ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimecres, 3 de juny del 2009

Fins aquí hem arribat

Els ulls ensanguinolats, rabiosament. Un cos que no saps com aguanta, tants dies sense dormir.
Dos anys ja, dos anys i cap dia sense dedicar-li uns minuts al pensament i el record d'un dels exemples. Un dels grans, tinc l'orgull que era un dels meus millors amics. Segurament el més gran de tots, malgrat ser tan jove. Va suïcidar-se i sembla que ningú no sap perquè, quan ho explico tothom opta pel menyspreu perquè els fa por acceptar la part més extrema de la vida que no es pot controlar, o perquè simplement ni tan sols poden apreciar-la i ni s'adonen que existeix. No s'hi poden enfrontar. La por és una legítima resposta al misteri. Per mi, era un referent, era molt més intel·ligent que jo i tenia un sentit de l'humor molt per sobre del de la resta; i del meu, per descomptat. No saben que quan algú hi anava ell ja en tornava, i que els hi donava més de deu mil voltes en tot. Era pura vitalitat. Feia posat de dur i aconseguia enganyar-los; a mi, però, no. Jo sabia del cert que era molt més sensible que la resta, segurament la sensibilitat estigui lligada per aquells fils tan prims que ningú veu amb la intel·ligència. Complicitat. No sé les seves raons, només sé del cert que fossin les que fossin eren bones. Més intel·ligent i més bona salut que jo. Sempre he volgut assemblar-me ni que sigui una mica als que em donen deu mil voltes en tot. Diuen que es va fer desaparèixer el cap sencer amb una escopeta de caça en la més forta potència. Era un puto crack. Diuen tantes coses i tan poques són certes que de vegades, en moments de susceptibilitat, penso que ha de ser millor tancar-se i no escoltar a ningú durant dies per no indignar-se amb la inevitable tan gran mediocritat de la nostra espècie, sens dubte la cosa més prepotent.

En fi. Avui és un d'aquells dies radiants de primavera, preciosos; saludant ja l'estiu. Orenetes. Però darrera de la bellesa sovint s'hi amaga la foscor, i és que avui cau l'última fitxa de dòmino de la cadena. És el dia en què l'últim referent s'ha enfonsat ja definitivament amb mi, i hem rigut junts per ser avui un dia tant radiant. Hem lluitat fins al final. L'únic exemple que em queda encara en peu ja ha decidit de fa temps marxar d'aquest país per no tornar-hi mai més. Em pregunto què collons passa. Perquè l'ombra de la misèria és tan ampla i té tant d'afany en perseguir-nos, o si no som nosaltres els qui la perseguim inconscientment. Estem caient com les fitxes de dòmino dels últims successos. Cúmul de desgràcies. Pel que es veu tocava fer net. Caurem. Caurem, però, com el bon soldat; amb les botes posades i amb tota la dignitat possible.

Direm adéu a un somni, però "a reveure" a la ciutat. Segurament serà un any dur, com tots, segurament se m'ha acabat això d'estudiar a la Universitat, com a mínim per un any vista. Només queden els deutes de quan vam decidir ser emprenedors i que podíem amb tot el temporal, però el vent bufava tan fort que no hem pogut resistir, moltes nits de no dormir i una gesta impossible: resistir. Només ens queda el que hem après. Les cames ja han dit prou. Hem arribat a la darrera parada, a les portes del desert; en l'horitzó només sorra, foscor i mort.

18 comentaris:

NeoPoeta ha dit...

Es verídic o ficció...?

Anònim ha dit...

Mai sé què dir davant del suïcidi. A vegades m'agradaria ser-ne capaç, una vegada hi vaig ser força a prop, però sempre segueixo vivint. Vés a saber per què la majoria seguim vivint... com si fos quelcom correcte seguir vivint! Però aquí estem. Alguns, aprenent dels que ja no hi són, aprenent que lo nuestro es pasar.

Noctas ha dit...

Ostres et superes Efrem., però et superes de veritat., és un text endiabladament bo aquest!!!

kweilan ha dit...

És trist un final així, pel que se'n va però també pels que es queden.

Efrem ha dit...

Neopoeta, segurament és de les coses més verídiques que he escrit. Més amb l'estómac que amb el cap això sí!

eremita, ser aprop de ser-ne capaç està molt bé; però ser aprop de fer-ho és una cosa massa arriscada, no ho desitjaria pas mai per ningú!! Suposo que vivim perquè per sort encara tenim gran part d'animalitat: instint. I perquè la vida és deliciosa i com menys animals som més capacitat d'apreciar-la podem tenir!

Noctas, merci!

Kweilan, tota la raó del món. No sabria dir-te, però, què és pitjor. Si els instants de tristesa profunda que deu sentir el que es pren la vida abans de fer-ho, o la llarga pena i sentiment de culpabilitat i enyor dels que es queden allà.

GRACIES PELS VOSTRES COMENTARIS

Criteri ha dit...

Referent al suicidi el Capri deia: De la mateixa manera que no hem fet res per a venir al món tampoc hem de fer res per anar-s'en.

L'home del sac ha dit...

Cada dia són més bons els teus textos.

Tals ha dit...

No sé què dir-te, Efrem, però m'has deixat com estranya. Hi ha temes difícils de tractar i tant les morts com les derrotes no són agradables ni fàcils de païr. Suposo que només puc oferir-te un café al bar de la nostra "casa" i molts ànims per si has de tornar a començar amb forces noves.
Un petó, espero que les coses vagin millor.

Trina Milan ha dit...

Efrem,
et felicito moltíssim per aquest text..m'ha arribat molt endins, no són dies fàcils per a ningú, i el fet de que algú sigui capaç de prendre decissions d'aquest estil et fa pensar molt...gràcies altra vegada..

Anònim ha dit...

PER SUICIDAR-SE SE A DE SER MOLT VALENT.LES TEVES PARAULES,TENEN EL REGUST D'UNA ULTIMA ABRAÇADE.
JUGANT AMB BCN.

Aixxxxx ha dit...

A mi també m'ha impresionat.

Els adeus són tristos però aquest del que parles encara ho és més.

Una abraçada enorme.

Evocacions ha dit...

No volia dir res. Tenia por de no estar a l'alçada. Segurament no ho estic, però tots ens hem suicidat vàries vegades a la vida. Això s'anomena prendre decisions.

Platònica. Núria F ha dit...

Impresionant. M'ha deixat de pedra.
Molt ben escrit i molt ben aconsegudia la tensió també.

Josep Lluís ha dit...

M'estic enganxant al que escrius i com ho escrius. Et felicito.

Em permeto lincar-te en el meu blog.

zel ha dit...

M'has deixat amb el cor encongit...he conegut darrerament dos casos com el que expliques, un d'ells d'un noi molt jove. I no tinc paraules. Cap. Només una abraçada i un petó de companyia, i que no el deixis de pensar.

Núria mg ha dit...

el teu text transmet emocions... però no sé si em fa gaire bé afegir-hi això al meu cap...
crec que pensar en el suïcidi és molt trist però útil per reflexionar. Arribar-hi però, és quedar vençut i rendir-se.

Lycaon ha dit...

Molt bo, felicitats! Un text extraordinari.

Efrem ha dit...

Ei, mercès a tots!!! :)__