Fa gràcia -si s'és prou atrevit per riure en comptes de plorar- la quantitat de coses que el llenguatge diu sense comptar amb nosaltres, i nosaltres despistats, conduïm el llenguatge sense adonar-nos-en massa de la seva potència, com qui condueix un cotxe a tota ceba i no percep la velocitat. Comunicant, moltes coses surten de nosaltres sense ni tan sols adonar-nos-en que les comuniquem. I és bo que sigui així en el sentit que, d'altra manera, tots aniríem com jugadors de pòquer per la vida; callant, sospitant, i amb les ulleres de sol. I tot plegat per no assumir el risc de la veritat. ¿Hi ha alguna veritat més vera que l'error? Perquè el llenguatge solet, sap i diu coses de la nostra persona que nosaltres ni en som conscients i ni tan sols ens les imaginem. També fa por, perquè la veritat és sempre un risc i com en tots els riscos, tothom hi posa el seu límit per no fer-se mal. És fascinant. Ja ho digué Kant: sapere aude!!! Atreveix-te a saber! (té gràcia perquè conten que ell explicava millor que ningú com eren els ponts d'Anglaterra sense haver-ne vist mai cap).
Parlem de nosaltres cada cop que fem servir el llenguatge... I quan a sobre, parlem de nosaltres a consciència, aleshores ja és la pera; perquè en xerrar de nosaltres, ens n'adonem de coses que desconeixíem. I és que tot apunta a que en l'acte mateix de parlar, el llenguatge pren vida i ens mostra veritats amagades, relacions que fins al moment no s'havien establert entre els nostres conceptes o esquemes mentals. Fer la memòria que l'usar el llenguatge implica, és un revitalitzar concepcions, vigoritzar-los, eixamplar-ne les seves arrels o connexions.
6 comentaris:
El llenguatge pot unir però tambéseparar. Això que parlant la gent s'entén no m'ho acabo de creure: Obres són amors...
La comunicació és essèncial però comunicar idees o sentiments és feina grossa.
I a tu, no et convindria més perseverar en la recta acció més que no pas recrear-te en la verinosa sofística?
Sòcrates no necessità escriure ni una ratlla. La seva recta acció fou la il·lustració més perfecta de la seva vàlua intel·lectual i moral.
Pero tu tranquil: escriu, escriu... que jo et vigilo. I de ben a prop.
Bona nit
Un que vigila.
Esteve, certament, amb parlar no n'hi ha prou, cal enraonar i fins i tot així és difícil posar-se d'acord en els primers principis, aquells que cadascú percep/sent de manera diferent com per exemple què és "bo".
Ostres, un vigilant cibernètic! Et tindré en compte.... Fitxador, em convé més la recta acció més que no pas pas, sí, certament. Com a tothom. Escric per algunes raons:
1.Perquè m'agrada: x divertir-me
2.Per aprendre
3.Per compartir el que crec que sé
Efrem, un escrit magnífic. A vegades m'espanto de les meves pròpies paraules. Diria que no sóc jo qui les ha dit o les ha escrit. Però allà estan, surtides del meu caparró i per tan formen part del meu ésser, em del.laten, és cert. Però com molt bé dius preferiexo parlar i cagar-la que no pas callar, perquè callar al final pot significar indiferència o excés de prudència. I l'excés de prudència sempre em fa sospitar....salud!
Una vegada vaig anar a veure una obra de teatre. Es deia blanc i no vaig entendre res de res de res. EN acabar, vaig preguntar a un amic que vaig trobar-me, què t'ha semblat?. Va mirar-me de costat i amb un mig somriure, va dir-me: suposo que parlava de la comunicació humana, perquè no he entés ni un borrall... De vegades el llenguatge serveix més per a no entendre, però ajuda a entendre que no entenem (i això penso que deu ser socràtic, no?)
I el llenguatge pot avorrir. Em comença a preocupar que cada cop hi ha més gent que parla sense dir res. Certament comunica però, que?...
Publica un comentari a l'entrada