ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



diumenge, 26 d’abril de 2009

De Nietzsche a l'autoajuda

En la meva infància i adolescència, sempre que li deixava el comandament de la tele a mon pare perquè decidís un canal, ell decidia el d'apagar-la. Jo em consternava, però amb el temps he comprès la gran lliçó d'aquell senzill acte, segurament fos aquell canal el més enriquidor. És radicalment oposat asseure's al sofà a consumir l'opi del segle XXI que asseure-s'hi deixant la ment encesa. De tots els de la tele, massa sovint, el canal que més pot ajudar-te si busques prosperar és el del meu pare. Ara està en auge el concepte d'autoajuda, per St. Jordi m'han regalat un d'aquests manuals d'èxit de vendes. És una paraula -la d'autoajuda- que em causa repulsió, perquè parlem d'autoajuda quan el que busquem és l'autosuperació? Llegir Manual d'autoajuda al costat de Nietzsche em va fer una ràbia colossal.


Són abismalment diferents l'ajuda i la superació. Mentre que l'ajuda és el que es s'ofereix quan hom no pot caminar, la (auto)superació és el que fem quan volem caminar més ràpid, més enllà. L'ajuda ve de fora i la superació ve de tu mateix, l'ajuda te la donen els altres o la dónes tu als altres, però no és susceptible d'aquestes interpretacions masturbaiques. Quan algú cerca ajuda està reconeixent que no pot sol, però precisament sol és de l'única manera que hom pot autosuperar-se. I la superació personal és l'objectiu d'aquests manuals d'autoajuda, oi? És una contradicció, el nom està refotudament malposat. La recerca d'ajuda implica l'exercici de l'autocompassió que és justament el contràri de la superació; la compassió per un mateix és reconèixer explícitament la pròpia debilitat i a sobre subratllar-la, és minar l'autoestima, ingredient cabdal de la superació que tothom vol de manera natural. No crec que la felicitat s'identifiqui únicament amb el plaer, més aviat la felicitat pot identificar-se amb una actitud vital composta principalment per l'acceptació de la realitat i l'optimisme. Els malanomenats llibres d'autoajuda, en realitat ho són per l'autosuperació. Són llibres d'ajuda, però no d'autoajuda; ho repetiré si cal fins la nàusea, a mi m'han ajudat, però jo no m'he ajudat a mi mateix, jo m'he superat. Parlar d'autoajuda és nociu, i crec que és el pecat original d'aquests llibres. Parlar d'autoajuda quan el que volen aconseguir és l'autosuperació és la contradicció i el motiu pel qual aquests llibres molts cops no serveixen absolutament per res -més que perdre el temps.

dimarts, 21 d’abril de 2009

Essais: Llibre tercer

Per si algú encara s'hagués quedat amb ganes. Més Montaigne!!! La tercera i darrera fornada.


-Sentim dins no sé quina fiblada agredolça de maligne plaer en veure sofrir els altres, la mateixa que senten els infants.

-Tot home porta en ell la forma sencera de la natura humana.

-Certament, hi ha en el benfer una mena de satisfacció que ens complau i un orgull generós que acompanya la bona consciència. Una ànima atrevidament viciosa es pot revestir per ventura de seguretat, però aquesta complaença i aquesta satisfacció no les pot haver.

-[Referint-se a l'ànima] La seva grandesa no s'exerceix en la grandesa, sinó en la moderació.-La nostra capacitat principal consisteix a saber-nos adaptar a diversos usos.

-El tracte amb els llibres (...), la constància i la disponibilitat del seu servei. Acompanya tot el curs del meu esdevenir i m'assisteix arreu. Em consola en la vellesa i en la solitud. M'alleugereix el pes d'una ociositat carregosa i m'allibera a tota hora de les companyies que em fastiguegen. Mitiga les punxades del dolor quan no és gaire intens ni imperiós. Per distreure'm d'una divagació inoportuna, només cal recórrer als llibres i me n'allunyen amb facilitat cap a ells i me la treuen. I, amb tot, no s'irriten en veure que només hi acudeixo quan em manquen les altres comoditats, més reals, vives i naturals; i em reben sempre amb la mateixa mirada.

-Aquell qui mor en la batalla amb les armes a la mà no pensa aleshores en la mort, ni la sent, ni en té cap consideració; l'ardor del combat el domina.

-Quan perdem el primer conegut, ens gloriem atribuïnt-li lloances noves i falses, i el fem més diferent, quan l'hem perdut de vista, del que ens acostumava a semblar quan el vèiem, com si la pena fos una cosa instructiva o les llàgrimes, rentant-nos l'enteniment, ens l'esclaríssin.

-La venjança és una passió dolça, natural i d'una gran impressió; encara que jo no en tingui cap experiència, bé que me n'adono.

-Vaig haver de patir fa temps un fort revés (...) tenint la necessitat d'una diversió vehement que me'n distragués, vaig fingir, amb astúcia, estar enamorat (...). L'amor em va alleugerir i em va apartar del mal que havia patit per l'amistat.

-Si una pensada penosa em capfica, m'és més fàcil canviar-la que sotmetre-la (...) em desvio i em serveixo d'ardits; canviant de lloc, d'ocupació, de companyia, em salvo dins de la multitud d'altres diversions i pensaments, on ella perd la meva petjada i em foravia.

-Jo vull ser amo de mi mateix, en tots els sentits. La saviesa té els seus excessos i no necessita pas menys moderació que la follia.

-El plaer és una qualitat poc ambiciosa. Es creu prou ric en ell mateix i no es vol barrejar amb el premi de la reputació, s'estima més restar a l'ombra.

-Hauria evitat casar-me amb la saviesa mateixa si ella m'hagués volgut. Però diguem el que diguem, els costums i els usos de la vida comuna ens arrosseguen. La major part dels meus actes està guiada per la imitació.

-La nostra coneixença (...) ens presenta habitualment una imatge d'allò més falsa de les coses.

-Publicant i confessant les meves imperfeccions, algú aprendrà a témer-les.

-La conversa és el més fructuós i natural exercici del nostre esperit. En trobo la pràctica més dolça que cap altre dels actes de la nostra vida.

-Cap afirmació no em sorprèn, ni cap creença em fereix, per oposades que siguin a les meves. I no hi ha cap idea prou frívola i extravagant que no em sembli adequada als afers de l'esperit humà.

-Cada vegada que s'oposen a nosaltres, no mesurem si ho fan amb justícia, sinó com ens en desfarem amb raó o sense. En comptes d'obrir els braços, traiem les ungles.

-És certament difícil atreure la censura dels homes del meu temps; no en tenen coratge, de corregir, ja que no tenen el coratge de suportar ser corregits, i parlen sempre amb dissimulació els uns davant els altres.

-Les nostres disputes haurien d'estar prohibides i haurien d'estar castigades com ho són altres crims verbals; la quantitat de vicis que susciten i que acumulen, sempre regides i comandades per la còlera! Ens enemistem, primerament, contra les raons, després contra les persones.

-M'estimaria més que el meu fill aprengués a parlar a les tavernes que a les escoles d'oratòria.

-Cent vegades al dia ens burlem de nosaltres mateixos en burlar-nos del nostre veí, i detestem en els altres els defectes que habiten en nosaltres amb més claredat, i ens n'admirem amb una prodigiosa impudícia i ceguesa.

-No atrevir-se a parlar de manera rotunda d'un mateix és un senyal de manca de coratge.

-En favor de la veritat i de la llibertat s'han de passar per alt les regles comunes, de les bones maneres.

-És igualment erroni de no veure fins on arriba la nostra vàlua, que dir-ne més del que es veu.

-Hi hauria d'haver alguna mena de coerció de les lleis contra els escriptors ineptes i estèrils, com la que hi ha contra els vagabunds i els ganduls. Així se m'apartaria a mi i a molts altres de les mans del nostre poble.

-Entre les qualitats humanes, aquesta és bastant comuna; ens complauen més les coses alienes que les nostres; i apreciem les agitacions i les transformacions.

-No per una simple opinió, sinó perquè és veritat, la millor i més excel·lent de les polítiques és per a cada nació aquella en virtut de la qual ha pogut subsistir.

-Viure desitjant el comandament d'uns pocs en un govern popular, o, en la monarquia, una altra mena de govern, és un vici i una bogeria.

-Nosaltres ens corregim sovint amb la mateixa niciesa amb què corregim els altres.

-La vida és un moviment d'embriac, titubejant, vertiginós, informe, com el dels joncs que l'aire agita a l'atzar.

-No m'apassiona gaire la dolçor del país natal.

-Viatjar em sembla una pràctica profitosa. L'ànima s'hi exercita contínuament a remarcar les coses desconegudes i noves; no conec cap escola millor per formar-se en la vida, que proposar-li sense parar tantes altres vides, opinions i costums diversos i fer-li assaborir la perpètua varietat de les formes de la nostra natura.
-Em passa sovint que imagino i espero amb un cert plaer els perills mortals.

-[De la mort]: és només un instant, però és de tal dimensió que donaria de grat molts dies de la meva vida per passar-lo a la meva manera.

-Les accions que es duen a terme sense reflexió -entengui's una reflexió propera i essencial, com ho són les dels avariciosos, els ambiciosos i tants altres que corren al màxim, la cursa dels quals els porta cap endavant-, són accions errònies i malaltisses.

-Em sembla que no som només dèbils a l'hora de defensar-nos de l'engany, sinó que busquem i ens animem a aferrar-nos-hi. Ens complau d'enredar-nos en la vanitat per com forma part de nosaltres.

-L'ofensa és infinitament més amarga que no pas la pèrdua.

-Ens compliquem la vida amb la preocupació de la mort , i la mort, amb la preocupació de la vida.

-Si hem sabut viure amb constància i parsimònia sabrem morir de la mateixa manera.

-No hi ha cap desig més natural que el desig de saber.

-Cap esperit generós no s'atura en ell mateix; pretén anar sempre més lluny, va més enllà de les seves forces, té impulsos que ultrapassen els seus límits; si no avança ni s'estanca, ni no recula ni topa amb res, només es viu a mitges; la seva percaça no té ni fi ni forma; el seu aliment és l'entusiasme, la recerca, l'ambigüitat.

-És més complicat interpretar les interpretacions que interpretar les coses.

-Les lleis continuen tenint validesa no perquè siguin justes sinó perquè són lleis. Aquest és el fonament místic de la seva autoritat, no en tenen pas cap altre.

-Qui es recorda d'haver estat descontent tantes vegades de les pròpies opinions, no és un neci si no desconfia sempre més d'ell mateix?

-Aquesta arrogància importuna i bel·licosa, la qual és orgullosa i refiada d'ella mateixa, i que és l'enemiga principal de la disciplina i de la veritat.

-L'afirmació i l'obstinació són senyals manifestos d'estupidesa.

-No hi ha cap manera de viure tan estúpida i tan dèbil com aquella de qui es condueix segons els preceptes i la disciplina.

-Hem de seguir les millors regles, però no pas ser-ne esclaus, llevat d'aquelles en què -si és que n'hi ha alguna- l'obligació i la servitud ens siguin útils.

-Si no sabeu morir, no us preocupeu pas; la natura us n'ensenyarà de seguida plenament i suficientment; ella us farà amb exactitud la feina; no cal que us molesteu.

-Tant els reis com els filòsofs caguen, i també les dames. (...) de tots els actes naturals, (el de cagar) és en general el que menys suporto que em sigui interromput.

-Com que correm el risc d'equivocar-nos, arrisquem-nos més aviat a seguir el plaer.

-Hem de sofrir dolçament les lleis de la nostra condició. (...) S'ha d'aprendre a sofrir allò que un no pot evitar.

-La natura ens ha donat el dolor per honorar i servir el plaer i la indolència.

-No prengueu mai, ni encara menys deixeu a càrrec de les dones, el pes de l'educació dels fills; permeteu que la fortuna els formi sota les lleis comunes i naturals.

-Crec que es comet la mateixa insensatesa en gaudir a contracor dels plaers naturals que en gaudir-ne amb massa apassionament.

-"He passat la vida en l'ociositat -diem-; avui no he fet res" I ara! No hem viscut? Aquesta no només és la fonamental, sinó la més il·lustre de les vostres ocupacions.

-La més gran i gloriosa de les nostres obres mestres és viure com cal.

-Un va més bé pels costats, en què l'extrem serveix de límit de contenció i de guia, que no pas pel camí llarg i obert del mig; i més bé segons l'art que segons la natura, però també menys noblement i menys honorablement.

-La grandesa de l'ànima no consisteix tant a anar amunt i endavant com a saber-se arranjar i circumscriure.

-No hi ha res de tan bell i legítim per a l'home com actuar com cal i fer el bé, ni ciència més àrdua que saber viure bé la vida i fer-ho amb naturalitat; i, de les nostres malalties, la més salvatge és menysprear el que som.

-La intemperança és la pesta del desig.

-Ben sovint ens valdria més dormir com un tronc que vetllar per allò per què vetllem.

-El nostre esperit no té probablement prou hores per fer les seves necessitats, sense dissociar-se del cos en el breu espai del temps que li cal per a la seva necessitat.

-L'home no és ni un àngel ni una bèstia i la desgràcia fa que qui vol ser àngel esdevingui bèstia. És una bogeria, en comptes de transformar-se en àngels es transformen en bèsties, en comptes d'enlairar-se, es rebaixen.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Raves urbanes

Una de les coses sorprenents de Barcelona és la mastodòntica quantitat de festes alternatives que s'hi concentren, sota el nom de Raves aquestes festes són famoses pel seu alt nombre de decibels, pels molestos greus i per la costum dels assidus a consumir -el lliure mercat dels EUA fa riure al costat d'aquest. La qüestió és que tal dia com avui em lleven el son a les sis del matí, un amic em trucava per anar de Rave. La resposta talibà hagués estat NO amb tota la sensibilitat possible -de quan et lleven a les sis de la matinada. Però no va ser la meva. La música techno m'agrada perquè igual que en la clàssica hi ha quelcom que et toca l'ànima; la música clàssica cerca seduir-te l'esperit amb melodies excitants emplaçant el teu cos a restar aturat, en canvi el techno lluita per seduir-te penetrant el cos amb ritmes pulsius i mecànics, emplaçant l'esperit a restar absent. Es complementen. I és sentir-ho per entendre-ho. Vaig conèixer una ravera molt simpàtica, no duia cap rasta, era professora de física, sabia parlar un fotimer de llengües i tenia un bagatge cultural molt per sobre del que hom -i talibà corrent- esperaria trobar-se entre saltirons. Vaig conèixer també alguns nois de poc més de vint anys, els pares els pagaven les carreres i tota la pesca i ells es dedicaven a drogar-se la vida, oh sí... En cada tiru que es fotien, dolç i fresc, el futur de la nació. Crec que, a sota de la fortor humana i de cervesa que es respira quan entres en un d'aquests soterranis infectes, hi ha cèntims, que per força; que les drogues no són barates i que allà arrebossen; que se sent massa català, i amb aquelles files ningú et contracta si no és ton pare. Ja em diran si el perfil no quadra. Una altra yonki que vaig conèixer fa anys, resulta que ha triomfat en el món empresarial, es va treure dues carreres alhora i amb 24 anys ja ocupava un alt càrrec en la gestió d'una empresa en expansió. -Perquè es droga tant, aquesta noia? La pregunta m'assaltava cada cop que la veia. Pel que sembla s'avorria. Se n'anà a l'estranger per temes de feina i decidí quedar-s'hi, com la professora que vaig conèixer. Totes dues eren noies molt boniques, una altra qüestió que sobrepassa el meu enteniment és el motiu pel qual totes les noies que hi ha en les festes d'electrònica són guapes. Jo gaudeixo sense drogues -em pregunto si sóc una anomalia d'eix ecosistema.



Altaveus a tota castanya i ritmes que amb les seves pulsacions recorden a les danses tribals, la cultura de les raves que és també la cultura aborigen del ball boig i del trànsit, si més no n'és la seva mutació. L'autèntic esperit d'aquestes festes és en l'aire lliure i net dels boscos, els rius i les muntanyes; en comunió amb la naturalesa i apartades de qualsevol rastre de civilització. Segurament, d'entre tots els que llegeixen aquest text, no hi ha ningú que gaudeixi amb el xumba-xumba, el troben odiós i els fueteja els nervis. Alguna cosa permet convertir aquesta acidesa fònica en carícies de plaer còsmic, potser tot es resumeixi en disposició. Seria fàcil atribuir aquest trànsit a les drogues, però no, m'alegra repetir que m'ho passo teta sense. Crec que la mecànica de moviment corporal que tramet l'infame martelleig és l'ingredient clau que dona ales a les melodies, i la màgia d'aquest estil. No és estrany escoltar melodies de cançons conegudes entre bases de sessions xumba-xumba, El laboratori dels plats dona per molt més del que els talibans del pensament i de les costums normalment creiem. I si no, que li ho preguntin a l'àvia Teresa!

dissabte, 11 d’abril de 2009

Montaigne. Essais: Llibre segon

Fa dos mesos vaig publicar les idees que més representatives i interessants em semblaren del primer llibre d'assajos de Michel de Montaigne. Avui us deixo una altra fornada d'idees extretes del segon llibre d'assajos del pensador francès.



-És habitual que les accions humanes es contradiguin d'una manera tan estranya, que sembla impossible que provinguin del mateix obrador.

-Entre totes les coses no hi ha res en els homes més difícil que la constància, i res més fàcil que la inconstància.

-Odiar-se i desdenyar-se és una malaltia peculiar que no s'observa en cap altra criatura.

-Inútilment evita la guerra qui no pot gaudir de la pau; i inútilment defuig els afers qui no pot assaborir el repòs.

-Qui espera la pena, la sofreix; qui l'ha merescuda, l'espera. La maldat produeix turments contra ella mateixa.

-Tal com la consciència ens omple de temença, així mateix ens dona seguretat i confiança.

-És difícil que el raonament i la instrucció, encara que les nostres creences s'hi apliquin amb afany, siguin prou poderosos per encaminar-nos fins a l'acció si, a més a més, no exercitem i formem la nostra ànima, mitjançant l'experiència, en el capteniment que volem que adopti; altrament, a l'hora d'actuar, es trobarà, sense cap mena de dubte, impedida.

-Em sembla que hi ha alguna forma d'aproximar-nos a la mort i d'assajar-la en certa manera. (...) No és pas sense motiu que se'ns fa observar el nostre propi son per la semblança que te amb la mort. Que fàcilment que passem d'estar desperts a dormir! (...) Per mitjà de la son la natura ens ensenya que tant ens ha fet per viure com per morir; i des de la vida, ens presenta l'estat etern que ens reserva per a després a fi d'acostumar-nos-hi i de treure'ns la por.

-Les coses que ens són més estimades són les que més ens han costat; i és més difícil donar que rebre.

-Quan es jutja una acció particular, s'han de considerar moltes circumstàncies, i l'home sencer que l'ha duta a terme, abans de batejar-la.

-Els salvatges no m'ofenen tant, quan rosteixen i es cruspeixen els cossos dels difunts, com aquells que turmenten i persegueixen els vius.

-Referent a la present obra: no atengueu a les matèries en elles mateixes, sinó a la manera en què les afaiçono.

-Les faltes escapen sovint als nostres ulls, però la malaltia del judici consisteix a no poder-les percebre quan un altre ens les descobreix.

-La ciència i la veritat es poden allotjar en nosaltres sense discerniment, i el discerniment també és possible sense elles; certament, el reconeixement de la ignorància és un dels testimoniatges del judici que considero més bells i segurs.

-No busco en els llibres sinó que em donin el plaer d'una honesta distracció; o, si estudio, no busco sinó la ciència que tracti el coneixement de mi mateix i que m'instrueixi a viure bé i a morir bé.

-Els romans deien en la seva religió: "Hoc age" ("Atenció"), cosa que nosaltres diem a la nostra manera: "Jursum corda" ("Amunt els cors") i tant les unes com les altres són per mi paraules perdudes.

-Plutarc és el meu referent.

-M'entristeix molt que nosaltres no tinguem una dotzena de Diògenes Laerci, o que les seves idees no estiguin més esteses, o siguin més compreses, ja que no em prenc amb menys curiositat la fortuna i la vida dels preceptors del món que la diversitat dels seus dogmes i les seves fantasies.

-La ciència és en veritat una molt útil i gran empresa. Els que la menyspreen testimonien força la seva estupidesa.

-La nostra religió està feta per extirpar els vicis; i al capdavall els protegeix, els nodreix i els excita.

-Som cristians de la mateixa manera que som perigordians o alemanys.

-Si el que nosaltres no hem encertat a veure, no existeix, la nostra ciència queda extraordinàriament retallada.

-La presumpció és la nostra malaltia natural i originaria. L'home és la més calamitosa i fràgil de les criatures, i, a la vegada, la més orgullosa.

-Quan jugo amb la meva gata, qui sap si no és ella qui passa l'estona jugant amb mi, més que no pas jo amb ella?

-Tot el que existeix sota el cel, va dir el savi, segueix una llei i una fortuna semblants.

-No hi ha animal al món que sigui tan traïdor si es compara amb l'home.

-La misèria de la nostra condició implica que no siguem tan capaços de fruir dels plaers com d'escapar dels mals, i que el plaer extrem no ens afecta tant com un lleuger dolor. No sentim tant la salut completa com la més lleugera de les malalties.

-La falta de civilitat, la ignorància, la simplicitat i la rudesa van acompanyades sovint de la innocència; la curiositat, la subtilitat i el coneixement arrosseguen rere seu la malícia; la humilitat, la temença, l'obediència i la bondat, que són les peces principals per a la conservació de la societat humana, demanen una ànima buida, dòcil, i que presumeixi poc de sí mateixa.

-La ignorància que habita per naturalesa en nosaltres, l'hem confirmada i comprovada després d'un llarg estudi. S'ha esdevingut, en les persones veritablement aciençades, el que els passa a les tiges del blat; creixen i s'alcen amb l'espiga dreta i altiva mentre encara són buides; mes, quan ja són plenes i grasses del gra que ja està madur, comencen a humiliar-se i a acotar el cap. De la mateixa manera, els homes, després d'assajar-ho i de sondejar-ho tot, com que no han trobat en l'acumulació de la ciència i en la provisió de tantes coses diverses res que sigui segur i sòlid, i res més que vanitat, han preferit renunciar a la seva presumpció i han reconegut la seva condició natural.

-La major part dels esdeveniments conflictius del món ho són per causes gramaticals.

-Els misteris de la filosofia tenen moltes estranyeses comunes amb els de la poesia: l'enteniment humà es perd en voler sondejar i contrastar totes les coses fins al final; tal com, avorrits i baldats per la llarga cursa de la nostra vida, recaiem en l'infantilisme. Vet aquí les formoses i encertades instruccions que extraiem de la nostra ànima.

-Qui no s'entén a si mateix, quina cosa pot entendre?

-Protàgores deia una ximpleria, fent de l'home la mesura de totes les coses quan ni tan sols no ha sabut mai la seva. (...) No era més que una broma que ens menava a concloure necessàriament de la inutilitat del compàs de qui mesura.

-El fart titlla el vi d'insípid; el que està sa, de saborós; i l'assedegat, d'exquisit.

-Qui ens donés a escollir entre l'ampolla i el pernil amb les mateixes ganes de beure i de menjar, no ens deixaria, sens dubte, cap altre remei que morir de set i de gana.

-El nostre desig s'acreix amb la dificultat.

-No hi ha res que per naturalesa sigui tan contrari al nostre gust com la satisfacció que prové de la facilitat, ni res que l'exciti més que la raresa i la dificultat.

-El que es fa coratjosament es fa sempre amb honor en el temps en què la justícia és morta.

-Anomenem engrandir el nostre nom al fet d'estendre'l i de sembrar-lo en moltes boques (...) l'excés d'aquesta malaltia arriba fins a tal punt que molts busquen que es parli d'ells sigui de la manera que sigui (...) sembla que ser conegut sigui, en certa manera, tenir la vida i la seva duració garantides pels altres. Jo sostinc que no habito sinó en mi mateix.

-Admiro la seguretat i la confiança que els altres tenen en ells mateixos, perquè no hi ha gairebé res que jo cregui saber ni que gosi respondre'm a mi mateix que ho puc fer.

-La filosofia ens sembla que mai triomfa tant com quan s'afanya a combatre la nostra presumpció i la nostra vanitat, quan reconeix de bona fe la seva manca de resolució, la seva feblesa i la seva ignorància. Crec que la mare dels ous de la falsedat de les opinions públiques i particulars és l'opinió excessivament bona que l'home té d'ell mateix.

-La bellesa és una cosa de gran predicament en les relacions humanes.

-L'horror de la caiguda em provoca més febre que el cop.

-El més baix dels esglaons és el més segur. És on s'hi troba la constància. No s'hi necessita res més que un mateix.

-Sóc tan remarcable oblidant, que els meus mateixos escrits i les meves composicions no els oblido pas menys que la resta, i, cada vegada que em retreuen alguna cosa que he escrit, no la reconec com a pròpia!

-No hi ha ni una sola ànima que sigui tan miserable i bèstia en la qual no s'hi pugui veure lluir alguna facultat particular, ni n'hi ha cap que estigui tan soterrada que no tingui sortida per algun extrem. I com s'esdevé que una ànima, cega i adormida en totes les altres coses, sigui viva, clara i excel·lent per a una acció particular, és quelcom que s'ha de preguntar als mestres. Les ànimes belles són les universals, disposades i obertes a tot; les que si no són instruïdes, com a mínim són capaces de ser-ho.

-Reconeixem amb facilitat en els altres l'avantatge del valor, de la força corporal, de l'experiència, de l'aptitud i de la bellesa; però l'avantatge a l'hora de jutjar no el cedim a ningú.

-En pintar-me pels altres, m'he pintat a mi mateix amb els colors més nítids que els originals. Jo no he fet el meu llibre més del que el meu llibre m'ha fet a mi.

-Els plaers més deliciosos, si es digereixen interiorment, no deixen senyals, i fugen de la mirada no sols del poble, sinó de qualsevol altre.

-La natura ens ha atorgat el do d'una llarga facultat de distreure'ns sols, i ens hi crida sovint perquè aprenguem que ens devem en part a la societat, però sobretot a nosaltres mateixos.

-Dels plaers i els béns de què gaudim, no n'hi ha cap que estigui exempt de certa mescla de mal i d'incomoditat.

-Qui cerca i abraça totes les circumstàncies i totes les conseqüències dificulta la seva elecció.

-Els qui millor administren casa seva són els qui menys saben dir-nos com ho fan, i els que saben parlar amb habilitat sovint no fan res de valor.

-Les malalties i les condicions dels nostres cossos es veuen així mateix en els Estats i en les polítiques.

-La feblesa de la nostra condició ens empeny sovint a la necessitat de servir-nos de mitjans malvats per a un bon fi.

-Cadascú s'adona que hi ha més bravesa i desdeny a batre l'enemic que a rematar-lo (...) la set de venjança (...) només vol fer-se sentir. (...) Matar un home és protegir-lo de la nostra ofensa.

-[Referint-se als savis]: El vici més gran que remarquen en la natura és que els nostres desigs es rejoveneixen constantment.

-Llevat de l'ordre, la moderació i la constància, considero que totes les coses són accessibles per a un home feble i en general ple de defectes.

-Per poder jutjar com cal un home és necessari observar-ne principalment els actes acostumats i sorprendre'l en la intimitat del dia a dia.

-Pirró (...) va assajar, tal com fan la resta de filòsofs que ho són de veritat, d'adequar la doctrina a la seva vida (...) no s'apartava del seu camí per gros que fos l'impediment que se li presentés.

-Anomenem contranatura el que és contrari al costum; i no hi ha res que no ocorri sinó segons la natura, sigui el que sigui. Que la raó universal i natural foragiti en nosaltres l'error i l'estupor que la novetat ens aporta.

-No hi ha cap passió que pertorbi tant l'exactitud dels judicis com la còlera (...). El càstig és per als nens una medecina.

-A cadascú li sembla que la forma mestra de la natura està en ell, que és la pedra de toc, i que s'han de referir a ella totes les altres formes.

dilluns, 6 d’abril de 2009

De tu al cel; la correspondència

Existeixen aquelles persones que vetllen per tu sense que te n'adonis. És difícil correspondre els àngels, els àngels que quan caus des d'un cinquè pis i estàs a punt d'estampar-te contra el ciment despleguen les seves ales i baixen des del cel per agafar-te. Fins i tot quan tens la fe en hores baixes hi ha un àngel vetllant per tu i un Judici Final en què el destí et llegirà la correspondència picant justícia. Quan un àngel baixa a ajudar-te t'il·lumina amb la seva dolça presència, t'emplaça a mirar cap al cel i donar-li les gràcies a Déu sense ni tan sols preguntar-te abans si existeix, quan un àngel baixa a rescatar-te no et preguntes si Déu existeix. Llavors veus la sort que tens sense cap comparació i comprens ja del tot la idea de generositat, que és fugissera com cap altra. Sents la pietat dins teu i t'esforces per propagar el bé. Els àngels que t'ensenyen que no és difícil estimar i ser correspost sinó correspondre qui t'estima. Els àngels que seran al costat del destí quan aquest dictamini justícia un cop llegida tota la correspondència.


dimecres, 1 d’abril de 2009

Catarsi

No s'ha de caure en la temptació, la temptació és el mal. Déu castigà Adam i Eva, que no van saber dir-li que no al dimoni, i després petrificà qui es girà per guaitar Sodoma i Gomorra, ciutats del vici; perquè el mal no s'ha ni de mirar, els diables aborden a qui se'ls mira, l'Anticrist Nietzsche advertia a qui lluita contra monstres que tingui cura de no convertir-se'n. El radical del mal, és a dir, la seva arrel, rau en la temptació i creix ja en aquell que la rega amb la mirada. El coneixement pot petrificar la vida, perquè aquesta funciona de manera autònoma al saber, i l'important és fer! La Dignitat, i la Voluntat Universal, i Déu, i el Logos i el Sentit Comú... Premien aquell que estima, premien els qui donen amb el doble, perquè els que donen, creuen. Premien a qui després de cagar o pixar estira de la cadena, al que es guarda la brossa fins a trobar una paperera on llençar-la, a qui està disposat a acollir un estranger necessitat a casa, al que dedica el seu temps a coses improductives o immaterials. Perquè l'actitud del solidari és l'actitud del que fa, la que no té dificultat en desprendre energia, la que té la costum de carregar les piles perquè utilitza cada dia els aparells de construcció (vital). El sacrifici és katharsis, de càtar, que vol dir pur, millor: el sacrifici purifica. També hauriem de dir que el mal és allò que s'oposa a la voluntat. St. Pau deia que el contrari del pecat és la fe, jo diria que el contrari del pecat és el fer, però és clar que sense fe no hi ha fer, i qui està acostumat a fer té el món, perquè el món és dels que fan, no dels que s'ho miren.