ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dissabte, 14 de febrer del 2009

Montaigne. Essais: Llibre primer


Els darrers dies m'he estat llegint Els Assajos
de Michel de Montaigne i n'he anat extraient aquelles idees que -segons el meu humil criteri- em semblaven més interessants. Les postejaré en tres publicacions diferents per no fer-ho tan enfarfegat, una per cadascun dels tres llibres respectivament. Aquí els deixo la primera fornada, assaboreixin-la!




-No hi ha descripció més difícil que la d'un mateix, no n'hi ha cap que sigui tan útil.

-El bé públic requereix que es menteixi i que es traeixi (i que es massacri). Cedim aquests afers a persones més obedients i més submises.

[Sobre París] Glòria de França i un dels adorns més nobles del món.

-Les millors ànimes són aquelles que tenen més diversitat i flexibilitat.

-Tota inclinació i submissió els és deguda, llevat de la de l'enteniment. No és pas la meva raó la que està feta a flectir-se i agenollar-se, són els meus genolls.

-El vici deixa com una úlcera a la carn i un impediment en l'ànima que cada dia s'esgarrinxa i s'ensangona ella mateixa; ja que la raó esborra les altres tristeses i dolors, però engendra el penediment, que és més greu perquè neix dins nostre; de la mateixa manera que el fred i la calor de les febres tenen més força que allò que és extern.

-Obligar-se és sempre un vici.

-És un maridatge molt recomanable el del plaer amb la necessitat.

-És una absoluta perfecció, com si fos divina, saber gaudir lleialment de la pròpia existència.

-No es realitza res de noble sense l'atzar.

-La prudència, tan tendra i circumspecta, és un enemic mortal de les grans execucions.

-Filosofar és aprendre a morir.

-No he cregut mai que no tenir fills sigui una cosa que faci de la vida una cosa menys completa i menys feliç. (...) Els nens són una cosa que no te res que la faci desitjable.

-Sóc poc sensible a la pietat i em plauria no ser-ho gens.

-L'ànima que no te establerta una finalitat fixa, es perd.

-L'oci sempre dissipa l'esperit.

-No s'adonen de la diferència que hi ha entre memòria i enteniment.

-Els altres formen l'home; jo el descric

-El món no és sinó una alternança contínua (...) sóc incapaç de fixar el meu objecte. (...) L'agafo tal com és en l'instant en què m'hi entretinc. No pinto pas la seva essència, en pinto el passatge.

-Els costums s'apoderen de nosaltres i ens assalten de tal manera que a penes podem deslliurar-nos de la seva influència, i tornar a ser nosaltres mateixos, per discórrer i raonar sobre les seves ordres.

-Qui es vulgui desprendre del violent prejudici del costum (...) un cop s'haurà desprès d'aquesta màscara, referint les coses a la veritat i a la raó, sentirà que el seu judici s'ha capgirat per complet, i serà tanmateix molt més sòlid.

-No es realitza res de noble sense el risc.

-No som savis sinó en la ciència del present, no pas en la passada ni en la futura.

-Només ens afanyem a omplir la memòria i deixem buits l'enteniment i la consciència (...). De què ens serveix tenir la planxa plena de menjar si no el digerim? De què ens serveix si no els transformem en coses nostres, si no ens fa créixer i ser més forts?

-Les meves opinions només les lliuro com a mostra del que crec, no pas del que cregui que s'ha de creure.

-El tracte amb els homes com visitar els països estrangers, és una cosa meravellosament oportuna, no només per reportar, (...) sinó per conèixer sobretot els caràcters i costums d'aquelles nacions i per llimar el nostre cervell amb el dels altres.

-El vertader mirall dels nostres raonaments és el curs de les nostres vides.

-Mentre els adobs i les capes poden ser prestats, la força i el nervi no es prenen en préstec.

-És una intrepidesa perillosa i carregada de conseqüències, més enllà de la temeritat que suposa, menysprear el que no arribem a concebre.

-L'extrem de la perfecció de la "vida en comú" és l'amistat.

-L'antic meandre considerava feliç aquell qui havia pogut trobar tan sols l'ombra d'un amic. Certament, ho deia amb raó (...) la vida no és més que fum, no és més que una nit fosca i ensopida.

-Podem anomenar bàrbars els caníbals si atenem a les regles de la raó, però no pas si ens mirem nosaltres mateixos, que els sobrepassem en tota mena de barbaritats.

-S'ha de ser prudent a l'hora de jutjar les lleis divines.

-Res no es creu amb tanta fermesa com allò que més es desconeix, ni existeixen persones més segures d'elles mateixes que aquelles que conten faules.

-No posseeixo el defecte comú de jutjar els altres segons el que jo sóc.

-Sovint es pensa que s'han deixat enrere les dificultats, quan el que s'ha fet és substituir-les.

-L'ambició, l'avarícia, la irresolució, la por i les conscupiscències no ens abandonen pas perquè canviem de contrada.

-S'ha de retenir amb dents i ungles l'ús dels plaers de la vida que els anys ens arrenquen de les mans els uns rere els altres.

-No heu de cercar més que el món parli de vosaltres, sinó la manera de parlar-vos a vosaltres mateixos.

-De tots els disbarats del món, el més acceptat i més universal és la persecució de la fama i la glòria, amb la qual ens casem fins al punt d'abandonar les riqueses, el repòs, la vida i la salut, que són béns reals i substancials.

-És un meravellós testimoni de la feblesa dels nostres judicis que les coses es valorin per la novetat i la singularitat, o encara per la dificultat, si la bondat i la utilitat no s'hi ajusten.

18 comentaris:

Efrem ha dit...

Michel Eyquem de Montaigne (Bordeus, la Gironda, 28 de febrer de 1533 - Castell de Montaigne al Perigord, 13 de setembre de 1592) va ser un pensador i un polític francès del Renaixement.

Michel de Montaigne va nàixer en una família de negociants de Bordeus, al carrer Rousselle. El seu besavi, Ramon Eyquem, va comprar el 1477 un castell del segle XIV, a Montaigne (Perigord) i va accedir també a la condició noble de “Senyor de Montaigne”, títol que va transmetre als seus descendents.
Pierre Eyquem, el pare de Michel, va ser el primer membre de la família a instal·lar-se a la casa del Perigord, que ja havia fet endreçar i fortificar. Es va casar amb Antoinette de Loupes (filla d’un comerciant tolosà i d’origen judeoportugués) amb qui va tenir vuit fills. Michel en va ser el primogènit. Gràcies a aquest matrimoni, a més, va millorar la seua situació econòmica.
Montaigne va rebre de son pare, que havia participat a les guerres d'Itàlia i hi havia pres contacte amb les idees de l'Humanisme, una educació liberal i humanista. Segons explica el mateix Montaigne, el seu pare el va fer viure amb uns pagesos fins a l'edat de tres anys per tal que s'acostumés al més senzill estil de vida, de manera que la primera llengua que va aprendre va ser el gascó, és a dir, l'occità. A l'edat de tres anys, però, el seu pare el va fer tornar al castell, on els seus preceptors es van encarregar de donar-li tota la instrucció en llatí. I no només l'educació: tot el personal del castell tenia instruccions d'adreçar-se al jove Montaigne en llatí, i no obeir-lo si els parlava en una altra llengua. Va començar a aprendre el francés amb posterioritat, quan va anar al collège de Guyenne, a Bordeus, un dels centres de l’humanisme d’aquella ciutat, on també va aprendre grec, retòrica i teatre, i on ja va brillar de seguida tant per la seua desimboltura a les discussions o als combats retòrics, com pel seu gust pel teatre.
No sabem amb certesa si va ser a Tolosa de Llenguadoc o a París on va continuar, segurament entre 1546 i 1554, els estudis de dret indispensables per a les seues activitats futures. El 1557, ja el trobem com a conseller a la Cour des aides del Perigord que es reunirà des de llavors al Parlament de Bordeus. Hi exercirà tretze anys, la qual cosa li valdrà unes quantes missions al Parlament de França, i hi va conéixer Étienne de La Boétie, que va ser el gran amic de la seua vida.
Admirador de Virgili i de Ciceró, va ser un humanista que va prendre l’home i encara més ell mateix, com a objectiu d’estudi al seu principal treball, Els Assajos, començats a partir de 1571, quan tenia 37 anys. Hi anuncia: "Vull ser vist de manera simple, natural i ordinària, sense contenció i sense artifici, ja que sóc jo això que pinte". (Advertiment al lector). El projecte de Montaigne també era llevar les màscares, superar els artificis per a desvetllar el jo en la seua nuesa essencial.
Treball sense precedents per la seua sinceritat i la seua sabor personal, Els Assajos són l’obra d’un escèptic per a qui cal bandejar les doctrines massa rígides i les certeses cegues. La seua influència ha estat colossal, tant en la literatura francesa, com en l’occidental i la universal.
Durant l’època de les guerres de religió, Montaigne, catòlic, es va comportar com un moderador, respectat pel catòlic Enric III i també pel protestant Enric de Navarra.
A partir de 1578, va patir la malaltia de la pedra (Càlcul renal).
Des de 1580, fins 1581, va viatjar per França, Alemanya, Àustria, Suïssa i Itàlia. I va escriure un diari detallat al qual descriu diversos episodis, així com les diferències entre les regions que va visitar. Aquest Journal de Voyage (Diari de viatges) no va ser publicat, però, fins 1774.
Mentre era a Roma, el 1581, es va assabentar que havia estat elegit alcalde de Bordeus. El seu pare Pierre Eyquem ja havia exercit aquest càrrec, que Michel de Montaigne va ocupar fins 1585. Va mirar de moderar les relacions entre catòlics i protestants. Cap a la fi del seu mandat la pesta va fer estralls a la ciutat.
Quan Enric IV, nou rei, i amb qui ell sempre ha mantingut llaços d’amistat, l’invita a anar a la seua cort com a conseller, rebutjant el paper que va tenir Plató aconsellant el tirà Dionís de Siracusa, declina la generosa invitació: "No he rebut mai cap bé de la liberalitat dels reis, ni demanat ni merescut, i no he rebut cap pagament dels passos que he fet al seu servei (...) Sóc, senyor, tan ric com desitje". Va continuar augmentant i revisant els Assajos fins que va morir el 1592 al castell de Montaigne.

Anònim ha dit...

Ah, el vell Montaigne! Massa poc que l'he llegit. L'imagino escrivint al seu castell, amb tot el temps del món, en una immensa biblioteca.

:)

Ferran Porta ha dit...

Tinc el primer pendent de llegir, esperant-me en una lleixa atiborrada de congèneres...

"L'ànima que no te establerta una finalitat fixa, es perd". Aquesta idea m'ha cridat especialment l'atenció; em farà pensar durant uns dies. Tot i que vull reflexionar-hi, d'entrada penso que certament és així; és com un vaixell sense rumb... El problema no és tant ser conscient que cal un objectiu (o una sèrie de), sinó encertar-la en quin és (són) aquest objectiu.

Tornaré a llegir-me el post amb calma; merci per fer-nos pensar, un cop més!

Noctas ha dit...

Quin goig llegir els pensaments de Montaigne., per cert grans escriptors com Josep Pla o Hemingway eren devots de Montaigne....molt bo Efrem., ja espero el següent capítol...saludus mestre!!!

Lukas Rybensen ha dit...

Muy interesante selección, los "Ensayos" de Montaigne son una deuda que tengo pendiente.

Un saludo

PD: entendí aproximadamente el 70%, algunas palabras no son tan transparentes como pensaba como por ej. "mateixos" que luego de buscarla en Google descubrí que es "mismos".

kweilan ha dit...

Jo també els tinc pendents. Superinteressant la teua selecció i la informació que dones com a comentari. Gràcies!

Tempus Fugit ha dit...

Excel·lent !!!
Un subrallat :
"El vertader mirall dels nostres raonaments és el curs de les nostres vides."

Judit ha dit...

:) Molt encertats els fragments que has posat.
M'agraden quasi totes, però em quedo amb: "Sovint es pensa que s'han deixat enrere les dificultats, quan el que s'ha fet és substituir-les".

Una abraçada!

Tempus Fugit ha dit...

Tinc la impressió que la tasca que has iniciat amb els post sobre Montaigne son el contrapunt perfecte de la mutacio imminent de "Les vuit-centes cares". Una feliç coincidencia per als qui hi creuen. Les vuit-centes cares té com a lema una frase de Montaigne " El revers de la veritat té mil cares i infinites posibilitats" i el seu primer post fa referencia a Montaigne. Salut i...estabornimenta.
elgoslila, ara, pàlid, es despedeix.

Tempus Fugit ha dit...

Recordeu Montaigne és un home com nosaltres que s'enfronta a un mon en canvi, de grans transformacions. No hauriem de fer un diacronisme, oblidant que nosaltres tenim un gran concepte del renaixament perquè hi neix la nostre heretgia preferida : l'humanisme. Però això els del S. XVI no ho consideraven pas.

zel ha dit...

Saps què, Efrem? AMb el teu pemís, me les copio, que he de reflexionar (il faut reflexir, n'est pas?

I és que n'hi ha cada una que....

Anònim ha dit...

oh! molt bona la de la pietat XD. Tambe n'hauries d fer una selecció d kierkegaard k mel vas pintar molt b.

Anònim ha dit...

De comme philosopher c'est aprendre à mourir.

(Je l'aime).

Anònim ha dit...

La dada de l'occità és molt bona. Jo afegiré que va ser un admirador del català Sibiuda, teòleg i home de saber, a qui va dedicar la part central dels assajos.

Platònica. Núria F ha dit...

Hola! certament, en el fons tens raó que potser no s'hauria d'evitar el què no s'és perquè a vegades tan sols són com papers que adomptem i poden ser-nos útils (encara que aixó sigui una mica trist, però en fi, útil per passar amb èxit moltes situacions.
Bé, gràcies pel comentari Efrem, no sé qui ets ni com has trobat el meu blog però m'alegro d'haver trobat jo ara un blog tant filosòfic com el teu. T'agrego també i aniré passant! :)

per cert, jo estudio Humanitats i m'estic llegint també els Essais. Montaigne és simplement brutal :)

Anònim ha dit...

Home, amb el teu permís me n'emportaré algunes al Diccitionari.

Anònim ha dit...

Oh! A tu també t'agrada Montaigne? :) Gran personatge, sí senyor!

Per cert, avui hi ha referèndum dels estudiants de la UB per lo del pla Bolonya, ja saps: VOTA Sí!

Què jo he estat a punt de votar no! XD Com sempre sents "no a bolonya"... :p doncs a votar sí! que SÍ volem que s'ho replantegin, que no facin les coses a la babalà i es mirin com aplicar-ho d'una forma més eficient que el caos que ens estant fent ara.

Fins aviat! I ja saps, em trobaràs al bloc.cat! :)

PD. No t'ho creuràs, però encara estic refredada, no hi ha manera de fotre fora els okupes microbis del meu cos... TT TT com a mínim febre ja no tinc! :)))

Efrem ha dit...

Gràcies pels vostres comentàris. Tan enriquidors.. :)_! Me n'alegro molt que us hagi agradat tant com a mi, realment, els seus assajos són com una mina que si furgues una mica, en va fins al cap damunt de coneixements!

Neith, Sí! Montaigne és molt gran, te molta teca, crec que està considerat un home força avançat al seu temps, com si les seves idees fossin modernes -en els dos sentits: noves i d'època, hehe. És tot un gust llegir-lo.

Pel que fa al refredat, la meva recomanació és la sgüent combinació:

1)Bona alimentació, una mica de tot.

2)Bon descants, no posar-te cap alarma abans de 9 hores després d'anar a dormir.

3)Dieta de cigalons, 3 o quatre cigalons de rom al dia. Sobretot al dematí perquè a la nit puguis descansar. ;)