efrem.cat

Des de fa uns anys que gairebé no escric. No sé si és per manca d'idees o perquè dedico tot el meu "temps lliure" a la tesi doctoral que estic fent sobre el pensament de Dalí.

Així, el poc que escric intento que siguin coses amb una mica més d'interès per al públic que les paranoies del moment que posava per aquí. I aquests nous textos, que intento publicar també en altres mitjans, els publico a www.efrem.cat que és l'adreça ràpida de laportadelsvents.wordpress.com

Dalí, el gran pensador. Llegat d'un escriptor desconegut.

Ja es troba a les llibreries!

EM PUBLIQUEN EL LLIBRE! TOTES I TOTS CONVIDATS A LA PRESENTACIÓ

Per a tots aquells que teniu interès en descobrir, com ja vam començar a fer amb les conferències (https://www.facebook.com/events/530111057041052/), el pensament de Dalí a partir de la seva obra escrita. I per a tots aquells a qui, com a mi, els ha fascinat la filosofia del "boig" de l'Empordà... 

M'omple d'il·lusió poder-vos informar que HA ARRIBAT EL LLIBRE!!!! 

Després de la feinada d'anys d'estudi, amb la tesi doctoral encara per acabar... l'Editorial Deu i Onze em publica el llibre que he escrit amb tot el més important i un pròleg de Màrius Carol (un dels grans coneixedors de Dalí).

Tindrem l'honor de tenir com a mestre de cerimònies l'amic Joan Illa "Jim", un dels pocs amics de Dalí que encara queden vius. (i amb una vitalitat enorme! Tant que us anunciarà una SORPRESA que està preparant per a l'any que ve. Jo només us diré que l'any que ve muntarà un esdeveniment sonat i un sidral dalinià dels més considerables en honor al senyor bigotis).

La presentació serà el proper dijous 21 de novembre a l'Ateneu Barcelonès a les 19:30h (C/ Canuda 6, al bell centre de Barcelona)

L'he fet amb tota la intenció perquè el lector el gaudeixi tant com jo mentre l'he fet. Qui no es pugui esperar a la distribució en llibreries, podrà adquirir el llibre a la mateixa presentació.

Hi esteu totes i tots convidadíssims i convidadíssissimes! :D

(I si m'ajudeu a fer-ne difusió, us estaré molt agraït).

Per anar fent boca... He creat un web on es poden veure les il·lustracions amb mini texts del llibre (en principi els posava sencers però no m'han deixat més  ) i la contraportada.

Espero que us agradi: http://dalipensador.blogspot.com/

WEB DE L'ESDEVENIMENT A FACEBOOK: http://www.facebook.com/events/570672746331972/

ANUNCI DE L'ATENEU: http://www.ateneubcn.org/agenda/dali-escriptor-i-pensador
,
Per cert, el llibre es titula: DALÍ, EL GRAN PENSADOR. Llegat d'un escriptor desconegut.

El pensament de Salvador Dalí

Faré unes conferències sobre Dalí, hi esteu convidats

desconfiança

Si hi ha cosa pitjor que la desconfiança, aquesta és sens dubte donar-li motius

freak power

Tots aquells actes que contribueixen a la diversitat de la vida, sense ferir conscientment persones de manera irreversible, em semblen bonics i necessaris per a l'evolució de la salut en la vida humana.

Patiment

Pots assumir petites dosis de patiment en forma de sacrifici continuat o bé enfrontar-te a grans patiments de cop. La gràcia de la primera opció és que t'estalvies la segona amb tot el dolor i possibles traumes que acostuma a implicar, i que, a més, un cop t'hi acostumes els sacrificis així fets ja no acaben suposant tant de patiment. La gràcia de la segona opció és que els grans patiments poden servir de revulsiu per a espavilar-te i fer-te créixer amb passes més agegantades, sense haver-te d'empassar la lentitud en la propia evolució que suposa la primera.

Guerra i pau

Hi ha qui fa la guerra amb el món i està en pau amb si mateix, jo estic en pau amb el món i en guerra amb mi mateix.

Males costums

El més pervers dels costums és fer només el bé, el lògic, el que dicta el sentit comú, l'enganyosament saludable, el que "caldria". Si de tant en tant els maleïts sants de la terra no assumeixen el pes de la responsabilitat fosca i caòtica del ser superiors, s'acaben convertint de clàssics potencials en àngels caiguts en acte, en esclaus d'una realitat mediocretitzada; mesells a la realitat del món, eina de l'altre en el seu procés de vegetalització mútua, fàcil, col·lectiva. La vergonya de l'escàndol no us serà res en comparació amb la vergonya d'acabar castradament reduïts a una peça d'aquest món mecànicament previsible poblat per dèbils mentals de naixença i belleses deformades. És imprescindible arriscar la pròpia integritat (inclòs tot/tothom el que t'envolta) per aspirar a la gran salut, al gran plaer.

Nova York V:(postal a una amiga) SoHo

Al barri del Soho hi campa arreu la meravella, i que amplament hi domina...! Desenes de galeries d'art obertes al públic, Warhols, Miró's, Picasso's, Dali's! i una infinitat més de quadres encara cada cop més bons, nous i sorprenents. Tècniques que no habia vist mai, incrustacions de somni; al·lucinant, sense paraules; llocpoblebarri obligatori. Servidor ha vist tantes coses que mai s'havia ni imaginat que encara està flipant. Aparadors de fantasia, mai des dels edificis de Gaudí havia vist res tant increïble: els infinits aparadors de les botigues de NovaYork! i concretament de Manhattan i encara més concretament d'aquest puto Soho tocat de la mà Déu, completament Diví. Com el millor cocktail afruitat. El lloc on es concentren totes les arts. Et pots trobar conills en un aparador, maniquís amb caps de gossos vestint luxe. Et pots trobar trossos de ninos o maniquís (cosa ben makabra) posats de tal manera i en combinació amb el producte que sigui... que t'explota una sensació de Sublim a la cara sense cap broma. Fantasmes del genial floten pels carrers. Hi ha aparadors que semblen autèntics trossos de boscos arrencats de móns llunyans, i carrers que són planetes de contes.

El SoHo és ple de follets cantaires riallers. I les galeries d'art increïbles, hi torno perquè em venen soles les imatges, s'ho valen molt, els quadres retornen al meu cap com esperits dels estels, no puc pensar en res més; una pila de galeries d'art que són autèntics museus, petits però gratuïts museus. Les obres que he vist m'han fet tocar el cel, la terra, l'infern, l'amor, les vísceres, l'enganxifositat de l'intens, la levitació d'un betum angelicalment gustós i aromàtic. Estem parlant del perfum dels aliments mitològics. No et confonguis, que no hi ha paraules i és cadascú qui s'ha de menjar aquest plat d'Art en estat pur. 

Et prometo que no t'enganyo quan et confesso que en una de les galeries he tingut una veritable erecció, mai m'havia passat d'excitar-me sexualment a partir d'una sobre-estimulació estètica, d'un excés d'art o una sobredosi de bellesa.... Mai pararia. Mai pararia, mai! Mai parariaa.... 

I un bar ple de Moritz, pa amb tomaca, fuet, embotits, paella catalana (de marisc i negre), croquetes, menjars de la iaia, galetes Birba, i va i m'ofereixen feina, la puntilla que alegra la nit. Custo Barcelona també té aparadors de somni a Nova York. Són tan sorprenents i estan tan ben fets que hom no pot sinó fer-los l'ullet. Aquí es respira creativitat. El carrer és ple d'artistes, m'enamoro de quadres dels quals en compraré una còpia quan sigui ric. He descobert perquè serveixen els diners, per consumir art i tenir orgasmes. Per l'erecció al minimuseu i moltes més, per poder combinar expressions de fantasia dinàmica i alè de fades a casa teva (l'aire acondicionat d'un poeta). La inspiració també es rendeix al dòlar, el poder suprem de la nostra civilització. 

Llibreries-biblioteques on venen alcohol i tothom està bevent i parlant. Botigues d'esquelets, gimnasos que són alhora discoteques, etc., etc., etc... 

Una porta petita i a dins una botiga immensa abarrotada de roba mig hippie però elegantíssima, roba de tota mena posada de tal manera que sembla que t'hagi de menjar. Aquell laberint immens... i només hi ets tu, no hi ha ningú més?! No.. només tu. I per allà una veueta que sembla que et vagi parlant però no saps d'on surt, i vinga sentir la veueta... –d'on coi deu sortir? Existeix o és a dins del meu cap? I de sobte per allà darrera veus una simpàtica velleta petita amb la cara tota pintada de colors i amb ganes de que et provis coses. D'orígen italià, peces cares però que em queden tan, taaant bé! I va i em diu que m'assemblo a tom Cruise. I el meu ego estratosfèric que s'eleva fins al temple del consumisme. Ferran Adrià domina l'aparador de la botiga d'una editorial que només té llibres interessants, botiga força força gran. Gran. Això és el que és realment això. Graaaaaaaan GRAN!

Nova York IV: (postal a una amiga) Central Park

Central Park és una espelma encesa de flama fresca esperança i foc. Permet creure en l'home bo i orgullós. Central Park a Nova York és tenir un bosc de novembre al bell mig d'un estiu de paviment caldós, el jardí de la tecnologia imperiosa que ensenyorida capitaneja el món. Central Park a Nova York és una senyora gran que segueix essent eròtica i tremendament atractiva, és l'energia calmada d'aquest sublim atractiu. Aquí cada dia s'hi casen algunes parelles, lloc escollit; màgia. Al centre de Manhattan s'hi respira l'aire herbàci pur i fresc d'un poble habitat per una fauna despentinada, ni rastre de carraca ni soroll, cap remor metàl·lica ni motor, hi campen àguiles caçadores, potser falcons (i ratolins voladors :P), ocellets silvestres brillants de divers multicolor, granotes, grills, ossos rentadors, esquirols... Màgia. M'encanta córrer darrere els esquirols perseguint-los fins que s'enfilen en un arbre; Central Park és un lloc per als nens —i fins i tot pels nadons. Perfecte per passejar, per meditar, per ser plenament tu o fondre't en el tot. T'hi pots perdre i no trobar la sortida perquè és increïblement gros. Laberint d'immensitat verda. 
Hi ha llacs amb ànecs i cignes, també alguns de més poblats amb fadrins que remen i senyoretes que riuen. Però en general,  ¡ ¨ ¨ quina tranquilitat ¨ ¨ ! quin benestar tan senyorial i civilitzat. Hi ha força muntanyes de roca pelada, m'encanta pujar-ne una i asseure'm al cim a descansar somiant mentre escolto aquest aire tant únic en moviment—exquisidesa—que em duu alguna veu llunyana i els rajos del sol que m'exciten la pell. Central Park és un lloc per al descans, pel pícnic i la xampanyeta, per la salut, pel somriure. És una especial reivindicació de la vida, la mateixa que banya tot Manhattan. És un pulmó alegre, una idea impossible, l'estel matutí enmig del vespre estelat de l'oceà Atlàntic. En aquesta mena de llocs hi descansa durant el dia la nit. Se'm fa estrany no menjar-me'l, que no me'l serveixin “to go” ni olori a fritangueta bona, aquí ara la fritanga ja no existeix ni va existir mai, aquí pastís de terra humida i animalets; jo el primer, encara salvatge; oxímorònic darrer mohicà. Alè de piruleta i sugus, com de vida que vol créixer i es mou i pataapim... cooolooraadoo... i este cueeento... se ha acabado! 


                                   G r e a t    B r e a t h

Nova York III: Random & Brooklyn

Això és la més fantàstica catedral construïda al consumisme. Per tot arreu on vagis et van venint olors de menjars, dolços, salats, picants... I per si això no fos prou estímul, també hi ha homes anunci que et conviden a passar aquí o allà. Potser no mengen gens bé, només greix, val, però en qualsevol petit supermercat et trobes preparats, pocions màgiques amb desenes de nutrients. 100% de la quantitat diària de vitamines recomanades. Pretenia comprar un batut de xocolata i resulta que era un d'aquests preparats. Als súpers hi ha passadissos sencers dedicats a aquesta mena d'aliments fets a base de concentrats barrejats. Hi ha més bars i restaurants per metre quadrat que a Barcelona, que ja és dir. Increïble. No us enganyo si us dic que només avui he vist més de mil jueus ortodoxos pel carrer, també és sorprenent tots els que hi ha, a Barcelona quasi no se'n veuen. I en tots aquests bars de menjar ràpìd, els dependents no són blancs ni asiàtics, són indis, hispans o afroamericans.

Algunes parts de Brooklyn són força semblants a Manhattan, els edificis més baixos. Hi ha qualitat de vida, veïnats immensos de cases que pel cap baix costen un milió cadascuna. Però l'autèntic Brooklyn és una cosa ben diferent, té un sabor intensament propi. És una barreja aromàtica de llumenària gustosa i picant servida en una barra de fusta desfeta i plàstic mig brut. També veïnats que semblen trets d'una pel·li de por, canvia molt segons la zona, només Brooklyn és com tota Barcelona inclosa l'àrea metropolitana. Avui hi havia tot de llibres a les portes de les cases, no sé si eren per agafar o per canviar. Es prenen Halloween amb gran passió. Tot de portals decorats amb talent i plens de fantasia que sembla que es facin la competència a veure quin té la combinació més simpàticament terrorífica. Molt de turista també, però com que la ciutat és tant gran passem més desapercebuts que a Barcelona. Els camions són preciosos si els comparem amb els nostres, sembla que aquí també hi ha un sentit de l'estètica més profund, tothom està molt guapo i combina tremendament. Fins i tot els pobres! Molta gent que corre, més també que a Barcelona. L'esport Fuck Yeah. Força botigues de licors i de xocolata.

Mentre a casa puja l'afany cerveser, a NY es prenen el vi com una cosa selecta i superior. Pagarien cinc cops més el preu dels vins i els menjars que fem a Catalunya. França, Itàlia i Turquia hi són completa i rabiosament presents. No és el cas d'Espanya, cosa d'estranyar si tenin em compte que tenim menjars més bons que ells i, concretament Catalunya, un plus amb aquesta nova onada de cuina deconstruida que podria rebentar literalment el mercat. El primer restaurant de menjar ràpid que posi els plats catalans vells i/o nous al mercat, ho peta. Nostrum podria competir amb Mc Donalds i/o Dunkin' Donuts sense problemes. Igualment un Dunkin Donuts a Europa podria funcionar molt bé. A amèrica el millor s'emporta el premi a la primera, i no com a casa nostra, que estem massa carregats de manies. El català ha d'arromangar-se, treballar i prendre sense tants de miraments, ens hem de treure el mocador de iaia putrefacta, aquesta moral petita basada en el complexe. Podriem competir amb els millors, el món pot ser nostre...

Nova York II: Alguns detalls generalistes

En general la gent és molt acollidora, els primers dies quan anava una mica més perdut, algunes persones no només m'assenyalaven el camí si no que perdien el seu temps per acompanyar-me al lloc exacte i ajudar-me en el que calgués. No m'ha estat massa difícil fer-me amb alguns mòbils, de moment he trobat gent oberta. Hi ha policia per tot arreu. I els carrers estan nets, nets, nets! 

 El temps sembla una muntanya russa, un dia fa fred polar i al següent calor africana. Els camions són molt més bonics que els nostres, un dels seus camions de bombers nosaltres l'exposaríem com a peça de museu. Hi ha bastants raperos que fan por. Aquí la gorra és molt més popular, moltíssima gent en porta. La taxa de sonats és estratosfèrica, és bestial el nombre de tarats i alienats que circulen per NY. Hi ha molts més joves amb camisa que a Catalunya. Si al World Trade Center hi havia molts jueus, a Brooklyn ni t'explico, la comunitat és extraordinàriament gran. Hi ha molts cotxes de luxe. Hi ha moltíssimes llums de contrastos. Se sent olor de menjar en tots els carrers, acabes de dinar i ja tornes a tenir l'instint de gana allà...; i el fum sortint de les clavegueres. Els Hotdogs típics de les paradetes costen al voltant d'un euro i mig. Manhattan de nit és absolutament al·lucinant, fabulós, fantàstic, descomunal, ¿infinit?... Wa, és d'una bellesa sense nom. Hi ha de tot a l'abast de la mà, el luxe més exquisit, coses realment bones. Una oferta en productes que multiplica la nostra potser per vint. Hi ha un munt de begudes que mai havia tastat, i totes les nostres també les tenen (o quasi totes, gazpatxo i horxata no, fora de restaurants especialitzats). Fanta de maduixa i de pinya. Cafè aigualit, cafè aigualit al quadrat, per tot arreu el cafè "aguachirri". La comunitat hispana té un pes demogràfic més que important. Hi ha molts més rascacels però també molta més casa, sembla que no tinguin terme mig aquesta gent. Aquí no has d'esperar favors, aquí has d'agafar el que vols. Pam, pam! Tohom pam pam pam! Nova York és Pam!Pam!!

Aquí si no tens un cotxe tot terreny ets estrany. Els hi encanta gastar gasolina, segurament són bastant rics. La barreja humana és brutal, Nova York és un batut del món sencer amanit amb una presentació estètica fantàstica. És el país de la fritanga, del greix, del cafè gegantí i un cop més aigualit (aigualit fins la immensitat oceànica del tè aigualit), també és el país llar dels biquinis més increiblement bons de la terra. NovaYork és una nació de nacions. És una aspiració al benestar a partir del poder, la grandesa i la sofisticació. Manhattan de nit respira, i et mira amb seducció i els ulls il·luminats per una llum de reflexos multicolors... Certament, és una mica al·lucinatòria.

Nova York

Em faltava només una assignatura per obtenir la llicenciatura i he marxat a Nova York dos mesos (si trobés feina potser més) per a millorar el meu anglès i viure l'experiència. El temps que he estat sense actualitzar m'he dedicat a un llibre que tractarà de presentar Salvador Dalí com a filòsof, tractarà d'explicar la seva filosofia, de sintetitzar en menys de dues-centes pàgines l'essència de la seva obra escrita de més de sis-mil, i donar-li un principi de sistematicitat. Encara no està enllestit però no li queda massa.

Què em diu Nova York? Energia Consumista, Poder Creatiu, Vitalitat Fresca, Alè de Joventut. Els americans són molt hospitalaris, les americanes em riuen més les gràcies que no les catalanes (serà que la ciutat m'inspira? hehe) En general són molt més patriotes que els europeus. Nova York, però, és el sinònim perfecte del cosmopolitisme. Els autobusos van a 140km/h mínim, semblava el rally Costa Brava. La ciutat batega, i a cada batec desprèn una energia que és impossible no notar.

Aquest matí, quan faltaven uns 5 minuts per arribar a la casa, la ciutat se'ns acomiadava amb un alè tan fresc i un somriure com aquest. Aquí, en comptes de lloros i gavines, hi ha esquirols i ossos rentadors. A cada àpat que faig me'n sobra la meitat, en aquesta nació tot comença a partir de l'XL, que és la mida mínima per defecte. I no només són patriotes a les pelis, ho són molt en serio, hi ha banderes per tot arreu, una cosa exagerada... La base de la gastronomia nortamericana es fonamenta en el greix, boníssim, amb sabor, i després tenen una cosa molt fina que consisteix en fer seves les millors parts de totes les cuines del món, i tot (o quasi tot) és per emportar i dins el restaurant t'ho serveixen ja en una bossa. En general, és un remolí d'energia i llum que si tens prou força per agafar-t'hi et transporta als estels de la humanitat, a un món molt millor; però que si no tens força, et destrossa sense pietat. El World Trade Center va ple de jueus ortodoxos. És una ciutat eternament jove, colorida, que rejovenint-se a cada instant saluda amb contundència i riallada els seus molts caminants. Es pot respirar un nivell cultural d'envejar, avui he entrat de franc al museu dels indis americans, hi havia com una mena de taulell fet de fitxes que si les posaves d'una banda eren d'un color i si les giraves eren de l'altre, de manera que s'hi podien fer representacions, jo ho he esborrat tot i hi he representat un fal·lus gegant, el símbol de la meva conquesta :D!

escritsefrem se'n va de vacances

no sap quan tornarà, de fet ni tansols sap si ho farà... Però promet enviar alguna postal i portar presents quan vingui per aquí. Fins avui ha estat un autèntic plaer i honor. I la vostra inestimable companyia. Infinites gràcies a tots. A reveure!

El cant dels assenyats

Navegants joves de vida
escolteu el clam dels vells:

Lluiteu pel que voleu
però feu-ho sempre amb alegria.
Capteniu-vos desitjosos
i aneu més enllà de la pell!

Pels cims deixats, no passeu pena;
gaudiu les planes plenes
l'aire fresc i llurs clavells.

No us deixeu portar pels vicis,
sempre tant temptadors...
Esforceu-vos!
El destí us reserva designis molt millors.

Acostumeu-vos a la temprança
que els extrems mai foren bons
i no patiu pas per la passió,
que la vida ja en duu massa.

Temperats, cercareu a l'hivern la calor
i a l'estiu matí de platja.

Feu-ne via!... No tingueu por!
Aprofiteu el dia!... S'acosta la mort!

èxtasi

Pirotècnia Brutal,
la passió de la noia
que t’ha fet tornar
més boig
de la teva vida,
multiplicada per cent-mil,
els seus llavis tan infernals,
tan ardents...
Et feien cremar
la teva vida sencera
i fer-te pensar
que mai tornaries a la realitat,
volies parar el temps
i no tornar-hi,
acabar allà la teva vida.
La sensació de l’èxtasi
és això
però en la mateixa mesura
en què tot això
és tansols un aprovat
i la diferència és
la de l’aprovat
i la de la matrícula d’Honor
i la proclamació pòstuma
de Geni millor, absolut,
indiscutible i Universal.
Un altre Univers.
Perquè en el fons
la vida, general,
és generosa, i ho saps,

i somrius.

igniosofia

Cremem les nits
com el sucre de l’Absenta,
ens sabem la joventut
l’energia i el desig,
i els explotem.

Consumim la vida amb alegria
arribaran, segur, més dies…
Madurarem i aprendrem la Responsabilitat,
però ara ens hi deixem la pell
ens omplim fins a vessar d'Amor i Felicitat
ens agafem mútuament a la carn,
a la pista dels nostres sentiments,
a l’accelerat-deliciós-boig ball.

Desembeinem l’espasa
de la nostra sagrada actitud
del nostre sagrat dir Sí...!
Més! Més Gran! Més Nit!

En la foscor trobem la nostra llum,
oh, sí; ens estimem,
ens fem petons,
trobem al semblant (quasi al propi Jo)
al fons de les seves pupil•les dilatades
(tan grosses
que hi passen les ànimes a través
i es comuniquen i ballen
com els nostres cossos suats)
quan ens mirem i parlem
de manera apassionada, com tot,
discutim en dialèctica pletòrica,
fem projectes d'esperança i futur
naveguem en l’excés.

Un grup de joves joies
estudiants de Filosofia
que s’han adonat, potser equivocadament,
de l’avorriment d’una vida “normal”
insuportable de tant normal,
de tant fer el que toca,
de tant autòmata moral
com si ja d’abans de néixer
se sabés el que hem de fer,
com si la llibertat fos només una estafa
que un dia ens van vendre no sé perquè
—potser perquè s’ho creien.
Diran que no, que llibertat,
però sabran perquè ben endins
el seu cor els ho dirà en forma d’emoció,
que la vida se’ns converteix
—a tots sense excepció—
en una freda presó.

Desesperem,
i en buscar sortides
trobem aquest incendi
on cremem les nostres experiències
potents, candents les ànimes com llenya.

I alguns dies cremem la salut tota sencera
i altres tornem al migdia
perquè sabem de la victòria
d'una oportuna retirada

Aquests dies rodons
la nostra particular obra d'art
el Sublim que junts hem fet
En l'amor i en la complicitat,
en les nostres infinites
actitud i voluntat

Cavalquem en ales de foc
entre tornados
atronant tot el cel i la terra
amb les nostres riallades impetuoses.

És senzillament increïble,
tanta força, tant de nervi,
i tot això:
que és justament allò
que més és capaç de justificar La Vida

Simple i fugaç,
però intens com una fúria,
com un horitzó de cims nevats
i el sol que els il·lumina i els desfà,
en cada floc de neu ens trobareu,
perquè hem parlat amb Dionís Déu
i hem signat l'eternitat.
Benaurats hem estat aquests pobres...
que pidolàvem sense saber-ho caritat ,
que donàrem la vida
per una mica més de vida —d'intensitat.
I en la nostra desesperació
la vida ens ha estat retornada en dos.
Sempre Sí.

Necessitàvem algú així,
i ens hem trobat,
¿perquè?
Només, sembla que pot ser...
Perquè la vida és  d e l i c i o s a .

(Dedicat als de Filosofia, especialment a en Javi, en Miguel i en Quico)

Sòcrates: o el filòsof i l'acadèmia mundana

A favor dels controladors aeris

Després de no trobar en cap mitjà les raons de la vaga, cosa al·lucinant, em busco la vida i vaig a la pàgina del sindicat dels controladors, i, per resumir, aquesta és la situació exposada:

1. Els controladors aeris signen un contracte laboral on hi diu que no poden fer més d'x hores l'any, comptant les extres. Establert, evidentment, per llei.

2. En veure les hores que fan cada dia, adverteixen al govern i AENA (l'empresa pública que els contracta) que si el ritme d'hores segueix igual, molt abans que acabi l'any ja hauran fet el màxim d'hores legals; així, si ningú els substitueix ni es canvia el contracte, no podran treballar.

3. Intenten explicar aquesta manca de planificació reiteradament, però ningú no mou ni un dit per solucionar la situació.

4. Arriba el dia que no poden fer més hores, però els diuen que han de treballar al marge de la llei i del contracte signat.

5. Es declaren en vaga per la seva situació il·legal, el govern promet solucionar la situació. [Agost]

6. El govern segueix sense moure ni un dit, incompleix la promesa.

7. Es convoca una altra vaga per denunciar la situació. El govern promet solucionar la situació. Es desconvoca la vaga. El govern no fa res.

8. Els controladors ja no aguanten en aquesta situació de treballar il·legalment i agafen la baixa per ansietat [3 de desembre de 2010].

9. El mateix dia, el govern aprova una llei (decret 13/2010) que permet/obliga a que els treballadors treballin més hores de les que diu el contracte i la llei anterior. Els obliga a anar a la feina sota amenaça de presó i embargament dels patrimonis, independentment que estiguin incapacitats mèdicament per a treballar (això inclou baixa per maternitat, etc).

10. El govern [5 de desembre] anuncia l'apertura de 442 expedients a controladors contra els que “ ... no fueron a trabajar porque defendían que ya habían cumplido las horas que dicta la ley”.

11. "aquellos controladores que no estén en condiciones perfectas, (y no creo que haya muchos que aguanten tranquilamente que les estemos llamando de todo en todos los periódicos, televisiones e internet), no deben trabajar. Mejor dejar a la gente en los aeropuertos que tener que lamentar una desgracia mucho mayor".


[Testimonis de controladors aeris]

Él ha pasado la cuarentena y promete que esta es su última guerra: «Mi mujer me ha dicho que me presente hoy a trabajar y que dentro de quince días lo deje. Y creo que lo voy a hacer, porque esto no lo aguanto más». Ella, joven, elegante y llorosa, habla con la voz entrecortada: «Trabajé el jueves por la noche y llevo tres días sin dormir», explica, antes de comenzar una entrevista que se realiza a las 13 horas de ayer, con la huelga no declarada pero salvaje agonizando. «Se acabará pronto», dice él. «Yo no quiero parar –responde ella–. No quiero arrastrarme más ante este Gobierno. Lo que nos han hecho es propio de una dictadura».


"Llevamos meses advirtiendo de que se nos iban a acabar las horas, que había que buscar soluciones. ¿Y que propusieron ellos? [el Ministerio de Fomento y AENA] Nada. No aceptaron cambiar turnos, variar la planificación. Dijeron que no a todo lo que se les propuso después de que planteasen un decreto brutal que encima era absurdo: trabajamos 160 horas al mes y nos fijaron una jornada máxima legal de 1.670 horas. No hay que ser muy listo para saber que en diez meses nos quedábamos sin horas. Pero en esas manos estamos. Y cuando hace meses se dan cuenta de que su error es brutal no hacen nada. Ni cuando se lo decimos y ofrecemos opciones".
"Siempre hablan del dinero que ganamos. Pero en ocho meses ninguna de nuestras propuestas para solucionar el conflicto tenía que ver con el dinero. Ahora cuando se ven ante su error nos cambian el cómputo de horas. No podemos enfermar porque si te pones de baja tienes que recuperar las horas. No podemos tener hijos porque has de recuperar el tiempo de maternidad. No te puedes ir a enterrar a tu padre porque los tres días de permiso los tienes que recuperar. ¡Si estamos de vacaciones se nos considera en absentismo laboral! Lo que sí puedes hacer porque así lo deciden por decreto el viernes es trabajar 200 horas más al año. Y eso lo decides un viernes antes de puente después de llevar diez meses sin querer negociar, después de que hayamos desconvocado una huelga con la promesa incumplida de negociar.
(...)
Yo he estado tirada con mis hijas y sé lo que se pasa. Pero también sé que llevo desde abril sin un día libre. ¡Mis hijas me piden que les ponga en el calendario qué día van a poder ver a su mamá!" [Rompe a llorar]
(..)
Sé que los españoles nos echan la culpa de todo, y de verdad, siento muchísimo lo que han pasado, pero no me siento culpable: es el Gobierno el que no ha querido negociar, el que nos pone al límite. A mi ya solo me queda mi orgullo. Me lo pueden quitar todo, el dinero, la libertad, todo, pero no me voy a arrastrar más".


Fonts:
http://www.controladoresaereos.org/
http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2010/12/05/controlar-punta-pistola/449823.html

Em sembla una absoluta irresponsabilitat que l'Estat que és qui posa les seves pròpies lleis, no les compleixi ni les canvii a temps quan estan clarament mal fetes i han estat avisats. L'Estat no és idiota, per tant, encara que hagi actuat des del punt de vista jurídic irresponsablement fins al límit, no ho ha fet "sense voler". Ara, el que em pregunto, són les intencions d'aquesta maniobra eminentment política.

Matrimoni homosexual

El pitjor dels insults que hom pot fer a la memòria de Crist és autoanomenar-se'n seguidor i barrar els peus a l'amor, o erigir-se en representant del seu poder i impedir el matrimoni entre dues persones que s'estimen. Que Déu els tregui tanta bilis negra!

Crisi estimada

La crisi sempre està relacionada amb el canvi, són quasi sinònims, cosins germans, i ja se sap que com més cosins, més endins. En els seus orígens la paraula krísis s'aplicava per a judici i decisió. Els orígens sempre són reveladors. Avui que tot ens ho donen fet, decidir i jutjar sembla el més negre i pelut dels mals. I no hi ha res de masoquista en estimar les crisis, perquè són un gran mitjà per evolucionar en comptes d'estancar-nos, per fer córrer l'aire i ventilar l'habitació. Quan hem sortit de festa i es fa de dia però encara no tenim son, i anem a casa d'algú on hi estem calentets tots juntets en alguna habitació, allà amb el nostre microclima barreja de fum i alcohol... La crisi és aleshores obrir el balcó obrint les portes al fred, però diríem que és masoquista? Més aviat és higiènic! Sortir del bar i el sol de ple. Notar com tot el caliu que hi havia se'n va per la finestra és una crisi en tota regla, però també arriba un nou dia que peta i llueix. Les crisis són tramuntanades que netegen. Amb l'econòmica aprendrem a estalviar, que a mi mai me n'havia ensenyat ningú. Amb l'anomenada de valors, disciplina al canto! Que tampoc me n'havia ensenyat mai ningú. I estic agraït de passar-me més de tres hores viatjant cada dia, de no sortir els caps de setmana i del mal d'esquena, de peus i de boca. Perquè tot el que estic aprenent no ho hauria après sense aquesta tanta crisi, que per d'altres seria tan poca. Només, això sí,  hem d'anar amb compte d'aturar la maquinària quan els mitjans es comencen a transformar en fins en si mateixos, això li passa al garrepa, a l'envejós i al malenconiós, que no poden gaudir del que tenen i el seu principal impuls eròtic acaba depenent de la mancança mateixa. La crisi és un mitjà, i com a tal, no val per a totes les situacions, no és bona en si mateixa; ens ajuda a canviar, que és una cosa que sovint ens va bé però ens costa, i ja és molt!

Des de les ganes de lluitar

Des de les ganes de lluitar hi ha sovint la temptació de poetitzar la realitat, el clar perill d'això és elevar-se tant que ja no tocar jo de peus a terra. D'això me n'he adonat a partir de les originals classes de Santiago López Petit, que van en la línia de començar per l'anàlisi de les societats occidentals focalitzant l'atenció en els efectes destructius que El Sistema té sobre les persones, i de veure després les estratègies que diversos col·lectius i/o personatges han articulat al llarg de la historia i fins avui per tal de fer-hi front. La lluita proletària, el romanticisme, l'art, les drogues, les comunes, etc. La realitat canvia tant de pressa que actualment res del que abans ha servit per fer la vida millor no val, i cal inventar noves estratègies de resistència al malestar i/o l'esclavitud. Ens trobem en aquesta cruïlla perquè la vida és insuportable. L'atomització a què duu la llibertat portada a l'extrem suposa la impossibilitat de trobar punts en comú des d'on fonamentar les bases de la sociabilitat. L'autonomia entesa com a autosuficiència duu a la no-necessitat dels altres suficient com per a no aprendre a obrir espais de comunicació. No saber obrir espais de comunicació és ja una condemna a l'aïllament total del món de la vida. Perquè, si som animals grupals, ens fa tanta por i fins i tot repugnància la resta? ¿Perquè necessitem ser diferents, diferenciant-nos-en? Potser estem buscant un rol en aquest món post-atomització dels individus, cercant una barana on agafar-nos per no caure en l'abisme on l'extrem de la llibertat ens està portant.

Improvisació i experiment de Jo (1)

Escriure per escriure. I què? Maduixes vermelles i gustoses. Arcs de Sant Martí i un cel satisfet, ple d’estels. Cavalls blancs pugen amunt desitgosos d’infinit, cavalls de foc renillen, llampecs il•luminants i trons que desenxoreixen l’ànima. Olor de mar que sempre torna, sol i gavines, brisa, sol a la platja, sol i serè com l’ànima de l’aire del migjorn, com el cel assolellat. Calamarsets, altres aperitius i arròs negre, un pessic, només, de llimona i allioli, vi negre endolçant. Cotó fluix de sucre rosat, canalla plenament feliç, magnes famílies, germans experimentant la grandesa del Ser en les espatlles dels seus pares. La Sínia i la ciutat amb la seva cara més esplèndida. Llums de somni i colors que es confonen. Viena i els seus palaus, el somni de la humanitat, despertar amb el sol tocant-te de ple, acariciant-te; calentant-te, càlid, alegre i juganer. El millor cafè amb llet de la teva vida, el matí més ben clenxinat. La primera comunió i les mans que tremolaven, i les cames. El més sagrat de la primera hòstia és el seu gust, el sentiment de solemnitat. Ritus iniciàtics, autoestima. Un dia arribaràs al cim, petit, i et sentiràs orgullós d’haver resistit l’embranzida dels climes hostils. Hi ha negres que fan molt bona olor, s’han acostumat a usar el seu perfum de gala a diari, vicis i virtuts d’aquesta societat afamada que ho devora tot. Adrenalina, caiguda lliure i milers d’aires passant per la teva cara a mil velocitats, no hi ha lloc per emocions ni sentiments, el vent els pressiona tots a dins, al cor, i surten tots de cop quan aquest cessa, explosió d’adrenalina, la font química del cervell raja a tota pressió. UAH! La nostra pell s’entén, les nostres pells parlen el mateix llenguatge. Amor.

"Desenxorir" és un  verb improvisat per a la conjunció de: desentelar, despertar, desencalitjar, desentortolligar, desenterbolir, desencarcarar, desencaixonar, desencauar, desencongir.

la funció egòtica

COGITO ERGO SUM

COGITO ERGO EGO

EGO ERGO EGO

EGO EGO EGO

EGO EGO EGO

EGO EGO EGO
(... ad infinitum)

La ferida del coneixement

(post dedicat a El Criteri, en resposta al seu darrer comentari).

La inconstant libèl·lula 
                                        —J.W.Goethe

Aleteja l'aire de la font
la canviant libèl·lula
fa temps que alegra la meva vista.
Fosca a estones o brillant ara,
com el camaleó flexible.
Vermella de seguida i llavors blava;
blava que tot seguit és verda.
Voldria contemplar de prop
el seu magnífic coloram!
Però el seu vol no s'atura.
Fins que suaument, es posa a la gespa.
És aquí! Ja la tinc!
Ara puc veure-la a poc a poc.
I no és més que un trist blau fosc.
Així et passa a tu, que analitzes les teves alegries.
 

 
 

Aquest poema copsa a la perfecció la vessant mortífera del coneixement. Si volem conèixer l'arc de St. Martí, aquest desapareix en apropar-nos-hi, i així també desapareix la seva vida, amb tota la màgia i la bellesa generadores d'alegria, que també s'esfuma. Hi ha un element de misteri sense el qual no hi pot haver gaudi estètic. El drama del coneixement és que per a realitzar-se destrueix la vida dels objectes quan els esquartera per a poder-los analitzar; aquesta és la ferida originària de què sagna el coneixement, i en això consisteix el passatge bíblic del Pecat Original, la caiguda de l'home. Hi ha qui interpreta aquesta situació com a causant d'una relació íntima entre el coneixement i la tristesa, com el trampolí que duu inevitablement cap a la malenconia a tot aquell que flirta amb el saber. I en aquest context apareix l'estètica; la tasca de l'estètica és suturar aquesta ferida, tornar-li l'alegria de la vida al coneixement tot completant-lo a través de la irradiant bellesa artística, que dóna la força propulsora necessària per arribar als camins de transcendència de la fe.

Joventut anàrquica

Al tren, pugen un noi i una noia plens de vida, una parella jove i preciosa, estèticament bellíssima, molt atractiva i vital, aspecte saludable, contents i cantant a la vida, rient sense parar i estimant-se en públic. De roba pengim penjam, força deixats, poc cuidats però amb una constitució immillorable, de raça noble. Van completament a la seva, guanyant-se el respecte del vagó només amb la sola presència. Deixats de la mà de Déu? ... Uau! Un braç ple de punxades, i no crec que siguin precisament dels mosquits. Massa bons són per a necessitar Déus, massa força tenen per a caure, i massa fe per adaptar-se al món. Ni Déu ni la societat els ha girat l’esquena, sinó més aviat el contrari. Són massa guapos i vius com per a voler-ne més i cedir al joc de la hipocresia. Arribats a dalt de tot, fan l’amor amb la naturalesa; consumint-la i deixant-se alhora consumir per ella en un ball apassionat i salvatge. Hi ha coses que no tothom es pot permetre. L'anarquia és exclusiva.

la frase següent és falsa

la frase de sobre és vertadera

Ken Robinson sobre l'educació

Des de que Déu ha mort, Llucifer les mata callant.

Voleies

Els teus llavis són el vespre
color que enrogeix aquest mar
que em provoca a no dormir
pensant sols en despertar
—per veure en l'estel del matí
els teus ulls asilvestrats—

Volia veure't sola
contemplar-te en el teu caminar
Però,
¿Què deu tenir aquest vi?
M'hi confonc i no ho puc evitar..!

El meu vi, el teu caminar
la meva sang el teu levitar
El teu cos com una fulla
menta, tardor i eucaliptus
Voleiant tu al bosc serè.

L'herba, la fresca, la nit,
el meu culte!
Els instants i les fotos
Girona i tu, la meva catedral.
Si tu la meva amanida
Jo la teva cabra
Llençarem tot l'arsenal!?

Que sí, Que sí!

que si trobaves a faltar la rima
que te la dona —com tot
(com la vida)
aquet pobre que t'estima.

Antropofòbia antropofílica

Constatar dia rere dia el terrible egoisme amb què es caracteritza la naturalesa de l'espècie humana, que és bàsicament artificial, cultural i diabòlicament creixent, no deixa de sorprendre'm, d'astorar-me i de soterrar-me sota una llosa immensa de pols viscosa que m'afoga. Però adonar-me cada dia de la sensibilitat o empatia de molta gent a l'hora de tractar amb màxima cura a un qualsevol i complet desconegut, és quelcom que m'impacta profundíssimament i se'm clava a la pell fins a fer-me saltar una llàgrima o més. I tot plegat, viure aquesta contradicció, em resulta extremament desagradable. Però sublim. Per això ho prefereixo a qualsevol plaer i a la gran majoria de sentiments i experiències.

El bon humor és una responsabilitat capital

Els fills del temps

Recuperem la veu de la vida
posem-li una lletra al present
aquests temps impresentables
nostre pare carceller.

Amb tacte i melodia diguem-li
que com a fills seus el respectem
però que tanmateix hem pres consciència
de son grisàcid engany permanent.

Recuperem el temps de la vida
cantem-li una sola cançó
que soni a orgull i valentia
i hi ressoni com un tro
nostra forta voluntat
disposada a cremar la por
tanta llefiscosa debilitat...

Cansats estem del teu jou subterrani
mesquina extenuació permanent!
Per aquests fills ja no basta
l’Or lluent d’aquesta llar
or ociós clau d’esclavatge,
fills esclaus vestits amb draps
que si creixem ho fem amb gepa
si no ens alcem ara, mai serem grans!

Posem-nos les millors gales
recordem-li al pare qui fou.

Que som els teus darrers fills
i ni un sol sol art no ens has ensenyat,
Oh, sí, tu, Pare Nostre...
Oh tu, sí, tu, Present Cansat!!

Amb el temps cremant-nos l’esquena
insistim amb veu potent:
Pare, viure amb tu no val la pena
Pare, marxem
Perquè ens retorni la vida a la sang
que ens en volem omplir per les venes!

Però no t'amoïnis, Pare 
t'enviarem alguna carta,
i espera'ns, que qualsevol dia
tornarem per a tornar a alçar-te.

Fogarada revital

Com cendra que s'encén
reviscola i s'inflama
vermella i ardent
Com foc!
Com tu...
que ets tota aquesta vida,
puresa infinita
que s'emporta el dolent

Restes de vida

Les restes de la vida
es floreixen poc a poc
les seves rates em mengen
i em dissolc en un segon

Voldria el Voler
i no m'importa ja el poder,
sóc víscera en un femer
quina merda és no voler

Sento la mort en l'estómac
em devia equivocar de plat
i ara la vida se m'esqueixa
viscosa i negra es podreix la sang.

No puc aixecar el nas del terra
no tinc cames, no puc córrer
tot ha marxat i m'he quedat sol
sóc ja un nen mort, al mar afogat

No serviré per a res,
ni ara, en vida presa
ni demà mort.
Però deixeu-me, en aquesta nit serena
contemplar eternament els estels.

Repassar és trobar

Repasso el que he fet, el que he dit i el que he escrit; per repassar  però en realitat, però em sembla que el que vull repassar és allò que no he fet ni he dit ni he escrit.

El luxe de la revolució

La Revolució és un luxe que només es poden permetre els qui menys tenen, que sovint som els joves. I a mesura que passen els anys i anem tenint més, ens acabem tornant conservadors.

Apol·lo en la boira

Volia allunyar-se de la foscor, va prendre's aquest propòsit com l'únic objectiu seriós de la seva vida, al capdavall era la única Salvació possible... Allunyar-se de la foscor era la missió, perquè ell tenia una clara voluntat basada en fermes determinacions i tot tan barrejat que la confusió li anava guanyant el pols al Jo. La llum  l'identificava, l'acostava a ell mateix, als seus anhels; la llum, coneguda, enemistat d'aquella ofuscació híbrida de penombra i obscuritat. Pensava que el plaer més gran de l'Univers era la contemplació de les grans obres que ell mateix havia creat, i per això es desesperava ¿Mai n'havia creat cap? Pensava que el displaer més sublim s'experimenta en l'ofeg dins l'híbrid mar de la confusió (profund insondable conegut), es confonia amb l'ofeg anguniós de les onades del seu propi cos, que el dominava a contravoluntat, l'escanyava, el perdia; una marea que escopia damunt l'esperit humiliat que volia aixecar-se i no podia, li escopia sobre l'esperit que mirava amunt, que volia més perquè sabia que podia més, Sol Imperial, que té clara una sola cosa, Sol Imperial, que vol més i ha de ser més, Sol Imperial, la sola cosa que el salvarà i el farà etern. Il·luminar-se, Il·luminar. Amunt! Amunt! Amunt estirava l'esperit estirant els budells amunt, i amunt tota quanta fibra corporal podia arrabassar, i partícula per partícula, que Sagrada és la Llum. Manava, sabia que era cap, sabia que podia ser el cap serè que un dia sigué si feia escomesa a la foscor, amb s'única arma l'Ideal, si fugia de l'ofuscació, de la droga corporal, sempre tant baixa, tan baixa i tan animal, sense objectius més alts que els de la seva naturalesa superada però igualment sempre disputant, eternament combativa, bogeria originària i delirant, també mare, i  doncs més anterior que l'esperit: connatural. Il·luminar-se, Il·luminar —deia en la fosca— que en la llum ens trobarem benvolguts companys.