Perdre el temps

No tinc del tot clar que el temps es pugui perdre, però només de plantejar-me la idea que ara mateix l'estigui perdent amb tota probabilitat, ja fa que aflorin en mi tota mena de suors. Estar perdent el temps! Us imagineu que esteu perdent el temps..?!! I si el perdo, sense, què faré jo després? Em relaxa i reconforta molt imaginar que si ara l'estic perdent, potser algun dia el trobi, així; patapam, de sorpresa! I alegria! Com un bitllet amagat. O potser el robo, qui sap, potser a tu te'l robo!!! Potser és divertit ser un lladre de temps... De tota manera, de temps tothom té el seu, oi, com el gust. I si quan deixes de guanyar temps comences a perdre'l, i només guanyant temps és possible deixar-lo de perdre? I potser buscar sentit, si pot ser patologia, sigui la més pròpiament humana. I si la única manera de no perdre el temps, vull dir de guanyar temps, fos divertir-se? D'aquí deu venir allò d'anar a la recerca del temps perdut... I salut tururut! Quina ratllada us he fotut xD

Caràcter destructiu i Reconeixement de la pròpia força

He extret alguns fragments de l'obra de Walter Benjamin,
aquí algunes perles sobre el caràcter destructiu:

-El caràcter destructiu només coneix una consigna: fer lloc, només una activitat: obrir pas. La seva necessitat d'aire fresc i espai lliure és més forta que qualsevol odi.

-El caràcter destructiu és jove i alegre. Perquè destruir rejoveneix, perquè aparta del camí les petjades de la nostra edat; i alegra, atès que pel que destrueix donar de costat significa una reducció perfecta, una eradicació fins i tot de la situació en què es troba.

-El caràcter destructiu treballa sempre fresc. És la naturalesa la que, almenys indirectament, li prescriu el ritme: perquè li ha de prendre la davantera. Contràriament, serà ella la qui emprengui la destrucció.

-Al caràcter destructiu no li ronda cap imatge. Té poques necessitats i la mínima seria què és el que ocuparà el lloc d'allò destruït.

-El caràcter destructiu fa la seva feina i només evita el creador. Així com el que crea, cerca per sí la soledat, ha d'envoltar-se constantment el que destrueix de gent que testimonïi la seva eficiència.

-El caràcter destructiu és una senyal. Així com un punt trigonomètric està exposat per tots costats al vent, ell està per tot arreu exposat a la parleria. No té sentit protegir-lo en contra.

-El caràcter destructiu no està interessat en absolut en que se l'entengui. Considera superficials els afanys en tal direcció. En res el pot danyar ésser mal entès. Al contrari, el provoca, igual el van provocar els oracles, institucions destructives de l'Estat, (...) el caràcter destructiu deixa que se l'entengui malament, no afavoreix la tafaneria.

-El caràcter destructiu milita en el front dels tradicionalistes. Alguns transmeten les coses en tan i quan les fan intocables i les conserven; d'altres les situacions en tant que les fan manejables i les liquiden. A aquests se'ls anomena destructius.

-El caràcter destructiu té la consciència de l'home històric (...) d'aquí que el caràcter destructiu sigui la confiança mateixa.

-El caràcter destructiu no veu res de durador, però per això mateix per tot arreu hi veu camins. On altres ensopeguen amb murs o muntanyes, ell també hi veu un camí (...) com que per tot arreu hi veu camins, està sempre en la cruïlla. En cap cas és capaç de preveure el que portarà amb sí el proper.

-El caràcter destructiu no viu del sentiment de que la vida és valuosa, sinó del sentiment de que el suïcidi no val la pena.

I acompanyant les perles, el diamant del collaret;
en què hom reconeix la seva força:

En les pròpies desfetes. Quan hem fracassat per debilitats nostres, ens menyspreem i ens n'avergonyim. Però quan som forts, menyspreem les nostres derrotes i tenim vergonya de la nostra mala sort. (...) Altra cosa són les sèries de desfetes en les que aprenem les fintes per a aixecar-nos i en les que, avergonyits, ens banyem com en la sang del drac. Ja sigui la fama, l'alcohol, el dobler, l'amor -allí on hom se sent fort, no hi coneix ni honra, ni por a fer el ridícul, ni cap mena de contenció. (...) Cap rambler es portarà impertinentment davant dels seus clients com Casanova amb Charpillon. Tals homes viuen en la seva fortalesa. Terrible i peculiar manera de viure oi tant, però aquest és el preu de tota la força. Existència en un tanc. Si hi vivim a dins, ens fem estúpids i inaccessibles, caiem en totes de fosses, ensopeguem amb tots els obstacles, furguem en la immundícia, deshonrem la terra. Però només quan estem ben empastifats, resultem invencibles.

Imbècils Vs incorrectes II

Què ens fa humans? Estic segur que ens caracteritzem tots per la curiositat, la curiositat ens fa humans. Un ésser humà avançat es caracteritza per un saber avançat. En la mesura que més saciem la curiositat més aprenem i esdevenim millors. Ara bé, hi ha el que ja Kant va veure, que és la part ètica; Kant creia que era més important ser bo que savi. Jo crec que ser millor com a humà és ser savi, i ser millor com a persona és ser bo. Quan parlava d'imbècils i políticament incorrectes em referia precisament a això. Hi ha qui s'atreveix a defensar el millor independentment de que sigui èticament rebutjat per la majoria i titllat de dolent; políticament incorrecte, qui prefereix ser millor humà i corre el risc de creure més en sí mateix que en la resta, serà un geni o un incorrecte malvat depenent del punt de vista. Hi ha qui no s'atreveix a defensar el més humà, i, com jo, opta pel més bo. Aquests som els imbècils, la majoria, perquè cedim a la ignorància quan aquesta comporta felicitat, en casos límit preferim ser millors persones que millors humans. La bondat i la maldat només obeeixen al teu gust si estàs entre la majoria, entre la normalitat. I això es veu en l'actitud vital, en la intimitat de cada acció que fas o tendeixes a l'instint o a la societat. Instint, humà; societat, persona.

Posem-nos en la pell d'un d'aquests capellans gai-pedofíl·ics que ara estan de moda:

a) Si tendim a ser imbècils defensarem la bondat i ens reprimirem tota la vida, perquè els imbècils tendim a assumir el Leviatà, la hipocresia pel bé comú, renunciar a tu pels altres. El bo per sobre de la veritat, l'ètica que ens fa millors persones per sobre de l'epistemologia que ens fa millors humans. Millor la segura ignorància imbècil que l'arriscat saber incorrecte. No correrem el risc.

b) Si tendim a ser políticament incorrectes, defensarem la veritat i no ens reprimirem tota la vida, perquè els políticament incorrectes tendeixen a no assumir el Leviatà, la veritat pel bé individual, no renunciar a tu pels altres. La veritat per sobre del bé, l'espistemologia que ens fa millors humans per sobre de l'ètica que ens fa millors persones. Millor el risc del saber incorrecte que la seguretat de la ignorància imbècil. Correrem el risc.


He tensat al màxim les cordes en l'exemple perquè s'entengui el que vull dir, evidentment les nostres coses seran molt menys animals, confessar una infidelitat potser, però em sembla que en la intimitat de cada acció hi ha una tendència que marca les línies generals d'una nostra naturalesa, més cap a imbècil o cap a Incorrecte. Com més imbècil menys suportarem la incorrecció política, i com més incorrectes políticament menys suportarem la imbecil·litat. No és gens fàcil saber com som, però.

Dues menes de persones

Hi ha


dos tipus de persones,


les políticament incorrectes


i les imbècils.


I crec


que jo


m'assemblo més a les segones

Fins aquí hem arribat

Els ulls ensanguinolats, rabiosament. Un cos que no saps com aguanta, tants dies sense dormir.
Dos anys ja, dos anys i cap dia sense dedicar-li uns minuts al pensament i el record d'un dels exemples. Un dels grans, tinc l'orgull que era un dels meus millors amics. Segurament el més gran de tots, malgrat ser tan jove. Va suïcidar-se i sembla que ningú no sap perquè, quan ho explico tothom opta pel menyspreu perquè els fa por acceptar la part més extrema de la vida que no es pot controlar, o perquè simplement ni tan sols poden apreciar-la i ni s'adonen que existeix. No s'hi poden enfrontar. La por és una legítima resposta al misteri. Per mi, era un referent, era molt més intel·ligent que jo i tenia un sentit de l'humor molt per sobre del de la resta; i del meu, per descomptat. No saben que quan algú hi anava ell ja en tornava, i que els hi donava més de deu mil voltes en tot. Era pura vitalitat. Feia posat de dur i aconseguia enganyar-los; a mi, però, no. Jo sabia del cert que era molt més sensible que la resta, segurament la sensibilitat estigui lligada per aquells fils tan prims que ningú veu amb la intel·ligència. Complicitat. No sé les seves raons, només sé del cert que fossin les que fossin eren bones. Més intel·ligent i més bona salut que jo. Sempre he volgut assemblar-me ni que sigui una mica als que em donen deu mil voltes en tot. Diuen que es va fer desaparèixer el cap sencer amb una escopeta de caça en la més forta potència. Era un puto crack. Diuen tantes coses i tan poques són certes que de vegades, en moments de susceptibilitat, penso que ha de ser millor tancar-se i no escoltar a ningú durant dies per no indignar-se amb la inevitable tan gran mediocritat de la nostra espècie, sens dubte la cosa més prepotent.

En fi. Avui és un d'aquells dies radiants de primavera, preciosos; saludant ja l'estiu. Orenetes. Però darrera de la bellesa sovint s'hi amaga la foscor, i és que avui cau l'última fitxa de dòmino de la cadena. És el dia en què l'últim referent s'ha enfonsat ja definitivament amb mi, i hem rigut junts per ser avui un dia tant radiant. Hem lluitat fins al final. L'únic exemple que em queda encara en peu ja ha decidit de fa temps marxar d'aquest país per no tornar-hi mai més. Em pregunto què collons passa. Perquè l'ombra de la misèria és tan ampla i té tant d'afany en perseguir-nos, o si no som nosaltres els qui la perseguim inconscientment. Estem caient com les fitxes de dòmino dels últims successos. Cúmul de desgràcies. Pel que es veu tocava fer net. Caurem. Caurem, però, com el bon soldat; amb les botes posades i amb tota la dignitat possible.

Direm adéu a un somni, però "a reveure" a la ciutat. Segurament serà un any dur, com tots, segurament se m'ha acabat això d'estudiar a la Universitat, com a mínim per un any vista. Només queden els deutes de quan vam decidir ser emprenedors i que podíem amb tot el temporal, però el vent bufava tan fort que no hem pogut resistir, moltes nits de no dormir i una gesta impossible: resistir. Només ens queda el que hem après. Les cames ja han dit prou. Hem arribat a la darrera parada, a les portes del desert; en l'horitzó només sorra, foscor i mort.

Sempre cerquem il·lusió

Crec que l'èxit de la bogeria blaugrana rau en que la gent necessitem quelcom en què creure. La fe és necessària. Per això la religió ha tingut èxit: omple aquest forat. Necessitem mites que ens expliquin la vida, el barça per exemple. Necessitem il·lusió per viure, la vida feliç consisteix en la il·lusió. És molt normal que no totes les il·lusions reposin dins nostre i que algunes les sortim a buscar a fora, el barça per exemple. El que compta no és la lògica interna de la causa de la il·lusió, el que compta és el seu efecte: allò que ens porta a la celebració. El que realment importa és poder celebrar, necessitem que la nostra part d'innocència i de nens surti a fora, per això ens agrada el joc, perquè el joc crea il·lusió i celebració! L'efecte que busquem conscient o inconscientment, el joc, però, entranya la lluita dins seu. Som éssers per a la lluita.

És fantàstic que hi hagi il·lusions col·lectives, és molt saludable; perquè reforça llaços socials i crea sentiment de germanor i protecció i amistat i confiança i en definitiva benestar. Però crec que no hem tampoc d'oblidar les il·lusions que cadascú ha de ser capaç de crear-se i cultivar per créixer, les lluites que hem de ser capaços de plantejar i de guanyar. Que les il·lusions col·lectives no facin de frè a les individuals.

Timidesa

És només una hipòtesi; però no podria ser que l'auge de la comunicació sigui una arma perillosament autoflagelatòria pels tímids?

A les classes de la universitat poca gent s'atreveix a fer preguntes, no perquè no les tingui, sinó per por i timidesa. No ho trobo bé. Per als tímids, tenir la comunicació tan a l'abast com ara és una joia, no cal plantar-se davant d'algú i parlar, n'hi ha prou amb agafar l'ordinador i escriure per a poder-se relacionar. És una joia, però si hom té timidesa, aquesta pot ser la millor manera de no superar-la. Perquè en comptes d'enfrontar-s'hi la defuig. Si ets tímid, l'única manera de deixar de ser-ho és practicar la comunicació amb els altres de forma oral i cara a cara, enfrontant-se a la por escènica. En canvi, si tenim una mancança i en comptes d'enfrontar-nos-hi la ignorem, aquesta mancança corre el risc de créixer; i la persona tímida en qüestió, d'estancar-se. Després hi ha l'alcohol, el gran aliat, però és igualment -per sobrades raons- una altra arma perillosa.

L'equilibrista

Hi havia una vegada un equilibrista que caminava damunt dels fils com si allò fos el passeig capvespral del diumenge: tot despreocupat, felicià, encantat de la vida. Fantàstic. Ho feia fantàsticament bé. Tothom pensava que tenia un do especial. No podia ser més feliç el pobre. Estava molt orgullós de tenir un ofici que l'omplia tant i a causa d'això totes les seves cares eren somriures i en cada gest la frescor primaveral. Es ventava de la originalitat de ser un gran equilibrista, què dic un gran equilibrista: El Gran Equilibrista que ell era! Un paio peculiar i afortunat.

Quan feia vent i els fils que hi tenia a sota els peus començaven a tremolar, aleshores l'autèntic equilibrista entrava en acció. Ben quiet, es quedava ben quiet, mentre era una estàtua s'esforçava a resar i esperava, completament paralitzat, que la sort l'acabés salvant; i com si fos una cosa fixada pel destí, encert, la sort sempre l'acabava salvant de caure i fotre's la gran hòstia, miraculosament. Fos com fos, l'absurda estratègia funcionava i l'equilibrista sempre es salvava.

L'equilibrista es feia gran, cada dia més bon equilibrista, més confiat, més atrevit, cada dia el fil un metre més alt de terra i cap matalàs a sota, de salvavides ni parlar-ne, ell era l'únic responsable de guardar la seva vida, i com que era tan esplèndid, la cosa estava assegurada. Com més gran es feia més lluny el fil del sòl. Les forces ja no eren mai les mateixes, començava a tenir arrugues, a no confiar tant en la misteriosa sort i a tenir cada dia més vertigen; però orgullós i confiat com era, no podia baixar el llistó. Un dia, per primer cop, el vent va bufar tan fort que els fils es van trencar i l'equilibrista es va estampar tan fort contra el terra que va dir adéu a tot el que fins aleshores havia estat la seva vida. No només mai més va voler tornar a pujar el fil, sinó que va deixar de fer equilibris per sempre i de tanta por que havia agafat, es va anar submergint, a poc a poc, en les sòlides estructures de la pitjor de les mediocritats.

El rellotge fa tic-tac, i el vent bufa, i el rellotge segueix fent tic-tac, i el vent segueix bufant, i el rellotge més tic-tac i el vent bufa més fort i el rellotge ja és d'uns altaveus imparables però compte si t'escapes, al balcó t'hi espera el vent que ara és un huracà i se't vol endur...

Si no tens cap causa per la que morir, no tens cap causa per la que viure

Mare meva, quina sublim estupidesa! Aquesta frase, aquesta sentència que m'han tirat avui a la cara.

Morir per una causa és insultar la Causa Mare i original, que és la Vida. És un just càstig el de la mort quan hom insulta la vida d'aquesta manera, és normal que la vida fugi del nostre costat si la menyspreem d'aquesta manera. Creient que hi ha una causa més important que ella, sagrada engendradora de tota causa.

Si no tens cap causa per la que morir, no tens cap causa per la que viure... Diuen. A mi, en canvi, em costa de creure que els que moren per causes tinguin causes per les que viure.

Només moriria per una causa si no em quedés ja cap causa per la que viure.

Cuinar la veritat amb amor

Les paraules són l'embolcall pel regal de la veritat,

i tot regal, ens agrada més si està ben embolicat.

Perquè l'alè ens arriba del passat, i no del futur.

En tota lluita (i la vida ho és) crec que és més sa i desitjable el fet de recordar els avantpassats que no pas el d'imaginar les generacions futures. Té més força motivant pensar l'esforç de l'avi que no pas el benestar del nét.

Trobats el 6 de febrer de 2007 als afores de Mantua, nord d'Itàlia

Desitjaven que tot l'any fos primavera, sabien del seu amor i del pes d'unes arrugues que mai volien arribar a conèixer.

Volien guardar aquell gran esclat de passió en un perfum, i posar-se'l en el dia de la seva mort.

Quedar-se per sempre més en l'èxtasi de ser en l'altre.

La passió els va precipitar al més dolç final que haurien pogut imaginar.

Durant la caiguda, abraçats, els instants se'ls hi van tornar eterns, el destí havia reservat pel final el seu millor regal.

Prejudicis i llibertat

Reivindicar el gust és una forma d'avançar en els conceptes de llibertat i de dignitat. Vestint-te i comportant-te com et ve de gust i no com els prejudicis socials marcats per les tendències i la moda dicten, per exemple, és una forma de reivindicar el gust i per tant de lluitar per la llibertat, és una forma desacomplexada de defensar el valor intrínsec de la diversitat i d'atacar de front els prejudicis que limiten possibilitats. Suposo que com en tota lluita, el qui decideix encetar-la en pateix més que ningú les conseqüències, qui té prejudicis té un problema, sí, però és un problema que comparteix amb aquell cap a qui es focalitza el prejudici. El que té el prejudici es perd conèixer una persona que podria ser-li de gran ajuda, el qui és focalitzat pel prejudici es perd conèixer a qui té el prejudici -i en té la culpa per reivindicar un gust susceptible de prejudicis- que també podria ser-li de gran ajuda.

Si reivindiquem el nostre gust, patirem que per anar X (amb la roba estripada, o amb camisa i jerseiet, o amb rastes, o arrecades, o seure o caminar d'una determinada forma, o el que a cadascú se li pugui ocórrer) la gent amb prejudicis ens jutgin sense conèixer-nos, es pensi que som X. Però guanyarem un aliat de la llibertat per cada persona amb prejudicis que coneguem i ens conegui. Perquè són moltes les males mirades que han hagut d'aguantar i aguanten els musulmans, els homosexuals, els jueus, etc. Per un fet que té molt a veure amb el que jo dic, amb el dels prejudicis.

L'Estat necessita desparasitarse urgentment

Crec que Catalunya -i segurament tot l'Estat- té un gran problema pendent amb la classe funcionarial. I nosaltres tenim el deure de denunciar-ho pel propi bé de tots. De cridar ben fort almenys, perquè el malestar sigui notori i els responsables exerceixin i els que encara tenen sentit de la dignitat pressionin els seus companys parasitaris.

Sembla que de tots els que integren l'aparell de funcionament del gegant, els únics que creuen realment en l'Estat i malden per millorar-lo són quatre polítics i alguns bons professionals de la docència. I acaben cremats, és normal. És una vergonya absolutament inacceptable que la ineptitud, el passotisme i la irresponsabilitat siguin les principals característiques d'un col·lectiu que té lloc de treball i sou assegurats. On és la autoritat? La autoritat és necessària, si no, mira el que passa, que els nens fan el que volen i els treballadors no treballen. En una empresa privada no trigarien ni dos segons en ser acomiadats.

Tinc proves de sobra per creure que un alt percentatge de funcionaris són una colla d'incapacitats pel seu càrrec. Suposo que en principi valien, però és massa humà, en veure que ningú els exigeix res ha passat que s'han anat acomodant, però no s'han acomodat una mica, no, ho han fet fins al punt de l'insult a la resta, de perjudicar greument a la ciutadania a la qual es deuen. Assumit el fet que la ciutadania no ha pres la iniciativa per treure del mig tota aquesta colla de funcionaris incapacitats, és clar que en l'estructura estatal hi manquen sistemes de revisió de la maquinària, manquen supervisors que vetllin per la capacitat necessària que han de tenir elsfuncionaris . Igual com hi ha inspectors d'hisenda, en l'Estat hi ha d'haver també inspectors de funcionament, policia interna; en les empreses aquesta figura és bàsica i l'assumeixen els caps, amb interessos ben clars que requereixen de l'eficiència dels treballadors, per això aquesta indignant situació d'irresponsabilitat no s'hi dona, en el món privat.

Tinc coneguts que han hagut de sacrificar-se moltíssim per poder disposar dels drets que tenien, que han hagut d'anar molt amunt per explicar als responsables la subnormalitat extrema dels paràsits acomodats que tenen a sota, per explicar als funcionaris superiors que els seus subordinats impedien la normal relació de la ciutadania amb el seu Estat, provocant així molt de patiment, que d'estar tot en ordre mai hauria passat. Em fa mal, tanta incompetència. No vull ni imaginar-me la quantitat de persones a qui l'administració ha estafat per culpa d'aquests impresentables. L'Estat necessita policia interna. Calen els mateixos controls de qualitat interna de què ja disposen les empreses. Que la porra als estudiants, se la fotin pel cul.

De les dificultats en general

Deslliurar-nos dels problemes és impossible, ens persegueixen durant tota la vida. Crec que en comptes de dedicar-nos -en va- a foragitar-los, seria millor i més saludable que ens dediquéssim a solucionar els més divertits.

Sobre la conveniència de creure o no creure

Em sembla que quan més ens creiem saber més rotundes són les equivocacions. Per això l'escepticisme, a més d'un corrent de pensament, és també una lliçó. Sovint, si volem avançar en una vida més plena, ens hem d'equivocar com més millor però sempre en diferents direccions, i per fer-ho cal creure sense concessions ratllant el dogma, perquè és necessàri també tenir aquests punts forts per recolzar-nos quan notem els efectes paralitzadors de la incertesa. Tot serà doncs, per caminar cap a la plenitud vital, qüestió de trobar el lloc i el moment més idonis per creure o per ser escèptics, prenent com a punt de partida per a la recerca el nostre caràcter, i com a punt d'arribada el nostre estat d'ànim.

Respecte al caràcter...

Crec que la cultura no arriba a determinar els trets dominants en la fisonomia moral d'una persona ni la meitat del que ho fan els gens.

De Nietzsche a l'autoajuda

En la meva infància i adolescència, sempre que li deixava el comandament de la tele a mon pare perquè decidís un canal, ell decidia el d'apagar-la. Jo em consternava, però amb el temps he comprès la gran lliçó d'aquell senzill acte, segurament fos aquell canal el més enriquidor. És radicalment oposat asseure's al sofà a consumir l'opi del segle XXI que asseure-s'hi deixant la ment encesa. De tots els de la tele, massa sovint, el canal que més pot ajudar-te si busques prosperar és el del meu pare. Ara està en auge el concepte d'autoajuda, per St. Jordi m'han regalat un d'aquests manuals d'èxit de vendes. És una paraula -la d'autoajuda- que em causa repulsió, perquè parlem d'autoajuda quan el que busquem és l'autosuperació? Llegir Manual d'autoajuda al costat de Nietzsche em va fer una ràbia colossal.


Són abismalment diferents l'ajuda i la superació. Mentre que l'ajuda és el que es s'ofereix quan hom no pot caminar, la (auto)superació és el que fem quan volem caminar més ràpid, més enllà. L'ajuda ve de fora i la superació ve de tu mateix, l'ajuda te la donen els altres o la dónes tu als altres, però no és susceptible d'aquestes interpretacions masturbaiques. Quan algú cerca ajuda està reconeixent que no pot sol, però precisament sol és de l'única manera que hom pot autosuperar-se. I la superació personal és l'objectiu d'aquests manuals d'autoajuda, oi? És una contradicció, el nom està refotudament malposat. La recerca d'ajuda implica l'exercici de l'autocompassió que és justament el contràri de la superació; la compassió per un mateix és reconèixer explícitament la pròpia debilitat i a sobre subratllar-la, és minar l'autoestima, ingredient cabdal de la superació que tothom vol de manera natural. No crec que la felicitat s'identifiqui únicament amb el plaer, més aviat la felicitat pot identificar-se amb una actitud vital composta principalment per l'acceptació de la realitat i l'optimisme. Els malanomenats llibres d'autoajuda, en realitat ho són per l'autosuperació. Són llibres d'ajuda, però no d'autoajuda; ho repetiré si cal fins la nàusea, a mi m'han ajudat, però jo no m'he ajudat a mi mateix, jo m'he superat. Parlar d'autoajuda és nociu, i crec que és el pecat original d'aquests llibres. Parlar d'autoajuda quan el que volen aconseguir és l'autosuperació és la contradicció i el motiu pel qual aquests llibres molts cops no serveixen absolutament per res -més que perdre el temps.

Essais: Llibre tercer

Per si algú encara s'hagués quedat amb ganes. Més Montaigne!!! La tercera i darrera fornada.


-Sentim dins no sé quina fiblada agredolça de maligne plaer en veure sofrir els altres, la mateixa que senten els infants.

-Tot home porta en ell la forma sencera de la natura humana.

-Certament, hi ha en el benfer una mena de satisfacció que ens complau i un orgull generós que acompanya la bona consciència. Una ànima atrevidament viciosa es pot revestir per ventura de seguretat, però aquesta complaença i aquesta satisfacció no les pot haver.

-[Referint-se a l'ànima] La seva grandesa no s'exerceix en la grandesa, sinó en la moderació.-La nostra capacitat principal consisteix a saber-nos adaptar a diversos usos.

-El tracte amb els llibres (...), la constància i la disponibilitat del seu servei. Acompanya tot el curs del meu esdevenir i m'assisteix arreu. Em consola en la vellesa i en la solitud. M'alleugereix el pes d'una ociositat carregosa i m'allibera a tota hora de les companyies que em fastiguegen. Mitiga les punxades del dolor quan no és gaire intens ni imperiós. Per distreure'm d'una divagació inoportuna, només cal recórrer als llibres i me n'allunyen amb facilitat cap a ells i me la treuen. I, amb tot, no s'irriten en veure que només hi acudeixo quan em manquen les altres comoditats, més reals, vives i naturals; i em reben sempre amb la mateixa mirada.

-Aquell qui mor en la batalla amb les armes a la mà no pensa aleshores en la mort, ni la sent, ni en té cap consideració; l'ardor del combat el domina.

-Quan perdem el primer conegut, ens gloriem atribuïnt-li lloances noves i falses, i el fem més diferent, quan l'hem perdut de vista, del que ens acostumava a semblar quan el vèiem, com si la pena fos una cosa instructiva o les llàgrimes, rentant-nos l'enteniment, ens l'esclaríssin.

-La venjança és una passió dolça, natural i d'una gran impressió; encara que jo no en tingui cap experiència, bé que me n'adono.

-Vaig haver de patir fa temps un fort revés (...) tenint la necessitat d'una diversió vehement que me'n distragués, vaig fingir, amb astúcia, estar enamorat (...). L'amor em va alleugerir i em va apartar del mal que havia patit per l'amistat.

-Si una pensada penosa em capfica, m'és més fàcil canviar-la que sotmetre-la (...) em desvio i em serveixo d'ardits; canviant de lloc, d'ocupació, de companyia, em salvo dins de la multitud d'altres diversions i pensaments, on ella perd la meva petjada i em foravia.

-Jo vull ser amo de mi mateix, en tots els sentits. La saviesa té els seus excessos i no necessita pas menys moderació que la follia.

-El plaer és una qualitat poc ambiciosa. Es creu prou ric en ell mateix i no es vol barrejar amb el premi de la reputació, s'estima més restar a l'ombra.

-Hauria evitat casar-me amb la saviesa mateixa si ella m'hagués volgut. Però diguem el que diguem, els costums i els usos de la vida comuna ens arrosseguen. La major part dels meus actes està guiada per la imitació.

-La nostra coneixença (...) ens presenta habitualment una imatge d'allò més falsa de les coses.

-Publicant i confessant les meves imperfeccions, algú aprendrà a témer-les.

-La conversa és el més fructuós i natural exercici del nostre esperit. En trobo la pràctica més dolça que cap altre dels actes de la nostra vida.

-Cap afirmació no em sorprèn, ni cap creença em fereix, per oposades que siguin a les meves. I no hi ha cap idea prou frívola i extravagant que no em sembli adequada als afers de l'esperit humà.

-Cada vegada que s'oposen a nosaltres, no mesurem si ho fan amb justícia, sinó com ens en desfarem amb raó o sense. En comptes d'obrir els braços, traiem les ungles.

-És certament difícil atreure la censura dels homes del meu temps; no en tenen coratge, de corregir, ja que no tenen el coratge de suportar ser corregits, i parlen sempre amb dissimulació els uns davant els altres.

-Les nostres disputes haurien d'estar prohibides i haurien d'estar castigades com ho són altres crims verbals; la quantitat de vicis que susciten i que acumulen, sempre regides i comandades per la còlera! Ens enemistem, primerament, contra les raons, després contra les persones.

-M'estimaria més que el meu fill aprengués a parlar a les tavernes que a les escoles d'oratòria.

-Cent vegades al dia ens burlem de nosaltres mateixos en burlar-nos del nostre veí, i detestem en els altres els defectes que habiten en nosaltres amb més claredat, i ens n'admirem amb una prodigiosa impudícia i ceguesa.

-No atrevir-se a parlar de manera rotunda d'un mateix és un senyal de manca de coratge.

-En favor de la veritat i de la llibertat s'han de passar per alt les regles comunes, de les bones maneres.

-És igualment erroni de no veure fins on arriba la nostra vàlua, que dir-ne més del que es veu.

-Hi hauria d'haver alguna mena de coerció de les lleis contra els escriptors ineptes i estèrils, com la que hi ha contra els vagabunds i els ganduls. Així se m'apartaria a mi i a molts altres de les mans del nostre poble.

-Entre les qualitats humanes, aquesta és bastant comuna; ens complauen més les coses alienes que les nostres; i apreciem les agitacions i les transformacions.

-No per una simple opinió, sinó perquè és veritat, la millor i més excel·lent de les polítiques és per a cada nació aquella en virtut de la qual ha pogut subsistir.

-Viure desitjant el comandament d'uns pocs en un govern popular, o, en la monarquia, una altra mena de govern, és un vici i una bogeria.

-Nosaltres ens corregim sovint amb la mateixa niciesa amb què corregim els altres.

-La vida és un moviment d'embriac, titubejant, vertiginós, informe, com el dels joncs que l'aire agita a l'atzar.

-No m'apassiona gaire la dolçor del país natal.

-Viatjar em sembla una pràctica profitosa. L'ànima s'hi exercita contínuament a remarcar les coses desconegudes i noves; no conec cap escola millor per formar-se en la vida, que proposar-li sense parar tantes altres vides, opinions i costums diversos i fer-li assaborir la perpètua varietat de les formes de la nostra natura.
-Em passa sovint que imagino i espero amb un cert plaer els perills mortals.

-[De la mort]: és només un instant, però és de tal dimensió que donaria de grat molts dies de la meva vida per passar-lo a la meva manera.

-Les accions que es duen a terme sense reflexió -entengui's una reflexió propera i essencial, com ho són les dels avariciosos, els ambiciosos i tants altres que corren al màxim, la cursa dels quals els porta cap endavant-, són accions errònies i malaltisses.

-Em sembla que no som només dèbils a l'hora de defensar-nos de l'engany, sinó que busquem i ens animem a aferrar-nos-hi. Ens complau d'enredar-nos en la vanitat per com forma part de nosaltres.

-L'ofensa és infinitament més amarga que no pas la pèrdua.

-Ens compliquem la vida amb la preocupació de la mort , i la mort, amb la preocupació de la vida.

-Si hem sabut viure amb constància i parsimònia sabrem morir de la mateixa manera.

-No hi ha cap desig més natural que el desig de saber.

-Cap esperit generós no s'atura en ell mateix; pretén anar sempre més lluny, va més enllà de les seves forces, té impulsos que ultrapassen els seus límits; si no avança ni s'estanca, ni no recula ni topa amb res, només es viu a mitges; la seva percaça no té ni fi ni forma; el seu aliment és l'entusiasme, la recerca, l'ambigüitat.

-És més complicat interpretar les interpretacions que interpretar les coses.

-Les lleis continuen tenint validesa no perquè siguin justes sinó perquè són lleis. Aquest és el fonament místic de la seva autoritat, no en tenen pas cap altre.

-Qui es recorda d'haver estat descontent tantes vegades de les pròpies opinions, no és un neci si no desconfia sempre més d'ell mateix?

-Aquesta arrogància importuna i bel·licosa, la qual és orgullosa i refiada d'ella mateixa, i que és l'enemiga principal de la disciplina i de la veritat.

-L'afirmació i l'obstinació són senyals manifestos d'estupidesa.

-No hi ha cap manera de viure tan estúpida i tan dèbil com aquella de qui es condueix segons els preceptes i la disciplina.

-Hem de seguir les millors regles, però no pas ser-ne esclaus, llevat d'aquelles en què -si és que n'hi ha alguna- l'obligació i la servitud ens siguin útils.

-Si no sabeu morir, no us preocupeu pas; la natura us n'ensenyarà de seguida plenament i suficientment; ella us farà amb exactitud la feina; no cal que us molesteu.

-Tant els reis com els filòsofs caguen, i també les dames. (...) de tots els actes naturals, (el de cagar) és en general el que menys suporto que em sigui interromput.

-Com que correm el risc d'equivocar-nos, arrisquem-nos més aviat a seguir el plaer.

-Hem de sofrir dolçament les lleis de la nostra condició. (...) S'ha d'aprendre a sofrir allò que un no pot evitar.

-La natura ens ha donat el dolor per honorar i servir el plaer i la indolència.

-No prengueu mai, ni encara menys deixeu a càrrec de les dones, el pes de l'educació dels fills; permeteu que la fortuna els formi sota les lleis comunes i naturals.

-Crec que es comet la mateixa insensatesa en gaudir a contracor dels plaers naturals que en gaudir-ne amb massa apassionament.

-"He passat la vida en l'ociositat -diem-; avui no he fet res" I ara! No hem viscut? Aquesta no només és la fonamental, sinó la més il·lustre de les vostres ocupacions.

-La més gran i gloriosa de les nostres obres mestres és viure com cal.

-Un va més bé pels costats, en què l'extrem serveix de límit de contenció i de guia, que no pas pel camí llarg i obert del mig; i més bé segons l'art que segons la natura, però també menys noblement i menys honorablement.

-La grandesa de l'ànima no consisteix tant a anar amunt i endavant com a saber-se arranjar i circumscriure.

-No hi ha res de tan bell i legítim per a l'home com actuar com cal i fer el bé, ni ciència més àrdua que saber viure bé la vida i fer-ho amb naturalitat; i, de les nostres malalties, la més salvatge és menysprear el que som.

-La intemperança és la pesta del desig.

-Ben sovint ens valdria més dormir com un tronc que vetllar per allò per què vetllem.

-El nostre esperit no té probablement prou hores per fer les seves necessitats, sense dissociar-se del cos en el breu espai del temps que li cal per a la seva necessitat.

-L'home no és ni un àngel ni una bèstia i la desgràcia fa que qui vol ser àngel esdevingui bèstia. És una bogeria, en comptes de transformar-se en àngels es transformen en bèsties, en comptes d'enlairar-se, es rebaixen.

Raves urbanes

Una de les coses sorprenents de Barcelona és la mastodòntica quantitat de festes alternatives que s'hi concentren, sota el nom de Raves aquestes festes són famoses pel seu alt nombre de decibels, pels molestos greus i per la costum dels assidus a consumir -el lliure mercat dels EUA fa riure al costat d'aquest. La qüestió és que tal dia com avui em lleven el son a les sis del matí, un amic em trucava per anar de Rave. La resposta talibà hagués estat NO amb tota la sensibilitat possible -de quan et lleven a les sis de la matinada. Però no va ser la meva. La música techno m'agrada perquè igual que en la clàssica hi ha quelcom que et toca l'ànima; la música clàssica cerca seduir-te l'esperit amb melodies excitants emplaçant el teu cos a restar aturat, en canvi el techno lluita per seduir-te penetrant el cos amb ritmes pulsius i mecànics, emplaçant l'esperit a restar absent. Es complementen. I és sentir-ho per entendre-ho. Vaig conèixer una ravera molt simpàtica, no duia cap rasta, era professora de física, sabia parlar un fotimer de llengües i tenia un bagatge cultural molt per sobre del que hom -i talibà corrent- esperaria trobar-se entre saltirons. Vaig conèixer també alguns nois de poc més de vint anys, els pares els pagaven les carreres i tota la pesca i ells es dedicaven a drogar-se la vida, oh sí... En cada tiru que es fotien, dolç i fresc, el futur de la nació. Crec que, a sota de la fortor humana i de cervesa que es respira quan entres en un d'aquests soterranis infectes, hi ha cèntims, que per força; que les drogues no són barates i que allà arrebossen; que se sent massa català, i amb aquelles files ningú et contracta si no és ton pare. Ja em diran si el perfil no quadra. Una altra yonki que vaig conèixer fa anys, resulta que ha triomfat en el món empresarial, es va treure dues carreres alhora i amb 24 anys ja ocupava un alt càrrec en la gestió d'una empresa en expansió. -Perquè es droga tant, aquesta noia? La pregunta m'assaltava cada cop que la veia. Pel que sembla s'avorria. Se n'anà a l'estranger per temes de feina i decidí quedar-s'hi, com la professora que vaig conèixer. Totes dues eren noies molt boniques, una altra qüestió que sobrepassa el meu enteniment és el motiu pel qual totes les noies que hi ha en les festes d'electrònica són guapes. Jo gaudeixo sense drogues -em pregunto si sóc una anomalia d'eix ecosistema.



Altaveus a tota castanya i ritmes que amb les seves pulsacions recorden a les danses tribals, la cultura de les raves que és també la cultura aborigen del ball boig i del trànsit, si més no n'és la seva mutació. L'autèntic esperit d'aquestes festes és en l'aire lliure i net dels boscos, els rius i les muntanyes; en comunió amb la naturalesa i apartades de qualsevol rastre de civilització. Segurament, d'entre tots els que llegeixen aquest text, no hi ha ningú que gaudeixi amb el xumba-xumba, el troben odiós i els fueteja els nervis. Alguna cosa permet convertir aquesta acidesa fònica en carícies de plaer còsmic, potser tot es resumeixi en disposició. Seria fàcil atribuir aquest trànsit a les drogues, però no, m'alegra repetir que m'ho passo teta sense. Crec que la mecànica de moviment corporal que tramet l'infame martelleig és l'ingredient clau que dona ales a les melodies, i la màgia d'aquest estil. No és estrany escoltar melodies de cançons conegudes entre bases de sessions xumba-xumba, El laboratori dels plats dona per molt més del que els talibans del pensament i de les costums normalment creiem. I si no, que li ho preguntin a l'àvia Teresa!

Montaigne. Essais: Llibre segon

Fa dos mesos vaig publicar les idees que més representatives i interessants em semblaren del primer llibre d'assajos de Michel de Montaigne. Avui us deixo una altra fornada d'idees extretes del segon llibre d'assajos del pensador francès.

-És habitual que les accions humanes es contradiguin d'una manera tan estranya, que sembla impossible que provinguin del mateix obrador.

-Entre totes les coses no hi ha res en els homes més difícil que la constància, i res més fàcil que la inconstància.

-Odiar-se i desdenyar-se és una malaltia peculiar que no s'observa en cap altra criatura.

-Inútilment evita la guerra qui no pot gaudir de la pau; i inútilment defuig els afers qui no pot assaborir el repòs.

-Qui espera la pena, la sofreix; qui l'ha merescuda, l'espera. La maldat produeix turments contra ella mateixa.

-Tal com la consciència ens omple de temença, així mateix ens dona seguretat i confiança.

-És difícil que el raonament i la instrucció, encara que les nostres creences s'hi apliquin amb afany, siguin prou poderosos per encaminar-nos fins a l'acció si, a més a més, no exercitem i formem la nostra ànima, mitjançant l'experiència, en el capteniment que volem que adopti; altrament, a l'hora d'actuar, es trobarà, sense cap mena de dubte, impedida.

-Em sembla que hi ha alguna forma d'aproximar-nos a la mort i d'assajar-la en certa manera. (...) No és pas sense motiu que se'ns fa observar el nostre propi son per la semblança que te amb la mort. Que fàcilment que passem d'estar desperts a dormir! (...) Per mitjà de la son la natura ens ensenya que tant ens ha fet per viure com per morir; i des de la vida, ens presenta l'estat etern que ens reserva per a després a fi d'acostumar-nos-hi i de treure'ns la por.

-Les coses que ens són més estimades són les que més ens han costat; i és més difícil donar que rebre.

-Quan es jutja una acció particular, s'han de considerar moltes circumstàncies, i l'home sencer que l'ha duta a terme, abans de batejar-la.

-Els salvatges no m'ofenen tant, quan rosteixen i es cruspeixen els cossos dels difunts, com aquells que turmenten i persegueixen els vius.

-Referent a la present obra: no atengueu a les matèries en elles mateixes, sinó a la manera en què les afaiçono.

-Les faltes escapen sovint als nostres ulls, però la malaltia del judici consisteix a no poder-les percebre quan un altre ens les descobreix.

-La ciència i la veritat es poden allotjar en nosaltres sense discerniment, i el discerniment també és possible sense elles; certament, el reconeixement de la ignorància és un dels testimoniatges del judici que considero més bells i segurs.

-No busco en els llibres sinó que em donin el plaer d'una honesta distracció; o, si estudio, no busco sinó la ciència que tracti el coneixement de mi mateix i que m'instrueixi a viure bé i a morir bé.

-Els romans deien en la seva religió: "Hoc age" ("Atenció"), cosa que nosaltres diem a la nostra manera: "Jursum corda" ("Amunt els cors") i tant les unes com les altres són per mi paraules perdudes.

-Plutarc és el meu referent.

-M'entristeix molt que nosaltres no tinguem una dotzena de Diògenes Laerci, o que les seves idees no estiguin més esteses, o siguin més compreses, ja que no em prenc amb menys curiositat la fortuna i la vida dels preceptors del món que la diversitat dels seus dogmes i les seves fantasies.

-La ciència és en veritat una molt útil i gran empresa. Els que la menyspreen testimonien força la seva estupidesa.

-La nostra religió està feta per extirpar els vicis; i al capdavall els protegeix, els nodreix i els excita.

-Som cristians de la mateixa manera que som perigordians o alemanys.

-Si el que nosaltres no hem encertat a veure, no existeix, la nostra ciència queda extraordinàriament retallada.

-La presumpció és la nostra malaltia natural i originaria. L'home és la més calamitosa i fràgil de les criatures, i, a la vegada, la més orgullosa.

-Quan jugo amb la meva gata, qui sap si no és ella qui passa l'estona jugant amb mi, més que no pas jo amb ella?

-Tot el que existeix sota el cel, va dir el savi, segueix una llei i una fortuna semblants.

-No hi ha animal al món que sigui tan traïdor si es compara amb l'home.

-La misèria de la nostra condició implica que no siguem tan capaços de fruir dels plaers com d'escapar dels mals, i que el plaer extrem no ens afecta tant com un lleuger dolor. No sentim tant la salut completa com la més lleugera de les malalties.

-La falta de civilitat, la ignorància, la simplicitat i la rudesa van acompanyades sovint de la innocència; la curiositat, la subtilitat i el coneixement arrosseguen rere seu la malícia; la humilitat, la temença, l'obediència i la bondat, que són les peces principals per a la conservació de la societat humana, demanen una ànima buida, dòcil, i que presumeixi poc de sí mateixa.

-La ignorància que habita per naturalesa en nosaltres, l'hem confirmada i comprovada després d'un llarg estudi. S'ha esdevingut, en les persones veritablement aciençades, el que els passa a les tiges del blat; creixen i s'alcen amb l'espiga dreta i altiva mentre encara són buides; mes, quan ja són plenes i grasses del gra que ja està madur, comencen a humiliar-se i a acotar el cap. De la mateixa manera, els homes, després d'assajar-ho i de sondejar-ho tot, com que no han trobat en l'acumulació de la ciència i en la provisió de tantes coses diverses res que sigui segur i sòlid, i res més que vanitat, han preferit renunciar a la seva presumpció i han reconegut la seva condició natural.

-La major part dels esdeveniments conflictius del món ho són per causes gramaticals.

-Els misteris de la filosofia tenen moltes estranyeses comunes amb els de la poesia: l'enteniment humà es perd en voler sondejar i contrastar totes les coses fins al final; tal com, avorrits i baldats per la llarga cursa de la nostra vida, recaiem en l'infantilisme. Vet aquí les formoses i encertades instruccions que extraiem de la nostra ànima.

-Qui no s'entén a si mateix, quina cosa pot entendre?

-Protàgores deia una ximpleria, fent de l'home la mesura de totes les coses quan ni tan sols no ha sabut mai la seva. (...) No era més que una broma que ens menava a concloure necessàriament de la inutilitat del compàs de qui mesura.

-El fart titlla el vi d'insípid; el que està sa, de saborós; i l'assedegat, d'exquisit.

-Qui ens donés a escollir entre l'ampolla i el pernil amb les mateixes ganes de beure i de menjar, no ens deixaria, sens dubte, cap altre remei que morir de set i de gana.

-El nostre desig s'acreix amb la dificultat.

-No hi ha res que per naturalesa sigui tan contrari al nostre gust com la satisfacció que prové de la facilitat, ni res que l'exciti més que la raresa i la dificultat.

-El que es fa coratjosament es fa sempre amb honor en el temps en què la justícia és morta.

-Anomenem engrandir el nostre nom al fet d'estendre'l i de sembrar-lo en moltes boques (...) l'excés d'aquesta malaltia arriba fins a tal punt que molts busquen que es parli d'ells sigui de la manera que sigui (...) sembla que ser conegut sigui, en certa manera, tenir la vida i la seva duració garantides pels altres. Jo sostinc que no habito sinó en mi mateix.

-Admiro la seguretat i la confiança que els altres tenen en ells mateixos, perquè no hi ha gairebé res que jo cregui saber ni que gosi respondre'm a mi mateix que ho puc fer.

-La filosofia ens sembla que mai triomfa tant com quan s'afanya a combatre la nostra presumpció i la nostra vanitat, quan reconeix de bona fe la seva manca de resolució, la seva feblesa i la seva ignorància. Crec que la mare dels ous de la falsedat de les opinions públiques i particulars és l'opinió excessivament bona que l'home té d'ell mateix.

-La bellesa és una cosa de gran predicament en les relacions humanes.

-L'horror de la caiguda em provoca més febre que el cop.

-El més baix dels esglaons és el més segur. És on s'hi troba la constància. No s'hi necessita res més que un mateix.

-Sóc tan remarcable oblidant, que els meus mateixos escrits i les meves composicions no els oblido pas menys que la resta, i, cada vegada que em retreuen alguna cosa que he escrit, no la reconec com a pròpia!

-No hi ha ni una sola ànima que sigui tan miserable i bèstia en la qual no s'hi pugui veure lluir alguna facultat particular, ni n'hi ha cap que estigui tan soterrada que no tingui sortida per algun extrem. I com s'esdevé que una ànima, cega i adormida en totes les altres coses, sigui viva, clara i excel·lent per a una acció particular, és quelcom que s'ha de preguntar als mestres. Les ànimes belles són les universals, disposades i obertes a tot; les que si no són instruïdes, com a mínim són capaces de ser-ho.

-Reconeixem amb facilitat en els altres l'avantatge del valor, de la força corporal, de l'experiència, de l'aptitud i de la bellesa; però l'avantatge a l'hora de jutjar no el cedim a ningú.

-En pintar-me pels altres, m'he pintat a mi mateix amb els colors més nítids que els originals. Jo no he fet el meu llibre més del que el meu llibre m'ha fet a mi.

-Els plaers més deliciosos, si es digereixen interiorment, no deixen senyals, i fugen de la mirada no sols del poble, sinó de qualsevol altre.

-La natura ens ha atorgat el do d'una llarga facultat de distreure'ns sols, i ens hi crida sovint perquè aprenguem que ens devem en part a la societat, però sobretot a nosaltres mateixos.

-Dels plaers i els béns de què gaudim, no n'hi ha cap que estigui exempt de certa mescla de mal i d'incomoditat.

-Qui cerca i abraça totes les circumstàncies i totes les conseqüències dificulta la seva elecció.

-Els qui millor administren casa seva són els qui menys saben dir-nos com ho fan, i els que saben parlar amb habilitat sovint no fan res de valor.

-Les malalties i les condicions dels nostres cossos es veuen així mateix en els Estats i en les polítiques.

-La feblesa de la nostra condició ens empeny sovint a la necessitat de servir-nos de mitjans malvats per a un bon fi.

-Cadascú s'adona que hi ha més bravesa i desdeny a batre l'enemic que a rematar-lo (...) la set de venjança (...) només vol fer-se sentir. (...) Matar un home és protegir-lo de la nostra ofensa.

-[Referint-se als savis]: El vici més gran que remarquen en la natura és que els nostres desigs es rejoveneixen constantment.

-Llevat de l'ordre, la moderació i la constància, considero que totes les coses són accessibles per a un home feble i en general ple de defectes.

-Per poder jutjar com cal un home és necessari observar-ne principalment els actes acostumats i sorprendre'l en la intimitat del dia a dia.

-Pirró (...) va assajar, tal com fan la resta de filòsofs que ho són de veritat, d'adequar la doctrina a la seva vida (...) no s'apartava del seu camí per gros que fos l'impediment que se li presentés.

-Anomenem contranatura el que és contrari al costum; i no hi ha res que no ocorri sinó segons la natura, sigui el que sigui. Que la raó universal i natural foragiti en nosaltres l'error i l'estupor que la novetat ens aporta.

-No hi ha cap passió que pertorbi tant l'exactitud dels judicis com la còlera (...). El càstig és per als nens una medecina.

-A cadascú li sembla que la forma mestra de la natura està en ell, que és la pedra de toc, i que s'han de referir a ella totes les altres formes.

De tu al cel; la correspondència

Existeixen aquelles persones que vetllen per tu sense que te n'adonis. És difícil correspondre els àngels, els àngels que quan caus des d'un cinquè pis i estàs a punt d'estampar-te contra el ciment despleguen les seves ales i baixen des del cel per agafar-te. Fins i tot quan tens la fe en hores baixes hi ha un àngel vetllant per tu i un Judici Final en què el destí et llegirà la correspondència picant justícia. Quan un àngel baixa a ajudar-te t'il·lumina amb la seva dolça presència, t'emplaça a mirar cap al cel i donar-li les gràcies a Déu sense ni tan sols preguntar-te abans si existeix, quan un àngel baixa a rescatar-te no et preguntes si Déu existeix. Llavors veus la sort que tens sense cap comparació i comprens ja del tot la idea de generositat, que és fugissera com cap altra. Sents la pietat dins teu i t'esforces per propagar el bé. Els àngels que t'ensenyen que no és difícil estimar i ser correspost sinó correspondre qui t'estima. Els àngels que seran al costat del destí quan aquest dictamini justícia un cop llegida tota la correspondència.

Catarsi

No s'ha de caure en la temptació, la temptació és el mal. Déu castigà Adam i Eva, que no van saber dir-li que no al dimoni, i després petrificà qui es girà per guaitar Sodoma i Gomorra, ciutats del vici; perquè el mal no s'ha ni de mirar, els diables aborden a qui se'ls mira, l'Anticrist Nietzsche advertia a qui lluita contra monstres que tingui cura de no convertir-se'n. El radical del mal, és a dir, la seva arrel, rau en la temptació i creix ja en aquell que la rega amb la mirada. El coneixement pot petrificar la vida, perquè aquesta funciona de manera autònoma al saber, i l'important és fer! La Dignitat, i la Voluntat Universal, i Déu, i el Logos i el Sentit Comú... Premien aquell que estima, premien els qui donen amb el doble, perquè els que donen, creuen. Premien a qui després de cagar o pixar estira de la cadena, al que es guarda la brossa fins a trobar una paperera on llençar-la, a qui està disposat a acollir un estranger necessitat a casa, al que dedica el seu temps a coses improductives o immaterials. Perquè l'actitud del solidari és l'actitud del que fa, la que no té dificultat en desprendre energia, la que té la costum de carregar les piles perquè utilitza cada dia els aparells de construcció (vital). El sacrifici és katharsis, de càtar, que vol dir pur, millor: el sacrifici purifica. També hauriem de dir que el mal és allò que s'oposa a la voluntat. St. Pau deia que el contrari del pecat és la fe, jo diria que el contrari del pecat és el fer, però és clar que sense fe no hi ha fer, i qui està acostumat a fer té el món, perquè el món és dels que fan, no dels que s'ho miren.

Individualisme: psicòpata, innocent, suïcida?

Sembla que darrerament la gent -oh, quina bonica paraula: la gent!- no es preocupa massa per la política, hi ha culpable i te nom propi, la nostra amiga la Desafecció, els seus símptomes s'escampen entre les cada cop més inflades porcions de la població ricpaïsenca. Desafecció, passotisme, típica tara de nen consentit i malcriat. És que no votem perquè els polítics encabat de les eleccions faran el que vulguin i són tots iguals i els perjudicats de tot serem els mateixos de sempre i a veure qui te la millor excusa per no fer res. Sembla que sí, el símptoma és clar: retòrica ploramica del nen malcriat. Si veiéssim la nostra integritat moral o física amenaçada prou que interessaria la política, però no, mentre hi hagi el plat a taula seguirem menyspreant les llenties -en aquest cas la política. Malauradament sembla ser que mentre hi hagi el plat a taula el malmarit estúpid i mandrós seguirà escopint al plat en comptes de posar-se el davantal. Quina pena. Llarga vida a la crisi i que el bacallà no ens arribi amb llacet, d'aquesta manera potser en comptes d'esperar plorant anirem a cercar-lo i ens cuidarem més dels que acompleixen el complicat art de tallar-lo. Aquesta crisi no farà net ni serà la solució però socialment com a mínim constitueix una bona bufa, que sempre s'agraeix perquè comences a adonar-te que no tot al món és cotó fluix ni la culpa és sols dels polítics. La gran qüestió que amaga la desafecció política i que pel nostre drama no es curarà amb cap crisi és l'estancament, jeure en l'avantatge de la comoditat per comptes de superposar-nos-hi anant sempre més enllà; el gran problema de fons de la desafecció és haver perdut il·lusió en la mirada col·lectiva que somiava dirigir-se als estels, el no voler mirar més enllà dels nostres propis nassos.

Opinions sobre el Pla de Bolonya

Fa uns mesos no em preguntava si lluitar per un món més digne val la pena, tenia clar que sí. Avui ja no sé què és un món més digne, crec que no ho vull saber. Em fa por saber-ho per la responsabilitat que això pugui comportar, per jo, que sempre he estat un irresponsable...

Us trasllado les opinions dels estudiants i professors que conec.

Alguns em diuen que Bolonya fou una recomanació que els lobbys jueus que controlen el món des de la poltrona capitalista van fer a la Universitat Europea el 1995 per poder aplicar bé el seu pla global de perpetuació del poder, i que l'única alternativa viable a això (molt dolent, cal suposar) és el nacionalsocialisme.

Altres em diuen que Bolonya és un pas endavant en la qualitat dels estudis.

Alguns creuen que Bolonya amaga que la Universitat no serà tan pública com ara, serà més cara i per tant més elitista.

Altres em diuen que Bolonya és l'excusa de quatre mandrosos per fer sarau.

Alguns em diuen que si alguna cosa se li pot dir a Bolonya és que no és prou exigent.

D'altres em traslladen la seva frustració veient com s'estan deixant la pell per un món millor: en assemblees, escrits, preparació d'actes, pedagogia.... Mentre molts només s'ho miren i no fan res pel seu voltant.

Alguns (la majoria) em diuen que ni saben què és Bolonya ni els hi importa.

Altres diuen que Bolonya, cenyint-se a criteris econòmics, retallarà notablement els esforços en l'acadèmia humanista, les lletres. Perquè no interessarà que la Universitat produeixi gent cultivada i apta per la seva especialitat, sinó que s'esforçarà en preparar només bons tècnics especialitzats en la funció que el mercat necessiti. Això, diuen, revertirà en una societat ignorant i dominable fàcilment pel poder.

La meva opinió:

No sé si els rectors que han decidit tirar-lo endavant són bons i volen el millor per la Universitat o bé ja han decidit que l'economia sigui el criteri polític del món i per tant la seva Universitat no pot ser-ne independent (des del meu punt de vista això seria una traïció al qüestionat critèri independent de la Universitat). La meva naturalesa innocent em fa tirar per confiar-hi, no hauria de dubtar del Pla Bolonya perquè els rectors solen ser gent cultivada i evidentment implicada. Ara bé, també hi ha tota una pila d'estudiants i de professors que la majoria en saben molt més que jo, de tot; i que són crítics amb Bolonya, i no només això sinó que empren el seu temps per difondre-ho i lluitar per aquesta idea del bé i el millor. Això em desconcerta i em fa desconfiar del Pla Bolonya, això em fa adonar-me que, com a mínim, hi ha gent culta i bona disposada a posar tots els esforços per un món millor. Un alè d'energia per seguir essent responsable amb aquest món on vivim.

Article d'Alfons López Tena

La manifestació del 7 de març i la jihad hispànica. Marxa a Brussel·les.

(I si encara hi ha algú que no ho entén: ànims!)

Carmels de cafè

En cada moviment que fas, hi ha, implícita, una seriosa responsabilitat. Escac i mat. Un cop moguda la peça no hi ha ja retorn enrere -més aviat, compte. El temps s'entesta en jugar a la contra, esmoladíssima arma blanca; la llança en l'aire i aquest misteri de no saber de quin costat caurà, la fi resta perduda al més profund enllà, insondable. Només intel·ligència i fe, que desafiants, pretenen seduir el final de la partida. Juguem a especular i aquí ens trobem, despullats, fit a fit davant del mirall. Els esdeveniments com a contrincant a qui ens hem d'anticipar si al destí volem fer escomesa, i nosaltres mateixos, cada moviment es realitza en vistes a una estratègia vital, de mena que mai l'acabem de veure completa sinó en les darreres jugades, les definitives; i és definitòria cada jugada. El final és important i la responsabilitat no és cap joc. Tot és estratègia, i és possible que a mitja partida el gas de la por ens vingui a paralitzar, sobretot si ens creiem que l'hem espifiat jugant d'aquella manera, però calma, sempre és bona la serenitat; caldrà potser defensar, cercar els flancs descoberts i cobrir-los, potser atacar per aquella altra banda que deixàrem oblidada, afluixar i replantejar-nos el que calgui, mirar-nos el tauler amb diferent perspectiva trobant noves fonts on abeurar la fe. Els militars saben prou bé que les batalles perdudes no acaben sempre amb derrotes ni les guanyades en victòries, cal estar amatent i pensar bé per reconduir les situacions. Cada moment és crucial. Sempre en ben alt la guàrdia!... Un canvi d'estratègia en aquest joc, sempre suposa una incertesa que de volta resulta un repte, la determinació sovint s'alia amb les victòries. Ens hem d'anticipar als esdeveniments forçant els canvis malgrat l'anticàndida sensació que sempre acompanyarà aquestes decisions, tan abruptes. I si per desventura la ruïna ens sorprèn, havent actuat d'aquesta manera, serà un dolç somni el de la foscor.

Sortir de l'ou (ferrat)

Aquell qui de ben petit s'introdueixi en l'art de la cuina, tindrà sempre un avantatge sobre els altres, un avantatge que no te tan a veure amb l'alimentació -que també, per descomptat- com amb la intel·ligència. La cuina és un laboratori d'alquímia on la màgia de l'antic combat entre el misteri i l'especulació sempre s'hi troba present. Sensació, projecte, destresa, innovació!... Totes elles dansen amb follia i harmonia en aquest noble art de cuinar, font inesgotable de salut. Aprendre a cuinar és com sortir de l'ou. Hi ha qui ho considera una experiència mística.

Quan sempre t'han preparat el menjar o te l'has comprat ja fet, es com si tinguessis les persianes baixades a l'enorme i esplèndid finestral que és cuinar. Quan sempre t'han fet el dinar, ets l'ocell que mai ha volat fora de la gàbia, ets les pesades cadenes que només et treus i t'adones que tenies el dia que comences a cuinar. Sortir de l'ou i veure que hi ha vida i que és meravellosa. L'art de cuinar pot ser com un cant de llibertat i color en la presó d'una dona maltractada, l'esbarjo d'una vida àcida i gris, un cant de colors i llibertat. Cuinar és una oportunitat formidable per deixar volar la nostra creativitat, la cuina és el laboratori on podem jugar a ser Deus, barrejar sabors, sensacions, olors; aixecar vertaderes catedrals amb les nostres mans. Reviscolar el reducte zen d'aquesta artesania que cada dia se'ns esmuny més. Sortir a navegar!... Primer amb la nostra barqueta i després sent el capità de la tripulació més estimada.

Montaigne. Essais: Llibre primer

Els darrers dies m'he estat llegint Els Assajos

de Michel de Montaigne i n'he anat extraient aquelles idees que -segons el meu humil criteri- em semblaven més interessants. Les postejaré en tres publicacions diferents per no fer-ho tan enfarfegat, una per cadascun dels tres llibres respectivament. Aquí els deixo la primera fornada, assaboreixin-la!

-No hi ha descripció més difícil que la d'un mateix, no n'hi ha cap que sigui tan útil.

-El bé públic requereix que es menteixi i que es traeixi (i que es massacri). Cedim aquests afers a persones més obedients i més submises.

[Sobre París] Glòria de França i un dels adorns més nobles del món.

-Les millors ànimes són aquelles que tenen més diversitat i flexibilitat.

-Tota inclinació i submissió els és deguda, llevat de la de l'enteniment. No és pas la meva raó la que està feta a flectir-se i agenollar-se, són els meus genolls.

-El vici deixa com una úlcera a la carn i un impediment en l'ànima que cada dia s'esgarrinxa i s'ensangona ella mateixa; ja que la raó esborra les altres tristeses i dolors, però engendra el penediment, que és més greu perquè neix dins nostre; de la mateixa manera que el fred i la calor de les febres tenen més força que allò que és extern.

-Obligar-se és sempre un vici.

-És un maridatge molt recomanable el del plaer amb la necessitat.

-És una absoluta perfecció, com si fos divina, saber gaudir lleialment de la pròpia existència.

-No es realitza res de noble sense l'atzar.

-La prudència, tan tendra i circumspecta, és un enemic mortal de les grans execucions.

-Filosofar és aprendre a morir.

-No he cregut mai que no tenir fills sigui una cosa que faci de la vida una cosa menys completa i menys feliç. (...) Els nens són una cosa que no te res que la faci desitjable.

-Sóc poc sensible a la pietat i em plauria no ser-ho gens.

-L'ànima que no te establerta una finalitat fixa, es perd.

-L'oci sempre dissipa l'esperit.

-No s'adonen de la diferència que hi ha entre memòria i enteniment.

-Els altres formen l'home; jo el descric

-El món no és sinó una alternança contínua (...) sóc incapaç de fixar el meu objecte. (...) L'agafo tal com és en l'instant en què m'hi entretinc. No pinto pas la seva essència, en pinto el passatge.

-Els costums s'apoderen de nosaltres i ens assalten de tal manera que a penes podem deslliurar-nos de la seva influència, i tornar a ser nosaltres mateixos, per discórrer i raonar sobre les seves ordres.

-Qui es vulgui desprendre del violent prejudici del costum (...) un cop s'haurà desprès d'aquesta màscara, referint les coses a la veritat i a la raó, sentirà que el seu judici s'ha capgirat per complet, i serà tanmateix molt més sòlid.

-No es realitza res de noble sense el risc.

-No som savis sinó en la ciència del present, no pas en la passada ni en la futura.

-Només ens afanyem a omplir la memòria i deixem buits l'enteniment i la consciència (...). De què ens serveix tenir la planxa plena de menjar si no el digerim? De què ens serveix si no els transformem en coses nostres, si no ens fa créixer i ser més forts?

-Les meves opinions només les lliuro com a mostra del que crec, no pas del que cregui que s'ha de creure.

-El tracte amb els homes com visitar els països estrangers, és una cosa meravellosament oportuna, no només per reportar, (...) sinó per conèixer sobretot els caràcters i costums d'aquelles nacions i per llimar el nostre cervell amb el dels altres.

-El vertader mirall dels nostres raonaments és el curs de les nostres vides.

-Mentre els adobs i les capes poden ser prestats, la força i el nervi no es prenen en préstec.

-És una intrepidesa perillosa i carregada de conseqüències, més enllà de la temeritat que suposa, menysprear el que no arribem a concebre.

-L'extrem de la perfecció de la "vida en comú" és l'amistat.

-L'antic meandre considerava feliç aquell qui havia pogut trobar tan sols l'ombra d'un amic. Certament, ho deia amb raó (...) la vida no és més que fum, no és més que una nit fosca i ensopida.

-Podem anomenar bàrbars els caníbals si atenem a les regles de la raó, però no pas si ens mirem nosaltres mateixos, que els sobrepassem en tota mena de barbaritats.

-S'ha de ser prudent a l'hora de jutjar les lleis divines.

-Res no es creu amb tanta fermesa com allò que més es desconeix, ni existeixen persones més segures d'elles mateixes que aquelles que conten faules.

-No posseeixo el defecte comú de jutjar els altres segons el que jo sóc.

-Sovint es pensa que s'han deixat enrere les dificultats, quan el que s'ha fet és substituir-les.

-L'ambició, l'avarícia, la irresolució, la por i les conscupiscències no ens abandonen pas perquè canviem de contrada.

-S'ha de retenir amb dents i ungles l'ús dels plaers de la vida que els anys ens arrenquen de les mans els uns rere els altres.

-No heu de cercar més que el món parli de vosaltres, sinó la manera de parlar-vos a vosaltres mateixos.

-De tots els disbarats del món, el més acceptat i més universal és la persecució de la fama i la glòria, amb la qual ens casem fins al punt d'abandonar les riqueses, el repòs, la vida i la salut, que són béns reals i substancials.

-És un meravellós testimoni de la feblesa dels nostres judicis que les coses es valorin per la novetat i la singularitat, o encara per la dificultat, si la bondat i la utilitat no s'hi ajusten.

Sobre el saber

Tot el saber que no és susceptible de fer-te la vida més còmoda i agradable, a més de ser inútil, resulta un impediment perjudicial per la circulació del saber que sí que comporta bona vida.