L'equilibrista

Hi havia una vegada un equilibrista que caminava damunt dels fils com si allò fos el passeig capvespral del diumenge: tot despreocupat, felicià, encantat de la vida. Fantàstic. Ho feia fantàsticament bé. Tothom pensava que tenia un do especial. No podia ser més feliç el pobre. Estava molt orgullós de tenir un ofici que l'omplia tant i a causa d'això totes les seves cares eren somriures i en cada gest la frescor primaveral. Es ventava de la originalitat de ser un gran equilibrista, què dic un gran equilibrista: El Gran Equilibrista que ell era! Un paio peculiar i afortunat.

Quan feia vent i els fils que hi tenia a sota els peus començaven a tremolar, aleshores l'autèntic equilibrista entrava en acció. Ben quiet, es quedava ben quiet, mentre era una estàtua s'esforçava a resar i esperava, completament paralitzat, que la sort l'acabés salvant; i com si fos una cosa fixada pel destí, encert, la sort sempre l'acabava salvant de caure i fotre's la gran hòstia, miraculosament. Fos com fos, l'absurda estratègia funcionava i l'equilibrista sempre es salvava.

L'equilibrista es feia gran, cada dia més bon equilibrista, més confiat, més atrevit, cada dia el fil un metre més alt de terra i cap matalàs a sota, de salvavides ni parlar-ne, ell era l'únic responsable de guardar la seva vida, i com que era tan esplèndid, la cosa estava assegurada. Com més gran es feia més lluny el fil del sòl. Les forces ja no eren mai les mateixes, començava a tenir arrugues, a no confiar tant en la misteriosa sort i a tenir cada dia més vertigen; però orgullós i confiat com era, no podia baixar el llistó. Un dia, per primer cop, el vent va bufar tan fort que els fils es van trencar i l'equilibrista es va estampar tan fort contra el terra que va dir adéu a tot el que fins aleshores havia estat la seva vida. No només mai més va voler tornar a pujar el fil, sinó que va deixar de fer equilibris per sempre i de tanta por que havia agafat, es va anar submergint, a poc a poc, en les sòlides estructures de la pitjor de les mediocritats.

El rellotge fa tic-tac, i el vent bufa, i el rellotge segueix fent tic-tac, i el vent segueix bufant, i el rellotge més tic-tac i el vent bufa més fort i el rellotge ja és d'uns altaveus imparables però compte si t'escapes, al balcó t'hi espera el vent que ara és un huracà i se't vol endur...