ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimecres, 13 d’agost del 2008

Història d'un secret

L'únic camí que em quedava per entendre no només la meva pròpia existència sinó també la del cosmos que tant m'havia fascinat, era l'estudi i la reflexió. I així fou que després de pensar-hi força vaig estar segur que la vida és només una, que el seu sentit és ser feliç i que quan et mors la vida s'acaba i t'acabes també tot tu. Si la vida era la mare de totes les demés coses que tenia, havia de conservar-la com fos ja que era un tot absolut i necessari. I l'única manera possible de fer-ho era estudiant la seva forma, què és i perquè, havia de descobrir-ne tot el seu funcionament, com si el cos humà es tractés d'un sistema robòtic i jo n'hagués de ser el mecànic.

Així fou que vaig llençar-me al batxillerat científic per més tard poder ser investigador de la biologia i la biotecnologia. Perquè l'única manera de trobar la meva solució era descobrir la tècnica de la vida i aplicar-me-la. Era clar que si el cos moria era per uns motius, i era clar també que amb aquesta tècnica es podria allargar la vida, curar l'envelliment i regenerar totes i cadascuna de les cèl·lules de la nostra estructura. Volia equilibrar el desequilibri entre la potència del cap i la del cos. No era just que els humans envellíssim com la resta d'animals sense poder-hi fer res. No volia la vida eterna, només ser amo del meu propi cos i vida. Tenir temps per fer tot el que volia, que era molt.

Era perfectament conscient que les meves costums i el meu caràcter m'avocaven al fracàs d'aquest afer, perquè no coneixia el sacrifici, quelcom bàsic per la tasca faraònica que volia començar. Era possible fer un canvi tan radical en mi? Vaig creure que sí. Cercant pels camins de la reflexió vaig adonar-me que la forma més efectiva per desenvolupar el sacrifici era la fe, només calia veure el que feien les religions. Així que vaig inventar-me la meva pròpia religió i vaig intentar amb totes les meves forces tenir-hi fe cega, era un codi ètic i disciplinari progressiu d'una duresa implacable. Pregàries diàries, molt de convenciment i la companyia de totes les meves accions. Autosuggestió i poder creixent. Semblava que funcionava, el meu pla personal tenia curosament lligat cada detall. Però la cosa va torçar-se. Vaig fracassar i tanta teoria per res.

Encara avui no sé què va fallar als plans, segurament algun error estructural, o que no sóc prou llest per dur a terme aquest tipus de cosa, els capricis de la genètica potser. El que està clar és que el que va fallar vaig ser jo.



4 comentaris:

Aixxxxx ha dit...

Mentre pensis així i escriguis així no pots fallar. Si lluites pel que creus amb fe sempre ho aconseguiras...no va d'aixó un dels teus llibre preferits, la bona sort?

Ferran Porta ha dit...

La nostra pròpia existència només la podem entendre, crec, a través dels nostres actes, sent coherents, buscant allò que ens faci feliços, donant el que bonament podem i no aspirant a acumular coses materials que, per si algú ho ha oblidat, NO ens endurem a l'altra barri (que, dit sigui de passada, crec que existeix).

Estudi, reflexió, fe... qualsevol via és bona mentre sigui la que nosaltres considerem que ens pot ajudar a conèixer-nos millor i entendre'ns.

Si a la teva edat et planteges totes les coses que et planteges, estàs en el camí correcte. Bon viatge! :)

Esther del Campo ha dit...

És clar, l'únic secret és l'autoconfiança en un mateix, com tu molt bé ho expliques i ho practiques. I a vegades s'ha de fallar, per poder aprendre dels errors, encara que soni a tòpic, és el que hi ha. Amb convenciment, segur que arribes a tot arreu!!! :D

contacte ha dit...

Afortunats som que encara quedin misteris. Potser la gran sort sigui no poder descobrir la raó fonamental. Perquè un cop entesa, què? Quin seria el següent repte?