Fins aquí hem arribat

Els ulls ensanguinolats, rabiosament. Un cos que no saps com aguanta, tants dies sense dormir.
Dos anys ja, dos anys i cap dia sense dedicar-li uns minuts al pensament i el record d'un dels exemples. Un dels grans, tinc l'orgull que era un dels meus millors amics. Segurament el més gran de tots, malgrat ser tan jove. Va suïcidar-se i sembla que ningú no sap perquè, quan ho explico tothom opta pel menyspreu perquè els fa por acceptar la part més extrema de la vida que no es pot controlar, o perquè simplement ni tan sols poden apreciar-la i ni s'adonen que existeix. No s'hi poden enfrontar. La por és una legítima resposta al misteri. Per mi, era un referent, era molt més intel·ligent que jo i tenia un sentit de l'humor molt per sobre del de la resta; i del meu, per descomptat. No saben que quan algú hi anava ell ja en tornava, i que els hi donava més de deu mil voltes en tot. Era pura vitalitat. Feia posat de dur i aconseguia enganyar-los; a mi, però, no. Jo sabia del cert que era molt més sensible que la resta, segurament la sensibilitat estigui lligada per aquells fils tan prims que ningú veu amb la intel·ligència. Complicitat. No sé les seves raons, només sé del cert que fossin les que fossin eren bones. Més intel·ligent i més bona salut que jo. Sempre he volgut assemblar-me ni que sigui una mica als que em donen deu mil voltes en tot. Diuen que es va fer desaparèixer el cap sencer amb una escopeta de caça en la més forta potència. Era un puto crack. Diuen tantes coses i tan poques són certes que de vegades, en moments de susceptibilitat, penso que ha de ser millor tancar-se i no escoltar a ningú durant dies per no indignar-se amb la inevitable tan gran mediocritat de la nostra espècie, sens dubte la cosa més prepotent.

En fi. Avui és un d'aquells dies radiants de primavera, preciosos; saludant ja l'estiu. Orenetes. Però darrera de la bellesa sovint s'hi amaga la foscor, i és que avui cau l'última fitxa de dòmino de la cadena. És el dia en què l'últim referent s'ha enfonsat ja definitivament amb mi, i hem rigut junts per ser avui un dia tant radiant. Hem lluitat fins al final. L'únic exemple que em queda encara en peu ja ha decidit de fa temps marxar d'aquest país per no tornar-hi mai més. Em pregunto què collons passa. Perquè l'ombra de la misèria és tan ampla i té tant d'afany en perseguir-nos, o si no som nosaltres els qui la perseguim inconscientment. Estem caient com les fitxes de dòmino dels últims successos. Cúmul de desgràcies. Pel que es veu tocava fer net. Caurem. Caurem, però, com el bon soldat; amb les botes posades i amb tota la dignitat possible.

Direm adéu a un somni, però "a reveure" a la ciutat. Segurament serà un any dur, com tots, segurament se m'ha acabat això d'estudiar a la Universitat, com a mínim per un any vista. Només queden els deutes de quan vam decidir ser emprenedors i que podíem amb tot el temporal, però el vent bufava tan fort que no hem pogut resistir, moltes nits de no dormir i una gesta impossible: resistir. Només ens queda el que hem après. Les cames ja han dit prou. Hem arribat a la darrera parada, a les portes del desert; en l'horitzó només sorra, foscor i mort.