Tribut a Sostres: sovint els millors són incompresos

El dia després de la mort de Baltasar Porcel, Salvador Sostres li dedicà aquestes paraules en la seva columna de la qual ara el fan acomiadar-se. Més que mai, aquest títol és aplicable ara a si mateix, i també, especialment, algunes de les frases que he subratllat.

BON VIATGE PELS GUERRERS QUE AL SEU POBLE SÓN FIDELS

La mort no formà mai part dels seus plans perquè era un geni i ho sabia. Els genis no haurien de morir-se mai, encara que només fos per la quantitat de fills de puta que hem de suportar. Com tot gran escriptor, a banda de deixar una obra immensa, va deixar una llarga llista d'enemics i de gent que va intentar restar-li importància. Són les coses de viure en un país ocupat. Va viure en guerra, qüestionat i insultat, i en honor seu mantindrem la guerra fins al final. Al capdavall els obituaris amables són per a vides vulgars. O te'ls fan quan volen dissimular-te. Ha mort un soldat i no gastarem la pólvora en salves. No li va fer falta marxar a cap país llunyà per resoldre els problemes dels altres i va romandre lligat al destí de la seva terra. Hi ha un honor vinculat al món millor que has estat capaç de crear al teu lloc. No va acceptar mai la caritat de ningú i per cada cosa que d'aquest món s'ha endut en va deixar moltíssimes més a canvi. Hi ha algunes vegades que Déu hi surt guanyant, i ell és una d'aquestes vegades. De la seva literatura immensa ja molts en parlaran, però com que la moral subvencionada sol evitar el conflicte, potser caldria recordar que l'elogi ensucrat li feia fàstic i més quan venia dels que es cagaven en les coses que estimava. Pagà sempre un preu molt alt per defensar allò en què creia i no va renunciar mai a dir allò que volia dir encara que cada vegada fos més alt el preu que pagava. L'espanyolada local el va voler sempre ridiculitzar però tota paròdia moria en l'intent i sobretot en la comparança de les obres dels uns i dels altres. No heretem només una literatura excepcional sinó també el signe d'una superioritat incontestable. Una superioritat que es basa, evidentment, en la seva qualitat, en el do que li fou concedit i en l'esforç que va posar-hi. Però hi ha també una fidelitat que ens eleva i una deserció que ens rebaixa. Hi ha un viatge a Ítaca. El buit que deixa serà eternament més important que el sòrdid brogit que solen fer els insectes que l'insultaren.

Salvador Sostres dibuixa barbaritats portant als límits la figura literària de l'exageració, i això forma part de la seva particular excel·lència estilística en l'escriptura, em sap greu que aquest estil no agradi, perquè jo el trobo preciós. He gaudit molt llegint-lo. És molt el que m'he emocionat, après i rigut llegint els seus articles. Podem estar de dol, és una molt mala notícia que un diari acomiadi algú de la seva qualitat.

Continuarà escrivint en la seva plana salvadorsostres.com

Tan de bo que aquest alumne de Matrícula d'Honor que és en Salvador, no renunciï mai a aquest seu estil tant genuí i genial; que, com fins ara, continuï millorant i superant-se. Malgrat que moltíssimes coses que ha dit les he trobat això: brutalitats. Cal reconèixer-li el talent que hi posa al darrera com a genialitat, i la bellesa dels escrits. Gràcies Salvador per no renunciar. Et seguirem llegint els articles!

Sobre l'assenyalar defectes, a arrel dels que vigilen

Assenyalar defectes fa lleig i enutja, criticar està mal vist. Tacte, el com es diu és l'èxit de la crítica, que serveix per caminar més fort per la vida. Sembla que tots estem d'acord en que tenim defectes, i segurament coincidirem també en acceptar que part dels nostres defectes són inconscients. Els naturals i incorregibles no compten pel que tractaré. Els de la inconsciència són els que s'han de dir! No dir-li a algú els seus defectes és impedir-li que millori. Depenem els uns dels altres. Perquè ens enfadem quan ens estan ajudant?

Inconscientment tenim la veritat absoluta, ella ens proporciona integritat i seguretat; ens hi identifiquem i quan algú n'ataca els fonaments el convertim en el malvat assaltant de la nostra base anímica. Interpretem la crítica com una acusació perquè no havent estat conscients del defecte assenyalat, de cap manera podíem evitar-lo; i, per tant, sentim que ens culpen sense sentir la culpa, la qual cosa atia les guspires d'injustícia que ens fan enrabiar.

La nostra consciència de seguretat augmenta com més conscients som de la inseguretat aliena, és com la felicitat: relativa, a cops de comparació amb els altres en fem consciència, i, per tant, com més inseguretat al nostre voltant més consciència de la seguretat pròpia. Històricament els humans ens hem putejat sense descans i en tots els àmbits, ens sentim bé putejant en motiu d'aquesta presa de consciència a partir d'eix criteri basat en la relativitat. Saber que només tu menges caviar fa que immediatament sigui més bo, al capdavall és la consciència, la creença... La proba de que la il·lusió ens fa viure i d'ella en vivim.

Possiblement, el fet de que hom es prengui instintivament com a ofensa el fet que li cantin els defectes, és degut a que pren consciència-o-creu que qui assenyala s'està beneficiant gràcies a la seva mancança. L'enutjat hi veu en la intenció de l'altre la voluntat de veure'l a ell pitjor per a veure's a ell més bé. El defectuós també es veu a si mateix pitjor i li estan minant les bases de l'autoestima: la seva seguretat. El fan sentir més insegur en la situació paradoxal d'estar-lo guarnint de més seguretat futura...I el resultat acostuma a a ser un malestar que es tradueix en enuig amb qui l'ha criticat perquè sent que l'ha tractat com un objecte de satisfacció personal, hi ha ferida. El problema de prendre's la crítica com un insult.

És ben clar que el fet que et diguin els defectes que et putegen sense que te n'adonis, és altament beneficiós, perquè és la porta que t'obre a viure millor, a corregir un defecte que posa pals a les rodes de la teva plenitud vital.

El com es diu és allò fonamental, perquè permet que nosaltres puguem identificar la intenció del criticant. Quan es fa la crítica, encara que la intenció sigui de bona fe i per ajudar, si això no s'especifica i es deixa ben clar, en comptes de rebre-ho com l'ajuda que vol ser, es rep com un atac i la resposta és un altre atac. Qui volia ajudar resulta la mala persona que fa mal, i aquell qui havia de ser ajudat i estar agraït, resulta enutjat i ferit.

Crec que la qüestió és important perquè sovint per la por a malrebre la crítica donada desenvolupem la peresa de no fer-la. És més còmode no ferir els amics, ens és més fàcil no ferir els desconeguts, i, sobretot, ens és més senzill no ferir-nos a nosaltres mateixos.


PS. Sí, l'Un-que-vigila m'ha inspirat!

Francesc Lorenzo pART II

Segona tongada de dibuixos artístics

(Com en l'altre, pròleg de servidor...)

MOMENTS DE DESESPERACIÓ II Dubto que es pugui descriure aquest odi infinit amb paraules, aquesta gana desesperada de violència. És una pulsió brutal, no és cap sentiment, és molt més incisiu i dur que qualsevol sentiment, té un orgull tan sortit de sí mateix i incommensurable que cap comparació és prou suficient per a acostar-s'hi. Desig de violència, de pegar; massacrar, de banyar-se en sang i monstres tan lletjos i bèsties que només una cosa així podria estar al meu costat d'una manera digna. Un gra de pus a punt de rebentar multiplicat en força de potència per per centmil. Mil apunyalades en un llençol de sang, una ràfega de ganivetades al ritme d'una ametrallada . Rebentar cranis vius de la manera més brutal possible d'imaginar. Una estrella vermella de foscor que resplendeix de tanta potència concentrada. No és un desig, és superior, és una pulsió imperial, que de tant, virtuosa; és un esperit total, és un sol punt tant ple que fins i tot la ràbia li té por. No és humit, és àcid, no crema, abrasa amb una coïssor només suportable per un Déu. No us podeu atrevir a saber-ho perquè és molt millor que la mort, qui només és la seva germaneta petita
i a qui només de mirar ja us aterra,
desgraciats mortals


(...)


TALKING TO THE MOON

All is determined by absurd rules of causality



NUTRITIONAL STIMULUS AND OTHER FORMS OF EROS

This is about how destructive and dangerous could be Eros without his twin impulse Thanatos.

...have you noticed the downwards face in the red corner?... of course you haven't.

PANTHEON

Well...this should be the first drawing in the gallery. It's like a family portrait of the main characters that apear in my paranoico-critic deliriums...

Oh...and the one in the center is like a self-portrait...


DESIRE OF THE ENDLESS

It's what keeps you living... it will make you suffer (and you will love it ) forever.
( Freud's vital impulse: the only difference beetwen organic and unorganic matter)

THE LORD OF THE FLIES

I was wondering if it was so easy to do a work full of all the kind of mature content it asks you when you submit a deviation... here's the result

HATE

This is Hate... Chained in a cave near the center of the world by LEVIATHAN, an enourmous hydra. Hate was mutilated and half-devoured by a wolf and a raven. Now he waits the day when he will recover his body and reconquer his kingdom...


FAUCES
Funny things to all sadistic self-destructive nihilists



PAIN IS BEAUTYFUL
Cruelty as a forgotten value against the spiritual weakness caused by the judeochristian transvalorization of all values.

Francesc Lorenzo pART I

Avui, per celebrar que he tallat sense motius amb la meva novia (encara que no tingui res a veure amb el que ve ara (tret del surrealisme subrealista))... Us presento part de l'obra -que per més que ell digui que són dibuixos, com veureu és Art en estat dur i per tant Obra- d'aquest gran company i amic que és el (Molt Honorable President del Consell del Plaer i membre emèrit del Consell del Vici),
el Sr."Kiku"
Ben aviat en penjaré una segona part.

(pròleg meu)

MOMENTS DE DESESPERACIÓ I Hi ha una tristesa de fons, sense motius. Unes ganes boges de perdre el nord. Diria que en puc dir necessitat, sí, sento la necessitat d'evadir-me d'aquest món. I no vull anar a dormir, no vull dormir, no vulldesconnectar d'aquesta manera, vull, simplement, canviar els inputs de les connexions, les connexions mateixes vull que em lliguin amb un món diferent, per alguna raó, el món que m'ha tocat, o el que he escollit... No m'agrada, ara, gens; vull transfigurar-lo . Fer créixer els colors, les emocions, la vida em crida al salvatge i espiral, als tobogans de bogeria, a la fantasia. No visc, ara mateix, la vida de gust. Sense motius coneguts la trobo massa insípida. Potser sigui la costum d'uns anys de tarannà esbojarrat, sí, des de sempre. Però ara necessito canviar la realitat, em sento com siestés cobert de merda i no me'n puc desempallegar , sense motius. Potser escriure-ho m'ajuda a comprendre-ho, com a mínim, així, és com si, tot i seguir cobert de merda, aquesta no fes tanta pudor, com si fes, ara, qualsevol cosa que ara i aquí pugui fer. No vull semblar feble, de fet no ho sóc; vull dir que no vull semblar infeliç, hauria de fingir, i fer com si no passés res? Com si tingués ganes de viure en aquesta manta de merda que m'envolta?

...


WILLE UND VORSTELLUNG

things about identity... perception of reality though reason and aesthetic ideas. You know, surreal philosophic shit...


THE GREAT MOTHER

As a portrait of the world here's Gea, the Great Mother, the chain to corporeity and sensuality of all the representations of herself...


THE ABYSS GAZING BACK INTO YOU

"...- Yes, you are."

("Gazing long into an Abyss"'s B-side)


GAZING LONG INTO AN ABYSS

"Am I really all alone here...?"

("The Abyss Gazing back into you"'s B-side)


SELF-MUTILATION

An inttrospective paranoia about feelings and how super ego repress them turning them against yourself.

("Blood lust"'s B-side)

mAGiK MUSHROoMS

The little ball is falling throught the wolf's trhoat, tearing a part all the veils of the golden fruit, wich contains the sperm of life's beyond. Take away that scent of flesh, with fresh new ways of undesrtanding, it won't fit the weight of lawly style. Just prevent the crabs from drinking stones of Doom.


DESPAIR OF THE ENDLESS


When you look throught the mirror's eyes and see nothing you will know Despair's grey realm...

DOWNSTRUCTIBITY

Once upon a time I realized that my whole life was falling a part. LOL


OUTER GODS

When reason finally reaches it's own limits...

invisible forces lead our will... and there's no place for freedom.

(P.S.: This is NOT about H.P. Lovecraft... well, maybe a little...)

BLOOD LUST

why is violence always so funny...? Well, read Freud and know the answer. Profit.

("Self-mutilation"'s B-side)

La maièutica del llenguatge

Fa gràcia -si s'és prou atrevit per riure en comptes de plorar- la quantitat de coses que el llenguatge diu sense comptar amb nosaltres, i nosaltres despistats, conduïm el llenguatge sense adonar-nos-en massa de la seva potència, com qui condueix un cotxe a tota ceba i no percep la velocitat. Comunicant, moltes coses surten de nosaltres sense ni tan sols adonar-nos-en que les comuniquem. I és bo que sigui així en el sentit que, d'altra manera, tots aniríem com jugadors de pòquer per la vida; callant, sospitant, i amb les ulleres de sol. I tot plegat per no assumir el risc de la veritat. ¿Hi ha alguna veritat més vera que l'error? Perquè el llenguatge solet, sap i diu coses de la nostra persona que nosaltres ni en som conscients i ni tan sols ens les imaginem. També fa por, perquè la veritat és sempre un risc i com en tots els riscos, tothom hi posa el seu límit per no fer-se mal. És fascinant. Ja ho digué Kant: sapere aude!!! Atreveix-te a saber! (té gràcia perquè conten que ell explicava millor que ningú com eren els ponts d'Anglaterra sense haver-ne vist mai cap).

Parlem de nosaltres cada cop que fem servir el llenguatge... I quan a sobre, parlem de nosaltres a consciència, aleshores ja és la pera; perquè en xerrar de nosaltres, ens n'adonem de coses que desconeixíem. I és que tot apunta a que en l'acte mateix de parlar, el llenguatge pren vida i ens mostra veritats amagades, relacions que fins al moment no s'havien establert entre els nostres conceptes o esquemes mentals. Fer la memòria que l'usar el llenguatge implica, és un revitalitzar concepcions, vigoritzar-los, eixamplar-ne les seves arrels o connexions.

CORS CORRENTS SOBRE LA TAULA

Cavalquem amb serenitat
la bona sang i el bon ritme
grans companys d'extensa vida
som forts vins, som gentlemans

Cavalguem amb alegria
gran compàs i bona mida
temps despert, dies lleugers
tot va girant sense mira

Hi ha fruïció i pell
hi ha mirades i alès
uns coloms juganers
som un estol de creuers

però de sobte tot canvia
amunt guaitant hi ha voltors,
l'ambient dissimulat s'enrabia
vents maldestres, violadors
bufen fort, i ens la prenen...

Hi ha quelcom que s'ha esqueixat
Oh..! Fràgil Serenitat..!

Li vaig veure un dia la cua
és el puta autèntic diable
l'inesperat, funest, violent;
l'absolut remolí incontestable

Tot de sobte s'ha enfosquit
la boira és freda i ofega
alguna cosa s'ha trencat
cavalguem ja follament
som Princeses Sense Cabells

S'ha esfumat la calidesa
ultratge del destí descarnat
No tenim ja cap confiança
ni tenim la sang, ni el ritme
On ets ara, melodia?
S'ha Florit la Candidesa.

Un dia a sola mà vam fer camí
no en sabíem de fragilitat
avui aquells rams grans i ufanosos
en plors i freds, s'han folls marcit,
No ens queda ja ni l'amistat
perquè alguna cosa s'ha trencat.

El potencial de l'objectivació, l'abstracció o veure's des de fora

Quan alguna cosa no agrada, hom tendeix a menysprear-la... Em pregunto si aquest fet no és perjudicial, no perquè tinguem mal gust -que en molt, per descomptat- sinó perquè és possible que al procés de decisió li manqui un filtre més prim que el nostre gust, si en el moment de valorar les coses estem influenciats pels nostres gustos, aleshores el valor que donem a tal cosa no serà un valor real sinó un valor altament subjectiu; un valor fruit d'un judici molt estètic. I no és aquest abocament cap al gust menystenidor de la raó, gran font d'errors diaris? El mètode científic està ideat per a no cometre aquesta mena d'errors en tant i quan s'esforça per no fer valoracions més enllà del que efectivament prova, quan el científic vol avançar empetiteix el gust. Nosaltres no podem amagar el gust perquè forma part de la nostra essència, però el que sí que podem fer és convèncer-nos que allò que no ens agrada res té a veure -per necessitat- amb allò que no té valor; el gust no està relacionat amb la veritat de les coses - i nosaltres som també bastant cosa- encara que, per les sensacions, sovint ens creiem que sí.

Entenc la salut com a activitat, com la cura d'hom mateix per a sentir-se en màxim estat vital: el més viu i potent possible.... Per intentar lluitar contra aquesta tendència negativa per a la nostra salut de valorar en funció del gust, l'esforç gran i el més important de fer és el d'orientar els gustos cap a allò que ens és bo (saludable) encara que al principi no ens agradi, i hi ha un pas anterior quasi potser més difícil encara, que és determinar allò que és bo: aquí hem de callar i deixar parlar a la ciència, això no vol dir fer cas al metge que una mica sempre va bé, això vol dir posar-se la bata: fer ciència amb un mateix. Perquè per saber el que t'és bo abans has de seguir la màxima socràtica de conèixer-te a tu mateix. Conèixer les pròpies inclinacions, dinàmiques, gustos, constitució física, anímica, psicològica, biorítmica... i tots els entrellats que hi vulguem aquí posar. El conèixer-se a sí mateix és també, en segon ordre tant i més important, saber-se els límits, les capacitats, les potencialitats... Això requereix Ciència! Raó! Experiments! En saber-se, sabrem quines tendències, gustos, inclinacions (naturals, culturals o genètiques) són beneficioses i quines no, sabrem també quines podem canviar i quines no i quines efectivament cal canviar i quines no és necessari, etc. Més enllà de les coses generalment bones per a tot ésser humà (aliment, descans, benestar, etc .) hi ha coses que només nosaltres íntimament podem saber si ens són bones o no. Això requereix un fort estudi, raó! Experiments!!!

Si no podem evitar el judici estètic del gust, fem almenys l'esforç de sotmetre'l al judici de la crítica, estudi! ciència! o com n'hi vulguem dir. Experiments!

...Com que no m'agrada gens parlar amb aquella x persona, no hi parlo. Doncs bé, una vida, almenys tinc pebrots de fer el que vull i no cedir a les exigències de, per exemple, l'entorn.
...Ara bé, si ho estudio, potser descobreixi que em seria profundament beneficiós parlar-hi i que en fer-ho, notant els beneficis segurament el meu gust canviaria (m'agradaria parlar-hi) enfocant-se cap al que m'és millor en tant que beneficiarà el meu estat vital general. Doncs excel·lent, vides infinites! No només tinc pebrots de fer el que vull, sinó que a més sóc capaç del moviment del sacrifici, de la ferida i el dolor, per una salut de ferro. Com les mans del cuiner que a fart de cremades s'han fet insensibles a la calor i fan així millor la seva tasca.

Igualment, un cop fet l'exercici i enfocat el gust cap a allò que és millor, no pot hom menysprear allò que és pitjor; ha de tenir en compte que el gust, encara que s'hagi ensinistrat, no és cap assegurança, és l'examen d'aquest qui s'assembla més a una assegurança, perquè d'alguna manera ens cuida i prevé.

Per l'essencial càrrega de plaer que proporcionen els gustos i el fet positiu de l'abocament a aquests, no creure-se'ls en ocasions de sacrifici, no ha de suposar voler deixar de gaudir allò que ens van proporcionant mentre els tenim... Seria un gran error confondre el sacrifici de l'exercici racionalment decidit amb el masoquisme.

Intueixo que en aquest aprenentatge per a l'educació dels gustos, hom s'hi pot estar tota la vida i restar encara com a humil aprenent.

Identificació de la identificació

Volia saber qui sóc i de sobte no podia respondre, de sobte cada múscul en tensió, mirada concentrada en mi mateix, i el mirall que no es trencava, no passava res; ni em coneixia ni sabia qui era, ni què seria. Volia saber qui sóc i sense voler-ho em vaig entretenir en un altre afer, cosa aquella que m'agradava més, i voilà! En aquell moment em vaig convertir en allò que era i no sabia, en allò que desitjava i no podia. Em vaig trobar en allò que m'agradava.

I, tu..? És que mai t'ho has preguntat?
Mai t'has adonat encara, que ets allò que t'agrada?
I tu, saps almenys què és el que t'agrada?
Si no saps el que t'agrada no podràs saber qui ets.
I tu, qui ets?
Qui t'agrada?

Segurament siguis com aquells qui t'agradin més, com aquells amb qui més vols estar. Segurament t'hi assemblis en més coses del que penses.

Afinitat, causalitat, destí.
Aquesta és l'ansiada resposta.
I ara, després de tota resposta, què?
Ara a canviar,
a ser el mateix de sempre,
la indefinició líquida, fluctuant, expectant.
I, potser algun dia, tornarem a trobar-nos.

Sovint a la vida,

Hem de negociar amb la realitat

Santiago López Petit

En hores de tren...

Oració del germanastre cínic

Germanastre cínic, que foteu en la civilització
sigui satanitzat el vostre nom
que en veure'ns s'espanti el vostre regne
prohibida sigui la vostra voluntat
així en la terra com ho és en la llei

El nostre càstig de cada dia,
doneu-nos civisme, en el dia d'avui
i no tingueu pietat
així com nosaltres mirarem malament els nostres perversors
i no permeteu que nosaltres infringim res
ans protegiu-nos de qualsevol pal

Amén!

Us he deixat de comentar

Hola amics blogaires. Ja no comento apenes cap dels vostres escrits, no és res personal, ni molt menys manca d'interès, el que m'ha passat és que m'he quedat sense temps per aquesta mena d'oci pels blogs. És una sort i un luxe comptar amb estones com aquelles, que ja no tinc. Podríem dir que en comptes, tinc molta feina, cada dia més!

L'exercici de la novetat i del canvi com a actitud

Encara que difícil -tot exercici té una certa dosi de sacrifici- potser (i més segur que potser) cal fer l'esforç del canvi. Sovint la vida ja porta canvis amb si d'una manera natural i inevitable, però també sovint aquests canvis no són prou per a evitar el nostre avorriment, ens cansem de les coses, és extremament saludable en aquest sentit no caure mai en el cinisme de considerar les persones com a meres coses, cal anar molt més enllà i donar a les persones la màgia de la humanitat. Però deixant el tema de les persones i seguint amb l'exercici proposat, del que volia parlar és d'actituds. Serà bo el canvi perquè suposarà un impacte, la dosi d'impacte mínim que requereix tot joc, tota diversió i tot esperit contrari a l'estancament; és una cosa que es veu ben clara en els nens, els nens en qui tot els causa sorpresa, i no perquè siguin així de pastarrufes, sinó que quan es sorprenen amb moltes coses és perquè és el primer cop que les senten o perquè les han percebut poques vegades i per tant l'impacte de la novetat encara conserva part de la seva intensitat fonamental. Potser fóra bo d'adquirir aquesta expressió de la novetat com a costum, tal com rentar-se les mans i les dents, com a hàbit de salut; és tot qüestió de prevenció, forjar l'actitud de la diversió -entesa, com abans he dit, en forma de novetat- ja des d'abans que l'avorriment arribi.

Gats, No són preciosos?

Complement energètic

La filosofia és un bon complement pel qui pretengui aprendre a gestionar la seva vida.

Bellesa

..Meli

Parir fills subnormals

Deixant clar des del principi que el treball és la pitjor cosa que existeix a la vida i que si fos per mi deixaria decapitar a qui se'l va inventar, hem de tenir sempre molt present que si hem de fer un treball, l'hem de fer sempre al màxim de les nostres possibilitats, el millor possible, deixan-t'hi la pell i l'ànima i quasi la vida si cal, perquè en aquell treball hi estaràs deixant part de tu mateix i el destí es farà una idea de tu a partir del teu treball, i si ja has entrat en la decadent dicotomia d'haver de treballar, aleshores és millor fer-ho a reflex teu, que el miris i t'hi vegis reflexat, si no estem orgullosos del que fem difícilment estarem orgullosos de nosaltres mateixos, i no s'hi val justificar-se dient que com que la feina és una merda i que cobraràs igual i que ningú se n'adonarà per això ho fas malament, no, no perquè l'acte fa la costum i la costum determina el caràcter i el caràcter dicta el destí, les coses o es fan ben fetes o no es fan, perquè sempre que miris un treball teu t'hi estaràs veient reflexat. Això és el primer que s'hauria d'ensenyar a les escoles, vaja, a mi com a mínim m'hagués agradat que m'ho ensenyessin de ben petit... I pel que fa als treballs d'Universitat, el mateix, avui he entregat un treball mal fet i em sento com si hagués parit un fill subnormal.

Musicar poemes

La música és un dret inalienable de tot poema

Escollim el riure
no sempre és escollir bé,
però és escollir riure,
pròpia justificació

Escollim la diversió
no sempre és escollir bé,
però és escollir diversió,
pròpia justificació

La bogeria et mira
i així t'estén la mà,
com l'anhel instintiva
de l'amor que mai convé
així la bogeria et crida

Escollim la bogeria,
és escollir malament?
Si no escull ja la raó!
l'amor és ja al seu tro

Escollim ser dolents
que diuen que no és bo
però el seny ja no dicta
el seny és ja mort

No em parlis de moral
quan la bogeria m'ha escollit
no em parlis de bondat
quan en mi qui mana és simple
pura i per sempre Amor

Gossos pixaners

Com un gos que pixa, fent-se seu el territori, això som també els humans. Si som del barça volem que els altres siguin del barça, si som catalans volem expandir el català, si som ecologistes volem expandir també... La nostra idea, la nostra forma de ser, NOSALTRES, ens creiem que som els millors i no sabem perquè, de forma inconscient; i volem fins i tot que el món que ens envolta s'assembli a nosaltres perquè així ens sentim millor, el món serà millor sent com nosaltres.. Hahaha! És una forma d'afirmar-nos i de sentir-nos segurs, de fer-nos grans i expandir-nos, és un esperit de possessió curiós, bonic. Volem que tot sigui com nosaltres i no sabem perquè, de fet saber perquè és apuntar massa amunt, i adonar-se'n una equivocació? Potser seria millor dir que ni tan sols ens n'adonem. Ens fem una idea de nosaltres més o menys exacta i un cop feta la convertim en una espècie d'ideal pel qual lluitar, nosaltres som l'ideal, i hem d'anar cap allà, cap a nosaltres, fent que el món respiri en el nostre aire i que visqui per nosaltres i pel nostre ideal que som. Com que ens estimem, volem fer-nos créixer, i expandir-nos, fins i tot alguns pretenen perpetuar-se. Pixar infinitament! Som gossos pixaners.

Només el plaer justifica el dolor

El dia que no tingui plaers, plaers dels més intensos. Estaré despedint-me de la vida.

Pots ser

Amunt i avall la vida et porta amunt i avall. Pots aprendre i esmerçar-te i esmerçar-te en ser un llac, un llac serè i de calma que a cada batzegada que la terra li doni digui: PAU! Pots aprendre i esmerçar-te i practicar-te en l'art d'amansar feres, calmaràs les emocions, adormiràs els dolors i també els plaers amb la teva cançó de bressol. Dolça i calmada, pausada, serena.


Amunt i avall la vida et portarà sempre amunt i avall. Pots aprendre i esmerçar-te en ser un mar, un mar feréstec d'onades que a cada instant de pau li digui: PROU!
Exaltaràs les emocions, despertaràs els plaers i també els dolors, els buscaràs amb la teva dansa infinita amunt i avall, seguint el ritme, el fluctuant ritme del Fàtum;
amunt i avall.

Que la culpa sigui dels altres no surt gratis

La gran farsa de l'educació. La gran farsa de la bona educació que l'educació és bona en sí mateixa, el mur pendent d'esmicolar, el mur que pretenc esmicolar. Perquè la bona educació porta en si una llavor de la gran hipocresia que poc a poc va engendrant el ressentiment, que fructifica en les manies, les dèries, les amargacions més pròpies del Perro del Hortelano i les seves evidents rabietes. Poca cosa omple el cistell de la vida d'aquell qui s'amoïna per la bona educació, sobretot per la dels altres: quan et creus un conte l'acabes explicant a tothom qui passa pel teu costat. Qui s'amoïna per la bona educació ha trobat i caigut i agafat una perverssíssima distracció, autodestructiva i enemiga de la vida que crida la plenor que se sacia dels instints. Creure en la bona educació i fer-ne d'aquesta el teu escut i espasa, és una inversió segura en valor de dolor i malestar perpetus. Ser massoca fent veure que no ho saps, creant-te el pitjor dels enemics a dins teu, el ressentiment. I després venen les malalties, i el decaure, i creus que és estrany. Realment creus que és estrany? No és gens estrany! El ressentiment se't menja les defenses, mates així la teva millor defensa. Que la culpa sempre sigui dels altres no surt gratis.

No escric, (ergo) no visc

Em sembla que últimament no escric res publicablement interessant perquè no penso en gaire coses, podríem dir que no penso en massa cosa més que no sigui en Jo. Perquè penso en jo? Perquè tinc poc temps i ho necessito més que mai. Perquèapenes tinc temps ni energies per pensar i el poc que tinc prefereixo destinar-lo al que està a dalt de tot de la piràmide de la ment sana d'un individu comú -a saber: un mateix. Treballar d'aquesta maneram'idiotitza , si a l'esforç físic li sumem la calor insofrible d'aquest estiu hom només pensa en una cosa per poder respirar: oci, oblit, fantasiafacilona ... Res, descans. Perdo l'interès pel món, per les coses mundanes i quasi també per les espirituals, per la política i per la família i per la història i pels amics i evidentment pel blog. Si no vius coses diferents no pots escriure massa, doncs poc rerefons empíric pot tenir allò que expliquis, pocacredibilitat ... I viure en monotonia no és pas viure en absolut, és simplement cagar-la. De vegades cal cagar-la per progressar en la vida, i això mateix faig aquests dies d'estiu, espero!

Coses que us puguin servir que crec aquests últims dies? Que per més fàcil que sigui, no podem oblidar-nos de cuidar-nos. Que per més fàcil que sigui, no podem tampoc oblidar-nos de conèixer-nos passant-nos revistaperiòdicament per veure els canvis. Que ens sentim còmodes entre els semblants i ens passem la vida buscant-los, que els semblants canvien perquè tots evolucionem amb el temps i ho fem de maneres distintes. Que els anys passen molta factura al cos que viu entre excessos; que treballar és de burros... Amb tot el meu condol iautocompassió... Que treballar en el que t'agrada és un oxímoron, doncs quan el que es considera feina es converteix en diversió, interiorment deixa de ser feina per convertir-se en oci, el contrari que en l'exterior és concebut com a no-feina . No crec que això serveixi de massa, ja us dic que no he pensat massa aquests dies, no es pot pensar res bo amb tant desgast físic, almenys jo. Ésautoodi el que sento en practicar aquesta mena d'autocompassió, doncs la compassió és com un menyspreu que et fa la naturalesa, i no és saludable el menyspreu, mina l'autoestima. Hem d'odiar tot allò que mini l'autoestima, perquè sense autoestima no som res, cal destruir amb tot l'odi i la ràbia possibles els nostres enemics siguin quins siguin, no?

Sentia que us devia i em devia una explicació -un cop més!

Que tingueu molt bon estiu!

treballar per viure i viure per treballar, alhora

Que de tant treballar hom deixi de viure, i treballi, precisament, per a poder viure... És una paradoxa esperpèntica, i s'hi torna encara més si a l'hom en qüestió si li acut de plantejar-se el futur: una cosa sempre tant líquida, inestable, fluctuant. Crec que quan vius per treballar tens molta sort, perquè a no ser que siguis masoquista el treball que fas és una cosa que t'agrada i t'apassiona; però quan treballes per a viure no acostumes a tenir aquesta sort i el més normal és treballar d'alguna cosa que no t'agrada tant com per a dedicar-hi la vida, d'algun treball que no t'apassiona... I dedicar la vida a això és simplement una cosa letal, viure enverinadament.

Perdre el temps

No tinc del tot clar que el temps es pugui perdre, però només de plantejar-me la idea que ara mateix l'estigui perdent amb tota probabilitat, ja fa que aflorin en mi tota mena de suors. Estar perdent el temps! Us imagineu que esteu perdent el temps..?!! I si el perdo, sense, què faré jo després? Em relaxa i reconforta molt imaginar que si ara l'estic perdent, potser algun dia el trobi, així; patapam, de sorpresa! I alegria! Com un bitllet amagat. O potser el robo, qui sap, potser a tu te'l robo!!! Potser és divertit ser un lladre de temps... De tota manera, de temps tothom té el seu, oi, com el gust. I si quan deixes de guanyar temps comences a perdre'l, i només guanyant temps és possible deixar-lo de perdre? I potser buscar sentit, si pot ser patologia, sigui la més pròpiament humana. I si la única manera de no perdre el temps, vull dir de guanyar temps, fos divertir-se? D'aquí deu venir allò d'anar a la recerca del temps perdut... I salut tururut! Quina ratllada us he fotut xD

Caràcter destructiu i Reconeixement de la pròpia força

He extret alguns fragments de l'obra de Walter Benjamin,
aquí algunes perles sobre el caràcter destructiu:

-El caràcter destructiu només coneix una consigna: fer lloc, només una activitat: obrir pas. La seva necessitat d'aire fresc i espai lliure és més forta que qualsevol odi.

-El caràcter destructiu és jove i alegre. Perquè destruir rejoveneix, perquè aparta del camí les petjades de la nostra edat; i alegra, atès que pel que destrueix donar de costat significa una reducció perfecta, una eradicació fins i tot de la situació en què es troba.

-El caràcter destructiu treballa sempre fresc. És la naturalesa la que, almenys indirectament, li prescriu el ritme: perquè li ha de prendre la davantera. Contràriament, serà ella la qui emprengui la destrucció.

-Al caràcter destructiu no li ronda cap imatge. Té poques necessitats i la mínima seria què és el que ocuparà el lloc d'allò destruït.

-El caràcter destructiu fa la seva feina i només evita el creador. Així com el que crea, cerca per sí la soledat, ha d'envoltar-se constantment el que destrueix de gent que testimonïi la seva eficiència.

-El caràcter destructiu és una senyal. Així com un punt trigonomètric està exposat per tots costats al vent, ell està per tot arreu exposat a la parleria. No té sentit protegir-lo en contra.

-El caràcter destructiu no està interessat en absolut en que se l'entengui. Considera superficials els afanys en tal direcció. En res el pot danyar ésser mal entès. Al contrari, el provoca, igual el van provocar els oracles, institucions destructives de l'Estat, (...) el caràcter destructiu deixa que se l'entengui malament, no afavoreix la tafaneria.

-El caràcter destructiu milita en el front dels tradicionalistes. Alguns transmeten les coses en tan i quan les fan intocables i les conserven; d'altres les situacions en tant que les fan manejables i les liquiden. A aquests se'ls anomena destructius.

-El caràcter destructiu té la consciència de l'home històric (...) d'aquí que el caràcter destructiu sigui la confiança mateixa.

-El caràcter destructiu no veu res de durador, però per això mateix per tot arreu hi veu camins. On altres ensopeguen amb murs o muntanyes, ell també hi veu un camí (...) com que per tot arreu hi veu camins, està sempre en la cruïlla. En cap cas és capaç de preveure el que portarà amb sí el proper.

-El caràcter destructiu no viu del sentiment de que la vida és valuosa, sinó del sentiment de que el suïcidi no val la pena.

I acompanyant les perles, el diamant del collaret;
en què hom reconeix la seva força:

En les pròpies desfetes. Quan hem fracassat per debilitats nostres, ens menyspreem i ens n'avergonyim. Però quan som forts, menyspreem les nostres derrotes i tenim vergonya de la nostra mala sort. (...) Altra cosa són les sèries de desfetes en les que aprenem les fintes per a aixecar-nos i en les que, avergonyits, ens banyem com en la sang del drac. Ja sigui la fama, l'alcohol, el dobler, l'amor -allí on hom se sent fort, no hi coneix ni honra, ni por a fer el ridícul, ni cap mena de contenció. (...) Cap rambler es portarà impertinentment davant dels seus clients com Casanova amb Charpillon. Tals homes viuen en la seva fortalesa. Terrible i peculiar manera de viure oi tant, però aquest és el preu de tota la força. Existència en un tanc. Si hi vivim a dins, ens fem estúpids i inaccessibles, caiem en totes de fosses, ensopeguem amb tots els obstacles, furguem en la immundícia, deshonrem la terra. Però només quan estem ben empastifats, resultem invencibles.

Imbècils Vs incorrectes II

Què ens fa humans? Estic segur que ens caracteritzem tots per la curiositat, la curiositat ens fa humans. Un ésser humà avançat es caracteritza per un saber avançat. En la mesura que més saciem la curiositat més aprenem i esdevenim millors. Ara bé, hi ha el que ja Kant va veure, que és la part ètica; Kant creia que era més important ser bo que savi. Jo crec que ser millor com a humà és ser savi, i ser millor com a persona és ser bo. Quan parlava d'imbècils i políticament incorrectes em referia precisament a això. Hi ha qui s'atreveix a defensar el millor independentment de que sigui èticament rebutjat per la majoria i titllat de dolent; políticament incorrecte, qui prefereix ser millor humà i corre el risc de creure més en sí mateix que en la resta, serà un geni o un incorrecte malvat depenent del punt de vista. Hi ha qui no s'atreveix a defensar el més humà, i, com jo, opta pel més bo. Aquests som els imbècils, la majoria, perquè cedim a la ignorància quan aquesta comporta felicitat, en casos límit preferim ser millors persones que millors humans. La bondat i la maldat només obeeixen al teu gust si estàs entre la majoria, entre la normalitat. I això es veu en l'actitud vital, en la intimitat de cada acció que fas o tendeixes a l'instint o a la societat. Instint, humà; societat, persona.

Posem-nos en la pell d'un d'aquests capellans gai-pedofíl·ics que ara estan de moda:

a) Si tendim a ser imbècils defensarem la bondat i ens reprimirem tota la vida, perquè els imbècils tendim a assumir el Leviatà, la hipocresia pel bé comú, renunciar a tu pels altres. El bo per sobre de la veritat, l'ètica que ens fa millors persones per sobre de l'epistemologia que ens fa millors humans. Millor la segura ignorància imbècil que l'arriscat saber incorrecte. No correrem el risc.

b) Si tendim a ser políticament incorrectes, defensarem la veritat i no ens reprimirem tota la vida, perquè els políticament incorrectes tendeixen a no assumir el Leviatà, la veritat pel bé individual, no renunciar a tu pels altres. La veritat per sobre del bé, l'espistemologia que ens fa millors humans per sobre de l'ètica que ens fa millors persones. Millor el risc del saber incorrecte que la seguretat de la ignorància imbècil. Correrem el risc.


He tensat al màxim les cordes en l'exemple perquè s'entengui el que vull dir, evidentment les nostres coses seran molt menys animals, confessar una infidelitat potser, però em sembla que en la intimitat de cada acció hi ha una tendència que marca les línies generals d'una nostra naturalesa, més cap a imbècil o cap a Incorrecte. Com més imbècil menys suportarem la incorrecció política, i com més incorrectes políticament menys suportarem la imbecil·litat. No és gens fàcil saber com som, però.

Dues menes de persones

Hi ha


dos tipus de persones,


les políticament incorrectes


i les imbècils.


I crec


que jo


m'assemblo més a les segones

Fins aquí hem arribat

Els ulls ensanguinolats, rabiosament. Un cos que no saps com aguanta, tants dies sense dormir.
Dos anys ja, dos anys i cap dia sense dedicar-li uns minuts al pensament i el record d'un dels exemples. Un dels grans, tinc l'orgull que era un dels meus millors amics. Segurament el més gran de tots, malgrat ser tan jove. Va suïcidar-se i sembla que ningú no sap perquè, quan ho explico tothom opta pel menyspreu perquè els fa por acceptar la part més extrema de la vida que no es pot controlar, o perquè simplement ni tan sols poden apreciar-la i ni s'adonen que existeix. No s'hi poden enfrontar. La por és una legítima resposta al misteri. Per mi, era un referent, era molt més intel·ligent que jo i tenia un sentit de l'humor molt per sobre del de la resta; i del meu, per descomptat. No saben que quan algú hi anava ell ja en tornava, i que els hi donava més de deu mil voltes en tot. Era pura vitalitat. Feia posat de dur i aconseguia enganyar-los; a mi, però, no. Jo sabia del cert que era molt més sensible que la resta, segurament la sensibilitat estigui lligada per aquells fils tan prims que ningú veu amb la intel·ligència. Complicitat. No sé les seves raons, només sé del cert que fossin les que fossin eren bones. Més intel·ligent i més bona salut que jo. Sempre he volgut assemblar-me ni que sigui una mica als que em donen deu mil voltes en tot. Diuen que es va fer desaparèixer el cap sencer amb una escopeta de caça en la més forta potència. Era un puto crack. Diuen tantes coses i tan poques són certes que de vegades, en moments de susceptibilitat, penso que ha de ser millor tancar-se i no escoltar a ningú durant dies per no indignar-se amb la inevitable tan gran mediocritat de la nostra espècie, sens dubte la cosa més prepotent.

En fi. Avui és un d'aquells dies radiants de primavera, preciosos; saludant ja l'estiu. Orenetes. Però darrera de la bellesa sovint s'hi amaga la foscor, i és que avui cau l'última fitxa de dòmino de la cadena. És el dia en què l'últim referent s'ha enfonsat ja definitivament amb mi, i hem rigut junts per ser avui un dia tant radiant. Hem lluitat fins al final. L'únic exemple que em queda encara en peu ja ha decidit de fa temps marxar d'aquest país per no tornar-hi mai més. Em pregunto què collons passa. Perquè l'ombra de la misèria és tan ampla i té tant d'afany en perseguir-nos, o si no som nosaltres els qui la perseguim inconscientment. Estem caient com les fitxes de dòmino dels últims successos. Cúmul de desgràcies. Pel que es veu tocava fer net. Caurem. Caurem, però, com el bon soldat; amb les botes posades i amb tota la dignitat possible.

Direm adéu a un somni, però "a reveure" a la ciutat. Segurament serà un any dur, com tots, segurament se m'ha acabat això d'estudiar a la Universitat, com a mínim per un any vista. Només queden els deutes de quan vam decidir ser emprenedors i que podíem amb tot el temporal, però el vent bufava tan fort que no hem pogut resistir, moltes nits de no dormir i una gesta impossible: resistir. Només ens queda el que hem après. Les cames ja han dit prou. Hem arribat a la darrera parada, a les portes del desert; en l'horitzó només sorra, foscor i mort.

Sempre cerquem il·lusió

Crec que l'èxit de la bogeria blaugrana rau en que la gent necessitem quelcom en què creure. La fe és necessària. Per això la religió ha tingut èxit: omple aquest forat. Necessitem mites que ens expliquin la vida, el barça per exemple. Necessitem il·lusió per viure, la vida feliç consisteix en la il·lusió. És molt normal que no totes les il·lusions reposin dins nostre i que algunes les sortim a buscar a fora, el barça per exemple. El que compta no és la lògica interna de la causa de la il·lusió, el que compta és el seu efecte: allò que ens porta a la celebració. El que realment importa és poder celebrar, necessitem que la nostra part d'innocència i de nens surti a fora, per això ens agrada el joc, perquè el joc crea il·lusió i celebració! L'efecte que busquem conscient o inconscientment, el joc, però, entranya la lluita dins seu. Som éssers per a la lluita.

És fantàstic que hi hagi il·lusions col·lectives, és molt saludable; perquè reforça llaços socials i crea sentiment de germanor i protecció i amistat i confiança i en definitiva benestar. Però crec que no hem tampoc d'oblidar les il·lusions que cadascú ha de ser capaç de crear-se i cultivar per créixer, les lluites que hem de ser capaços de plantejar i de guanyar. Que les il·lusions col·lectives no facin de frè a les individuals.

Timidesa

És només una hipòtesi; però no podria ser que l'auge de la comunicació sigui una arma perillosament autoflagelatòria pels tímids?

A les classes de la universitat poca gent s'atreveix a fer preguntes, no perquè no les tingui, sinó per por i timidesa. No ho trobo bé. Per als tímids, tenir la comunicació tan a l'abast com ara és una joia, no cal plantar-se davant d'algú i parlar, n'hi ha prou amb agafar l'ordinador i escriure per a poder-se relacionar. És una joia, però si hom té timidesa, aquesta pot ser la millor manera de no superar-la. Perquè en comptes d'enfrontar-s'hi la defuig. Si ets tímid, l'única manera de deixar de ser-ho és practicar la comunicació amb els altres de forma oral i cara a cara, enfrontant-se a la por escènica. En canvi, si tenim una mancança i en comptes d'enfrontar-nos-hi la ignorem, aquesta mancança corre el risc de créixer; i la persona tímida en qüestió, d'estancar-se. Després hi ha l'alcohol, el gran aliat, però és igualment -per sobrades raons- una altra arma perillosa.

L'equilibrista

Hi havia una vegada un equilibrista que caminava damunt dels fils com si allò fos el passeig capvespral del diumenge: tot despreocupat, felicià, encantat de la vida. Fantàstic. Ho feia fantàsticament bé. Tothom pensava que tenia un do especial. No podia ser més feliç el pobre. Estava molt orgullós de tenir un ofici que l'omplia tant i a causa d'això totes les seves cares eren somriures i en cada gest la frescor primaveral. Es ventava de la originalitat de ser un gran equilibrista, què dic un gran equilibrista: El Gran Equilibrista que ell era! Un paio peculiar i afortunat.

Quan feia vent i els fils que hi tenia a sota els peus començaven a tremolar, aleshores l'autèntic equilibrista entrava en acció. Ben quiet, es quedava ben quiet, mentre era una estàtua s'esforçava a resar i esperava, completament paralitzat, que la sort l'acabés salvant; i com si fos una cosa fixada pel destí, encert, la sort sempre l'acabava salvant de caure i fotre's la gran hòstia, miraculosament. Fos com fos, l'absurda estratègia funcionava i l'equilibrista sempre es salvava.

L'equilibrista es feia gran, cada dia més bon equilibrista, més confiat, més atrevit, cada dia el fil un metre més alt de terra i cap matalàs a sota, de salvavides ni parlar-ne, ell era l'únic responsable de guardar la seva vida, i com que era tan esplèndid, la cosa estava assegurada. Com més gran es feia més lluny el fil del sòl. Les forces ja no eren mai les mateixes, començava a tenir arrugues, a no confiar tant en la misteriosa sort i a tenir cada dia més vertigen; però orgullós i confiat com era, no podia baixar el llistó. Un dia, per primer cop, el vent va bufar tan fort que els fils es van trencar i l'equilibrista es va estampar tan fort contra el terra que va dir adéu a tot el que fins aleshores havia estat la seva vida. No només mai més va voler tornar a pujar el fil, sinó que va deixar de fer equilibris per sempre i de tanta por que havia agafat, es va anar submergint, a poc a poc, en les sòlides estructures de la pitjor de les mediocritats.

El rellotge fa tic-tac, i el vent bufa, i el rellotge segueix fent tic-tac, i el vent segueix bufant, i el rellotge més tic-tac i el vent bufa més fort i el rellotge ja és d'uns altaveus imparables però compte si t'escapes, al balcó t'hi espera el vent que ara és un huracà i se't vol endur...

Si no tens cap causa per la que morir, no tens cap causa per la que viure

Mare meva, quina sublim estupidesa! Aquesta frase, aquesta sentència que m'han tirat avui a la cara.

Morir per una causa és insultar la Causa Mare i original, que és la Vida. És un just càstig el de la mort quan hom insulta la vida d'aquesta manera, és normal que la vida fugi del nostre costat si la menyspreem d'aquesta manera. Creient que hi ha una causa més important que ella, sagrada engendradora de tota causa.

Si no tens cap causa per la que morir, no tens cap causa per la que viure... Diuen. A mi, en canvi, em costa de creure que els que moren per causes tinguin causes per les que viure.

Només moriria per una causa si no em quedés ja cap causa per la que viure.

Cuinar la veritat amb amor

Les paraules són l'embolcall pel regal de la veritat,

i tot regal, ens agrada més si està ben embolicat.

Perquè l'alè ens arriba del passat, i no del futur.

En tota lluita (i la vida ho és) crec que és més sa i desitjable el fet de recordar els avantpassats que no pas el d'imaginar les generacions futures. Té més força motivant pensar l'esforç de l'avi que no pas el benestar del nét.

Trobats el 6 de febrer de 2007 als afores de Mantua, nord d'Itàlia

Desitjaven que tot l'any fos primavera, sabien del seu amor i del pes d'unes arrugues que mai volien arribar a conèixer.

Volien guardar aquell gran esclat de passió en un perfum, i posar-se'l en el dia de la seva mort.

Quedar-se per sempre més en l'èxtasi de ser en l'altre.

La passió els va precipitar al més dolç final que haurien pogut imaginar.

Durant la caiguda, abraçats, els instants se'ls hi van tornar eterns, el destí havia reservat pel final el seu millor regal.

Prejudicis i llibertat

Reivindicar el gust és una forma d'avançar en els conceptes de llibertat i de dignitat. Vestint-te i comportant-te com et ve de gust i no com els prejudicis socials marcats per les tendències i la moda dicten, per exemple, és una forma de reivindicar el gust i per tant de lluitar per la llibertat, és una forma desacomplexada de defensar el valor intrínsec de la diversitat i d'atacar de front els prejudicis que limiten possibilitats. Suposo que com en tota lluita, el qui decideix encetar-la en pateix més que ningú les conseqüències, qui té prejudicis té un problema, sí, però és un problema que comparteix amb aquell cap a qui es focalitza el prejudici. El que té el prejudici es perd conèixer una persona que podria ser-li de gran ajuda, el qui és focalitzat pel prejudici es perd conèixer a qui té el prejudici -i en té la culpa per reivindicar un gust susceptible de prejudicis- que també podria ser-li de gran ajuda.

Si reivindiquem el nostre gust, patirem que per anar X (amb la roba estripada, o amb camisa i jerseiet, o amb rastes, o arrecades, o seure o caminar d'una determinada forma, o el que a cadascú se li pugui ocórrer) la gent amb prejudicis ens jutgin sense conèixer-nos, es pensi que som X. Però guanyarem un aliat de la llibertat per cada persona amb prejudicis que coneguem i ens conegui. Perquè són moltes les males mirades que han hagut d'aguantar i aguanten els musulmans, els homosexuals, els jueus, etc. Per un fet que té molt a veure amb el que jo dic, amb el dels prejudicis.

L'Estat necessita desparasitarse urgentment

Crec que Catalunya -i segurament tot l'Estat- té un gran problema pendent amb la classe funcionarial. I nosaltres tenim el deure de denunciar-ho pel propi bé de tots. De cridar ben fort almenys, perquè el malestar sigui notori i els responsables exerceixin i els que encara tenen sentit de la dignitat pressionin els seus companys parasitaris.

Sembla que de tots els que integren l'aparell de funcionament del gegant, els únics que creuen realment en l'Estat i malden per millorar-lo són quatre polítics i alguns bons professionals de la docència. I acaben cremats, és normal. És una vergonya absolutament inacceptable que la ineptitud, el passotisme i la irresponsabilitat siguin les principals característiques d'un col·lectiu que té lloc de treball i sou assegurats. On és la autoritat? La autoritat és necessària, si no, mira el que passa, que els nens fan el que volen i els treballadors no treballen. En una empresa privada no trigarien ni dos segons en ser acomiadats.

Tinc proves de sobra per creure que un alt percentatge de funcionaris són una colla d'incapacitats pel seu càrrec. Suposo que en principi valien, però és massa humà, en veure que ningú els exigeix res ha passat que s'han anat acomodant, però no s'han acomodat una mica, no, ho han fet fins al punt de l'insult a la resta, de perjudicar greument a la ciutadania a la qual es deuen. Assumit el fet que la ciutadania no ha pres la iniciativa per treure del mig tota aquesta colla de funcionaris incapacitats, és clar que en l'estructura estatal hi manquen sistemes de revisió de la maquinària, manquen supervisors que vetllin per la capacitat necessària que han de tenir elsfuncionaris . Igual com hi ha inspectors d'hisenda, en l'Estat hi ha d'haver també inspectors de funcionament, policia interna; en les empreses aquesta figura és bàsica i l'assumeixen els caps, amb interessos ben clars que requereixen de l'eficiència dels treballadors, per això aquesta indignant situació d'irresponsabilitat no s'hi dona, en el món privat.

Tinc coneguts que han hagut de sacrificar-se moltíssim per poder disposar dels drets que tenien, que han hagut d'anar molt amunt per explicar als responsables la subnormalitat extrema dels paràsits acomodats que tenen a sota, per explicar als funcionaris superiors que els seus subordinats impedien la normal relació de la ciutadania amb el seu Estat, provocant així molt de patiment, que d'estar tot en ordre mai hauria passat. Em fa mal, tanta incompetència. No vull ni imaginar-me la quantitat de persones a qui l'administració ha estafat per culpa d'aquests impresentables. L'Estat necessita policia interna. Calen els mateixos controls de qualitat interna de què ja disposen les empreses. Que la porra als estudiants, se la fotin pel cul.

De les dificultats en general

Deslliurar-nos dels problemes és impossible, ens persegueixen durant tota la vida. Crec que en comptes de dedicar-nos -en va- a foragitar-los, seria millor i més saludable que ens dediquéssim a solucionar els més divertits.

Sobre la conveniència de creure o no creure

Em sembla que quan més ens creiem saber més rotundes són les equivocacions. Per això l'escepticisme, a més d'un corrent de pensament, és també una lliçó. Sovint, si volem avançar en una vida més plena, ens hem d'equivocar com més millor però sempre en diferents direccions, i per fer-ho cal creure sense concessions ratllant el dogma, perquè és necessàri també tenir aquests punts forts per recolzar-nos quan notem els efectes paralitzadors de la incertesa. Tot serà doncs, per caminar cap a la plenitud vital, qüestió de trobar el lloc i el moment més idonis per creure o per ser escèptics, prenent com a punt de partida per a la recerca el nostre caràcter, i com a punt d'arribada el nostre estat d'ànim.

Respecte al caràcter...

Crec que la cultura no arriba a determinar els trets dominants en la fisonomia moral d'una persona ni la meitat del que ho fan els gens.