ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



divendres, 6 de novembre del 2009

Francesc Lorenzo pART I

Avui, per celebrar que he tallat sense motius amb la meva novia (encara que no tingui res a veure amb el que ve ara (tret del surrealisme subrealista))... Us presento part de l'obra -que per més que ell digui que són dibuixos, com veureu és Art en estat dur i per tant Obra- d'aquest gran company i amic que és el (Molt Honorable President del Consell del Plaer i membre emèrit del Consell del Vici),
el Sr."Kiku"
Ben aviat en penjaré una segona part.


(pròleg meu)

MOMENTS DE DESESPERACIÓ I Hi ha una tristesa de fons, sense motius. Unes ganes boges de perdre el nord. Diria que en puc dir necessitat, sí, sento la necessitat d'evadir-me d'aquest món. I no vull anar a dormir, no vull dormir, no vulldesconnectar d'aquesta manera, vull, simplement, canviar els inputs de les connexions, les connexions mateixes vull que em lliguin amb un món diferent, per alguna raó, el món que m'ha tocat, o el que he escollit... No m'agrada, ara, gens; vull transfigurar-lo . Fer créixer els colors, les emocions, la vida em crida al salvatge i espiral, als tobogans de bogeria, a la fantasia. No visc, ara mateix, la vida de gust. Sense motius coneguts la trobo massa insípida. Potser sigui la costum d'uns anys de tarannà esbojarrat, sí, des de sempre. Però ara necessito canviar la realitat, em sento com siestés cobert de merda i no me'n puc desempallegar , sense motius. Potser escriure-ho m'ajuda a comprendre-ho, com a mínim, així, és com si, tot i seguir cobert de merda, aquesta no fes tanta pudor, com si fes, ara, qualsevol cosa que ara i aquí pugui fer. No vull semblar feble, de fet no ho sóc; vull dir que no vull semblar infeliç, hauria de fingir, i fer com si no passés res? Com si tingués ganes de viure en aquesta manta de merda que m'envolta?

...


WILLE UND VORSTELLUNG

things about identity... perception of reality though reason and aesthetic ideas. You know, surreal philosophic shit...


THE GREAT MOTHER

As a portrait of the world here's Gea, the Great Mother, the chain to corporeity and sensuality of all the representations of herself...


THE ABYSS GAZING BACK INTO YOU

"...- Yes, you are."

("Gazing long into an Abyss"'s B-side)


GAZING LONG INTO AN ABYSS

"Am I really all alone here...?"

("The Abyss Gazing back into you"'s B-side)


SELF-MUTILATION

An inttrospective paranoia about feelings and how super ego repress them turning them against yourself.

("Blood lust"'s B-side)


mAGiK MUSHROoMS

The little ball is falling throught the wolf's trhoat, tearing a part all the veils of the golden fruit, wich contains the sperm of life's beyond. Take away that scent of flesh, with fresh new ways of undesrtanding, it won't fit the weight of lawly style. Just prevent the crabs from drinking stones of Doom.


DESPAIR OF THE ENDLESS


When you look throught the mirror's eyes and see nothing you will know Despair's grey realm...



DOWNSTRUCTIBITY

Once upon a time I realized that my whole life was falling a part. LOL


OUTER GODS

When reason finally reaches it's own limits...

invisible forces lead our will... and there's no place for freedom.

(P.S.: This is NOT about H.P. Lovecraft... well, maybe a little...)


BLOOD LUST

why is violence always so funny...? Well, read Freud and know the answer. Profit.

("Self-mutilation"'s B-side)

dilluns, 2 de novembre del 2009

La maièutica del llenguatge

Fa gràcia -si s'és prou atrevit per riure en comptes de plorar- la quantitat de coses que el llenguatge diu sense comptar amb nosaltres, i nosaltres despistats, conduïm el llenguatge sense adonar-nos-en massa de la seva potència, com qui condueix un cotxe a tota ceba i no percep la velocitat. Comunicant, moltes coses surten de nosaltres sense ni tan sols adonar-nos-en que les comuniquem. I és bo que sigui així en el sentit que, d'altra manera, tots aniríem com jugadors de pòquer per la vida; callant, sospitant, i amb les ulleres de sol. I tot plegat per no assumir el risc de la veritat. ¿Hi ha alguna veritat més vera que l'error? Perquè el llenguatge solet, sap i diu coses de la nostra persona que nosaltres ni en som conscients i ni tan sols ens les imaginem. També fa por, perquè la veritat és sempre un risc i com en tots els riscos, tothom hi posa el seu límit per no fer-se mal. És fascinant. Ja ho digué Kant: sapere aude!!! Atreveix-te a saber! (té gràcia perquè conten que ell explicava millor que ningú com eren els ponts d'Anglaterra sense haver-ne vist mai cap).

Parlem de nosaltres cada cop que fem servir el llenguatge... I quan a sobre, parlem de nosaltres a consciència, aleshores ja és la pera; perquè en xerrar de nosaltres, ens n'adonem de coses que desconeixíem. I és que tot apunta a que en l'acte mateix de parlar, el llenguatge pren vida i ens mostra veritats amagades, relacions que fins al moment no s'havien establert entre els nostres conceptes o esquemes mentals. Fer la memòria que l'usar el llenguatge implica, és un revitalitzar concepcions, vigoritzar-los, eixamplar-ne les seves arrels o connexions.

diumenge, 1 de novembre del 2009

CORS CORRENTS SOBRE LA TAULA

Cavalquem amb serenitat

la bona sang i el bon ritme
grans companys d'extensa vida
som forts vins, som gentlemans

Cavalguem amb alegria
gran compàs i bona mida
temps despert, dies lleugers
tot va girant sense mira

Hi ha fruïció i pell
hi ha mirades i alès
uns coloms juganers
som un estol de creuers

però de sobte tot canvia
amunt guaitant hi ha voltors,
l'ambient dissimulat s'enrabia
vents maldestres, violadors
bufen fort, i ens la prenen...

Hi ha quelcom que s'ha esqueixat
Oh..! Fràgil Serenitat..!


Li vaig veure un dia la cua
és el puta autèntic diable
l'inesperat, funest, violent;
l'absolut remolí incontestable

Tot de sobte s'ha enfosquit
la boira és freda i ofega
alguna cosa s'ha trencat
cavalguem ja follament
som Princeses Sense Cabells

S'ha esfumat la calidesa
ultratge del destí descarnat
No tenim ja cap confiança
ni tenim la sang, ni el ritme
On ets ara, melodia?
S'ha Florit la Candidesa.

Un dia a sola mà vam fer camí
no en sabíem de fragilitat
avui aquells rams grans i ufanosos
en plors i freds, s'han folls marcit,
No ens queda ja ni l'amistat
perquè alguna cosa s'ha trencat.



divendres, 23 d’octubre del 2009

El potencial de l'objectivació, l'abstracció o veure's des de fora

Quan alguna cosa no agrada, hom tendeix a menysprear-la... Em pregunto si aquest fet no és perjudicial, no perquè tinguem mal gust -que en molt, per descomptat- sinó perquè és possible que al procés de decisió li manqui un filtre més prim que el nostre gust, si en el moment de valorar les coses estem influenciats pels nostres gustos, aleshores el valor que donem a tal cosa no serà un valor real sinó un valor altament subjectiu; un valor fruit d'un judici molt estètic. I no és aquest abocament cap al gust menystenidor de la raó, gran font d'errors diaris? El mètode científic està ideat per a no cometre aquesta mena d'errors en tant i quan s'esforça per no fer valoracions més enllà del que efectivament prova, quan el científic vol avançar empetiteix el gust. Nosaltres no podem amagar el gust perquè forma part de la nostra essència, però el que sí que podem fer és convèncer-nos que allò que no ens agrada res té a veure -per necessitat- amb allò que no té valor; el gust no està relacionat amb la veritat de les coses - i nosaltres som també bastant cosa- encara que, per les sensacions, sovint ens creiem que sí.

Entenc la salut com a activitat, com la cura d'hom mateix per a sentir-se en màxim estat vital: el més viu i potent possible.... Per intentar lluitar contra aquesta tendència negativa per a la nostra salut de valorar en funció del gust, l'esforç gran i el més important de fer és el d'orientar els gustos cap a allò que ens és bo (saludable) encara que al principi no ens agradi, i hi ha un pas anterior quasi potser més difícil encara, que és determinar allò que és bo: aquí hem de callar i deixar parlar a la ciència, això no vol dir fer cas al metge que una mica sempre va bé, això vol dir posar-se la bata: fer ciència amb un mateix. Perquè per saber el que t'és bo abans has de seguir la màxima socràtica de conèixer-te a tu mateix. Conèixer les pròpies inclinacions, dinàmiques, gustos, constitució física, anímica, psicològica, biorítmica... i tots els entrellats que hi vulguem aquí posar. El conèixer-se a sí mateix és també, en segon ordre tant i més important, saber-se els límits, les capacitats, les potencialitats... Això requereix Ciència! Raó! Experiments! En saber-se, sabrem quines tendències, gustos, inclinacions (naturals, culturals o genètiques) són beneficioses i quines no, sabrem també quines podem canviar i quines no i quines efectivament cal canviar i quines no és necessari, etc. Més enllà de les coses generalment bones per a tot ésser humà (aliment, descans, benestar, etc .) hi ha coses que només nosaltres íntimament podem saber si ens són bones o no. Això requereix un fort estudi, raó! Experiments!!!

Si no podem evitar el judici estètic del gust, fem almenys l'esforç de sotmetre'l al judici de la crítica, estudi! ciència! o com n'hi vulguem dir. Experiments!

...Com que no m'agrada gens parlar amb aquella x persona, no hi parlo. Doncs bé, una vida, almenys tinc pebrots de fer el que vull i no cedir a les exigències de, per exemple, l'entorn.
...Ara bé, si ho estudio, potser descobreixi que em seria profundament beneficiós parlar-hi i que en fer-ho, notant els beneficis segurament el meu gust canviaria (m'agradaria parlar-hi) enfocant-se cap al que m'és millor en tant que beneficiarà el meu estat vital general. Doncs excel·lent, vides infinites! No només tinc pebrots de fer el que vull, sinó que a més sóc capaç del moviment del sacrifici, de la ferida i el dolor, per una salut de ferro. Com les mans del cuiner que a fart de cremades s'han fet insensibles a la calor i fan així millor la seva tasca.

Igualment, un cop fet l'exercici i enfocat el gust cap a allò que és millor, no pot hom menysprear allò que és pitjor; ha de tenir en compte que el gust, encara que s'hagi ensinistrat, no és cap assegurança, és l'examen d'aquest qui s'assembla més a una assegurança, perquè d'alguna manera ens cuida i prevé.

Per l'essencial càrrega de plaer que proporcionen els gustos i el fet positiu de l'abocament a aquests, no creure-se'ls en ocasions de sacrifici, no ha de suposar voler deixar de gaudir allò que ens van proporcionant mentre els tenim... Seria un gran error confondre el sacrifici de l'exercici racionalment decidit amb el masoquisme.

Intueixo que en aquest aprenentatge per a l'educació dels gustos, hom s'hi pot estar tota la vida i restar encara com a humil aprenent.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Identificació de la identificació

Volia saber qui sóc i de sobte no podia respondre, de sobte cada múscul en tensió, mirada concentrada en mi mateix, i el mirall que no es trencava, no passava res; ni em coneixia ni sabia qui era, ni què seria. Volia saber qui sóc i sense voler-ho em vaig entretenir en un altre afer, cosa aquella que m'agradava més, i voilà! En aquell moment em vaig convertir en allò que era i no sabia, en allò que desitjava i no podia. Em vaig trobar en allò que m'agradava.



I, tu..? És que mai t'ho has preguntat?
Mai t'has adonat encara, que ets allò que t'agrada?
I tu, saps almenys què és el que t'agrada?
Si no saps el que t'agrada no podràs saber qui ets.
I tu, qui ets?
Qui t'agrada?

Segurament siguis com aquells qui t'agradin més, com aquells amb qui més vols estar. Segurament t'hi assemblis en més coses del que penses.

Afinitat, causalitat, destí.
Aquesta és
l'ansiada resposta.
I ara, després de tota resposta, què?
Ara a canviar,
a ser el mateix de sempre,
la indefinició líquida, fluctuant, expectant.
I, potser algun dia, tornarem a trobar-nos.

dissabte, 26 de setembre del 2009

Sovint a la vida,

Hem de negociar amb la realitat
Santiago López Petit

dilluns, 21 de setembre del 2009

En hores de tren...

Oració del germanastre cínic

Germanastre cínic, que foteu en la civilització
sigui satanitzat el vostre nom
que en veure'ns s'espanti el vostre regne
prohibida sigui la vostra voluntat
així en la terra com ho és en la llei

El nostre càstig de cada dia,
doneu-nos civisme, en el dia d'avui

i no tingueu pietat
així com nosaltres mirarem malament els nostres perversors
i no permeteu que nosaltres infringim res
ans protegiu-nos de qualsevol pal

Amén!

dimecres, 16 de setembre del 2009

Us he deixat de comentar

Hola amics blogaires. Ja no comento apenes cap dels vostres escrits, no és res personal, ni molt menys manca d'interès, el que m'ha passat és que m'he quedat sense temps per aquesta mena d'oci pels blogs. És una sort i un luxe comptar amb estones com aquelles, que ja no tinc. Podríem dir que en comptes, tinc molta feina, cada dia més!

diumenge, 6 de setembre del 2009

L'exercici de la novetat i del canvi com a actitud

Encara que difícil -tot exercici té una certa dosi de sacrifici- potser (i més segur que potser) cal fer l'esforç del canvi. Sovint la vida ja porta canvis amb si d'una manera natural i inevitable, però també sovint aquests canvis no són prou per a evitar el nostre avorriment, ens cansem de les coses, és extremament saludable en aquest sentit no caure mai en el cinisme de considerar les persones com a meres coses, cal anar molt més enllà i donar a les persones la màgia de la humanitat. Però deixant el tema de les persones i seguint amb l'exercici proposat, del que volia parlar és d'actituds. Serà bo el canvi perquè suposarà un impacte, la dosi d'impacte mínim que requereix tot joc, tota diversió i tot esperit contrari a l'estancament; és una cosa que es veu ben clara en els nens, els nens en qui tot els causa sorpresa, i no perquè siguin així de pastarrufes, sinó que quan es sorprenen amb moltes coses és perquè és el primer cop que les senten o perquè les han percebut poques vegades i per tant l'impacte de la novetat encara conserva part de la seva intensitat fonamental. Potser fóra bo d'adquirir aquesta expressió de la novetat com a costum, tal com rentar-se les mans i les dents, com a hàbit de salut; és tot qüestió de prevenció, forjar l'actitud de la diversió -entesa, com abans he dit, en forma de novetat- ja des d'abans que l'avorriment arribi.

dijous, 3 de setembre del 2009

dimarts, 1 de setembre del 2009

Complement energètic

La filosofia és un bon complement pel qui pretengui aprendre a gestionar la seva vida.

Bellesa


..Meli

Parir fills subnormals

Deixant clar des del principi que el treball és la pitjor cosa que existeix a la vida i que si fos per mi deixaria decapitar a qui se'l va inventar, hem de tenir sempre molt present que si hem de fer un treball, l'hem de fer sempre al màxim de les nostres possibilitats, el millor possible, deixan-t'hi la pell i l'ànima i quasi la vida si cal, perquè en aquell treball hi estaràs deixant part de tu mateix i el destí es farà una idea de tu a partir del teu treball, i si ja has entrat en la decadent dicotomia d'haver de treballar, aleshores és millor fer-ho a reflex teu, que el miris i t'hi vegis reflexat, si no estem orgullosos del que fem difícilment estarem orgullosos de nosaltres mateixos, i no s'hi val justificar-se dient que com que la feina és una merda i que cobraràs igual i que ningú se n'adonarà per això ho fas malament, no, no perquè l'acte fa la costum i la costum determina el caràcter i el caràcter dicta el destí, les coses o es fan ben fetes o no es fan, perquè sempre que miris un treball teu t'hi estaràs veient reflexat. Això és el primer que s'hauria d'ensenyar a les escoles, vaja, a mi com a mínim m'hagués agradat que m'ho ensenyessin de ben petit... I pel que fa als treballs d'Universitat, el mateix, avui he entregat un treball mal fet i em sento com si hagués parit un fill subnormal.

dilluns, 31 d’agost del 2009

Musicar poemes

La música és un dret inalienable de tot poema

diumenge, 30 d’agost del 2009

Escollim el riure
no sempre és escollir bé,
però és escollir riure,
pròpia justificació

Escollim la diversió
no sempre és escollir bé,
però és escollir diversió,
pròpia justificació

La bogeria et mira
i així t'estén la mà,
com l'anhel instintiva
de l'amor que mai convé
així la bogeria et crida

Escollim la bogeria,
és escollir malament?
Si no escull ja la raó!
l'amor és ja al seu tro

Escollim ser dolents
que diuen que no és bo
però el seny ja no dicta
el seny és ja mort

No em parlis de moral
quan la bogeria m'ha escollit
no em parlis de bondat
quan en mi qui mana és simple
pura i per sempre Amor



Gossos pixaners

Com un gos que pixa, fent-se seu el territori, això som també els humans. Si som del barça volem que els altres siguin del barça, si som catalans volem expandir el català, si som ecologistes volem expandir també... La nostra idea, la nostra forma de ser, NOSALTRES, ens creiem que som els millors i no sabem perquè, de forma inconscient; i volem fins i tot que el món que ens envolta s'assembli a nosaltres perquè així ens sentim millor, el món serà millor sent com nosaltres.. Hahaha! És una forma d'afirmar-nos i de sentir-nos segurs, de fer-nos grans i expandir-nos, és un esperit de possessió curiós, bonic. Volem que tot sigui com nosaltres i no sabem perquè, de fet saber perquè és apuntar massa amunt, i adonar-se'n una equivocació? Potser seria millor dir que ni tan sols ens n'adonem. Ens fem una idea de nosaltres més o menys exacta i un cop feta la convertim en una espècie d'ideal pel qual lluitar, nosaltres som l'ideal, i hem d'anar cap allà, cap a nosaltres, fent que el món respiri en el nostre aire i que visqui per nosaltres i pel nostre ideal que som. Com que ens estimem, volem fer-nos créixer, i expandir-nos, fins i tot alguns pretenen perpetuar-se. Pixar infinitament! Som gossos pixaners.


Només el plaer justifica el dolor

El dia que no tingui plaers, plaers dels més intensos. Estaré despedint-me de la vida.

dijous, 27 d’agost del 2009

Pots ser

Amunt i avall la vida et porta amunt i avall. Pots aprendre i esmerçar-te i esmerçar-te en ser un llac, un llac serè i de calma que a cada batzegada que la terra li doni digui: PAU! Pots aprendre i esmerçar-te i practicar-te en l'art d'amansar feres, calmaràs les emocions, adormiràs els dolors i també els plaers amb la teva cançó de bressol. Dolça i calmada, pausada, serena.


Amunt i avall la vida et portarà sempre amunt i avall. Pots aprendre i esmerçar-te en ser un mar, un mar feréstec d'onades que a cada instant de pau li digui: PROU!
Exaltaràs les emocions, despertaràs els plaers i també els dolors, els buscaràs amb la teva dansa infinita amunt i avall, seguint el ritme, el fluctuant ritme del Fàtum;
amunt i avall.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Que la culpa sigui dels altres no surt gratis

La gran farsa de l'educació. La gran farsa de la bona educació que l'educació és bona en sí mateixa, el mur pendent d'esmicolar, el mur que pretenc esmicolar. Perquè la bona educació porta en si una llavor de la gran hipocresia que poc a poc va engendrant el ressentiment, que fructifica en les manies, les dèries, les amargacions més pròpies del Perro del Hortelano i les seves evidents rabietes. Poca cosa omple el cistell de la vida d'aquell qui s'amoïna per la bona educació, sobretot per la dels altres: quan et creus un conte l'acabes explicant a tothom qui passa pel teu costat. Qui s'amoïna per la bona educació ha trobat i caigut i agafat una perverssíssima distracció, autodestructiva i enemiga de la vida que crida la plenor que se sacia dels instints. Creure en la bona educació i fer-ne d'aquesta el teu escut i espasa, és una inversió segura en valor de dolor i malestar perpetus. Ser massoca fent veure que no ho saps, creant-te el pitjor dels enemics a dins teu, el ressentiment. I després venen les malalties, i el decaure, i creus que és estrany. Realment creus que és estrany? No és gens estrany! El ressentiment se't menja les defenses, mates així la teva millor defensa. Que la culpa sempre sigui dels altres no surt gratis.

dimarts, 18 d’agost del 2009

No escric, (ergo) no visc

Em sembla que últimament no escric res publicablement interessant perquè no penso en gaire coses, podríem dir que no penso en massa cosa més que no sigui en Jo. Perquè penso en jo? Perquè tinc poc temps i ho necessito més que mai. Perquèapenes tinc temps ni energies per pensar i el poc que tinc prefereixo destinar-lo al que està a dalt de tot de la piràmide de la ment sana d'un individu comú -a saber: un mateix. Treballar d'aquesta maneram'idiotitza , si a l'esforç físic li sumem la calor insofrible d'aquest estiu hom només pensa en una cosa per poder respirar: oci, oblit, fantasiafacilona ... Res, descans. Perdo l'interès pel món, per les coses mundanes i quasi també per les espirituals, per la política i per la família i per la història i pels amics i evidentment pel blog. Si no vius coses diferents no pots escriure massa, doncs poc rerefons empíric pot tenir allò que expliquis, pocacredibilitat ... I viure en monotonia no és pas viure en absolut, és simplement cagar-la. De vegades cal cagar-la per progressar en la vida, i això mateix faig aquests dies d'estiu, espero!

Coses que us puguin servir que crec aquests últims dies? Que per més fàcil que sigui, no podem oblidar-nos de cuidar-nos. Que per més fàcil que sigui, no podem tampoc oblidar-nos de conèixer-nos passant-nos revistaperiòdicament per veure els canvis. Que ens sentim còmodes entre els semblants i ens passem la vida buscant-los, que els semblants canvien perquè tots evolucionem amb el temps i ho fem de maneres distintes. Que els anys passen molta factura al cos que viu entre excessos; que treballar és de burros... Amb tot el meu condol iautocompassió... Que treballar en el que t'agrada és un oxímoron, doncs quan el que es considera feina es converteix en diversió, interiorment deixa de ser feina per convertir-se en oci, el contrari que en l'exterior és concebut com a no-feina . No crec que això serveixi de massa, ja us dic que no he pensat massa aquests dies, no es pot pensar res bo amb tant desgast físic, almenys jo. Ésautoodi el que sento en practicar aquesta mena d'autocompassió, doncs la compassió és com un menyspreu que et fa la naturalesa, i no és saludable el menyspreu, mina l'autoestima. Hem d'odiar tot allò que mini l'autoestima, perquè sense autoestima no som res, cal destruir amb tot l'odi i la ràbia possibles els nostres enemics siguin quins siguin, no?

Sentia que us devia i em devia una explicació -un cop més!

Que tingueu molt bon estiu!

diumenge, 5 de juliol del 2009

treballar per viure i viure per treballar, alhora

Que de tant treballar hom deixi de viure, i treballi, precisament, per a poder viure... És una paradoxa esperpèntica, i s'hi torna encara més si a l'hom en qüestió si li acut de plantejar-se el futur: una cosa sempre tant líquida, inestable, fluctuant. Crec que quan vius per treballar tens molta sort, perquè a no ser que siguis masoquista el treball que fas és una cosa que t'agrada i t'apassiona; però quan treballes per a viure no acostumes a tenir aquesta sort i el més normal és treballar d'alguna cosa que no t'agrada tant com per a dedicar-hi la vida, d'algun treball que no t'apassiona... I dedicar la vida a això és simplement una cosa letal, viure enverinadament.

diumenge, 21 de juny del 2009

Perdre el temps


No tinc del tot clar que el temps es pugui perdre, però només de plantejar-me la idea que ara mateix l'estigui perdent amb tota probabilitat, ja fa que aflorin en mi tota mena de suors. Estar perdent el temps! Us imagineu que esteu perdent el temps..?!! I si el perdo, sense, què faré jo després? Em relaxa i reconforta molt imaginar que si ara l'estic perdent, potser algun dia el trobi, així; patapam, de sorpresa! I alegria! Com un bitllet amagat. O potser el robo, qui sap, potser a tu te'l robo!!! Potser és divertit ser un lladre de temps... De tota manera, de temps tothom té el seu, oi, com el gust. I si quan deixes de guanyar temps comences a perdre'l, i només guanyant temps és possible deixar-lo de perdre? I potser buscar sentit, si pot ser patologia, sigui la més pròpiament humana. I si la única manera de no perdre el temps, vull dir de guanyar temps, fos divertir-se? D'aquí deu venir allò d'anar a la recerca del temps perdut... I salut tururut! Quina ratllada us he fotut xD

dilluns, 15 de juny del 2009

Caràcter destructiu i Reconeixement de la pròpia força

He extret alguns fragments de l'obra de Walter Benjamin,
aquí algunes perles sobre el caràcter destructiu:


-El caràcter destructiu només coneix una consigna: fer lloc, només una activitat: obrir pas. La seva necessitat d'aire fresc i espai lliure és més forta que qualsevol odi.

-El caràcter destructiu és jove i alegre. Perquè destruir rejoveneix, perquè aparta del camí les petjades de la nostra edat; i alegra, atès que pel que destrueix donar de costat significa una reducció perfecta, una eradicació fins i tot de la situació en què es troba.

-El caràcter destructiu treballa sempre fresc. És la naturalesa la que, almenys indirectament, li prescriu el ritme: perquè li ha de prendre la davantera. Contràriament, serà ella la qui emprengui la destrucció.

-Al caràcter destructiu no li ronda cap imatge. Té poques necessitats i la mínima seria què és el que ocuparà el lloc d'allò destruït.

-El caràcter destructiu fa la seva feina i només evita el creador. Així com el que crea, cerca per sí la soledat, ha d'envoltar-se constantment el que destrueix de gent que testimonïi la seva eficiència.

-El caràcter destructiu és una senyal. Així com un punt trigonomètric està exposat per tots costats al vent, ell està per tot arreu exposat a la parleria. No té sentit protegir-lo en contra.

-El caràcter destructiu no està interessat en absolut en que se l'entengui. Considera superficials els afanys en tal direcció. En res el pot danyar ésser mal entès. Al contrari, el provoca, igual el van provocar els oracles, institucions destructives de l'Estat, (...) el caràcter destructiu deixa que se l'entengui malament, no afavoreix la tafaneria.

-El caràcter destructiu milita en el front dels tradicionalistes. Alguns transmeten les coses en tan i quan les fan intocables i les conserven; d'altres les situacions en tant que les fan manejables i les liquiden. A aquests se'ls anomena destructius.

-El caràcter destructiu té la consciència de l'home històric (...) d'aquí que el caràcter destructiu sigui la confiança mateixa.

-El caràcter destructiu no veu res de durador, però per això mateix per tot arreu hi veu camins. On altres ensopeguen amb murs o muntanyes, ell també hi veu un camí (...) com que per tot arreu hi veu camins, està sempre en la cruïlla. En cap cas és capaç de preveure el que portarà amb sí el proper.

-El caràcter destructiu no viu del sentiment de que la vida és valuosa, sinó del sentiment de que el suïcidi no val la pena.


I acompanyant les perles, el diamant del collaret;
en què hom reconeix la seva força:


En les pròpies desfetes. Quan hem fracassat per debilitats nostres, ens menyspreem i ens n'avergonyim. Però quan som forts, menyspreem les nostres derrotes i tenim vergonya de la nostra mala sort. (...) Altra cosa són les sèries de desfetes en les que aprenem les fintes per a aixecar-nos i en les que, avergonyits, ens banyem com en la sang del drac. Ja sigui la fama, l'alcohol, el dobler, l'amor -allí on hom se sent fort, no hi coneix ni honra, ni por a fer el ridícul, ni cap mena de contenció. (...) Cap rambler es portarà impertinentment davant dels seus clients com Casanova amb Charpillon. Tals homes viuen en la seva fortalesa. Terrible i peculiar manera de viure oi tant, però aquest és el preu de tota la força. Existència en un tanc. Si hi vivim a dins, ens fem estúpids i inaccessibles, caiem en totes de fosses, ensopeguem amb tots els obstacles, furguem en la immundícia, deshonrem la terra. Però només quan estem ben empastifats, resultem invencibles.

dimarts, 9 de juny del 2009

Imbècils Vs incorrectes II

Què ens fa humans? Estic segur que ens caracteritzem tots per la curiositat, la curiositat ens fa humans. Un ésser humà avançat es caracteritza per un saber avançat. En la mesura que més saciem la curiositat més aprenem i esdevenim millors. Ara bé, hi ha el que ja Kant va veure, que és la part ètica; Kant creia que era més important ser bo que savi. Jo crec que ser millor com a humà és ser savi, i ser millor com a persona és ser bo. Quan parlava d'imbècils i políticament incorrectes em referia precisament a això. Hi ha qui s'atreveix a defensar el millor independentment de que sigui èticament rebutjat per la majoria i titllat de dolent; políticament incorrecte, qui prefereix ser millor humà i corre el risc de creure més en sí mateix que en la resta, serà un geni o un incorrecte malvat depenent del punt de vista. Hi ha qui no s'atreveix a defensar el més humà, i, com jo, opta pel més bo. Aquests som els imbècils, la majoria, perquè cedim a la ignorància quan aquesta comporta felicitat, en casos límit preferim ser millors persones que millors humans. La bondat i la maldat només obeeixen al teu gust si estàs entre la majoria, entre la normalitat. I això es veu en l'actitud vital, en la intimitat de cada acció que fas o tendeixes a l'instint o a la societat. Instint, humà; societat, persona.

Posem-nos en la pell d'un d'aquests capellans gai-pedofíl·ics que ara estan de moda:

a) Si tendim a ser imbècils defensarem la bondat i ens reprimirem tota la vida, perquè els imbècils tendim a assumir el Leviatà, la hipocresia pel bé comú, renunciar a tu pels altres. El bo per sobre de la veritat, l'ètica que ens fa millors persones per sobre de l'epistemologia que ens fa millors humans. Millor la segura ignorància imbècil que l'arriscat saber incorrecte. No correrem el risc.

b) Si tendim a ser políticament incorrectes, defensarem la veritat i no ens reprimirem tota la vida, perquè els políticament incorrectes tendeixen a no assumir el Leviatà, la veritat pel bé individual, no renunciar a tu pels altres. La veritat per sobre del bé, l'espistemologia que ens fa millors humans per sobre de l'ètica que ens fa millors persones. Millor el risc del saber incorrecte que la seguretat de la ignorància imbècil. Correrem el risc.


He tensat al màxim les cordes en l'exemple perquè s'entengui el que vull dir, evidentment les nostres coses seran molt menys animals, confessar una infidelitat potser, però em sembla que en la intimitat de cada acció hi ha una tendència que marca les línies generals d'una nostra naturalesa, més cap a imbècil o cap a Incorrecte. Com més imbècil menys suportarem la incorrecció política, i com més incorrectes políticament menys suportarem la imbecil·litat. No és gens fàcil saber com som, però.

dimecres, 3 de juny del 2009

Fins aquí hem arribat

Els ulls ensanguinolats, rabiosament. Un cos que no saps com aguanta, tants dies sense dormir.
Dos anys ja, dos anys i cap dia sense dedicar-li uns minuts al pensament i el record d'un dels exemples. Un dels grans, tinc l'orgull que era un dels meus millors amics. Segurament el més gran de tots, malgrat ser tan jove. Va suïcidar-se i sembla que ningú no sap perquè, quan ho explico tothom opta pel menyspreu perquè els fa por acceptar la part més extrema de la vida que no es pot controlar, o perquè simplement ni tan sols poden apreciar-la i ni s'adonen que existeix. No s'hi poden enfrontar. La por és una legítima resposta al misteri. Per mi, era un referent, era molt més intel·ligent que jo i tenia un sentit de l'humor molt per sobre del de la resta; i del meu, per descomptat. No saben que quan algú hi anava ell ja en tornava, i que els hi donava més de deu mil voltes en tot. Era pura vitalitat. Feia posat de dur i aconseguia enganyar-los; a mi, però, no. Jo sabia del cert que era molt més sensible que la resta, segurament la sensibilitat estigui lligada per aquells fils tan prims que ningú veu amb la intel·ligència. Complicitat. No sé les seves raons, només sé del cert que fossin les que fossin eren bones. Més intel·ligent i més bona salut que jo. Sempre he volgut assemblar-me ni que sigui una mica als que em donen deu mil voltes en tot. Diuen que es va fer desaparèixer el cap sencer amb una escopeta de caça en la més forta potència. Era un puto crack. Diuen tantes coses i tan poques són certes que de vegades, en moments de susceptibilitat, penso que ha de ser millor tancar-se i no escoltar a ningú durant dies per no indignar-se amb la inevitable tan gran mediocritat de la nostra espècie, sens dubte la cosa més prepotent.

En fi. Avui és un d'aquells dies radiants de primavera, preciosos; saludant ja l'estiu. Orenetes. Però darrera de la bellesa sovint s'hi amaga la foscor, i és que avui cau l'última fitxa de dòmino de la cadena. És el dia en què l'últim referent s'ha enfonsat ja definitivament amb mi, i hem rigut junts per ser avui un dia tant radiant. Hem lluitat fins al final. L'únic exemple que em queda encara en peu ja ha decidit de fa temps marxar d'aquest país per no tornar-hi mai més. Em pregunto què collons passa. Perquè l'ombra de la misèria és tan ampla i té tant d'afany en perseguir-nos, o si no som nosaltres els qui la perseguim inconscientment. Estem caient com les fitxes de dòmino dels últims successos. Cúmul de desgràcies. Pel que es veu tocava fer net. Caurem. Caurem, però, com el bon soldat; amb les botes posades i amb tota la dignitat possible.

Direm adéu a un somni, però "a reveure" a la ciutat. Segurament serà un any dur, com tots, segurament se m'ha acabat això d'estudiar a la Universitat, com a mínim per un any vista. Només queden els deutes de quan vam decidir ser emprenedors i que podíem amb tot el temporal, però el vent bufava tan fort que no hem pogut resistir, moltes nits de no dormir i una gesta impossible: resistir. Només ens queda el que hem après. Les cames ja han dit prou. Hem arribat a la darrera parada, a les portes del desert; en l'horitzó només sorra, foscor i mort.

diumenge, 31 de maig del 2009

Sempre cerquem il·lusió

Crec que l'èxit de la bogeria blaugrana rau en que la gent necessitem quelcom en què creure. La fe és necessària. Per això la religió ha tingut èxit: omple aquest forat. Necessitem mites que ens expliquin la vida, el barça per exemple. Necessitem il·lusió per viure, la vida feliç consisteix en la il·lusió. És molt normal que no totes les il·lusions reposin dins nostre i que algunes les sortim a buscar a fora, el barça per exemple. El que compta no és la lògica interna de la causa de la il·lusió, el que compta és el seu efecte: allò que ens porta a la celebració. El que realment importa és poder celebrar, necessitem que la nostra part d'innocència i de nens surti a fora, per això ens agrada el joc, perquè el joc crea il·lusió i celebració! L'efecte que busquem conscient o inconscientment, el joc, però, entranya la lluita dins seu. Som éssers per a la lluita.

És fantàstic que hi hagi il·lusions col·lectives, és molt saludable; perquè reforça llaços socials i crea sentiment de germanor i protecció i amistat i confiança i en definitiva benestar. Però crec que no hem tampoc d'oblidar les il·lusions que cadascú ha de ser capaç de crear-se i cultivar per créixer, les lluites que hem de ser capaços de plantejar i de guanyar. Que les il·lusions col·lectives no facin de frè a les individuals.

Timidesa

És només una hipòtesi; però no podria ser que l'auge de la comunicació sigui una arma perillosament autoflagelatòria pels tímids?

A les classes de la universitat poca gent s'atreveix a fer preguntes, no perquè no les tingui, sinó per por i timidesa. No ho trobo bé. Per als tímids, tenir la comunicació tan a l'abast com ara és una joia, no cal plantar-se davant d'algú i parlar, n'hi ha prou amb agafar l'ordinador i escriure per a poder-se relacionar. És una joia, però si hom té timidesa, aquesta pot ser la millor manera de no superar-la. Perquè en comptes d'enfrontar-s'hi la defuig. Si ets tímid, l'única manera de deixar de ser-ho és practicar la comunicació amb els altres de forma oral i cara a cara, enfrontant-se a la por escènica. En canvi, si tenim una mancança i en comptes d'enfrontar-nos-hi la ignorem, aquesta mancança corre el risc de créixer; i la persona tímida en qüestió, d'estancar-se. Després hi ha l'alcohol, el gran aliat, però és igualment -per sobrades raons- una altra arma perillosa.

dimarts, 26 de maig del 2009

L'equilibrista

Hi havia una vegada un equilibrista que caminava damunt dels fils com si allò fos el passeig capvespral del diumenge: tot despreocupat, felicià, encantat de la vida. Fantàstic. Ho feia fantàsticament bé. Tothom pensava que tenia un do especial. No podia ser més feliç el pobre. Estava molt orgullós de tenir un ofici que l'omplia tant i a causa d'això totes les seves cares eren somriures i en cada gest la frescor primaveral. Es ventava de la originalitat de ser un gran equilibrista, què dic un gran equilibrista: El Gran Equilibrista que ell era! Un paio peculiar i afortunat.


Quan feia vent i els fils que hi tenia a sota els peus començaven a tremolar, aleshores l'autèntic equilibrista entrava en acció. Ben quiet, es quedava ben quiet, mentre era una estàtua s'esforçava a resar i esperava, completament paralitzat, que la sort l'acabés salvant; i com si fos una cosa fixada pel destí, encert, la sort sempre l'acabava salvant de caure i fotre's la gran hòstia, miraculosament. Fos com fos, l'absurda estratègia funcionava i l'equilibrista sempre es salvava.


L'equilibrista es feia gran, cada dia més bon equilibrista, més confiat, més atrevit, cada dia el fil un metre més alt de terra i cap matalàs a sota, de salvavides ni parlar-ne, ell era l'únic responsable de guardar la seva vida, i com que era tan esplèndid, la cosa estava assegurada. Com més gran es feia més lluny el fil del sòl. Les forces ja no eren mai les mateixes, començava a tenir arrugues, a no confiar tant en la misteriosa sort i a tenir cada dia més vertigen; però orgullós i confiat com era, no podia baixar el llistó. Un dia, per primer cop, el vent va bufar tan fort que els fils es van trencar i l'equilibrista es va estampar tan fort contra el terra que va dir adéu a tot el que fins aleshores havia estat la seva vida. No només mai més va voler tornar a pujar el fil, sinó que va deixar de fer equilibris per sempre i de tanta por que havia agafat, es va anar submergint, a poc a poc, en les sòlides estructures de la pitjor de les mediocritats.




El rellotge fa tic-tac, i el vent bufa, i el rellotge segueix fent tic-tac, i el vent segueix bufant, i el rellotge més tic-tac i el vent bufa més fort i el rellotge ja és d'uns altaveus imparables però compte si t'escapes, al balcó t'hi espera el vent que ara és un huracà i se't vol endur...

dilluns, 18 de maig del 2009

Si no tens cap causa per la que morir, no tens cap causa per la que viure

Mare meva, quina sublim estupidesa! Aquesta frase, aquesta sentència que m'han tirat avui a la cara.

Morir per una causa és insultar la Causa Mare i original, que és la Vida. És un just càstig el de la mort quan hom insulta la vida d'aquesta manera, és normal que la vida fugi del nostre costat si la menyspreem d'aquesta manera. Creient que hi ha una causa més important que ella, sagrada engendradora de tota causa.

Si no tens cap causa per la que morir, no tens cap causa per la que viure... Diuen. A mi, en canvi, em costa de creure que els que moren per causes tinguin causes per les que viure.

Només moriria per una causa si no em quedés ja cap causa per la que viure.

dissabte, 16 de maig del 2009

Cuinar la veritat amb amor


Les paraules són l'embolcall pel regal de la veritat,
i tot regal, ens agrada més si està ben embolicat.

divendres, 15 de maig del 2009

Perquè l'alè ens arriba del passat, i no del futur.

En tota lluita (i la vida ho és) crec que és més sa i desitjable el fet de recordar els avantpassats que no pas el d'imaginar les generacions futures. Té més força motivant pensar l'esforç de l'avi que no pas el benestar del nét.

dimecres, 13 de maig del 2009

Trobats el 6 de febrer de 2007 als afores de Mantua, nord d'Itàlia


Desitjaven que tot l'any fos primavera, sabien del seu amor i del pes d'unes arrugues
que mai volien arribar a conèixer.

Volien guardar aquell gran esclat de passió en un perfum, i posar-se'l en el dia de la seva mort.

Quedar-se per sempre més en l'èxtasi de ser en l'altre.

La passió els va precipitar al més dolç final que haurien pogut imaginar.

Durant la caiguda, abraçats, els instants se'ls hi van tornar eterns, el destí havia reservat pel final el seu millor regal.


Prejudicis i llibertat

Reivindicar el gust és una forma d'avançar en els conceptes de llibertat i de dignitat. Vestint-te i comportant-te com et ve de gust i no com els prejudicis socials marcats per les tendències i la moda dicten, per exemple, és una forma de reivindicar el gust i per tant de lluitar per la llibertat, és una forma desacomplexada de defensar el valor intrínsec de la diversitat i d'atacar de front els prejudicis que limiten possibilitats. Suposo que com en tota lluita, el qui decideix encetar-la en pateix més que ningú les conseqüències, qui té prejudicis té un problema, sí, però és un problema que comparteix amb aquell cap a qui es focalitza el prejudici. El que té el prejudici es perd conèixer una persona que podria ser-li de gran ajuda, el qui és focalitzat pel prejudici es perd conèixer a qui té el prejudici -i en té la culpa per reivindicar un gust susceptible de prejudicis- que també podria ser-li de gran ajuda.

Si reivindiquem el nostre gust, patirem que per anar X (amb la roba estripada, o amb camisa i jerseiet, o amb rastes, o arrecades, o seure o caminar d'una determinada forma, o el que a cadascú se li pugui ocórrer) la gent amb prejudicis ens jutgin sense conèixer-nos, es pensi que som X. Però guanyarem un aliat de la llibertat per cada persona amb prejudicis que coneguem i ens conegui. Perquè són moltes les males mirades que han hagut d'aguantar i aguanten els musulmans, els homosexuals, els jueus, etc. Per un fet que té molt a veure amb el que jo dic, amb el dels prejudicis.

dilluns, 11 de maig del 2009

L'Estat necessita desparasitarse urgentment

Crec que Catalunya -i segurament tot l'Estat- té un gran problema pendent amb la classe funcionarial. I nosaltres tenim el deure de denunciar-ho pel propi bé de tots. De cridar ben fort almenys, perquè el malestar sigui notori i els responsables exerceixin i els que encara tenen sentit de la dignitat pressionin els seus companys parasitaris.

Sembla que de tots els que integren l'aparell de funcionament del gegant, els únics que creuen realment en l'Estat i malden per millorar-lo són quatre polítics i alguns bons professionals de la docència. I acaben cremats, és normal. És una vergonya absolutament inacceptable que la ineptitud, el passotisme i la irresponsabilitat siguin les principals característiques d'un col·lectiu que té lloc de treball i sou assegurats. On és la autoritat? La autoritat és necessària, si no, mira el que passa, que els nens fan el que volen i els treballadors no treballen. En una empresa privada no trigarien ni dos segons en ser acomiadats.

Tinc proves de sobra per creure que un alt percentatge de funcionaris són una colla d'incapacitats pel seu càrrec. Suposo que en principi valien, però és massa humà, en veure que ningú els exigeix res ha passat que s'han anat acomodant, però no s'han acomodat una mica, no, ho han fet fins al punt de l'insult a la resta, de perjudicar greument a la ciutadania a la qual es deuen. Assumit el fet que la ciutadania no ha pres la iniciativa per treure del mig tota aquesta colla de funcionaris incapacitats, és clar que en l'estructura estatal hi manquen sistemes de revisió de la maquinària, manquen supervisors que vetllin per la capacitat necessària que han de tenir elsfuncionaris . Igual com hi ha inspectors d'hisenda, en l'Estat hi ha d'haver també inspectors de funcionament, policia interna; en les empreses aquesta figura és bàsica i l'assumeixen els caps, amb interessos ben clars que requereixen de l'eficiència dels treballadors, per això aquesta indignant situació d'irresponsabilitat no s'hi dona, en el món privat.

Tinc coneguts que han hagut de sacrificar-se moltíssim per poder disposar dels drets que tenien, que han hagut d'anar molt amunt per explicar als responsables la subnormalitat extrema dels paràsits acomodats que tenen a sota, per explicar als funcionaris superiors que els seus subordinats impedien la normal relació de la ciutadania amb el seu Estat, provocant així molt de patiment, que d'estar tot en ordre mai hauria passat. Em fa mal, tanta incompetència. No vull ni imaginar-me la quantitat de persones a qui l'administració ha estafat per culpa d'aquests impresentables. L'Estat necessita policia interna. Calen els mateixos controls de qualitat interna de què ja disposen les empreses. Que la porra als estudiants, se la fotin pel cul.

dilluns, 4 de maig del 2009

De les dificultats en general

Deslliurar-nos dels problemes és impossible, ens persegueixen durant tota la vida. Crec que en comptes de dedicar-nos -en va- a foragitar-los, seria millor i més saludable que ens dediquéssim a solucionar els més divertits.

Sobre la conveniència de creure o no creure

Em sembla que quan més ens creiem saber més rotundes són les equivocacions. Per això l'escepticisme, a més d'un corrent de pensament, és també una lliçó. Sovint, si volem avançar en una vida més plena, ens hem d'equivocar com més millor però sempre en diferents direccions, i per fer-ho cal creure sense concessions ratllant el dogma, perquè és necessàri també tenir aquests punts forts per recolzar-nos quan notem els efectes paralitzadors de la incertesa. Tot serà doncs, per caminar cap a la plenitud vital, qüestió de trobar el lloc i el moment més idonis per creure o per ser escèptics, prenent com a punt de partida per a la recerca el nostre caràcter, i com a punt d'arribada el nostre estat d'ànim.

Respecte al caràcter...

Crec que la cultura no arriba a determinar els trets dominants en la fisonomia moral d'una persona ni la meitat del que ho fan els gens.

diumenge, 26 d’abril del 2009

De Nietzsche a l'autoajuda

En la meva infància i adolescència, sempre que li deixava el comandament de la tele a mon pare perquè decidís un canal, ell decidia el d'apagar-la. Jo em consternava, però amb el temps he comprès la gran lliçó d'aquell senzill acte, segurament fos aquell canal el més enriquidor. És radicalment oposat asseure's al sofà a consumir l'opi del segle XXI que asseure-s'hi deixant la ment encesa. De tots els de la tele, massa sovint, el canal que més pot ajudar-te si busques prosperar és el del meu pare. Ara està en auge el concepte d'autoajuda, per St. Jordi m'han regalat un d'aquests manuals d'èxit de vendes. És una paraula -la d'autoajuda- que em causa repulsió, perquè parlem d'autoajuda quan el que busquem és l'autosuperació? Llegir Manual d'autoajuda al costat de Nietzsche em va fer una ràbia colossal.


Són abismalment diferents l'ajuda i la superació. Mentre que l'ajuda és el que es s'ofereix quan hom no pot caminar, la (auto)superació és el que fem quan volem caminar més ràpid, més enllà. L'ajuda ve de fora i la superació ve de tu mateix, l'ajuda te la donen els altres o la dónes tu als altres, però no és susceptible d'aquestes interpretacions masturbaiques. Quan algú cerca ajuda està reconeixent que no pot sol, però precisament sol és de l'única manera que hom pot autosuperar-se. I la superació personal és l'objectiu d'aquests manuals d'autoajuda, oi? És una contradicció, el nom està refotudament malposat. La recerca d'ajuda implica l'exercici de l'autocompassió que és justament el contràri de la superació; la compassió per un mateix és reconèixer explícitament la pròpia debilitat i a sobre subratllar-la, és minar l'autoestima, ingredient cabdal de la superació que tothom vol de manera natural. No crec que la felicitat s'identifiqui únicament amb el plaer, més aviat la felicitat pot identificar-se amb una actitud vital composta principalment per l'acceptació de la realitat i l'optimisme. Els malanomenats llibres d'autoajuda, en realitat ho són per l'autosuperació. Són llibres d'ajuda, però no d'autoajuda; ho repetiré si cal fins la nàusea, a mi m'han ajudat, però jo no m'he ajudat a mi mateix, jo m'he superat. Parlar d'autoajuda és nociu, i crec que és el pecat original d'aquests llibres. Parlar d'autoajuda quan el que volen aconseguir és l'autosuperació és la contradicció i el motiu pel qual aquests llibres molts cops no serveixen absolutament per res -més que perdre el temps.

dimarts, 21 d’abril del 2009

Essais: Llibre tercer

Per si algú encara s'hagués quedat amb ganes. Més Montaigne!!! La tercera i darrera fornada.


-Sentim dins no sé quina fiblada agredolça de maligne plaer en veure sofrir els altres, la mateixa que senten els infants.

-Tot home porta en ell la forma sencera de la natura humana.

-Certament, hi ha en el benfer una mena de satisfacció que ens complau i un orgull generós que acompanya la bona consciència. Una ànima atrevidament viciosa es pot revestir per ventura de seguretat, però aquesta complaença i aquesta satisfacció no les pot haver.

-[Referint-se a l'ànima] La seva grandesa no s'exerceix en la grandesa, sinó en la moderació.-La nostra capacitat principal consisteix a saber-nos adaptar a diversos usos.

-El tracte amb els llibres (...), la constància i la disponibilitat del seu servei. Acompanya tot el curs del meu esdevenir i m'assisteix arreu. Em consola en la vellesa i en la solitud. M'alleugereix el pes d'una ociositat carregosa i m'allibera a tota hora de les companyies que em fastiguegen. Mitiga les punxades del dolor quan no és gaire intens ni imperiós. Per distreure'm d'una divagació inoportuna, només cal recórrer als llibres i me n'allunyen amb facilitat cap a ells i me la treuen. I, amb tot, no s'irriten en veure que només hi acudeixo quan em manquen les altres comoditats, més reals, vives i naturals; i em reben sempre amb la mateixa mirada.

-Aquell qui mor en la batalla amb les armes a la mà no pensa aleshores en la mort, ni la sent, ni en té cap consideració; l'ardor del combat el domina.

-Quan perdem el primer conegut, ens gloriem atribuïnt-li lloances noves i falses, i el fem més diferent, quan l'hem perdut de vista, del que ens acostumava a semblar quan el vèiem, com si la pena fos una cosa instructiva o les llàgrimes, rentant-nos l'enteniment, ens l'esclaríssin.

-La venjança és una passió dolça, natural i d'una gran impressió; encara que jo no en tingui cap experiència, bé que me n'adono.

-Vaig haver de patir fa temps un fort revés (...) tenint la necessitat d'una diversió vehement que me'n distragués, vaig fingir, amb astúcia, estar enamorat (...). L'amor em va alleugerir i em va apartar del mal que havia patit per l'amistat.

-Si una pensada penosa em capfica, m'és més fàcil canviar-la que sotmetre-la (...) em desvio i em serveixo d'ardits; canviant de lloc, d'ocupació, de companyia, em salvo dins de la multitud d'altres diversions i pensaments, on ella perd la meva petjada i em foravia.

-Jo vull ser amo de mi mateix, en tots els sentits. La saviesa té els seus excessos i no necessita pas menys moderació que la follia.

-El plaer és una qualitat poc ambiciosa. Es creu prou ric en ell mateix i no es vol barrejar amb el premi de la reputació, s'estima més restar a l'ombra.

-Hauria evitat casar-me amb la saviesa mateixa si ella m'hagués volgut. Però diguem el que diguem, els costums i els usos de la vida comuna ens arrosseguen. La major part dels meus actes està guiada per la imitació.

-La nostra coneixença (...) ens presenta habitualment una imatge d'allò més falsa de les coses.

-Publicant i confessant les meves imperfeccions, algú aprendrà a témer-les.

-La conversa és el més fructuós i natural exercici del nostre esperit. En trobo la pràctica més dolça que cap altre dels actes de la nostra vida.

-Cap afirmació no em sorprèn, ni cap creença em fereix, per oposades que siguin a les meves. I no hi ha cap idea prou frívola i extravagant que no em sembli adequada als afers de l'esperit humà.

-Cada vegada que s'oposen a nosaltres, no mesurem si ho fan amb justícia, sinó com ens en desfarem amb raó o sense. En comptes d'obrir els braços, traiem les ungles.

-És certament difícil atreure la censura dels homes del meu temps; no en tenen coratge, de corregir, ja que no tenen el coratge de suportar ser corregits, i parlen sempre amb dissimulació els uns davant els altres.

-Les nostres disputes haurien d'estar prohibides i haurien d'estar castigades com ho són altres crims verbals; la quantitat de vicis que susciten i que acumulen, sempre regides i comandades per la còlera! Ens enemistem, primerament, contra les raons, després contra les persones.

-M'estimaria més que el meu fill aprengués a parlar a les tavernes que a les escoles d'oratòria.

-Cent vegades al dia ens burlem de nosaltres mateixos en burlar-nos del nostre veí, i detestem en els altres els defectes que habiten en nosaltres amb més claredat, i ens n'admirem amb una prodigiosa impudícia i ceguesa.

-No atrevir-se a parlar de manera rotunda d'un mateix és un senyal de manca de coratge.

-En favor de la veritat i de la llibertat s'han de passar per alt les regles comunes, de les bones maneres.

-És igualment erroni de no veure fins on arriba la nostra vàlua, que dir-ne més del que es veu.

-Hi hauria d'haver alguna mena de coerció de les lleis contra els escriptors ineptes i estèrils, com la que hi ha contra els vagabunds i els ganduls. Així se m'apartaria a mi i a molts altres de les mans del nostre poble.

-Entre les qualitats humanes, aquesta és bastant comuna; ens complauen més les coses alienes que les nostres; i apreciem les agitacions i les transformacions.

-No per una simple opinió, sinó perquè és veritat, la millor i més excel·lent de les polítiques és per a cada nació aquella en virtut de la qual ha pogut subsistir.

-Viure desitjant el comandament d'uns pocs en un govern popular, o, en la monarquia, una altra mena de govern, és un vici i una bogeria.

-Nosaltres ens corregim sovint amb la mateixa niciesa amb què corregim els altres.

-La vida és un moviment d'embriac, titubejant, vertiginós, informe, com el dels joncs que l'aire agita a l'atzar.

-No m'apassiona gaire la dolçor del país natal.

-Viatjar em sembla una pràctica profitosa. L'ànima s'hi exercita contínuament a remarcar les coses desconegudes i noves; no conec cap escola millor per formar-se en la vida, que proposar-li sense parar tantes altres vides, opinions i costums diversos i fer-li assaborir la perpètua varietat de les formes de la nostra natura.
-Em passa sovint que imagino i espero amb un cert plaer els perills mortals.

-[De la mort]: és només un instant, però és de tal dimensió que donaria de grat molts dies de la meva vida per passar-lo a la meva manera.

-Les accions que es duen a terme sense reflexió -entengui's una reflexió propera i essencial, com ho són les dels avariciosos, els ambiciosos i tants altres que corren al màxim, la cursa dels quals els porta cap endavant-, són accions errònies i malaltisses.

-Em sembla que no som només dèbils a l'hora de defensar-nos de l'engany, sinó que busquem i ens animem a aferrar-nos-hi. Ens complau d'enredar-nos en la vanitat per com forma part de nosaltres.

-L'ofensa és infinitament més amarga que no pas la pèrdua.

-Ens compliquem la vida amb la preocupació de la mort , i la mort, amb la preocupació de la vida.

-Si hem sabut viure amb constància i parsimònia sabrem morir de la mateixa manera.

-No hi ha cap desig més natural que el desig de saber.

-Cap esperit generós no s'atura en ell mateix; pretén anar sempre més lluny, va més enllà de les seves forces, té impulsos que ultrapassen els seus límits; si no avança ni s'estanca, ni no recula ni topa amb res, només es viu a mitges; la seva percaça no té ni fi ni forma; el seu aliment és l'entusiasme, la recerca, l'ambigüitat.

-És més complicat interpretar les interpretacions que interpretar les coses.

-Les lleis continuen tenint validesa no perquè siguin justes sinó perquè són lleis. Aquest és el fonament místic de la seva autoritat, no en tenen pas cap altre.

-Qui es recorda d'haver estat descontent tantes vegades de les pròpies opinions, no és un neci si no desconfia sempre més d'ell mateix?

-Aquesta arrogància importuna i bel·licosa, la qual és orgullosa i refiada d'ella mateixa, i que és l'enemiga principal de la disciplina i de la veritat.

-L'afirmació i l'obstinació són senyals manifestos d'estupidesa.

-No hi ha cap manera de viure tan estúpida i tan dèbil com aquella de qui es condueix segons els preceptes i la disciplina.

-Hem de seguir les millors regles, però no pas ser-ne esclaus, llevat d'aquelles en què -si és que n'hi ha alguna- l'obligació i la servitud ens siguin útils.

-Si no sabeu morir, no us preocupeu pas; la natura us n'ensenyarà de seguida plenament i suficientment; ella us farà amb exactitud la feina; no cal que us molesteu.

-Tant els reis com els filòsofs caguen, i també les dames. (...) de tots els actes naturals, (el de cagar) és en general el que menys suporto que em sigui interromput.

-Com que correm el risc d'equivocar-nos, arrisquem-nos més aviat a seguir el plaer.

-Hem de sofrir dolçament les lleis de la nostra condició. (...) S'ha d'aprendre a sofrir allò que un no pot evitar.

-La natura ens ha donat el dolor per honorar i servir el plaer i la indolència.

-No prengueu mai, ni encara menys deixeu a càrrec de les dones, el pes de l'educació dels fills; permeteu que la fortuna els formi sota les lleis comunes i naturals.

-Crec que es comet la mateixa insensatesa en gaudir a contracor dels plaers naturals que en gaudir-ne amb massa apassionament.

-"He passat la vida en l'ociositat -diem-; avui no he fet res" I ara! No hem viscut? Aquesta no només és la fonamental, sinó la més il·lustre de les vostres ocupacions.

-La més gran i gloriosa de les nostres obres mestres és viure com cal.

-Un va més bé pels costats, en què l'extrem serveix de límit de contenció i de guia, que no pas pel camí llarg i obert del mig; i més bé segons l'art que segons la natura, però també menys noblement i menys honorablement.

-La grandesa de l'ànima no consisteix tant a anar amunt i endavant com a saber-se arranjar i circumscriure.

-No hi ha res de tan bell i legítim per a l'home com actuar com cal i fer el bé, ni ciència més àrdua que saber viure bé la vida i fer-ho amb naturalitat; i, de les nostres malalties, la més salvatge és menysprear el que som.

-La intemperança és la pesta del desig.

-Ben sovint ens valdria més dormir com un tronc que vetllar per allò per què vetllem.

-El nostre esperit no té probablement prou hores per fer les seves necessitats, sense dissociar-se del cos en el breu espai del temps que li cal per a la seva necessitat.

-L'home no és ni un àngel ni una bèstia i la desgràcia fa que qui vol ser àngel esdevingui bèstia. És una bogeria, en comptes de transformar-se en àngels es transformen en bèsties, en comptes d'enlairar-se, es rebaixen.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Raves urbanes

Una de les coses sorprenents de Barcelona és la mastodòntica quantitat de festes alternatives que s'hi concentren, sota el nom de Raves aquestes festes són famoses pel seu alt nombre de decibels, pels molestos greus i per la costum dels assidus a consumir -el lliure mercat dels EUA fa riure al costat d'aquest. La qüestió és que tal dia com avui em lleven el son a les sis del matí, un amic em trucava per anar de Rave. La resposta talibà hagués estat NO amb tota la sensibilitat possible -de quan et lleven a les sis de la matinada. Però no va ser la meva. La música techno m'agrada perquè igual que en la clàssica hi ha quelcom que et toca l'ànima; la música clàssica cerca seduir-te l'esperit amb melodies excitants emplaçant el teu cos a restar aturat, en canvi el techno lluita per seduir-te penetrant el cos amb ritmes pulsius i mecànics, emplaçant l'esperit a restar absent. Es complementen. I és sentir-ho per entendre-ho. Vaig conèixer una ravera molt simpàtica, no duia cap rasta, era professora de física, sabia parlar un fotimer de llengües i tenia un bagatge cultural molt per sobre del que hom -i talibà corrent- esperaria trobar-se entre saltirons. Vaig conèixer també alguns nois de poc més de vint anys, els pares els pagaven les carreres i tota la pesca i ells es dedicaven a drogar-se la vida, oh sí... En cada tiru que es fotien, dolç i fresc, el futur de la nació. Crec que, a sota de la fortor humana i de cervesa que es respira quan entres en un d'aquests soterranis infectes, hi ha cèntims, que per força; que les drogues no són barates i que allà arrebossen; que se sent massa català, i amb aquelles files ningú et contracta si no és ton pare. Ja em diran si el perfil no quadra. Una altra yonki que vaig conèixer fa anys, resulta que ha triomfat en el món empresarial, es va treure dues carreres alhora i amb 24 anys ja ocupava un alt càrrec en la gestió d'una empresa en expansió. -Perquè es droga tant, aquesta noia? La pregunta m'assaltava cada cop que la veia. Pel que sembla s'avorria. Se n'anà a l'estranger per temes de feina i decidí quedar-s'hi, com la professora que vaig conèixer. Totes dues eren noies molt boniques, una altra qüestió que sobrepassa el meu enteniment és el motiu pel qual totes les noies que hi ha en les festes d'electrònica són guapes. Jo gaudeixo sense drogues -em pregunto si sóc una anomalia d'eix ecosistema.



Altaveus a tota castanya i ritmes que amb les seves pulsacions recorden a les danses tribals, la cultura de les raves que és també la cultura aborigen del ball boig i del trànsit, si més no n'és la seva mutació. L'autèntic esperit d'aquestes festes és en l'aire lliure i net dels boscos, els rius i les muntanyes; en comunió amb la naturalesa i apartades de qualsevol rastre de civilització. Segurament, d'entre tots els que llegeixen aquest text, no hi ha ningú que gaudeixi amb el xumba-xumba, el troben odiós i els fueteja els nervis. Alguna cosa permet convertir aquesta acidesa fònica en carícies de plaer còsmic, potser tot es resumeixi en disposició. Seria fàcil atribuir aquest trànsit a les drogues, però no, m'alegra repetir que m'ho passo teta sense. Crec que la mecànica de moviment corporal que tramet l'infame martelleig és l'ingredient clau que dona ales a les melodies, i la màgia d'aquest estil. No és estrany escoltar melodies de cançons conegudes entre bases de sessions xumba-xumba, El laboratori dels plats dona per molt més del que els talibans del pensament i de les costums normalment creiem. I si no, que li ho preguntin a l'àvia Teresa!