit, quasi espantat amb aquesta extensa presència; tan grata, tan còmode, tan enormement estimada i ansiada. Em sento viure i morir. Són tantes les llunes que m'han apunyalat, tanta la sang, tanta la brillantor dels meus ulls enyorants d'aquest impossible en el que t'has convertit; que m'ha fet enfollir; sóc boig, obsés, obsés d'una nena que m'he anat creant amb la teva imatge, un ideal. Quina ràbia! Quin turment! Ho sé. Ho sé tot! Però no ho puc evitar. No vull anar al psicòleg. Si em faig tractar corro el risc de perdre't, i malgrat ser un turment, ets també allò que més m'agrada; la dolçor més perfecta mai sentida, aquest gust sagrat que mai he experimentat enlloc més que en tu, i no et puc perdre, no, no et vull perdre encara que siguis un espectre. No et vull perdre ara que per fi et tinc en tot el teu ésser. Mai, no et vull perdre mai. Segurament em diràs que tu no ets aquesta i que aquella de qui parlo no és real, però jo t'estimo -l'estimo- amb tot el meu cor i amb tota la meva ànima. I no puc evitar-ho, és la teva força la que m'empeny a aquest remolí d'infinit absurd i absolut. És la teva energia la que sento, el teu calor inconfusible, incombustible. Hi ets, et sento, t'estimo; quasi et puc tocar, la teva llum m'acaricia. Cadascuna de les meves cèl·lules t'ha promès fidelitat i estaria disposada a morir per tu. M'has atrapat, i no vull sortir de la teva trampa, vull consumir-m'hi, sí; deixaré que em consumeixis lentament. Moriré enmig de pètals. I el meu sacrifici serà el goig més gran mai existit.