ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



diumenge, 26 d’abril de 2009

De Nietzsche a l'autoajuda

En la meva infància i adolescència, sempre que li deixava el comandament de la tele a mon pare perquè decidís un canal, ell decidia el d'apagar-la. Jo em consternava, però amb el temps he comprès la gran lliçó d'aquell senzill acte, segurament fos aquell canal el més enriquidor. És radicalment oposat asseure's al sofà a consumir l'opi del segle XXI que asseure-s'hi deixant la ment encesa. De tots els de la tele, massa sovint, el canal que més pot ajudar-te si busques prosperar és el del meu pare. Ara està en auge el concepte d'autoajuda, per St. Jordi m'han regalat un d'aquests manuals d'èxit de vendes. És una paraula -la d'autoajuda- que em causa repulsió, perquè parlem d'autoajuda quan el que busquem és l'autosuperació? Llegir Manual d'autoajuda al costat de Nietzsche em va fer una ràbia colossal.


Són abismalment diferents l'ajuda i la superació. Mentre que l'ajuda és el que es s'ofereix quan hom no pot caminar, la (auto)superació és el que fem quan volem caminar més ràpid, més enllà. L'ajuda ve de fora i la superació ve de tu mateix, l'ajuda te la donen els altres o la dónes tu als altres, però no és susceptible d'aquestes interpretacions masturbaiques. Quan algú cerca ajuda està reconeixent que no pot sol, però precisament sol és de l'única manera que hom pot autosuperar-se. I la superació personal és l'objectiu d'aquests manuals d'autoajuda, oi? És una contradicció, el nom està refotudament malposat. La recerca d'ajuda implica l'exercici de l'autocompassió que és justament el contràri de la superació; la compassió per un mateix és reconèixer explícitament la pròpia debilitat i a sobre subratllar-la, és minar l'autoestima, ingredient cabdal de la superació que tothom vol de manera natural. No crec que la felicitat s'identifiqui únicament amb el plaer, més aviat la felicitat pot identificar-se amb una actitud vital composta principalment per l'acceptació de la realitat i l'optimisme. Els malanomenats llibres d'autoajuda, en realitat ho són per l'autosuperació. Són llibres d'ajuda, però no d'autoajuda; ho repetiré si cal fins la nàusea, a mi m'han ajudat, però jo no m'he ajudat a mi mateix, jo m'he superat. Parlar d'autoajuda és nociu, i crec que és el pecat original d'aquests llibres. Parlar d'autoajuda quan el que volen aconseguir és l'autosuperació és la contradicció i el motiu pel qual aquests llibres molts cops no serveixen absolutament per res -més que perdre el temps.

5 comentaris:

efe ha dit...

D'acord amb el que dius. però em sembla que la culpa (o el mèrit) no és tant de l'objecte com del subjecte. Conec qui ha fet servir Nietzsche com a llibre d'autoajut, t'ho promet.

Ferran ha dit...

D'acord... però de totes formes, l'autosuperació no és el resultat de l'autoajuda? En lloc d'ajudar algú altre, t'ajudes a tu mateix per tal de superar una circumstància.

Sigui com sigui, em sembla relativament poc rellevant la qüestió del nom. Sí que me'n sembla, en canvi, que qui ho vulgui aconsegueixi superar-se i fer-se millor, amb (auto)ajuda... o sense :)

Bona setmana.

Esther ha dit...

hehehe, vols dir que Nietzsche li anirà bé a qualsevol persona que necessita autoajuda? Per a mi, Nietzsche costa de digerir... Jo no li trobo sentit que es vagi a buscar als llibres d'autoajuda quan el que sembla que les persones necessiten és consol, però per gustos els colors.

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

Estàs tocat per la filo, veig. T'interessarà, segurament, una interpretació dels llibres d'autoajuda a partir de la filosofia de Foucault (www.ucm.es/info/nomadas/13/bruno_luchten.pdf)

El drac ha dit...

Potser aquests llibres són una mostra més de com de sols estem els individus occidentals.