Límits

La millor manera de conèixer els propis límits és posant-los a prova, posant-se a prova a un mateix. De quina altra manera, si no —suposant generosament que sigui possible— podríem auto-conèixer-nos? Cal mullar-se, ferir-se, arriscar-se, barallar-se, atrevir-se. És el que faig aquest estiu (el que hauria de fer sempre).

Sempre escoltem la seva música

Acabo de sopar i se m’apareix un àngel, em diu que em mengi un parell de peces de fruita per postres i després em posi a preparar una feina que tinc pendent, li faig cas; però tot just acabar-me de menjar la primera fruita m'interromp un dimoni i em mena a que ompli una de les tasses grosses (de les de cereals amb llet) de Cardhú amb cola i encara una altra de gelat Cheesecake i que em posi, tranquil·lament, a menjar i beure mentre fico una pel·li. No em sembla pas mala idea -penso... Així que m'omplo la tassa de gelat i agafo l’ampolla de Cardhú per servir-me el combinat, però... Phomp..! Amb aquest soroll d'obrir l'ampolla se m’apareix altra volta l’àngel, cridant: que si m’he begut l’enteniment...! Que el Cardhú és per a les grans ocasions, per celebrar coses importants...! Al que el dimoni (que ja hi era) s'hi encara i li respòn que la vida mateixa ja és una cosa prou important com per a celebrar-se a tothora i amb el millor!... Que es deixi estar de moralina romancera. No hi veig cap pega, el dimoni sembla encertat amb això que diu... Però l’àngel fa com si no el sentís i segueix: que si sóc tant curt de voler celebrar la meva vida embrutant-la, que almenys no ofengui la dignitat del Cardhú així, insultant-lo amb coca-cola... I bé, de fet penso que té prou raó també, així que el Cardhú me'l serveixo sol. Continua l’àngel enraonant exacerbat que per a celebrar la vida no calen tantes pel·lícules, que per a bones pel·lícules millor és d’escriure el guió de ma vida i no anar deixant la feina per demà.El dimoni mentres va cantant...

Finalment, acabo devorant -molt- gustosament la tassa de gelat mentre comença la pel·li (Waking life), ensenyant-li també els llavis a la tassa de Cardhú però reservant-lo per a finalment torrar-me poc a poc mentre vaig fent la feina un cop deixada la pel·lícula (a menys de la meitat) per acabar-la de veure un altre dia. Humm... Deliciosa fusta fresca ardent esòfag avall... Pot el lector donar-ne una mica de fe, perquè de fe, mai se'n pot donar massa, que cal sempre tenir-ne molta. 

Tarannà

Per saber cap a on assenyala el vector vital d'algú, només cal veure amb qui es compara.

a Laura

A la vora dels estels

Quan la pila és ja macabra
ni empalmant cinquanta nits...
doncs potser sí! -Penso,
Però no puc.
Al meu cap sols l’abraçada
i aquells llavis infinits,
la realitat? Massa poruc

La vora dels estels es rosa...
Podria trobar-te a faltar
empastifar de plor les parets
convertir-me en negre joglar
disparar arsenals de gemecs,
la realitat? Sempre una llosa.

Jo estudio escolàstica vella
recullo quatre tulipans
i treballo per la independència.
Tu vius lliure com rosella
que al vent vola per mil camps
i senders de transcendència

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Quan la pila és tant macabra
ni empalmant cinquanta nits...
Doncs qui ho sap! -diuen les fades,
Sols tu en mi quan sóc al llit
-t’aguaito amb l’ànima glaçada-
ai, que em moro!
si ara em dius som sols amics.
Només adormit et veig, estimada!

La vora dels estels es va rosant...
Voldria dir-te que t’estimo
omplir de color els teus plecs
pintar-te tots els forats
convertir-me en el teu somNino,
ser àngel responent els teus precs

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Sento l’olor de la nit
de l’estiu i l’aigua fresca
Sents, ja, suaument, l’elixir?
Sé que et reca ma ment folla
(Si amb mi vens, deixo la festa)
Sé que et reca perquè et mola
Notes ara el batec adormit?

Sents l’escalfor del matí
de l’hivern i la ginesta
I jo vull sentir-te! calmada i bufona...
Saps que sagno al teu camí
(Si vinc amb tu, caus a l’herba)
Saps que ma ànima ta pau erosiona
Però com frisa per sentir-te en mi!

Resistir tot el dolor
i creuar l’ardent camí
d’injectar-me serenor,
res per mi pas no seria
si en obrir aquests ulls felins
divisés restes d’amor
o tansols petits bocins
provinents del teu dolç cor

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Quan la pila és tant macabra
ni empalmant cinquanta nits...
Perquè no? -Respon el cel
-Oh, Siusplau...
Per res ara caiguéssim adormits

Tu seràs la mar calmada
il·luminant mon sol lluent...
I serà la nostra brisa
transportada per aquest vent
i oferida a la rosada
com el nostre èpic present!

La intensitat escull a la nit.

Em pregunto si és la nit qui trastoca les persones o si són algunes persones les qui trastoquen la nit.

I la nit escull als intensos.

Plegats, s'intensifiquen.

El que jo vull ser

Si Déu i em concedís un sol desig... Li pregaria ser aquesta cançó.

El gest cristià és la revolució permanent

L'amor de crist és un gest revolucionàri, potser El gest revolucionàri per excel·lència en la cultura occidental, l'amor com a generositat significa l'heroïcitat: la única forma de relació amb Déu i amb la grandesa mítica. Perquè els homes a mesura que acumulem ens tornem conservadors, Crist ens emplaça a l'heroïcitat de no tornar-nos conservadors amb els anys, a seguir essent revolucionàris emprant el seu gest, el mitjà per a no tornar-nos conservadors és no acumular, perquè qui no té no pot conservar... És una manera d'allargar la joventut fins la mort, l'esperit revolucionàri pròpi de la vitalitat juvenil fins al final dels dies, la millor manera de desvirgar contínuament la flor de la vida extraient-ne el seu perfum més fresc. L'amor és la manera més forta de viure. En aquest sentit, Tant Sir Nietzsche com molts altres (per exemple la santa seu o els actuals partits polítics (que diuen ser cristians i conservadors alhora: oxímoron)) van equivocar-se en el seu judici al cristianisme.

salva l'art?

en consonància amb el fils capitals. Si hom no té fill ni amics se'ls acaba inventant si no mor abans, són necessàris i els acaba per crear. El fill de Nietzsche és el Zaratustra. En la obra-filla deixada l'esperit del pare és molt més fèrtil. Ascetisme: es renuncïa a la carn per l'esperit. L'esperit tindrà una força de transmissió molt més gran, podrà plantar llavors molt més ràpid i a molta més gent, i no per la carn sinó per l'esperit. L'art salva.

la paradoxa de la llibertat

concepte de la gravetat de la vida.?

PD. I a veure qui és el valent que s'allibera d'això, veiam qui és prou amant de la llibertat com per assumir-ne la responsabilitat en aquest alt grau. Perquè llibertat implica responsabilitat, i quanta més l'una també més l'altra. Si tenir fills i amics implica responsabilitat, encara n'implica més no tenir-ne: la responsabilitat de viure sense aquesta responsabilitat: la responsabilitat de viure (en el sentit fort del terme: contrari a sobreviure) amb l'única càrrega(responsabilitat) d'un mateix. Em sembla que l'últim esglaó de l'escala de la llibertat és la mort, el preu últim del darrer nivell de llibertat és la vida mateixa. La llibertat pesa tant que pot acabar esclafant. Quina paradoxa tant bonica! Tu, cavaller de la llibertat, que vas venir per salvar la vida i has acabat per condemnar-la.... En veient tot això, l'humil criatura només pot exclamar: ¡Oh, Aristòtil; quanta raó tenies assenyalant la moderació com la virtut per excel·lència!


Es focalitza la responsabilitat en un punt, i com si fos el sol per una lupa, com més focalitzada està la llum de la llibertat, més crema.

Els fils Capitals

La nostra vida penja de molts fils, però això no impedeix que el seu dinamisme els esber-li sense contemplacions i amb una sorprenent facilitat. N'hi ha dos, però, que sempre resisteixen suportant el gruix del seu pes, impedint que la vida copsi la seva pròpia gravetat, es despengi, caigui i s'esbocini; són l'Amic i/o el Fill.

—amb l'espurnejant intermitència de l'enamorat.


Cuidi's de tenir-ne almenys un qui no vulgui que dins el seu cor hi arreli el trepidant costum de caminar entre arenes movedisses enmig de la més mortífera de les foscors.

paio dur

No és que la gent es faci dura ni dolenta, només apren a no mostrar el seu dolor ni confiar les seves ferides als altres. Perquè tots estem mancats i quan podem cobrir la mancança ho fem encara que sigui a costa dels altres, i això fa que tothom sigui una mica un perill, una bomba de rellotgeria pels que l'envolten.

Esperits millors

A tots els que amb la burla rugosa i rient
us banyàveu tant en la ferida de Beethoven 

com en les de la resta d'homes valeroros i valents... 

Com es pot ser tant insensat com per a riure's  
dels abismes? 

A tots vosaltres us desitjo —i us procuro—
abans de la mort els patiments més insondables, 

i ho faig en un acte d'amor desesperat, 

en la major obra de generositat que he fet mai. 

Per donar-vos una explicació,
perquè si no us salveu abans, 

el més tenebrós dels odis us visitarà
—acompanyat amb sa incomprensió visceral, 

més espantosa que el pitjor lirisme dels malsons.

I desitjareu sincerament
i amb totes les vostres forces
que no haguéssiu nascut mai, 

després pregareu la mort
però no us sobrevindrà
ni de cap manera us serà donada.

I per bé que més tard,
no us n'escapareu pas
la divina justícia us caurà a sobre
cent-mil cops encara més pesada. 

Mes negre serà que cap tragèdia 

perquè ni entendreu res
ni cap fe podrà salvar-vos. 

Us afogareu en les profunditats
de la mateixa ferida
en la que un dia hilaràvau. 

No miris amb apreci el do de la compassió,

i tanmateix promet-te per ta vida 

que mai amagaràs la mà
en aquell capaç de sentir.

Estimaràs per sempre les ànimes sensibles 

perquè només elles poden elevar-te

i guiar fins als cims més alts de l'Univers, 

només elles poden teixir
amb els finíssims fils que ho lliguen tot, 

ningú més hi està en conformitat.

Només les ànimes sensibles
poden unir-te amb el tot
                        —Art—
i fer-te sentir com un Déu. 

Glòria als ferits. 

Les més adorables,
potents i dolces criatures. 

       —us saluda, amatent,
       un vostre soldat fidel.

Senyera

...moltes altres nacions ja la tenien, i, certament, internet no podia passar més temps sense la nostra gran senyera en wallpaper style... Ara, Que St.Google la beneeixi!

Lithium. Amy Lee

Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, I wanna stay in love with my sorrow
Oh, but God I wanna let it go
Come to bed, don't make me sleep alone
Couldn't hide the emptiness, you let it show
Never wanted it to be so cold
Just didn't drink enough to say you love me
I can't hold on to me
Wonder what's wrong with me?
Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, I wanna stay in love with my sorrow
Don't wanna let it lay me down this time
Drown my will to fly
Here in the darkness I know myself
Can't break free until I let it go, let me go
Darling, I forgive you after all
Anything is better than to be alone
And in the end I guess I had to fall
Always find my place among the ashes
I can't hold on to me
Wonder what's wrong with me?
Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, stay in love w...mmmh..
I'm gonna let it go

Mals auguris, la crisi tot just comença ara!

Us recomano que aneu a l'enllaç de sota de sota, així podreu veure'l a pantalla completa (i que aneu a buscar les crispetes o una bona tarrina de hagen daz), perquè... l'apocalipsi... s'acosta..! Què dic,... No sentiu l'olor de sofre..??? És que Ja és aquí!!!!

http://www.tv3.cat/videos/2942070

 

definició situacionista de 'cultura'

 Cultura: Reflex i prefiguració, en tot moment històric, de les possibilitats d'organització de la vida quotidiana; el conjunt de l'estètica, els sentiments i els costums, mitjançant el qual una col·lectivitat reacciona a la vida que li és objectivament donada per sa economia. (Nosaltres definim aquest terme només des del punt de vista de la creació de valors, no des d'aquell de la seva transmissió.)

la crueltat no és cosa de gaia

Hi ha moments de foscor inevitables, intermitents, no intel·ligits i totals (més dolorosos que si et tinguéssin penjat pels ulls). No tothom els té i costen -fins a la impossibilitat- d'explicar, qui els té sap de què parlo. Aquests moments criden als seus semblants (a tot allò que per essència se'ls assembla), són com mirades a l'abisme que amb una sola guipada t'empenyen i et xuclen cap a tots els forats més negres, sagnants i llefiscosos imaginables -i no. Cap al suïcidi sense pensar-s'ho, cap a la fugida desesperada de la vida, i havent perdut l'x valor per a prendre decisió de tal magnitud, els moments foscos t'estiren cap a l'evasió: cap a mirar pel·lícules, enganxar-te a sèries, jugar (al que sigui: Pòker, Counter Strike, coses bèsties, etc.), estudiar, buscar companyia amb qui estar, dormir, i sobretot tot això obeeix a la imperiosíssima necessitat vital d'alienar-se d'un mateix, fugir d'un mateix per por al que hi ha, a l'abisme, al no-res infinit. Quan era petit aquesta visió se'm presentava en imatges, sensacions i sons dins un somni que es repetia periòdicament; l'únic somni que m'ha fet aixecar convalescent cada cop que el tenia, pregant en plors als meus pares que em despertessin perquè no ho podia suportar, semblava que si no, m'hi quedava; va durar dels 4 als 10 anys aproximadament. Alguna vegada més se m'ha repetit fins avui, però només en comptades ocasions, i no he necessitat ajuda per a despertar i sortir-ne. Perquè de menut, aquell somni (o malson) em segrestava i no em deixava sortir-ne sol, una cosa brutalíssima que em fa plorar només de recordar-ho. M'escampaven un got d'aigua dins la boca i així aconseguien rescatar-me de les urpes de l'abisme, perquè aquell somni només era una cosa que et feia viatjar en l'univers entre galàxies, un forat negre, com una visió del tot, i del no res, alhora. Avui el que hi ha són els insuportables moments de foscor, repartits entre els dies, desitjant acabar amb la vida interior imperant. Abans, entre les opcions alienants, m'he deixat parlar de les drogues, que acostumen a ser la primera dama a l'hora de fugir d'un mateix, i, per tant, del món que t'envolta, que forma part essencial, també, de tu mateix. Podríem dir que les drogues són la opció més llaminera, més útil, i també però la més devastadora. Sabeu perquè sé que formo part de l'estirp dels herois? Perquè mai en tinc prou, perquè tot m'avorreix a una velocitat lapidant, aleshores cada cop busco reptes més grans, més risc, més sacrifici, més capacitat de grandesa i d'arribar on mai ningú ha arribat; i això és el que caracteritza l'heroïcitat. És com si el destí et posés a prova ensenyant-te en aquests moments foscos un troçet -podríem dir que la cua-, només un troçet, dels monstres gegants amb què t'hauràs d'enfrontar en el futur; com si el premi a superar el que la majoria de gent en diria un problema fos el sarcasme d'un problema mortal encara pitjor, però no són problemes sinó lluites el que el destí et posa al davant: classes d'elit en acadèmia d'elit. Són pocs els afortunats en rebre aquest material didàctic, són menys els que no s'envan enmig de la lliçó, sigui només d'ànima (alienació abans esmentada) o també de cos. Herois en la seva escola. Perquè només el qui sàpiga lluitar podrà arribar lluny. I només qui estigui disposat a deixar-se tota la pell en la batalla, de jugar-se-la cada vegada de nou, només aquell no tindrà por a la mort i aspirarà decididament a la grandesa, perquè quan la mort et ve a buscar cada dia i en comptes de fugir aprens a mirar-la als ulls i a parlar-hi, aleshores aprens a estar amb ella, a tol·lerar-la i a respectar-la. Respecte vol dir: digna estima, correcta valoració matemàtica. Dels sis millors amics que tinc un és mort (suïcidat), a un altre el van salvar d'una cuina tancada plena de gas -però ja estava ben decidit-, un altre té la carta de comiat guardada, i un darrer porta 3 anys recuperant-se (mai es recuperarà del tot), -reaprenent a parlar- d'una hòstia bestial en plena manca de consciència -Etílica. Dels que queden, l'un ho és perquè em va salvar a mi d'una mort segura, i l'altre ha trobat resguard en l'amor. La mort ja no s'amaga a la cantonada, la tenim al saló de casa jugant-nos destins als escacs. El que més seriosament va intentar fugir-ne, amb tota mena d'intents desesperats i escapades amb la primera dama, és el que està mort, dinou anys són molt pocs per les duríssimes proves de l'acadèmia d'elit, a l'home que  fa massa cas a les primeres dames els estels li auguren el pitjor dels presagis. I els laberints oberts s'acumulen en la pell si no estem disposats a perdre-la lluitant cos a cos. Una de les proves més boniques és la bogeria, té un aire teatral. La tragèdia (o drama) d'enfollir de lucidesa. He vist persones valeroses cometent crims inconfessables...

Mariners: llevin àncores!

L'animalitat humana és mandrosa però això no impedeix que l'home sigui l'únic vertebrat masoquista per naturalesa; amb l'edat el problema s'agreuja -que quin; diu?? T o t s ! - i contràriament al que hom pensa, l'home -no volent veure nous prats- torna poc a poc a la caverna. Se'ns posa cara de mico i ens surten pèls a les orelles. Ens costa avançar perquè la bossa de les costums pesa com una llosa i ens empeny amb el corrent, murmurant-nos a cau d'orella que el besllum de l'horitzó no és suficient per a hissar veles i trepar riu. L'àncora és per migdiades. No trencar costums ens converteix en col·leccionistes geperuts envoltats d'andròmines tradicions dins un cau que put a tancat. Síndrome de Diògenes. Cal anar llençant hàbits per la borda. La claror del sol enfolleix els barbuts heaviates que rabiuts vomiten i vomiten sobre els seus antics ídols perquè -a diferència dels banyuts- els seus cantants han evolucionat i canviat l'estil (l'estil està relacionadíssim amb les costums); és aquest el cim vitalista de la foscor... Sempre tan fresca i tonificant. Flueix la vida i riu quan veu els closcadurs alçant senyeres llurs vitalismes mai han entès.


Canviar fa mal, fereix -àdhuc mortalment a la multitud d'ànimes dèbils. El dèbil no innova: repeteix; no llença: acumula i conserva (en comptes de profanar!). El dèbil no entén ni vol saber, només persevera. No sóc tan  jove com per no poder dir que els anys em fan mal, i juro que cada dia que passa la coïssor de l'àcid  gàstric de Chronos es pot sentir amb més força, es menja els meus ulls amb tota corrossivitat, juro per cada dia que passa, amb la sang que en raja m'hi sento més en deute: d'intensificar-li el preg per tenir la força de nedar contracorrent (i construir una casa on neixen els rius). La vista ha de sentir amb el nas, mai amb l'estómac, i si només guaita estómac -sigui de Chronos o de d'Eva- acaba sentint pel budell. Reso a la sang cantant oracions...

Que ningú confongui 

fidelitat amb conservadorisme, 

ni vitalisme amb innocència. 

Que entre les arrugues

dels nostres anys hi hagi 

Galàxies de Vida i 
Universos de Generositat

Regal enverinat

Un cop superat el problema de l'obtenció de la riquesa, n'arriba un de molt pitjor: gestionar-la.

acabar exàmens

(Quan la majoria tot just comença ara)            
  

filosofia pràctica

Imbècils sense fronteres

Cada cop que algú em diu que sóc intel·ligent, li esclafaria el cap contra la taula fent-li explotar el crani i escarxofant-li el cervell fins que rebentat sortís tot disparat en trossets per l'aire -viciós de la conversa.

Avui una de violència

Street Fighter

http://www.youtube.com/watch?v=4RGKqGwzhb0

El llop ferotge


http://www.youtube.com/watch?v=Kaump07uEY8

Prima flor, vera vida

Creixen de nit les canyes
entre el murmuri de les brises
augurants de lluna estival
i aromes silvestres
d'una terra fèrtil pels somnis
vessant de flors,
història i promeses
d'un món sempre més bo

Els clavells que humits
esclaten -amb infinit color
la virginitat dels moments,
criden xauxosos que és aquest
el millor de tots els temps,
no pas cap inactivitat justificant
sinó emplaçant el seu perfum
a que alçat li canti al vent
i amb sa brisa hi balli tangos

Surt el sol, incipient
i les onades -ximximejants
comencen a despertar la plana.
Un mussol en una branqueta badalla,
les muntanyes s'aixequen,
la ginesta oneja com bandera al vent

Els marrecs juguen a la platja
al peu de roques immenses
que expliquen contes;
-fa no pas tant, pobles, regions
i nacions senceres, eren assolades
per malalties que ara no existeixen

Els rius no porten mel
però les primeres turistes
arriben fresques amb la seva corrent
i jocs jovials, empastifades d'arena

L'univers ens mira i somriu
-sospirant aquesta benaurança!
Creixen de nit les canyes
mentre llurs germans grans
fan l'amor i un brindis estel·lar
per tot això que avui estem fent...

Camí del sud

La terra de la vida
està feta de cristalls
tu avances sense romb
amb un sol peu -coix i descalç

No et veus una marioneta
ni com nina de nens grans
tens esperit de senyoreta
la orientació la tens fatal

Has perdut la noció del mal
tampoc saps ja què és el bé
actues com un animal
perquè ara ets fenomenal

Al terra de vidre
s'hi acumulen els bassals
en un has caigut 'oh pobre!
i se't buida un ull que era ple
-ensangllagritorrat.

versos -de les vides- lliure

No és la mateixa sensació 

la de tenir l'estómac clamant 

per sortir per la boca 

que la de voler vomitar

(la primera és molt més abrupta). 

Els sentiments, 

pensaments i sensacions 

que ara sento 

mai s'havien presentat en mi 

amb tal impetuositat -xisclant. 

Estats psicològics 

tan fortament alterats 

que es poden tocar 

les puntes dels seus dits 

amb les de l'infart cerebral. 

Fisonomia en l'extrem del màxim trastorn. 

L'atac de cor és absolutament imminent. 

Santa Bogeria la que posseeix la meva pell 

i tots els òrgans vitals. 

Estic enmig d'una transformació 

violenta, total -de mi mateix. 

Els verins de totes les plantes 

corren entre els meus fluids 

en la meva sang negra

Potser festejant en ritual la vida 

que acabem d'encetar junts. 

No sé si us estimo, si us desitjo 

o si m'escorreria 

matant-vos desquiciadament. 

Punt de no retorn. 

El tren de la vida extrema 

s'ha posat en marxa 

i és impossible parar-lo. 

La goma amb què està recobert el terra 

m'escanya acorralant-me 

i m'afogo en mi mateix lentament, 

els nervis tots junts entonen el Rèquiem 

-i despleguen més energia que mai. 

Tinc taques de sang als ulls, 

en la pell, 

tots els òrgans em fan l'amor amb les bruixes 

que m'han encantat per sempre. 

Sexe rugós ple de grumolls

La vida és bella 

i bramen afònics tots els canaris 

perquè l'hora fatal ha arribat. 

Els focus giren a la velocitat del so 

fent-me empassar amb un embut 

cent-mil litres de vòmits sanguinolents 

d'esmegma del triàsic. 

L'era de la vida ha començat 

i és ara ella 

qui pren el timó del meu destí, 

vaig oferir resistència 

però no em sento pas víctima 

sinó traïdor. 

Els bons sempre guanyen

i la seva bondat és tan potent 

que els dolents al meu càrrec 

no els hem pogut aturar, 

ells tenen les bruixes, 

ningú pot entendre res cogitans, 

la vida ha començat 

i canten roncs 

els ploraners del Tibidabo. 

Després -com sempre, 

només mort escandalosa.

Altaveu de catalanitat

Potser sí que el culte a l'esport, en especial al futbol del Barça, serveix per a alguna cosa més del que ja sabem (alliberar tensions fent-nos cridar, saltar i celebrar). Potser el Barça  de l'era Laporta ha estat el millor altaveu que podia tenir Catalunya per explicar als seus afillats i fills descarriats els fils que l'han teixit. Perquè tots nosaltres aquest jovent mandrós, mimat, nihilista, encantat, figaflor, mancat d'aspiracions, ignorant, vanidós i malcriat; puguem veure clar el significat d'alguns dels valors més transcendents en la cultura dels nostres avis: treball - feina - sacrifici - esforç - disciplina - dedicació - perseverança...
Ganes, passió, fidelitat, coherència, intel·ligència, collons, il·lusió, generositat, gratitud i ambició.
Dos noms propis, els mestres Joan Laporta i Josep Guardiola
i uns jugadors que n'han sabut i après molt.
La lliçó està donada -i esperem que apresa. Gràcies senyors.

La desgràcia ens agrada

Tots els cors s'alegren amb la desgràcia aliena, els és un nutrient vital. Explicitar-ho és socialment incorrecte, però mostrar-ho és inevitable, dissimular fonaments sempre és impossible. El 99% de les bromes -que són l'alegria del cor mateixa, la gràcia i el somriure-, si s'hi fixen, provenen de la ridiculització de l'altre. L'1% restant prové de fer-ho amb un mateix, reflex de la lluita interior. Aquests percentatges varien, però la figura de l'enemic és inevitable, quan no tenim enemics ens els inventem, perquè senzillament els necessitem per viure, per posar-nos a prova i per millorar, com un cavaller que batalla amb fantasmes i se'ls creu per tal que la lluita resulti efectiva i en pugui recollir el fruit (el fruit és el que  omple de sentit els actes i la vida mateixa, el plaer de guanyar partides). El budisme cerca sortir d'aquesta dicotomia però sols arrossega el gruix del percentatge cap a l'interior, i el cristianisme també. Lluitar sempre només contra un mateix és esgotador i sortir a buscar brega ens sembla massa arriscat -som una societat de marietes. Així, el que queda, és idealitzar qualsevol figura i vestir-la d'enemic: la veïna, el capitalisme, els toreros, els que es colen al metro, la incultura, la modernitat, la massa, el dolor, el tanga de la veïna, etc. L'important és tenir algú a qui poder dir dolent per poder-nos creure bons nosaltres i forjar-nos així una autoestima prou forta com per construir alguna cosa i poder d'aquesta manera ser generosos -clímax. Perquè de la mateixa manera com necessitem la desgràcia aliena per alimentar-nos, i la figura de l'enemic, també necessitem, amb tanta o més ànsia, l'acte de generositat envers la resta, i la figura de l'amic. Només és generós qui pot ser-ho, la generositat implica poder, en l'acte de la generositat posem de manifest la nostra potència, la qual s'associa amb el valor. Més es val com més s'és capaç d'obsequiar al món.

Créixer

Amistat limitada, amor limitat, vida limitada

Amistats potents i vives 
camps de violetes
els espais que les creen
les restringeixen, tanmateix.
Claudiquem a la navalla de la terra
l'espai plora centmil somnis.

Cansats, necessitem dormir tant
que renunciem a llaurar terrenys
on creixin com monuments les amistats i amors.
Serà que en aquesta selva mesquina i frondosa 
d'ones negres atacants que arrejuntades 
disparen des de la massa espessa,
és impossible plantar res?

No.
 
Perdre's en l'apatia del bosc 
(-estampat de por fastigosament indigne-
renunciant a trencar la closca
d'on brollant n'eixirà -perquè
l'estelada aguaita- l'amor)
seria greu pecat, ofensa a la vida.

Hem après entre tinta i cafès
que més importa la mirada que el gust
de les figues que hem pintat,
amb veloces pulsacions al cor i als ulls.

Exposats estem a les negres ones
la passivitat dóna sostre mentre ens anul·la
l'expressivitat emmudeix en la fosca.
Recordem la lliçó de la Ciència Primera:
ataquem nosaltres les ones  
El fantàstic joc de bisturís!


 
O si ho prefereixes: d'una manera més explícita, amic meu. Les amistats les determinen els espais i com més potència, bellesa i anhels tinguin els espais, més rica serà tal terra a l'hora de forjar amistats. Arriba el moment en què l'espai-activitat compartit per les amistats desapareix, sempre passa, els espais sempre desapareixen, la vida és així de dinàmica. Resignar-se passiu a no crear un nou espai on pugui seguir creixent la planta de l'amistat -aquí podem canviar el terme per: amor- és un símbol de debilitat, de manca de vida o de vida podrida.

La configuració del món ajuda a que no creem tals espais, a que siguem éssers passius: perquè la cultura del consum material, que és la que acompanya l'actual societat, ens té acostumats a rebre, a ser passius, a obrir la boca i esperar la teca sense cuinar. Això és una desgràcia: rendir-se. Perquè suposa perdre's la oportunitat de gaudir de la creació, de la creació d'un mateix, i dels espais d'amor, de la capacitat de materialitzar somnis; o pitjor, perdre's la capacitat mateixa del somniar. Malgrat que costi, ha de ser possible sortir d'aquesta roda d'atifells que t'agafen del braç i t'estiren cap a la inactivitat, cap a una feina de merda, cap a ser un puto treballador més que treballa no perquè li encanta sinó perquè ha de sortir de festa i ha de pagar la casa i ha de viatjar a hotels i ha de mirar l'esport i ha de pagar cotxe i ha de buscar parella i ha de, ha de, ha de... sa puta mare de vida de merda, somriure i passar dies que pesen com pedres, empenyent anys i passant dies de merda. I consolar-te, sobretot consolar-te amb aquesta merda per ser feliç. NO. Perquè m'he d'obrir un facebook si no tinc res nou a dir ni cap cara nova que mostrar? Ens hem tornat tots uns consumidors-productors de merda mediocre i llefiscosa. Collons quin fàstic, només de pensar-hi ja he de córrer a dutxar-me!

El cel ens espera vestit de gala i els estels frisen per brindar amb nosaltres, diràs que no, només per mirar la tele i viure en la peixera amb els altres peixos? Imbècil. Tros d'imbècil...  Amic meu: no siguis així, estima! És possible fer-ho malgrat el món. Malgrat la massa de peixos obrint la boca. Es pot rebentar la peixera, poden rebentar tots ells amb ella. Tancats en les nostres habitacions, en el nostre bloc d'edificis de merda, assaltats cada dia per les noves propagandes-tecnologies, viciats, drogats per la idiotització -intoxicació!- que els peixos del nostre voltant caguen sense poder-hi fer res... Em pregunto si realment sóc l'únic que sent com un atac tota aquesta merda. Pell fina. No podem sortir-ne, no podem evitar la merda que caguen, que caguem tots, la meva també... Però podem mirar-la d'una altra manera, podem innovar, no? En comptes de menjar tot el que ens donen. No, hem de ser bons nens i no queixar-nos massa, no posar bombes ni assenyalar el president i a tots els imbècils que caguen i caguen i caguen com ell, insensibles a la merda, acostumats, adoctrinats, encantats... En el fons us mereixeu ser uns esclaus. Però tu i jo, amic meu; hem de ser bons nens de veritat i crear una societat millor dins d'aquesta societat, un microcosmos on sigui possible respirar sense esnifar mediocritat i avorriment en cada inspiració.

Perquè conformar-se és morir una mica, i després, el mort s'acostuma a no respirar, i no sent la pudor. Podem veure els peixos com colaixos, el "menjar-escombraria" (ha de!) ofert pel sistema social com un material que desitja la transformació, com tots els materials. El més fàcil és no fer res, estàs disposat a pagar el preu d'estar dins de la mediocritat, de ser essencialment la mediocritat mateixa? Endavant!

Jo em faré mal, molt de mal... I utilitzaré la sang com un nou aliment (assumir el mal que suposa tot canvi, de la crisi, i del que en surti d'aquest canvi, perseverar-hi, reincorporar-ho per no perdre tanta pistonada en la cursa cap a la nova direcció escollida: els estels) i el menjar que ens és donat serà un adob pel nostre hort, amic, cultiu d'espai d'amor, creació, repòs, moviment i vida en el sentit fort de la paraula. 




PD. Un camp de violetes i al mig la nostra barca blanca navegant, ens duu romb infinit i mentres hi forgem els nostres somnis roents, fum vermell i un rastre d'escuma verdplatejada blavejant, en alt l'ensenya de la porta oberta, surquem rient els centmil camins que un dia l'espai ens va plorar,  que ara la terra és nostra i ningú ens aturarà...

El moll de l'os

(G)El que importa és fer!
(E)Fer què?
-El que sigui!
- Perquè?
-Com que perquè? Perquè sí! O perquè no! Tant li fa! L'important és fer!
-Però això no cal ni proposar-s'ho: sempre estem fent alguna cosa!
-No! No confonguis fer amb actuar!
-I què és fer, per a tu?
-Fer és construir quelcom que et transcendeixi.
-Què vols dir?
-Doncs que tingui vida pròpia, independentment de tu, i fins i tot dels altres!
-Però si ningú poblés la terra, és impossible crear quelcom amb vida... Les coses són en funció de nosaltres mateixos, i també sobretot en funció dels altres.
-No, mira el canvi climàtic per exemple, seguiria tenint vida independentment de nosaltres. El que importa del fer és que trenca la subjectivitat i l'alteritat.
 - I quin sentit té això?
-Cap!
-I doncs?
-No cal que tingui sentit... L'important és fer! Fer és anar més enllà d'un mateix. No podem ser tan egoístes de creure que la vida ha d'acabar amb nosaltres.
-Però perquè creus que és tant important fer?
-Perquè si no fas res, un cop mors la teva vida és insignificant, s'acaba i prou.
-Aleshores per tu el sentit de la vida és fer?
-No, la vida no té sentit: l'important a la vida és fer.
-Llavors és el mateix fer una bola de fang i enterrar-la que fer el súper invent del segle?
-Sí i no, perquè el més important després de fer, és el COM ho fas.
- ... continuarà

La tristesa del perdó

Sóc un animal, molt, un animal  que cau cent-mil vegades en la mateixa pedra, cau, cau i cau i cau...  Caient, mentre cau kau tornant a caure. Cau enèssimament i la tensió que s'estableix en la resposta entre el passotisme més covard i l'angoixa més trinxant és hipopotàmica, insondable, pràcticament insofrible; del tot inexplicable.  En la caiguda s'activa la inconsciència. El gest de llevar-se de nou amb la sensació de la terra freda acaronant-te amb mans funestes, i de no ser ja capaç de posar-li una trista ganyota insípida al rostre ni al destí per causa de tenir la vida demolidorament cansada d'aixecar-se de caure.. és extenuant, també és aquest un gest impossible, però que em permet figurar-me els motius que tenen aquelles persones que es torturen inhumanament el cos; provablement busquin, en tal martiritzant intent de redempció, fer saltar l'ànima i salvar-la d'un procés de xup-xup floridura.

L'autodefensa que contra mi mateix exerceixo és brutalment destructiva, i em desespera no poder-ne prescindir. Assisteixo cada cop més marcat a un procés d'autodestrucció que es justifica, sarcàstic, també precisament pel seu paper de procés salvador de l'autodestrucció. Comprenent, poc a poc -rumiant com brau que no remuga- la tragèdia i la seva magnitud.

 

Nietzsche i Pla

Malgrat ser tots dos tant diferents, estaven d'acord en una cosa: el clima i el paisatge caminat són vitals, de màxima importància en la determinació de les persones.

Tàctica Panellet: desfragmentant el disc tou

Una vegada o altra, a quasi tots se'ns planteja el problema existencial del sentit de la vida, que ràpidament despatxem amb frases tant curtes com contundents com que el sentit de la vida és divertir-se. Però la veu de la consciència -veloç com ella sola- sempre xiuxiueja sarcàstica: ah! sí!? doncs va, vingaa! diverteix-te si tens pebrots fill de puta! I és clar, la guilla ja sap que a l'hora de posar en pràctica una vida amb sentit les coses no acostumen a quadrar tant, i d'això és del que cal enraonar. El sentit de la nostra vida està en els objectius que ens plantegem, en el camí d'assoliment de fites: allà s'hi troba aquesta mena de plaer que ha superat ja la carnalitat i es troba en l'autorealitzatiu àmbit de l'espiritualitat, sí, flotant entre purpurina i fum perfumat mentre les fades li toquen la flauta travessera.

En el nostre sistema social s'hi dóna la peculiaritat que el temps destinat a l'assoliment de fites representa la quasi totalitat de les hores de què disposem, i el problema arriba quan entre aquestes fites no n'hi figura una de capital per a la bona vida: els espais de tranquil·litat i serenor. En el fons és una altra dimensió. El plaer de la tranquil·litat és tan important com el plaer de materialitzar objectius, però sovint l'oblidem, i aleshores passa que se'ns posa aquella cara de moniato amb la que més d'un dia anem pel món. Per combatre l'enmoniatada Aristòtil recomanava la contemplació: l'activitat paradigmàtica dels feliços per excel·lència. Si l'assoliment dels ideals és materialització d'objectius, necessita material, i aquest material és el que recol·lectem en els espais de tranquil·litat; i si no hi ha espais de tranquil·litat, a l'hora de construir les piràmides anem estressats per falta de material, veient-nos obligats a fer filigranes del tot estrambòtiques i totalment desgastants. Com que ens manca material, mai acabem d'assolir els objectius, i la nostra vida es converteix en un espai que està sempre en obres, sempre amb aquell ta-ta-ta-ta-ta-taa.. característic de les obres que mai deixa fer la migdiada. Extenuació permanent. I cara de moniato.


Assecat al sol.

La meva proposta per solucionar el moniato és relativament simple, teòricament senzilla i pràcticament viable. La tranquil·litat i el plaer bàsic que aquesta ens aporta (que tal i com hem dit és el material per a la construcció-realització de les fites) és l'espai en què l'obra s'acaba: la tranquil·litat arriba quan l'imperiositat de fites desapareix perquè els objectius també desapareixen: l i t e r a l m e n t .
L'imperi dels objectius desapareix en forma d'intermitència.

Cal llavors aturar l'imperi. Però si aturem l'imperi, aleshores la vida perd el sentit, es podria qüestionar el lector. Sí. Perquè en els moments de tranquil·litat la vida no té sentit, perquè la traquil·litat mateixa és el sentit, crea el plaer espiritual per si mateixa. L'estratègia no és destruir l'imperi, no, calen plans a llarg plaç, cal la meitat del sentit de la vida, que la dóna l'imperi, la conquesta de fites. L'estratègia és fragmentar al màxim l'imperi, muntar una espècie de confederació internacional de petits objectius independents entre sí, connectats per espais temporals de tranquil·litat. Objectius petits amb integritat nacional pròpia, no sé si m'explico: països petits independents dins del nostre imperi que ja ha passat a un segon pla. Així, un cop assolit l'objectiu petit, arriba la tranquil·litat, això pot ser un objectiu diari, o fins i tot més petit, migdiari o quarthoràri. Però no menys seriós per això, a l'inrevés, en ser més petit, s'optimitza el repartiment energètic, s'intensifica la presència i la intensitat de tal objectiu en la consciència; de manera que si l'estratègia a llarg plaç de l'Imperi està ben tramada, amb un gran exèrcit d'objectius interconnectats, la tranquil·litat està assegurada en tots els terminis: curt, mitjà, i llarg. I el plaer de tal tranquil·litat és gasolina existencial, producció industrial diària de material constructor de fites. És molt més fàcil el pronòstic a curt termini, aquest avantatge matemàtic optimitza el conjunt del sentit. Dóna flexibilitat a l'imperi. Els gurus de l'autoajuda potser en dirien èxit, però només és una sortida expressada amb un puntet de surrealisme. Jo n'hi diria Tàctica Panellet.

posesión alteregòrica

mi mente vuela
y no sé parar

la mente más pura es perversa
insolente, egoísta,

hay alguien dentro de ti,
que jamás saldrà a la luz,
es libre, es puro, incuestionable
que nadie juzgará.
tan solo tu consciencia...

puedes acallarte ahí fuera,
delante de la gente,
puedes esconderte
pero no puedes huir de quién y cómo eres

eres tu cara más amable
pero también tienes tu cruz.

esa voz te seguirá allí donde vayas,
porque vive dentro de ti, chica mala.

puedes intentar escapar de esta provocativa seducción
de este ligero temblor de piernas, del deseo que da a tus ojos color
puedes cerrar los ojos y taparte los oídos...

pero hay una artista que vive en ti,
una artista apasionada, libre, fiera
se adueña de tus sentidos
te enturbia la razón...

y te repite, una y otra vez:
quién eres chica mala?

deléitate con la lujuria,
y desházte con la más tierna dulzura,
déjate embriagar por el juego de las mil mentiras,
se actriz y sé complize,
se malévola y sé ternura

sientes toda esa irracionalidad,
toda esa borrachera de locura
y te sientes chutada de vida

eres mala y cantan como arpías
las musas en tus oídos.

 

contempla la belleza en su crudez
sublímate en luz al comprender
que la magia de la vida
es un juego de contraposición

es el devenir de una indecisión
el constante vaivén de un sí,
de un no.

todo cambia y se transforma.
todo tiene su opuesto.
todo es incierto.



tan solo eres una mente que vuela libre mientras sueña
y ya no sabe parar.

y eso


TE PONE.

Des del dia que la vaig veure, me'n vaig enamorar.

Bella poesia escrita per una criatura tant o més preciosa encara, 
la Laura.
Princesa Advaita

Val més suspendre que aprovar

Quan un estudiant treu un aprovat significa que ha optat per la més baixa de totes les maneres d'aprendre la matèria, que ha saltat per damunt d'un contingut sense haver-lo après com cal, fregant mínims. És molt millor, en canvi, suspendre, perquè t'assegura repetir l'aprenentatge i el que és més important: et dóna la oportunitat de fer-ho amb talent i profitosament, és una segona oportunitat. Jo m'estimo cent-mil cops més suspendre bé que no pas aprovar malament. Aquest fet és una metàfora de tot allò que fem (i que construïm) a la vida, a ningú se li escapa que les coses fetes a cal justet sempre acaben malament, peten per un cantó o altre; els fracassos ben assimilats -això és que no et soscaven l'autoestima-, en canvi, són combustible per a l'excel·lència.

afers amorosos

Des que flirto amb la Filosofia, l'Agenda Política m'ha deixat -en cert sentit- d'interessar; ara ja no m'atrau tant pel seu cos com sí, en canvi, per la seva ànima. El vell amor és ara més bell. A voltes, la bellesa demana una perspectiva de dimensió temporal.

Veritats de política

Yo tiendo a no mezclar los conceptos "verdad" y "política". Cuando lo hago es con la intención de dejar claro que las verdades políticas son "sui generis".
Lo que importa en política no es la verdad, sino su representación.

Escoltada al mestre Gregorio Luri en una de les tertúlies que ténen lloc dins de l'acollidor -magnífic- Café de Ocata

Voluntat

La voluntat s'alimenta de sacrificis i va esdevenint el que som. Creixem a mesura que ho fa ella. Som, alhora, el sacrifici que anem essent capaços d'oferir-li en aquesta nostra (Sagrada) Voluntat.

La intel·ligència, tècnica de l'autorealització

Ser intel·ligent implica adonar-se de les relacions que mouen el món, aprendre'n el funcionament tot deduint-ne dels efectes les causes. Atès que hem d'intervenir en el món, un món on ser neutrals és impossible, les nostres accions es trobaran dins el mateix taulell de les causes i els efectes; jugant el joc de la intel·ligència. Ens trobem amb el fet que la intel·ligència només es pot mesurar en virtut de les accions que es realitzen. El que ens diferencia dels animals és la nostra capacitat de posar una tanca entre nosaltres i la naturalesa (allò donat), aquesta tanca s'anomena mitjà: la tècnica: allò que ens permet modificar el nostre entorn i realitzar la nostra voluntat. Intervenir. Acomodar-nos. La nostra tècnica combinada amb el benestar que les nostres aspiracions són capaces d'aportar-nos, és el que determinarà la nostra intel·ligència. Només podem mesurar la nostra intel·ligència valorant allò que fem (en funció a l'acord amb les nostres aspiracions), i som els nostres actes, el que fem. La felicitat és el moment en què les aspiracions es compleixen, la voluntat(de poder) sadollada, i tant més gran és la felicitat com més alt és el llistó de la fita assolida. La intel·ligència d'un home s'escriu en la seva obra. Servint-me de llenguatge aristotèlic, diré que l'autorealització és l'actualització de la pròpia potència en acord a la voluntat. L'autorealització és l'estat en què hom és conscient d'haver realitzat amb si mateix allò que podia arribar a ser en acord amb la seva voluntat. La finalitat de la intel·ligència és l'autorealització, l'estat superior de l'home, la màxima felicitat.

La ignorància sovint es confón amb l'estupidesa, i no, aquesta manca d'intel·ligència no fa la felicitat, només genera frustració fruit de mals moviments en el taulell de les causes i els efectes, un continuum d'efectes indesitjats lligats a les nostres accions realitzades ximplement. La intel·ligència és l'encarregada de la felicitat: la intel·ligència fa la felicitat. La ignorància entesa com a manca de saber, pot ajudar la intel·ligència en el seu camí cap a la felicitat si els sabers ignorats obstaculitzen les aspiracions de la voluntat, però res més. Menysprear la força de l'engany és una temeritat desassenyada -penseu en la fe. La felicitat no és el que senten els animals, això només és plaer! La felicitat és l'estat propi de l'autorealització.

L'alè del temps

Expulsant l'aire en expirades ardents
buidava's del jove l'exhaurit vell;
del temps l'adéu, sentir pas volia
l'alè xiulava escapant-se entre les dents

Home feiner com cap altre
als sabis proverbis fidel
va seguir la vella màxima
de "no perdre mai el temps"

De jove, valent, treballava i guardava
–el temps que tenia– gastava ben poc
guanyà's aquell temps a forts cops d'arada
amb l'esforç la partida guanyaria imponent

¿Qui amb tan negra sort...!
...Quina ànima errada...!
Li explicà tan malament
les regles terribles d'aquest joc?

Perbocant l'aire en exhalades ardents
buidava's del jove l'exhaurit vell,
orelles tapades, llàgrimes caient,
l'alè, xiulant, se li esmunyia entre les dents.

fantàstica foto gràcies a na Tals

i aquella generació
tan propera pel temps
i llunyana pel tarannà.

La clau de la vida II

La clau de la vida (v. xD)

1. Menjar bé. Dormir bé. Activar el cos.


2. No creure's massa el pessimisme amb què la cruel realitat intenta seduïr-nos, i sí, en canvi, creure's molt l'optimisme amb què vol seduïr-nos la (poc)innocent fantasia (fruit de l'artifici humà): L'esperança i totes aquestes -coses a què un realista n'anomena- mariconades.


2,5 (els decimals són la pera, quin gran invent). Sentit de l'humor, joc. Creativinnovació.



3. Sexe o algun equivalent (heroïna?... obsessió/passió mesuradament desmesurada per alguna cosa).



3,1un2dos3tres. Botifarra de pagès. Buscar la clau de la vida és de mariques.



3,1415926535897932384626433832795028849862803482534211706798214808651328230684102701938521105559644622948954930381
71201909145648566923460348610454326648815209209628292540917153643678925903605727036575959195309218611738193261179327938183011949129833673362440656643086171762931767523846748184676694051320007872146844090122495343014654958537105
18159813629774771309960518707211349999... mariques mariques mariques mariques mariques!!! Cal desacomplexar l'accepció que res té a veure amb els homosexuals d'aquesta paraula (cagacalces, caganer, gallina, colló, caguetes, tifa, cagarina: però cap tant contundent i explícita com marika: i si és amb k encara millor: més guai del paraguai! , aahh..!! alerta! Perquè tota aquesta ironia, només n'és un tastet de l'acidet gust de la involució del nostre país..!!).



























PD. (La felicitat són els pares!!)
PD2.(un estat basat en una actitud)
PD3. (qui es pren la vida seriosament tot passant de llarg de la felicitat és un heroi)