Cercant el nord perdut i la seva tradició

El saber comporta responsabilitat, saber és poder: veritat com un temple! Tenir poder suposa ser responsable de la seva aplicació o no-aplicació. Tots sabem que hi ha nens que moren a l'Àfrica, si ho sabem i no fem res malgrat tenir el poder de fer-ho, en som responsables.

Altra cosa és que ens en sentim o no, de responsables. Això te a veure amb el nivell d'empatia simpàtica amb els altres. Si la nostra societat s'ha desenvolupat com ho ha fet, ha estat gràcies a que ha desenvolupat alts nivells d'empatia simpàtica que s'ha vist reflectida en la responsabilitat envers un mateix i envers els altres. Això no t'interessa si no t'interessa saber perquè occident ha despuntat en l'espècie humana. No dubto que Grècia, Roma i el cristianisme han tingut la seva importància, però ja d'abans en alguns punts d'Europa i d'Àsia hi havia societats més avançades que a la resta del planeta.

Per poder trobar-li una explicació, una teoria que tinc és la del clima, allà on fa fresca, les societats s'han desenvolupat més. El fred espavila les bèsties, diuen; jo crec que aguditza l'ingeni, perquè incita a l'activitat, al moviment! I això és el que és realment important. La mandra és l'enemiga més gran de l'avanç. No conec cap societat avançada que visqui en un lloc on faci calor tret de les que han estat colonitzades. Tot i així, és obvi que el clima no ho

és tot, si fos així els pobles de Nord-amèrica i de gran part de l'Àsia també s'hagueren desenvolupat com ho feren els pobles d'Europa. Els reis, nobles i tota la pesca són comuns amb Àsia. Així doncs, quina diferència hi ha hagut? Jo penso que fou una revolució del saber la qui portà Europa (i més tard, les seves colònies i el Japó) a una ascendent revolució que ens portà a millorar en tot: evolucionant de cop i volta si ens ho mirem en perspectiva; de la mà del pensament, la ciència i la tecnologia. Un fet clau, al meu parer, fou l'aparició d'un nou tipus de ric que no provenia de la noblesa sinó del mateix poble. Alguns pagesos aconseguiren negociar, i fent cèntims crearen una nova classe social -la burgesia- que competia amb la noblesa, amb aquesta situació començà a expandir-se la cultura d'una forma imparable i aquesta fou el focus de llum que il·luminà la tecnologia, la revolució industrial i les migracions del camp a la ciutat, desenvolupament de la solidaritat entre obrers, alfabetització i concepte de dignitat. I a partir d'aquí, tira milles occident!

Però si sabem que aquesta classe "pensadora" i aquesta "solidaritat" entre el poble, han format la societat propera i d'intercanvi que ha fonamentat el món democràtic i contemporani, hauríem de ser responsables i fer crítica de l'egoisme atroç que s'està començant a donar en la nostra societat, aquest egoisme es reflexa en el poc interès per les coses comunes com és la política o la tradició de "donar sense esperar res a canvi" que abans, crec, es donava més. Perquè si no fem crítica, la resta del món potser ens passi la mà per la cara. Perquè aquest egoisme, o individualisme, o alienació -diguin-li com vulguin-, porta a una falta d'ideals que s'acaba transformant en mandra, i la mandra és, al meu entendre, el pitjor enemic de l'home i el que pot ser determinant en l'incert futur d'Europa. I si tenim la sort o la desgràcia d'haver estat instruïts en la cultura de l'agraïment, ara no podem girar el cap com amb els nens de l'Àfrica, perquè és el llegat que ens han deixat i el que deixarem. Agraïment per una banda, i responsabilitat per l'altra. La cultura de l'esforç, com ja la coneixen els nord-americans i els nipons.