Aquí, en aquesta habitació tant càlida i amable, hi he respirat aquest vespre que ara passa.
I no només això, el més important és que hi he repirat la meva vida, els meus avis vius i morts, familiars, tots els meus amics, tots els que heu passat per la meva vida i tots els que sou en aquest niu de bellesa.
La suau història ve sempre acompanyada amb una tassa ja buida de llet beguda i algun llibre que observa amb ironia tots els actes de la teva escena tant lírica, tant preciosa. El relat màgic no seria possible sense l'estufa que folla amb l'hivern fred proveïnt la teva llar d'orgasmes. No seria la vida el mateix broll d'alegria sense el fum del desembre en el teu nassarró enrojolit i glaçat, no seria tanta flor la primavera sense l'esponjós desglaç de les teves galtes plenes de rosada. Arriba la vida quan menys te l'esperes, arriba la vida als seus moments de joia i de corona com una flor en la neu. Arriba la vida.
I nosaltres en celebrem l'esclat amb tota quanta part del cor som capaços de donar-li.
I no només això, el més important és que hi he repirat la meva vida, els meus avis vius i morts, familiars, tots els meus amics, tots els que heu passat per la meva vida i tots els que sou en aquest niu de bellesa.
La suau història ve sempre acompanyada amb una tassa ja buida de llet beguda i algun llibre que observa amb ironia tots els actes de la teva escena tant lírica, tant preciosa. El relat màgic no seria possible sense l'estufa que folla amb l'hivern fred proveïnt la teva llar d'orgasmes. No seria la vida el mateix broll d'alegria sense el fum del desembre en el teu nassarró enrojolit i glaçat, no seria tanta flor la primavera sense l'esponjós desglaç de les teves galtes plenes de rosada. Arriba la vida quan menys te l'esperes, arriba la vida als seus moments de joia i de corona com una flor en la neu. Arriba la vida.
I nosaltres en celebrem l'esclat amb tota quanta part del cor som capaços de donar-li.
PS. Jaume, la cançó, seria aquesta:
7 comentaris:
Viva la vida. M'ha agradat. Molt!
Molt bonic, Efrem. M'ha vingut a la memòria les estones que passava en família, amb els pares, quan la família encara existia i un hom pensava que era eterna, és a dir, la vida. Ahh... però la família és tardorenca: se li cauene les fulles.
He sentit el calor de la gent que m'estimo i que no tinc al costat, ni la tornarè a tenir mai. Gràcies.
Molt bonic. Realment porta la nostàlgia dels moments que no es podran repetir però dels que sempre en queda la petjada en algun lloc, o en alguna sensació.
Buf! Quin relat més sucós! Escudella d'emocions. M'imagino l'escena, com un vídeo-clip, però m'hi falta la banda sonora. Quina cançó l'acompanyaria?
Merci nano! Rodó, molt rodó! Volum al màxim i que sonin els violins!
:)
Publica un comentari a l'entrada