Individualisme: psicòpata, innocent, suïcida?

Sembla que darrerament la gent -oh, quina bonica paraula: la gent!- no es preocupa massa per la política, hi ha culpable i te nom propi, la nostra amiga la Desafecció, els seus símptomes s'escampen entre les cada cop més inflades porcions de la població ricpaïsenca. Desafecció, passotisme, típica tara de nen consentit i malcriat. És que no votem perquè els polítics encabat de les eleccions faran el que vulguin i són tots iguals i els perjudicats de tot serem els mateixos de sempre i a veure qui te la millor excusa per no fer res. Sembla que sí, el símptoma és clar: retòrica ploramica del nen malcriat. Si veiéssim la nostra integritat moral o física amenaçada prou que interessaria la política, però no, mentre hi hagi el plat a taula seguirem menyspreant les llenties -en aquest cas la política. Malauradament sembla ser que mentre hi hagi el plat a taula el malmarit estúpid i mandrós seguirà escopint al plat en comptes de posar-se el davantal. Quina pena. Llarga vida a la crisi i que el bacallà no ens arribi amb llacet, d'aquesta manera potser en comptes d'esperar plorant anirem a cercar-lo i ens cuidarem més dels que acompleixen el complicat art de tallar-lo. Aquesta crisi no farà net ni serà la solució però socialment com a mínim constitueix una bona bufa, que sempre s'agraeix perquè comences a adonar-te que no tot al món és cotó fluix ni la culpa és sols dels polítics. La gran qüestió que amaga la desafecció política i que pel nostre drama no es curarà amb cap crisi és l'estancament, jeure en l'avantatge de la comoditat per comptes de superposar-nos-hi anant sempre més enllà; el gran problema de fons de la desafecció és haver perdut il·lusió en la mirada col·lectiva que somiava dirigir-se als estels, el no voler mirar més enllà dels nostres propis nassos.