Recuperem la veu de la vida
posem-li una lletra al present
aquests temps impresentables
nostre pare carceller.
Amb tacte i melodia diguem-li
que com a fills seus el respectem
però que tanmateix hem pres consciència
de son grisàcid engany permanent.
Recuperem el temps de la vida
cantem-li una sola cançó
que soni a orgull i valentia
i hi ressoni com un tro
nostra forta voluntat
disposada a cremar la por
tanta llefiscosa debilitat...
Cansats estem del teu jou subterrani
mesquina extenuació permanent!
Per aquests fills ja no basta
l’Or lluent d’aquesta llar
or ociós clau d’esclavatge,
fills esclaus vestits amb draps
que si creixem ho fem amb gepa
si no ens alcem ara, mai serem grans!
Posem-nos les millors gales
recordem-li al pare qui fou.
Que som els teus darrers fills
i ni un sol sol art no ens has ensenyat,
Oh, sí, tu, Pare Nostre...
Oh tu, sí, tu, Present Cansat!!
Amb el temps cremant-nos l’esquena
insistim amb veu potent:
Pare, viure amb tu no val la pena
Pare, marxem
Perquè ens retorni la vida a la sang
que ens en volem omplir per les venes!
Però no t'amoïnis, Pare
t'enviarem alguna carta,
i espera'ns, que qualsevol dia
tornarem per a tornar a alçar-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada