Diuen que és millor haver de demanar perdó que demanar permís.. Suposu que si has de fer alguna cosa sí o sí, més val gaudir mentre la fas i després tenir les conseqüències que no pas passar-ho malament..
Evocacions. Crec que és veritat el que dius, el plaer mou més muntanyes, associat amb la fe, que qualsevol dolor. Però el dolor déu n'hi do les que mou també (penso en l'11s, o en experiències de "caure molt avall" i després pujar més alt)! Se m'acut: què passa amb la disciplina quan deixa de realitzar-se sense l'element "forçós"? Deixa de ser-ho suposo, passa de ser disciplina a ser "allò que es desitja en si mateix". El problema és que el que convé i el que agrada van per separat, el que agrada, com el mite del carro alat de plató, és el cavall que ens estira cap avall, mentre que el que convé, és el cavall que ens estira cap amunt, cap als estels. I nosaltres som el conductor d'aquest carro de direccions contradictòries, Plató ho resol dient que hem de domesticar "el que ens agrada=passions baixes" perquè no empenyi tant, i seguir el que ens convé.
Clara. Diuen que "diuen" ja és mitja mentida, però no te'n fiis massa, si fos cert ara ens hauriem quedat en un 25% de veritat!
Jo sóc dels que no demana ni permís ni perdó, faig i si cal, dóno explicacions dels perquès. I com menys dependent dels altres millor, així menys possibilitats d'anar obrint ferides pel camí. Això del perdó ho deixo pels capellans i els catòlics practicants, que en saben més! XD ;)
Evo segur seguríssim que no t'interpretem bé, repasa com ho has dit:)
Quan vas a Europa veus que la paraula que tenen eternament a la boca és: perdoni, excuses, em sap greu. Quan més al nord més. Ni que sigui per una convivència civilitzada.
Criteri. El problema de demanar perdó és que s'acaba convertint en una costum redemptora. Crec que és millor trobar-se amb les conseqüències dels actes tot assumint-los amb responsabilitat que no pas rebutjant-los... Si jo no me'n adono dels meus errors és culpa meva i n'he d'assumir les conseqüències, més que no demanar perdó per estalviar-me el càstig (per conviure, sí, en pau).
demanar perdó és com deixar la ferida (allò en què falles o allò en què has fallat) oberta, no demanar-lo és assumir el càstig: tirar-hi alcohol perquè es curi, encara que sigui més dolorós.
D'altra banda, en determinades situacions en que el calcul utilitari no surt a compte, sí que estic d'acord en demanar perdó, aguantar segons quins torments pot ser contraproduent i perjudicar-te més del que t'ajuda.
6 comentaris:
ohhhhhhh yeeeeeeeah Clareta , veus el llop? Sóc jo abans de mossegar-te...mmmm...
EL dolor mou menys muntanyes que el plaer... potser sí.
Diuen que és millor haver de demanar perdó que demanar permís.. Suposu que si has de fer alguna cosa sí o sí, més val gaudir mentre la fas i després tenir les conseqüències que no pas passar-ho malament..
Jo sóc de les que demano perdó..
Evocacions. Crec que és veritat el que dius, el plaer mou més muntanyes, associat amb la fe, que qualsevol dolor. Però el dolor déu n'hi do les que mou també (penso en l'11s, o en experiències de "caure molt avall" i després pujar més alt)! Se m'acut: què passa amb la disciplina quan deixa de realitzar-se sense l'element "forçós"? Deixa de ser-ho suposo, passa de ser disciplina a ser "allò que es desitja en si mateix". El problema és que el que convé i el que agrada van per separat, el que agrada, com el mite del carro alat de plató, és el cavall que ens estira cap avall, mentre que el que convé, és el cavall que ens estira cap amunt, cap als estels. I nosaltres som el conductor d'aquest carro de direccions contradictòries, Plató ho resol dient que hem de domesticar "el que ens agrada=passions baixes" perquè no empenyi tant, i seguir el que ens convé.
Clara. Diuen que "diuen" ja és mitja mentida, però no te'n fiis massa, si fos cert ara ens hauriem quedat en un 25% de veritat!
Jo sóc dels que no demana ni permís ni perdó, faig i si cal, dóno explicacions dels perquès. I com menys dependent dels altres millor, així menys possibilitats d'anar obrint ferides pel camí. Això del perdó ho deixo pels capellans i els catòlics practicants, que en saben més! XD ;)
Evo segur seguríssim que no t'interpretem bé, repasa com ho has dit:)
Quan vas a Europa veus que la paraula que tenen eternament a la boca és: perdoni, excuses, em sap greu. Quan més al nord més. Ni que sigui per una convivència civilitzada.
Criteri. El problema de demanar perdó és que s'acaba convertint en una costum redemptora. Crec que és millor trobar-se amb les conseqüències dels actes tot assumint-los amb responsabilitat que no pas rebutjant-los... Si jo no me'n adono dels meus errors és culpa meva i n'he d'assumir les conseqüències, més que no demanar perdó per estalviar-me el càstig (per conviure, sí, en pau).
demanar perdó és com deixar la ferida (allò en què falles o allò en què has fallat) oberta, no demanar-lo és assumir el càstig: tirar-hi alcohol perquè es curi, encara que sigui més dolorós.
D'altra banda, en determinades situacions en que el calcul utilitari no surt a compte, sí que estic d'acord en demanar perdó, aguantar segons quins torments pot ser contraproduent i perjudicar-te més del que t'ajuda.
Gràcies per la bona observació.
Publica un comentari a l'entrada