Raves urbanes

Una de les coses sorprenents de Barcelona és la mastodòntica quantitat de festes alternatives que s'hi concentren, sota el nom de Raves aquestes festes són famoses pel seu alt nombre de decibels, pels molestos greus i per la costum dels assidus a consumir -el lliure mercat dels EUA fa riure al costat d'aquest. La qüestió és que tal dia com avui em lleven el son a les sis del matí, un amic em trucava per anar de Rave. La resposta talibà hagués estat NO amb tota la sensibilitat possible -de quan et lleven a les sis de la matinada. Però no va ser la meva. La música techno m'agrada perquè igual que en la clàssica hi ha quelcom que et toca l'ànima; la música clàssica cerca seduir-te l'esperit amb melodies excitants emplaçant el teu cos a restar aturat, en canvi el techno lluita per seduir-te penetrant el cos amb ritmes pulsius i mecànics, emplaçant l'esperit a restar absent. Es complementen. I és sentir-ho per entendre-ho. Vaig conèixer una ravera molt simpàtica, no duia cap rasta, era professora de física, sabia parlar un fotimer de llengües i tenia un bagatge cultural molt per sobre del que hom -i talibà corrent- esperaria trobar-se entre saltirons. Vaig conèixer també alguns nois de poc més de vint anys, els pares els pagaven les carreres i tota la pesca i ells es dedicaven a drogar-se la vida, oh sí... En cada tiru que es fotien, dolç i fresc, el futur de la nació. Crec que, a sota de la fortor humana i de cervesa que es respira quan entres en un d'aquests soterranis infectes, hi ha cèntims, que per força; que les drogues no són barates i que allà arrebossen; que se sent massa català, i amb aquelles files ningú et contracta si no és ton pare. Ja em diran si el perfil no quadra. Una altra yonki que vaig conèixer fa anys, resulta que ha triomfat en el món empresarial, es va treure dues carreres alhora i amb 24 anys ja ocupava un alt càrrec en la gestió d'una empresa en expansió. -Perquè es droga tant, aquesta noia? La pregunta m'assaltava cada cop que la veia. Pel que sembla s'avorria. Se n'anà a l'estranger per temes de feina i decidí quedar-s'hi, com la professora que vaig conèixer. Totes dues eren noies molt boniques, una altra qüestió que sobrepassa el meu enteniment és el motiu pel qual totes les noies que hi ha en les festes d'electrònica són guapes. Jo gaudeixo sense drogues -em pregunto si sóc una anomalia d'eix ecosistema.



Altaveus a tota castanya i ritmes que amb les seves pulsacions recorden a les danses tribals, la cultura de les raves que és també la cultura aborigen del ball boig i del trànsit, si més no n'és la seva mutació. L'autèntic esperit d'aquestes festes és en l'aire lliure i net dels boscos, els rius i les muntanyes; en comunió amb la naturalesa i apartades de qualsevol rastre de civilització. Segurament, d'entre tots els que llegeixen aquest text, no hi ha ningú que gaudeixi amb el xumba-xumba, el troben odiós i els fueteja els nervis. Alguna cosa permet convertir aquesta acidesa fònica en carícies de plaer còsmic, potser tot es resumeixi en disposició. Seria fàcil atribuir aquest trànsit a les drogues, però no, m'alegra repetir que m'ho passo teta sense. Crec que la mecànica de moviment corporal que tramet l'infame martelleig és l'ingredient clau que dona ales a les melodies, i la màgia d'aquest estil. No és estrany escoltar melodies de cançons conegudes entre bases de sessions xumba-xumba, El laboratori dels plats dona per molt més del que els talibans del pensament i de les costums normalment creiem. I si no, que li ho preguntin a l'àvia Teresa!